Autor: Joan Ferrando Badia
Valencia, 2000
Els nacionalistes catalans partixen del supost de que Catalunya es una nacio i que l’essencia i fonament de la mateixa es la llengua catalana. Sense l’unitat de la llengua no cap “l’unitat” nacional defesa pels pancatalanistes. ¿Qué es per al nacionalisme catalá, la llengua? Jordi Pujol, afirma categoricament que “la llengua catalana resultá de l’evolucio del llati en la regio nordest de la peninsula. Conta en mes de set millons de parlants. I son territori compren les quatre provincias de Catalunya, els Valls d’Andorra, la major part del Regne de Valencia i les illes Balears. Es parla tambe en l’Alguer (ciutat de Cerdenya)”. I proseguix dogmatisant el senyor Pujol que el catalá es “resultat de l’evolucio del llati en la regio oriental de la peninsula. No es dialecte de ninguna atra llengua (salvo del llati); pel contrari, es ella la que ha donat lloc a dialectes (el valenciá, el mallorqui, l’algueres, etc.), a l’extendre fora de son territori originari com a conseqüencia de la Reconquista”.
Per als pancatalanistes, la base comu de tots els pobles que integren –segons ells- el cridats “països catalans” es la llengua. Per ad ells, la llengua, “la flama sagrá de la llengua” representa la base indispensable per a la realisacio de ses “Països catalans”. He aci lo seu dogma: l’unificacio de la llengua, “tots parlem o hem de parlar catala”. D’ahí l’obsessio d’Enric Prats de la Riba i Antonio Rovira i Virgili, naturals de Castellgersol (Barcelona) i Tarragona, respectivament. Perque segons els nacionalistes catalans la llengua, es el mes poderos argument del nacionalisme catalá i conseqüentment del pancatalanisme. S’ha de compartir la tesis de Rovira, conviccio indiscutible de tots els pancatalanistes d’enguany: “Quant el domini geografic d’un idioma nacional esta netament delimitat coincidix, en efecte, en el territori d’esta nacionalitat”. D’aon se seguix, segons els pancatalanistes, que les illes Balerars son la Catalunya insular, com el departament frances, els Pirineus occidentals es la Catalunya ultrapirenaica, per a concloure en que l’antic Regne de Valencia es catalá...
La raïl mes poderosa del pancatalanisme –digue Rovira i Virgili- es indubtablement la comunitat de l’idioma (...) Per la comunitat de l’idioma s’aplegará a la futura unitat politica”. Este dogmatisme llingüistic-politic constituix l’entranya de la Catalunya nacionalista. Per al catalá –confessa el professor barceloni Victor Alba-, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la proba de s’existencia colectiva.
Pero en oposicio a les tesis pancatalanistes s’alsen les veus del lliteraris valencians del Sigle d’Or. Tots els autors valencians del sigles XIV-XV –l’edat d’or de les lletres valencianes- no sols admitien l’existencia de les dos llengúes: la catalana i la valenciana, sino “la diferencia entres les mateixes”, i aixi per eixemple Onofre Pou, gerundi, publicá en Valencia, en 1.575, la seua obra “Thesaurus Puerilis”, en quina nota editorial afirma que escriu lo seu llibre “en llengua catalana i valenciana”. Ademes hi ha distints documents no sols del sigles d’or, sino tambe del sigles posteriors, en els que s’aferma que els diferents escritors escribien tots ells en “llengua valenciana”.
Els nacionalistes catalans, no obstant l’oposicio dels grans poetes (Ausias March)... novelistes (Joanot Martorell)... i atres autors, historiaors, filolecs i lliterats antics (Tirso de Molina, Cervantes) i moderns (L.Fullana, Salvador de Madariaga, Azorin...) s’agarren al supost dogma de que l’idioma valenciá es catalá, perque, de no ser aixi, lo seu nacionalisme i pancatalanisme caurien per sa base. I ademes de no ser aixi, la lliteratura catalana es quedaria coixa i manca...
¿Per que deuen creure els valencians que parlen catala i posar en dubte les paraules de Tirso de Molina, de Cervantes, dels classics del Sigle d’Or Valenciá, quant han afirmat que parlen Llengua Valenciana?.
Este preguntat queda contestat en la cita de Ramon Miquel i Planas (naixcut i mort en Barcelona, 1.872-1.950), en lo seu prolec al “Cançoner satiric Valenciá del sigles XV-XVI”.
“Vist el cas des de Catalunya. No cap dubte de que, quant mes extremen els valencians les pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica front al catala, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantiva de la Peninsula i en les Illes Balears. El nostre interes creix, sobretot respecte a Valencia, al considerar la preponderencia que alcançá l’escola poetica Valenciana en el sigle XV”.
“Privar a Catalunya i a sa lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les Lletres Valencianes d’aquella epoca i hasda be entrat el sigle XVI seria deixar la nostra historia lliteraria truncá en el centre de lo seu creiximent i ufania; mes encara, seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per complet, perque en ningu atre moment, hasda la Renaixença, ha aplegat a adquirir l’esplendor en que se mos mostra gracies a Ausias March, Roiç de Corella, Jaume Roig, Gaçull, Fenollar, i atres cent mes”.
Com diu Salvador de Madariaga: “Valencia no vol ser atra cosa que Valencia. Sa llengua diferix prou de la catalana per a poder permitir-se gramatica i vocabulari propi”.
La consciencia del seu fet diferenciat cultural i llingüistic fa portar als valencians a afirmar en Azorin i sense mes retorciment, que: “La condicio del valenciá se ve quant se compara text en tex en atre idioma”.
Els nacionalistes catalans partixen del supost de que Catalunya es una nacio i que l’essencia i fonament de la mateixa es la llengua catalana. Sense l’unitat de la llengua no cap “l’unitat” nacional defesa pels pancatalanistes. ¿Qué es per al nacionalisme catalá, la llengua? Jordi Pujol, afirma categoricament que “la llengua catalana resultá de l’evolucio del llati en la regio nordest de la peninsula. Conta en mes de set millons de parlants. I son territori compren les quatre provincias de Catalunya, els Valls d’Andorra, la major part del Regne de Valencia i les illes Balears. Es parla tambe en l’Alguer (ciutat de Cerdenya)”. I proseguix dogmatisant el senyor Pujol que el catalá es “resultat de l’evolucio del llati en la regio oriental de la peninsula. No es dialecte de ninguna atra llengua (salvo del llati); pel contrari, es ella la que ha donat lloc a dialectes (el valenciá, el mallorqui, l’algueres, etc.), a l’extendre fora de son territori originari com a conseqüencia de la Reconquista”.
Per als pancatalanistes, la base comu de tots els pobles que integren –segons ells- el cridats “països catalans” es la llengua. Per ad ells, la llengua, “la flama sagrá de la llengua” representa la base indispensable per a la realisacio de ses “Països catalans”. He aci lo seu dogma: l’unificacio de la llengua, “tots parlem o hem de parlar catala”. D’ahí l’obsessio d’Enric Prats de la Riba i Antonio Rovira i Virgili, naturals de Castellgersol (Barcelona) i Tarragona, respectivament. Perque segons els nacionalistes catalans la llengua, es el mes poderos argument del nacionalisme catalá i conseqüentment del pancatalanisme. S’ha de compartir la tesis de Rovira, conviccio indiscutible de tots els pancatalanistes d’enguany: “Quant el domini geografic d’un idioma nacional esta netament delimitat coincidix, en efecte, en el territori d’esta nacionalitat”. D’aon se seguix, segons els pancatalanistes, que les illes Balerars son la Catalunya insular, com el departament frances, els Pirineus occidentals es la Catalunya ultrapirenaica, per a concloure en que l’antic Regne de Valencia es catalá...
La raïl mes poderosa del pancatalanisme –digue Rovira i Virgili- es indubtablement la comunitat de l’idioma (...) Per la comunitat de l’idioma s’aplegará a la futura unitat politica”. Este dogmatisme llingüistic-politic constituix l’entranya de la Catalunya nacionalista. Per al catalá –confessa el professor barceloni Victor Alba-, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la proba de s’existencia colectiva.
Pero en oposicio a les tesis pancatalanistes s’alsen les veus del lliteraris valencians del Sigle d’Or. Tots els autors valencians del sigles XIV-XV –l’edat d’or de les lletres valencianes- no sols admitien l’existencia de les dos llengúes: la catalana i la valenciana, sino “la diferencia entres les mateixes”, i aixi per eixemple Onofre Pou, gerundi, publicá en Valencia, en 1.575, la seua obra “Thesaurus Puerilis”, en quina nota editorial afirma que escriu lo seu llibre “en llengua catalana i valenciana”. Ademes hi ha distints documents no sols del sigles d’or, sino tambe del sigles posteriors, en els que s’aferma que els diferents escritors escribien tots ells en “llengua valenciana”.
Els nacionalistes catalans, no obstant l’oposicio dels grans poetes (Ausias March)... novelistes (Joanot Martorell)... i atres autors, historiaors, filolecs i lliterats antics (Tirso de Molina, Cervantes) i moderns (L.Fullana, Salvador de Madariaga, Azorin...) s’agarren al supost dogma de que l’idioma valenciá es catalá, perque, de no ser aixi, lo seu nacionalisme i pancatalanisme caurien per sa base. I ademes de no ser aixi, la lliteratura catalana es quedaria coixa i manca...
¿Per que deuen creure els valencians que parlen catala i posar en dubte les paraules de Tirso de Molina, de Cervantes, dels classics del Sigle d’Or Valenciá, quant han afirmat que parlen Llengua Valenciana?.
Este preguntat queda contestat en la cita de Ramon Miquel i Planas (naixcut i mort en Barcelona, 1.872-1.950), en lo seu prolec al “Cançoner satiric Valenciá del sigles XV-XVI”.
“Vist el cas des de Catalunya. No cap dubte de que, quant mes extremen els valencians les pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica front al catala, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantiva de la Peninsula i en les Illes Balears. El nostre interes creix, sobretot respecte a Valencia, al considerar la preponderencia que alcançá l’escola poetica Valenciana en el sigle XV”.
“Privar a Catalunya i a sa lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les Lletres Valencianes d’aquella epoca i hasda be entrat el sigle XVI seria deixar la nostra historia lliteraria truncá en el centre de lo seu creiximent i ufania; mes encara, seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per complet, perque en ningu atre moment, hasda la Renaixença, ha aplegat a adquirir l’esplendor en que se mos mostra gracies a Ausias March, Roiç de Corella, Jaume Roig, Gaçull, Fenollar, i atres cent mes”.
Com diu Salvador de Madariaga: “Valencia no vol ser atra cosa que Valencia. Sa llengua diferix prou de la catalana per a poder permitir-se gramatica i vocabulari propi”.
La consciencia del seu fet diferenciat cultural i llingüistic fa portar als valencians a afirmar en Azorin i sense mes retorciment, que: “La condicio del valenciá se ve quant se compara text en tex en atre idioma”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario