|
“E
|
ls Furs” de Jaume I de 1.261
otorgaren facultats per a que qualsevol home poguera impartir lliurement les
ensenyances de l’epoca: “Concedim que qualsevol clerigo u atre home puga,
lliurement i sense ningu servici o tribut, tindre estudi de gramatica i de
totes les atres arts, i de fisica i de dret civil i canonic en qualsevol lloc
de la ciutat”. Encara que aparentment a
soles cita a clerigos, es cert que tambe diu “u atre home”, es dir, qualsevol
dels habitants del Regne, i d’allo no estaven excluits ni araps ni judeus.
Fray Francesc Eximenis, de l’orde de
San Francesc, que encara naixquent en Girona, en 1.327, sel considerava
valenciá, perque vingue molt jove ad esta ciutat i aci escrigue obres
maravelloses sobre el govern de la ciutat, en lo seu llibre “Regiment de la
Cosa Publica” fa una exaltacio de la Ciutat i Regne de Valencia i pondera
l’ensenyança plural en la lloança que porta el numero trentados, en la que
senyala: “La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de
diverses lengues que li son entorn, e de cadascuna a retengut ço millor li es,
e ha lexats los pus durs e los pus mal sonants vocables dels altres, he ha
presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat que us
pot ensenyar les principals lengues del mon. Aixi com son lati, ebraych e
morisch” (sic).
Quant un frare ve de Girona i de
Barcelona i fa una exhaltacio de l’aprenentage de les llengües llatina,
hebraica i arap en Valencia, es per la rao de que ni en Barcelona ni en sa
Girona nativa debien existir escoles de llengües hebrea i arap, perque si les
haguera habut no s’haguera extranyat.
Estos fets constaten que els
valencians han segut sempre, abans i despres del sigle XIII, lliberals en tot i
tolerants en qualsevol atra forma de pensar.
Es cert que el Rey Jaume I es va vore
obligat a tolerar i a establir la llibertat d’ensenyaments degut a que
l’estratificacio sociocultural existent en lo Regne taifa de Zayyan el va
obligar a allo, pero en lloc de destruir eixa riquea cultural, la protegi i
fomentá. Y aço mos porta, entre atres coses, a les següents conclusions:
1ª) Que no es cert que quant el Rey
En Jaume entrá en Valencia expulsá de
son territori als poblaors, creant de lo res un nou regne, material i
formalment;
2ª)
Que es un erro l’afirmacio de que els valencians actuals son hereters
exclusivament d’aragonesos i catalans, i
3ª)
Que es llogic que concluyam afermant que a pluraritat de races, credos,
cultures i llengües, els valencians de hui -hereters del passat- siguen una
resultant de la barreja de totes les races i etnies anteriors.
El bilingüisme valenciá i castellá no
es mes que dos expresions d’una mateixa cultura. No hi ha dos comunitats
culturals antagoniques com s’ha afermat alguna vegá, sino que els
valencian-parlants i els castellan-parlants compartixern una mateixa cultura:
la valenciana.
Mos pareix molt encertat lo prescrit
en l’articul 7º de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1-VII-82),
que senyala:
1. “Els dos idiomes oficials de
la Comunitat Autonoma son el valenciá i el castellá. Tots tenen dret a
coneixer-los i usar-los.
2. La Generalitat Valenciana
garantirá l’us normal i oficial de les dos llengües i adoptará les mides
necessaries per a assegurar lo seu coneiximent.
3. Ningu podrá ser discriminat
per rao de llengüa.
Y finalment subrayen el punt 4 del
mateix articul que diu: “S’otorgará especial proteccio i respecte a la
recuperacio del valenciá”.
Per tot allo volem subrayar tambe,
que respectant l’identitat de nostra Llengua Valenciana -ademes de respectar
nostra historia cultural- respectaren la llegalitat vigent en nostre Estat
valenciá de Dret. Y al respectar la llei, com expressio de la voluntat general,
actuarem com a democrates.
Joan
Ferrando i Badia – Diari de Valencia – 22.11.2000
No hay comentarios:
Publicar un comentario