Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.
En 1912 tingue lloc un fet singular per a la
llingüistica hispanica. Julià Rivera, defensor de l’influx arap en els origens
de la nostra epica va propondre, front a la teoria de l’orige galaix-occita,
l’orige arabic-hispa. Per encara mancava molt per a que tinguera lloc una
troballa fonamental.
Com a conseqüencia de les investigacions realisaes
posteriorment pot assegurar-se que les “jarches” ne son part d’una tradicio
romanica comu i constitutives de la base de la moixaja i del mateix zejel. Les
jarches reflexen una canço tradicional i popular hispano-musulmana. La pista de
la troballa de texts romances o romancejats en les moaxajes la donà el
“Cançoner” d’Abben Guzman en lo zejel numero 82. Tal composicio incluix un vers
sancer en romanç. Este fet vingue a confirmar, al menys inicialment, els
testimonis dels historiaors araps respecte de l’inclusio en l’estrofa zejelesca
de paraules o frases romançs. La comprovacio definitiva anava a produir-se a
partir de 1948. Fon en eixe anys quan l’ebreiste Samuel M. Stern donà a
coneixer una troballa sensacional, calificat d’interes equivalent al primitiu
telescopi de Galileo Galilei. Es dir, trovà vint mozaxages hebrees, que
imitaven als araps, provistes d’uns versos finals en llengua romanç molt
arcaica, que foren denominaes jarchas –jaryas-.
Lo interessant del fet es que alguns d’aquells texts
poetics romanics es consideren anteriors a l’obra de Guillermo IX de Poitiers i
es contenien al final de les moxajages de poetes jueus espanyols, quasi tots
dels sigles XI i XII. D’este modo la moxaja, inventà cap a l’any 900, fon cultivà
per espai de varis sigles per poetes hispano-araps i, a imitacio d’estos, per
hispano-hebreus. Aço es de tal importancia que, en opinio de l’investigaor
Damaso Alonso, algunes d’estes composicions (com les de Yosef el Escriba, que
vixque en la primera mitat del sigle XI) constituirien els texts poetics mes
antics en romanç hispanic i inclus de tota la Romania o, encara mes, de tota
Europa. Dos sigles que, d’un colp, retrocedi la primitiva llirica valenciana i
nacional en general; que pot ser pogueren emplar-se encara mes, puesto que els
versos de les jarches estaven pres de poesies populars preexistents en romanç,
les quals, per lo demes, constituiren la base metrica i musica sobre la que es
construi la moaxaja arap.
Des d’aquelles primeres jarches localisaes per Stern
hasda l’actualitat el numero d’elles ha alcançat mes de xixanta.
De l’importancia transcendental de les jarches en
l’orige del romaç hispanic en general donarà cumplida idea en que Damaso
Alonso, tras posar de relleu el paralelisme tematic de les jarches, les
cantigues d’amic galaic-portugueses i les nadalenques castellanes, considerà
estos dos ultimes versificacions descendents de les primeres.
La totalitat de les jarches hui conegudes procedixen
de moaxages compostes entre els anys 1000 i 1150, pero, com la moaxaja
s’introdui en Espanya en torn de l’any 900, aço porta a pensar que les
conçonetes romançs conegudes pels primers poetes de les moaxages no deurien de
ser en aquell temps cap de novetat.
Respecte de Valencia hi ha que senyalar que, encara
que no son moltes les jarches trobaes com compostes aci, si es important
s’entitat qualitativa com per a donar idea de l'estat de sa llengua en aquella
epoca. Que son poques, com diuen “els critics a la violeta” de la llengua
valenciana, menys es res, com ocorrix en el cas catala, a on no hi ha ni a
soles un cas. Ara be, si s’ha recibit este llegat, ¿per que no ha de pensar-se
en l’existencia d’atres, acas desaparegudes o no arreplegaes en son dia pels
autors de les moaxages?.
Tenim noticia de tres autors que replegaren jarches
en Valencia:
1. Ibn al-Labbana de Denia
(mort en 1113) es autor d’una bella moaxaja en jarcha arap. Esta jarcha fon
introduida bruscament en l’estrofa d’un panegiric a on s’elogia al monarca
al-Ma’mun de Toledo (1037-1075), pero tambe se canta al vi i a l’amor.
2. Ibn Labbunn, magnat valencià
del sigle XI, senyor de Morvedre (l’actual Sagunt) i que tingue relacio en el
Cit Campeaor, introdui en una moaxaja una jarcha romanç, que posa en llabis
d’una dona, “malalta d’amor”, en trance similar al del poeta.
3. Ibn Ruhain, del periodo
almoravit, naixcut en Bocairent, fon visir i almojarif de Sevilla. Incluix una
jarcha romanç en un panegiric precedit
per un prolec erotic. Es esta jarcha de les primeres conegudes.
Otra moaxaja d’este mateix autor, en jarcha romanç,
es la formà per un poema amoros en el que s’invoca al cefir i la pluja per a
que transmitixquen la salutacio de l’enamorat a l’enamorà absent, pinta la
bellea de l’amà i posa en ses llabis la jarcha en la que es queixa dels excesos
erotics de l’amat.
Tot este material que acavem de contemplar avala, en
creixes, la creencia de l’existencia d’una llengua romanica en Valencia en
temps molts matiners del medievo. Aixi, puix, no cap minimisar el valor de les
jarches valencianes per a provar l’existencia del romanç abans del sigle XII:
si les jarches, en efecte, que feren aplegar hasda mosatros Ibn al-Labbana, Ibn
Ruhaim i Ibn Labbun de Morvedre perteneixen ad este sigle, no es erroni, sino
cientific, supondre una tradicio de tales cançonetes erotiques romançs en temps
anteriors al que vixqueren els poetes hispano-araps mencionats. Inclus caldria
pensar-se en s’existencia en el sigle IX i X. En conseqüencia, l’antiguetat del
balbucient romanç valencià es retrasaria, miraculosament, ad estes sigles. Lo
que si va ocorrer fon que la dominacio arap, tan profunda en Valencia, produi
una relentisacio en el proces evolutiu d’esta llengua d’Ausias March i de Sant
Vicent Ferrer, que quasi es va estancar per espai de dos centuries.
No hay comentarios:
Publicar un comentario