viernes, 1 de julio de 2016

LES JARCHES VALENCIANES: UN ROMANÇ YA FORMAT QUASI DOS SIGLES ABANS QUE EL CATALA


Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.


En 1912 tingue lloc un fet singular per a la llingüistica hispanica. Julià Rivera, defensor de l’influx arap en els origens de la nostra epica va propondre, front a la teoria de l’orige galaix-occita, l’orige arabic-hispa. Per encara mancava molt per a que tinguera lloc una troballa fonamental.

Com a conseqüencia de les investigacions realisaes posteriorment pot assegurar-se que les “jarches” ne son part d’una tradicio romanica comu i constitutives de la base de la moixaja i del mateix zejel. Les jarches reflexen una canço tradicional i popular hispano-musulmana. La pista de la troballa de texts romances o romancejats en les moaxajes la donà el “Cançoner” d’Abben Guzman en lo zejel numero 82. Tal composicio incluix un vers sancer en romanç. Este fet vingue a confirmar, al menys inicialment, els testimonis dels historiaors araps respecte de l’inclusio en l’estrofa zejelesca de paraules o frases romançs. La comprovacio definitiva anava a produir-se a partir de 1948. Fon en eixe anys quan l’ebreiste Samuel M. Stern donà a coneixer una troballa sensacional, calificat d’interes equivalent al primitiu telescopi de Galileo Galilei. Es dir, trovà vint mozaxages hebrees, que imitaven als araps, provistes d’uns versos finals en llengua romanç molt arcaica, que foren denominaes jarchas –jaryas-.

Lo interessant del fet es que alguns d’aquells texts poetics romanics es consideren anteriors a l’obra de Guillermo IX de Poitiers i es contenien al final de les moxajages de poetes jueus espanyols, quasi tots dels sigles XI i XII. D’este modo la moxaja, inventà cap a l’any 900, fon cultivà per espai de varis sigles per poetes hispano-araps i, a imitacio d’estos, per hispano-hebreus. Aço es de tal importancia que, en opinio de l’investigaor Damaso Alonso, algunes d’estes composicions (com les de Yosef el Escriba, que vixque en la primera mitat del sigle XI) constituirien els texts poetics mes antics en romanç hispanic i inclus de tota la Romania o, encara mes, de tota Europa. Dos sigles que, d’un colp, retrocedi la primitiva llirica valenciana i nacional en general; que pot ser pogueren emplar-se encara mes, puesto que els versos de les jarches estaven pres de poesies populars preexistents en romanç, les quals, per lo demes, constituiren la base metrica i musica sobre la que es construi la moaxaja arap.

Des d’aquelles primeres jarches localisaes per Stern hasda l’actualitat el numero d’elles ha alcançat mes de xixanta.

De l’importancia transcendental de les jarches en l’orige del romaç hispanic en general donarà cumplida idea en que Damaso Alonso, tras posar de relleu el paralelisme tematic de les jarches, les cantigues d’amic galaic-portugueses i les nadalenques castellanes, considerà estos dos ultimes versificacions descendents de les primeres.

La totalitat de les jarches hui conegudes procedixen de moaxages compostes entre els anys 1000 i 1150, pero, com la moaxaja s’introdui en Espanya en torn de l’any 900, aço porta a pensar que les conçonetes romançs conegudes pels primers poetes de les moaxages no deurien de ser en aquell temps cap de novetat.

Respecte de Valencia hi ha que senyalar que, encara que no son moltes les jarches trobaes com compostes aci, si es important s’entitat qualitativa com per a donar idea de l'estat de sa llengua en aquella epoca. Que son poques, com diuen “els critics a la violeta” de la llengua valenciana, menys es res, com ocorrix en el cas catala, a on no hi ha ni a soles un cas. Ara be, si s’ha recibit este llegat, ¿per que no ha de pensar-se en l’existencia d’atres, acas desaparegudes o no arreplegaes en son dia pels autors de les moaxages?.

Tenim noticia de tres autors que replegaren jarches en Valencia:

1.      Ibn al-Labbana de Denia (mort en 1113) es autor d’una bella moaxaja en jarcha arap. Esta jarcha fon introduida bruscament en l’estrofa d’un panegiric a on s’elogia al monarca al-Ma’mun de Toledo (1037-1075), pero tambe se canta al vi  i a l’amor.
2.      Ibn Labbunn, magnat valencià del sigle XI, senyor de Morvedre (l’actual Sagunt) i que tingue relacio en el Cit Campeaor, introdui en una moaxaja una jarcha romanç, que posa en llabis d’una dona, “malalta d’amor”, en trance similar al del poeta.
3.      Ibn Ruhain, del periodo almoravit, naixcut en Bocairent, fon visir i almojarif de Sevilla. Incluix una jarcha romanç en un panegiric  precedit per un prolec erotic. Es esta jarcha de les primeres conegudes.

Otra moaxaja d’este mateix autor, en jarcha romanç, es la formà per un poema amoros en el que s’invoca al cefir i la pluja per a que transmitixquen la salutacio de l’enamorat a l’enamorà absent, pinta la bellea de l’amà i posa en ses llabis la jarcha en la que es queixa dels excesos erotics de l’amat.

Tot este material que acavem de contemplar avala, en creixes, la creencia de l’existencia d’una llengua romanica en Valencia en temps molts matiners del medievo. Aixi, puix, no cap minimisar el valor de les jarches valencianes per a provar l’existencia del romanç abans del sigle XII: si les jarches, en efecte, que feren aplegar hasda mosatros Ibn al-Labbana, Ibn Ruhaim i Ibn Labbun de Morvedre perteneixen ad este sigle, no es erroni, sino cientific, supondre una tradicio de tales cançonetes erotiques romançs en temps anteriors al que vixqueren els poetes hispano-araps mencionats. Inclus caldria pensar-se en s’existencia en el sigle IX i X. En conseqüencia, l’antiguetat del balbucient romanç valencià es retrasaria, miraculosament, ad estes sigles. Lo que si va ocorrer fon que la dominacio arap, tan profunda en Valencia, produi una relentisacio en el proces evolutiu d’esta llengua d’Ausias March i de Sant Vicent Ferrer, que quasi es va estancar per espai de dos centuries.