Autor: Vicente Pardo Saez
Valencia, Cap i Casal del Regne, juliol del 2.002
No comprenc, sabent com se sap de l’inexistencia de Catalunya quan se conquistaren les Illes Balears i el Regne Moro de Valencia, com generalment se tolera i accepta l’intromissio de la hui Catalunya com a impositora i preponderant d’una historia falsa i d’un proyecte anticonstitucional i estrafalari dels Països Catalans.
Puix tots sabem o deguem de saber que quan lo rei Jaume I d’Arago, El Conquistaor, vingue en senyal de creuá contra els musulmans de les terres valencianes, no existia Catalunya ni social, ni juridica, ni territorialment.
I que estes terres de la suposta Catalunya, a soles eren un conglomerat de Comtats de la Marca Hispanica, entre els que tambe estava el Comtat de Barcelona com a “marchio” o guarda-fronteres de la Marca Hispanica.
I, mes encara, quan tambe se sap que vint anys despres de pactá la Ciutat de Valencia en l’any 1.238, el rei Jaume I d’Arago i el rei franc San Lluïs IX, pactaren en l’any 1.258 el famos tractat de Corbeil, que determiná la hui llinea dels Pirineus que subsistix ab una chicoteta variant politica.
A soles aixo, ya mos demostra la inexistencia de la tal Catalunya, ya que ningu dels dos reis contaren ab ella per a la seua particio.
No obstant, els catalans de hui s’ufanen de que, quan vingueren acompanyant al rei Jaume I d’Arago a la conquista del Regne de Valencia, mos duguerem la parla catalana.
Pero com no existien encara com a catalans, impossible que mos dugueren el catala com a llengua propia d’ells, puix els que vingueren a la creuà ho feren com a gerundesos, barcelonins, de Mompeller, del Rosello, de la Provença, de l’Italica, de la Galia i d’atres molts llocs, manco de Catalunya per no exisitr encara.
Puix se dona el cas de que no mes fet el tractat de Corbeil, Girona i Barcelona que es trobaven en la part dels francs, passaren a la part hispanica baix l’auspici del rei d’Arago, perdent el comtat de Barcelona tots els privilegis de la Marca Hispanica com a marchio o jefe de guarda de fronteres, quedant-se a soles com a comtat de la Corona d’Arago baix les ordens del rei d’Arago, no depenent ya del reis francs.
Pero, fijeu-se be, de que aixo va ocorrer vint anys despres de la rendicio de la Ciutat de Valencia, on se quedaren molts musulmans a viure i entre ells els nomenats mossaraps o mixt-araps que ya parlaven el mossarap en les terres valencianes.
Sabem que tots els que vingueren no se quedaren a viure en les terres valencianes, tornant-se al lloc d’orige i els que es quedaren se’n anaren acoplant al conviure dels que vivien com a natius.
Puix com se sap i mos ho conta l’historia, els suposts catalans no podien dur-nos una llengua propia puix que, els de la Marca Hispanica, parlaven per aquells temps un mal parlat provençal o un derivat del provençal, que per aquells temps era la llengua culta d’eixos entorns.
Pero resulta, que en l’any 1245, per conseqüencies de la rebelio dels albigenses, i per mig de l’inquisicio, el papa Inocenci IV, sofocat l’ultim reducte albigense, seguidament promulgá per a tots els territoris de la Galia, ya com a terres franques o França, l’abolicio de totes les llengües d’oc, incluint la provençal, quedant-se esta zona sense llengua culta encara que la seguiren parlant mal, per a posar la llengua d’oil que es la que es manifestà com a llengua unica per a tota la ya nomenà França.
Com se pot comprendre, Girona i Barcelona que parlaven un derivat del provençal, seguiren parlant-lo encara que malament i de moment.
Puix per este temps, el nou Regne de Valencia escomençava a donar el fruit de l’esperança que el propi rei Jaume I, ya de Valencia, hi havia ficat en el seu Regne de Valencia i estos suposts catalans de la Marca Hispanica, s’agarraren al carro de la renaisent cultura valenciana, mamant-se o tragant-se els Sigles d’Or de la Llengua i Cultura Valenciana, ya que no podier fer una atra cosa.
Es mes, si se comproven les titulacions que tenien els reis d’Arago, de Balears i de Valencia i, despres, els Reis Catolics i de les Espanyes, se vorà concretament que en cap moment i en cap manifest de les seues titulacions s’han manifestat com a reis de Barcelona per ser a soles un comtat, ni de Catalunya per no exisitir com a ent juridic i territorial.
Incloent tambe al rei Felip V (1700-1746) que a Valencia la segui titulant en el decim lloc com a Regne de Valencia i a Barcelona com a comtat de Barcelona i no de Catalunya per no exisitir com a tal hasda 1833 en que escomençà a existir oficial, social. geografica, territorial i juridicament.
I si d’abans es nomenava Catalunya, era de mal nom i no lo acceptaven per no ser nom d’orige fidedigne.
Puix Marcelo Capdeferro, en el seu llibre Atra Historia de Catalunya, expon cinc o sis possibilitats del seu orige, afegint yo una atra mes.
Pero la veritat, que es la que sura, es la de que no vingue cap de catala en la creuà contra els musulmans valencians i, per tant, no mos pogueren dur la seua parla propia, que no es ni catala, ni barceloni, ni provençal, ni llengua d’oc, ni valencià, puix a soles es un valencià mal parlat, retrotragut al sigle XV, provençalisat, afrancesat i castellanisat, pero mai catala.
I, per lo tant, a soles puc dir al respecte: que el catala no exisitix, ni ha existit mai, puix a soles es un invent de l’ingenier carioca Pompeu Fabra en l’any 1913-1915, inventat per a la Gran Catalunya que derivà en la parodia estrafalaria dels Països Catalans.
La divisio territorial d’Espanya en provincies s’efectuá per primera vegá en el regnat de Carles III, inspirant-se en la tradicio de les regions, pero la divisio real i territorial se realisá en l’any 1833, per decret real de Sa Magestat la Regina Maria Cristina en el 30 de novembre de 1833, que fon quant en realitat començá Catalunya en funcio d’un territori greografic, social i juridic i, per lo tant, mai pogueren vindre a la creuá cristiana contra els musulmans valencians cap de catala, manco que fora com a gerundesos, barcelonins, d’Urgell, de Vic, de Mompellier, de l’Italica, de la Galia i d’atres molts llocs, en concepte de bula i otorgacions reals de Jaume I d’Arago, com a unic jefe i baluart de la contenda ciristiana contra els musulmans del Regne Moro de Valencia -nomenat ya com a Regne Cristia de Valencia- de molt anterior com se pot justificar per mig de la verdadera historia de les terres valencianes.
Per tot aixo, es impossible que les hosts o tropes del rei Jaume I d’Arago, i despres I de Valencia, mos pogueren dur la parla nomená catala, perque en aquells moments estes gents solien parlar un derivat del provençal que era la llengua culta d’aquells abans i d’aquells entorns de la Marca Hispanica.
A semejança de la Marca que tenien els francs allende el Rhin i els Alps, constituiren atra Marca al costat dels Pirineus corresponent a la peninsula iberica, en els territoris consquistats als araps i encara, potser, als hispans independents dels Pirineus, si be no falta qui sostinga que foren estos els que solicitaren l’auxili dels francs per a guerrejar contra els invasors, realisant-se l’expedicio de Guillem de Tolosa i de Lluïs, rei d’Aquitania, en temps de Carlomagno, la que conquistá Barcelona i doná orige ad este comtat. Est alvanç pot fixar-se en l’any 770 en que Carlomagno conquistá molt territori hispa; en 785 la llinia divisoria de la Marca pot fixar-se entre Barcelona i Girona. La rendicio d’esta ciutat fon l’orige de la Marca Hispanica i la del comtat de Barcelona, cap del nou territori franc. Es nomená a Bera o Bara (801-820) comte de Barcelona, i els francs-aquitans vullgueren extendre ses dominis per lo manco hasda Torotsa, clau de L’Ebre i punt de la comunicacio entre la Marca i Valencia. Pero fracasaren despres de conquistá en 811, i, d’acort en els araps, quedá fixá com a llimit de la Marca Hispanica d’una manera definitiva, la frontera del Panades entre les conques hidrografiques dels rius Llobregat i Gaya.
Carlomagno doná el 2 d’abril de 812 un precepte o privilegi otorgant als poblaors de la Marca la seguritat del terreny i del llar contra les exigencies dels senyors, precepte que fon confirmat en 815 i en 816 per Ludovic Piu. Al dividir este ses estats entre ses fills en el 817, va correspondre a Pepino la Marca Hispanica que fon, llavors, segregá de l’Aquitania i incorporá a la Septimania, passant despres a poder de Carles el Calvo, qui en l’any 844 confirmá els privilegis otorgats per ses antecessors.
Es dividi la Marca Hispanica en comtats segons els costums d’Aquitania o sur de França. Foren estos en la diocesis d’Elna, els de Rossello, Conflent i Vallespir; en la de Girona, els de Besalu, Ampuries i Girona; en la d’Ausona, els de Manresa i Ausona; en la d’Urgell, els d’Urgell i Cerdenya, i en la de Barcelona, el dit propi nom. Els dos comtats dels Pirineus que es mantingueren sempre lliures del domini sarrai, eld de Pallars i de la Ribagorza, no entraren en els dominis dels francs, quedant excluits de la Marca Hispanica.
No tots els contats foren regits per comtes propis, sino que una mateixa persona tingue el domini de dos o mes comtats. Obeien al comtat de Barcelona cridat aiximateix marques o senyor suprem de la Marca. Des de llavors es deixá de contar pels anys de la era del Cesar, escomençant el dels regnats del rei de França, que durá hasda mediats del sigle XII. Els escritors castellans i araps donen als habitants de la Marca lo nom generic de francs, hasda fins del sigle XII, i els araps el d’Afrank a la propia Marca.
Governaren este territori a nom dels reis francs els següents comtes de Barcelona: Bera (801-820), Bernat I (820-832), Berenguer (832-835), Bernat I, per segon vegá (835-844), Sunifret (844-846), Aledran (846-851), en quin temps Barcelona fon presa pels sarrains (852), Udalrich (852-856), Humfrit (858-864), Bernat II (864-865), Robert i Bernat III (866-878), Wifredo I el Velloso (875-898), Wifret II, tambe cridat Borrell I (894-914), conjuntament en lo seu germa Suniario o Sunyer (898-945), Borrell II (945-933) conjuntament en lo seu germa Mir (945-966). En est epoca Almanzor s’apoderá i destrui Barcelona (1 de juliol de 966), coincidint en la mort del rei franc Lotario (986) i el fi de la dinastia carolingia (987) en les forts i duraderes perturbacions politiques de França.
La Marca Hispanica va quedar abandoná al seu propi esforç i el comte Borrell II, ajudat del demes comtes de la Marca, recobrá Barcelona i es va independiçar dels francs, escomençant l’epoca coneguda per comtat independent de Barcelona, encara que atres sostenen que el primer comte independent va ser Wifret I, com a conseqüencia material de l’apartament de Barcelona del resto de l’imperi franc, la barrera dels Pirineus i el poder militar que produia la constant guerra en els araps, no tenint valor historic la llegenda que existix sobre el particular.
Durá la Marca Hispanica des de 770 a 986, o siga un periodo de 216 anys, notant-se en moltes ocasions un fort antagonisme entre ses habitants i els francs, sintetisat en la poderosa sublevacio d’Aizon, a qui secundava Wilmont, fill del comte de Bera (826) i que dominá en quasi tota la Marca.
L’inexistencia del cridat “Principat de Catalunya” com a territori geografic i, per consegüent, l’inexistencia del titul de princip de la mateixa: El territori de lo que hui coneguem com a Catalunya, mai ha segut regne, ducat, comtat ni marquesat i, molt menys, principat. Es digne de notar-se que mai es cridaren princips de Catalunya ni els comtes de Barcelona, ni els comtes reis d’Arago ni els hereters del tro. De manera que no hi ha cap de princip titular.
Alguns autors creuen que es cridá principat perque algunes vegaes es doná lo nom de princip a alguns comtes de Barcelona; pero hi ha que tindre en conter que el titul de princip no era exclusiu del comte de Barcelona i, ademes, no podia referir-se al territori, perque llavors no es nomenava Catalunya sino Marca. Hispanica.
La supremacía que com a sobira tenia el comte de Barcelona sobre atres comtes de menys categoria, el feen acreedor ad esta dignitat que era merament honorifica, algo aixi com si diguerem comte principal. Catalunya es, puix, cridá hui principat, perque tingue en lo seu si un comte sobira, el qual no era conegut, no obstant, com a princip de Catalumya, puix que eixe titul no fon territorial com el de comte de Barcelona.
En definitiva, esta definicio que es fa de l’orige de l’inexistent titul de princip careix totalment de referencia historica al no estar Catalunya constituida en aquell temps, sino a soles com a Marca Hispanica, denominacio que desaparegue per a integrar-se dins de la Corona d’Arago els territoris dels distints comtats a raïl del tractat de Corbeil entre el rei Jaume I d’Arago, comte de Barcelona i el rei Lluïs de França.
Valencia, Cap i Casal del Regne, juliol del 2.002
No comprenc, sabent com se sap de l’inexistencia de Catalunya quan se conquistaren les Illes Balears i el Regne Moro de Valencia, com generalment se tolera i accepta l’intromissio de la hui Catalunya com a impositora i preponderant d’una historia falsa i d’un proyecte anticonstitucional i estrafalari dels Països Catalans.
Puix tots sabem o deguem de saber que quan lo rei Jaume I d’Arago, El Conquistaor, vingue en senyal de creuá contra els musulmans de les terres valencianes, no existia Catalunya ni social, ni juridica, ni territorialment.
I que estes terres de la suposta Catalunya, a soles eren un conglomerat de Comtats de la Marca Hispanica, entre els que tambe estava el Comtat de Barcelona com a “marchio” o guarda-fronteres de la Marca Hispanica.
I, mes encara, quan tambe se sap que vint anys despres de pactá la Ciutat de Valencia en l’any 1.238, el rei Jaume I d’Arago i el rei franc San Lluïs IX, pactaren en l’any 1.258 el famos tractat de Corbeil, que determiná la hui llinea dels Pirineus que subsistix ab una chicoteta variant politica.
A soles aixo, ya mos demostra la inexistencia de la tal Catalunya, ya que ningu dels dos reis contaren ab ella per a la seua particio.
No obstant, els catalans de hui s’ufanen de que, quan vingueren acompanyant al rei Jaume I d’Arago a la conquista del Regne de Valencia, mos duguerem la parla catalana.
Pero com no existien encara com a catalans, impossible que mos dugueren el catala com a llengua propia d’ells, puix els que vingueren a la creuà ho feren com a gerundesos, barcelonins, de Mompeller, del Rosello, de la Provença, de l’Italica, de la Galia i d’atres molts llocs, manco de Catalunya per no exisitr encara.
Puix se dona el cas de que no mes fet el tractat de Corbeil, Girona i Barcelona que es trobaven en la part dels francs, passaren a la part hispanica baix l’auspici del rei d’Arago, perdent el comtat de Barcelona tots els privilegis de la Marca Hispanica com a marchio o jefe de guarda de fronteres, quedant-se a soles com a comtat de la Corona d’Arago baix les ordens del rei d’Arago, no depenent ya del reis francs.
Pero, fijeu-se be, de que aixo va ocorrer vint anys despres de la rendicio de la Ciutat de Valencia, on se quedaren molts musulmans a viure i entre ells els nomenats mossaraps o mixt-araps que ya parlaven el mossarap en les terres valencianes.
Sabem que tots els que vingueren no se quedaren a viure en les terres valencianes, tornant-se al lloc d’orige i els que es quedaren se’n anaren acoplant al conviure dels que vivien com a natius.
Puix com se sap i mos ho conta l’historia, els suposts catalans no podien dur-nos una llengua propia puix que, els de la Marca Hispanica, parlaven per aquells temps un mal parlat provençal o un derivat del provençal, que per aquells temps era la llengua culta d’eixos entorns.
Pero resulta, que en l’any 1245, per conseqüencies de la rebelio dels albigenses, i per mig de l’inquisicio, el papa Inocenci IV, sofocat l’ultim reducte albigense, seguidament promulgá per a tots els territoris de la Galia, ya com a terres franques o França, l’abolicio de totes les llengües d’oc, incluint la provençal, quedant-se esta zona sense llengua culta encara que la seguiren parlant mal, per a posar la llengua d’oil que es la que es manifestà com a llengua unica per a tota la ya nomenà França.
Com se pot comprendre, Girona i Barcelona que parlaven un derivat del provençal, seguiren parlant-lo encara que malament i de moment.
Puix per este temps, el nou Regne de Valencia escomençava a donar el fruit de l’esperança que el propi rei Jaume I, ya de Valencia, hi havia ficat en el seu Regne de Valencia i estos suposts catalans de la Marca Hispanica, s’agarraren al carro de la renaisent cultura valenciana, mamant-se o tragant-se els Sigles d’Or de la Llengua i Cultura Valenciana, ya que no podier fer una atra cosa.
Es mes, si se comproven les titulacions que tenien els reis d’Arago, de Balears i de Valencia i, despres, els Reis Catolics i de les Espanyes, se vorà concretament que en cap moment i en cap manifest de les seues titulacions s’han manifestat com a reis de Barcelona per ser a soles un comtat, ni de Catalunya per no exisitir com a ent juridic i territorial.
Incloent tambe al rei Felip V (1700-1746) que a Valencia la segui titulant en el decim lloc com a Regne de Valencia i a Barcelona com a comtat de Barcelona i no de Catalunya per no exisitir com a tal hasda 1833 en que escomençà a existir oficial, social. geografica, territorial i juridicament.
I si d’abans es nomenava Catalunya, era de mal nom i no lo acceptaven per no ser nom d’orige fidedigne.
Puix Marcelo Capdeferro, en el seu llibre Atra Historia de Catalunya, expon cinc o sis possibilitats del seu orige, afegint yo una atra mes.
Pero la veritat, que es la que sura, es la de que no vingue cap de catala en la creuà contra els musulmans valencians i, per tant, no mos pogueren dur la seua parla propia, que no es ni catala, ni barceloni, ni provençal, ni llengua d’oc, ni valencià, puix a soles es un valencià mal parlat, retrotragut al sigle XV, provençalisat, afrancesat i castellanisat, pero mai catala.
I, per lo tant, a soles puc dir al respecte: que el catala no exisitix, ni ha existit mai, puix a soles es un invent de l’ingenier carioca Pompeu Fabra en l’any 1913-1915, inventat per a la Gran Catalunya que derivà en la parodia estrafalaria dels Països Catalans.
La divisio territorial d’Espanya en provincies s’efectuá per primera vegá en el regnat de Carles III, inspirant-se en la tradicio de les regions, pero la divisio real i territorial se realisá en l’any 1833, per decret real de Sa Magestat la Regina Maria Cristina en el 30 de novembre de 1833, que fon quant en realitat començá Catalunya en funcio d’un territori greografic, social i juridic i, per lo tant, mai pogueren vindre a la creuá cristiana contra els musulmans valencians cap de catala, manco que fora com a gerundesos, barcelonins, d’Urgell, de Vic, de Mompellier, de l’Italica, de la Galia i d’atres molts llocs, en concepte de bula i otorgacions reals de Jaume I d’Arago, com a unic jefe i baluart de la contenda ciristiana contra els musulmans del Regne Moro de Valencia -nomenat ya com a Regne Cristia de Valencia- de molt anterior com se pot justificar per mig de la verdadera historia de les terres valencianes.
Per tot aixo, es impossible que les hosts o tropes del rei Jaume I d’Arago, i despres I de Valencia, mos pogueren dur la parla nomená catala, perque en aquells moments estes gents solien parlar un derivat del provençal que era la llengua culta d’aquells abans i d’aquells entorns de la Marca Hispanica.
A semejança de la Marca que tenien els francs allende el Rhin i els Alps, constituiren atra Marca al costat dels Pirineus corresponent a la peninsula iberica, en els territoris consquistats als araps i encara, potser, als hispans independents dels Pirineus, si be no falta qui sostinga que foren estos els que solicitaren l’auxili dels francs per a guerrejar contra els invasors, realisant-se l’expedicio de Guillem de Tolosa i de Lluïs, rei d’Aquitania, en temps de Carlomagno, la que conquistá Barcelona i doná orige ad este comtat. Est alvanç pot fixar-se en l’any 770 en que Carlomagno conquistá molt territori hispa; en 785 la llinia divisoria de la Marca pot fixar-se entre Barcelona i Girona. La rendicio d’esta ciutat fon l’orige de la Marca Hispanica i la del comtat de Barcelona, cap del nou territori franc. Es nomená a Bera o Bara (801-820) comte de Barcelona, i els francs-aquitans vullgueren extendre ses dominis per lo manco hasda Torotsa, clau de L’Ebre i punt de la comunicacio entre la Marca i Valencia. Pero fracasaren despres de conquistá en 811, i, d’acort en els araps, quedá fixá com a llimit de la Marca Hispanica d’una manera definitiva, la frontera del Panades entre les conques hidrografiques dels rius Llobregat i Gaya.
Carlomagno doná el 2 d’abril de 812 un precepte o privilegi otorgant als poblaors de la Marca la seguritat del terreny i del llar contra les exigencies dels senyors, precepte que fon confirmat en 815 i en 816 per Ludovic Piu. Al dividir este ses estats entre ses fills en el 817, va correspondre a Pepino la Marca Hispanica que fon, llavors, segregá de l’Aquitania i incorporá a la Septimania, passant despres a poder de Carles el Calvo, qui en l’any 844 confirmá els privilegis otorgats per ses antecessors.
Es dividi la Marca Hispanica en comtats segons els costums d’Aquitania o sur de França. Foren estos en la diocesis d’Elna, els de Rossello, Conflent i Vallespir; en la de Girona, els de Besalu, Ampuries i Girona; en la d’Ausona, els de Manresa i Ausona; en la d’Urgell, els d’Urgell i Cerdenya, i en la de Barcelona, el dit propi nom. Els dos comtats dels Pirineus que es mantingueren sempre lliures del domini sarrai, eld de Pallars i de la Ribagorza, no entraren en els dominis dels francs, quedant excluits de la Marca Hispanica.
No tots els contats foren regits per comtes propis, sino que una mateixa persona tingue el domini de dos o mes comtats. Obeien al comtat de Barcelona cridat aiximateix marques o senyor suprem de la Marca. Des de llavors es deixá de contar pels anys de la era del Cesar, escomençant el dels regnats del rei de França, que durá hasda mediats del sigle XII. Els escritors castellans i araps donen als habitants de la Marca lo nom generic de francs, hasda fins del sigle XII, i els araps el d’Afrank a la propia Marca.
Governaren este territori a nom dels reis francs els següents comtes de Barcelona: Bera (801-820), Bernat I (820-832), Berenguer (832-835), Bernat I, per segon vegá (835-844), Sunifret (844-846), Aledran (846-851), en quin temps Barcelona fon presa pels sarrains (852), Udalrich (852-856), Humfrit (858-864), Bernat II (864-865), Robert i Bernat III (866-878), Wifredo I el Velloso (875-898), Wifret II, tambe cridat Borrell I (894-914), conjuntament en lo seu germa Suniario o Sunyer (898-945), Borrell II (945-933) conjuntament en lo seu germa Mir (945-966). En est epoca Almanzor s’apoderá i destrui Barcelona (1 de juliol de 966), coincidint en la mort del rei franc Lotario (986) i el fi de la dinastia carolingia (987) en les forts i duraderes perturbacions politiques de França.
La Marca Hispanica va quedar abandoná al seu propi esforç i el comte Borrell II, ajudat del demes comtes de la Marca, recobrá Barcelona i es va independiçar dels francs, escomençant l’epoca coneguda per comtat independent de Barcelona, encara que atres sostenen que el primer comte independent va ser Wifret I, com a conseqüencia material de l’apartament de Barcelona del resto de l’imperi franc, la barrera dels Pirineus i el poder militar que produia la constant guerra en els araps, no tenint valor historic la llegenda que existix sobre el particular.
Durá la Marca Hispanica des de 770 a 986, o siga un periodo de 216 anys, notant-se en moltes ocasions un fort antagonisme entre ses habitants i els francs, sintetisat en la poderosa sublevacio d’Aizon, a qui secundava Wilmont, fill del comte de Bera (826) i que dominá en quasi tota la Marca.
L’inexistencia del cridat “Principat de Catalunya” com a territori geografic i, per consegüent, l’inexistencia del titul de princip de la mateixa: El territori de lo que hui coneguem com a Catalunya, mai ha segut regne, ducat, comtat ni marquesat i, molt menys, principat. Es digne de notar-se que mai es cridaren princips de Catalunya ni els comtes de Barcelona, ni els comtes reis d’Arago ni els hereters del tro. De manera que no hi ha cap de princip titular.
Alguns autors creuen que es cridá principat perque algunes vegaes es doná lo nom de princip a alguns comtes de Barcelona; pero hi ha que tindre en conter que el titul de princip no era exclusiu del comte de Barcelona i, ademes, no podia referir-se al territori, perque llavors no es nomenava Catalunya sino Marca. Hispanica.
La supremacía que com a sobira tenia el comte de Barcelona sobre atres comtes de menys categoria, el feen acreedor ad esta dignitat que era merament honorifica, algo aixi com si diguerem comte principal. Catalunya es, puix, cridá hui principat, perque tingue en lo seu si un comte sobira, el qual no era conegut, no obstant, com a princip de Catalumya, puix que eixe titul no fon territorial com el de comte de Barcelona.
En definitiva, esta definicio que es fa de l’orige de l’inexistent titul de princip careix totalment de referencia historica al no estar Catalunya constituida en aquell temps, sino a soles com a Marca Hispanica, denominacio que desaparegue per a integrar-se dins de la Corona d’Arago els territoris dels distints comtats a raïl del tractat de Corbeil entre el rei Jaume I d’Arago, comte de Barcelona i el rei Lluïs de França.
No hay comentarios:
Publicar un comentario