viernes, 1 de julio de 2016

LES LLENGÜES EN LO REGNE CRISTIA VALENCIÁ



“E
ls Furs” de Jaume I de 1.261 otorgaren facultats per a que qualsevol home poguera impartir lliurement les ensenyances de l’epoca: “Concedim que qualsevol clerigo u atre home puga, lliurement i sense ningu servici o tribut, tindre estudi de gramatica i de totes les atres arts, i de fisica i de dret civil i canonic en qualsevol lloc de la ciutat”.  Encara que aparentment a soles cita a clerigos, es cert que tambe diu “u atre home”, es dir, qualsevol dels habitants del Regne, i d’allo no estaven excluits ni araps ni judeus.

Fray Francesc Eximenis, de l’orde de San Francesc, que encara naixquent en Girona, en 1.327, sel considerava valenciá, perque vingue molt jove ad esta ciutat i aci escrigue obres maravelloses sobre el govern de la ciutat, en lo seu llibre “Regiment de la Cosa Publica” fa una exaltacio de la Ciutat i Regne de Valencia i pondera l’ensenyança plural en la lloança que porta el numero trentados, en la que senyala: “La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cadascuna a retengut ço millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mal sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat que us pot ensenyar les principals lengues del mon. Aixi com son lati, ebraych e morisch” (sic).

Quant un frare ve de Girona i de Barcelona i fa una exhaltacio de l’aprenentage de les llengües llatina, hebraica i arap en Valencia, es per la rao de que ni en Barcelona ni en sa Girona nativa debien existir escoles de llengües hebrea i arap, perque si les haguera  habut no s’haguera extranyat.

Estos fets constaten que els valencians han segut sempre, abans i despres del sigle XIII, lliberals en tot i tolerants en qualsevol atra forma de pensar.

Es cert que el Rey Jaume I es va vore obligat a tolerar i a establir la llibertat d’ensenyaments degut a que l’estratificacio sociocultural existent en lo Regne taifa de Zayyan el va obligar a allo, pero en lloc de destruir eixa riquea cultural, la protegi i fomentá. Y aço mos porta, entre atres coses, a les següents conclusions:

1ª) Que no es cert que quant el Rey En Jaume entrá en Valencia expulsá  de son territori als poblaors, creant de lo res un nou regne, material i formalment;

2ª)  Que es un erro l’afirmacio de que els valencians actuals son hereters exclusivament d’aragonesos i catalans, i

3ª)  Que es llogic que concluyam afermant que a pluraritat de races, credos, cultures i llengües, els valencians de hui -hereters del passat- siguen una resultant de la barreja de totes les races i etnies anteriors.

El bilingüisme valenciá i castellá no es mes que dos expresions d’una mateixa cultura. No hi ha dos comunitats culturals antagoniques com s’ha afermat alguna vegá, sino que els valencian-parlants i els castellan-parlants compartixern una mateixa cultura: la valenciana.
Mos pareix molt encertat lo prescrit en l’articul 7º de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1-VII-82), que senyala:

1.      “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valenciá i el castellá. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los.

2.      La Generalitat Valenciana garantirá l’us normal i oficial de les dos llengües i adoptará les mides necessaries per a assegurar lo seu coneiximent.

3.      Ningu podrá ser discriminat per rao de llengüa.

Y finalment subrayen el punt 4 del mateix articul que diu: “S’otorgará especial proteccio i respecte a la recuperacio del valenciá”.

Per tot allo volem subrayar tambe, que respectant l’identitat de nostra Llengua Valenciana -ademes de respectar nostra historia cultural- respectaren la llegalitat vigent en nostre Estat valenciá de Dret. Y al respectar la llei, com expressio de la voluntat general, actuarem com a democrates.


                                   Joan Ferrando i Badia – Diari de Valencia – 22.11.2000