Mostrando entradas con la etiqueta megalomanía catalana. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta megalomanía catalana. Mostrar todas las entradas

jueves, 4 de junio de 2020

¿CATALANO-ARAGONESA?


Per

Domingo Gimeno Peña

Es habitual llegir en llibres, revistes de divulgacio historica, inclus en llibres de texte, la denominacio antihistorica, Corona Catalano-Aragonesa, per a nomenar a la historica Corona d´Arago, despreciant a atres membres que com el nostre Regne de Valencia en una llarga epoca va ser el mes important de tota la Corona. ( En tems de Marti l´Huma, 1395-1410, quan Barcelona no pasava de 20.000 h. Saragossa 18.000, Mallorca 15.000 i Perpinya 12.000, la ciutat de Valencia ya contava en 90.000, superant a les demes tant en economia com en cultura.)
Se considere l´inici de la Corona d´Arago, quan Ramiro II ( el monge ), cedix en matrimoni a sa filla de dos anys Petronila ( 1137 ), al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, cedint-li tambe el domini del regne, per aixina ell poder tornar a la vida monastica ingresant en el monasteri de San Pere el Vell, en Hosca, pero sense abdicar del titul de rei, que va conservar dasta la seua mort, que el va heretar sa filla i despres el seu net Alfons II . Ramon Berenguer va governar Arago com a princip o dominador ( dominator regni aragonensis ), per lo tant son fill Alfons va heretar de sa mare un regne i de son pare un comtat .
Arago i el Comtat de Barcelona no se van poder unir per que el comtat era d`orige frances,.i per lo tant LLuis IX rei de França no ho haguera acceptat, i ademes en temps de Ramon Berenguer, el Comtat de Barcelona no era l´unic en la Marca Hispanica; existien en les mateixes condicions, els comtats de Pallars Fussà, Roselló, Pallars Subirà, Ampuries i Urgell, per lo tant Catalunya no estava encara formada i la denominacio tampoc. Cap resenyar que el Comte de Barcelona per a anar a Arago, tenia que pasar per territori que no li perteneixia ad ell sino al Comte d`Urge.
La denominacio Catalano - Aragonesa era impossible per que en 1137 la paraula Catalunya no existia, va naixer a finals del segle XII i va tindre entitat en la segon mitat del XIII, quan Jaume I va cedir Languedoc i la Provenza, menys el senyoriu de Montpeller, a canvi dels territoris de la Marca Hispanica mes el Rosello, que perteneixien a Sant LLuis Rei de França. ( tractat de Corbeil 1258).
Tots els succesors de Ramon Berenguer van ostentar els tituls de Rei d´Arago i comte de Barcelona, sense nomenar en absolut ningu, a Catalunya, i aixina com la Corona anava conquistant nous regnes, el Comtat de Barcelona retrocedia llocs en l`escalafo, seguint l`orde jerarquic en heraldica, com tota la documentacio real demostra; en el Privilegi del trasllat de la ciutat de Castello, podem vore com Jaume I ,diu ser Rei d`Arago, Mallorques i Valencia, comte de Barcelona i d`Urgell i senyor de Montpeller, continuant sense nomenar a Catalunya per a res, i postergant a Barcelona al cuart lloc ya en l`any 1251.
El cronista Jerónimo Blancas, en el sigle XVI, descriu el protocol dels representans en les Corts Generals de la Corona d`Arago: " en la mano derecha del rey, en la parte que dicen del Evangelio, se asientan los eclesiásticos, nobles caballeros e hidalgos aragoneses y valencianos". La distribucio se completa a la esquerra, mallorquins i a continuacio catalans, " y este orden se ha guardado desde muy antiguo en los asientos en Cortes Generales " ; es dir, des del sigle XIII al XVII, els regnes d`Arago i Valencia ocupaven llocs de privilegi junt al monarca, i Cataluña l`ultim a la esquerra. Este detall nos demostra l`importancia de Catalunya dins de la Corona.
Si abans de conquistar Mallorca i Valencia, Catalunya no existia i despres, es la quarta en importancia ¿ com poden dir Catalano-Aragonesa, pasan-la per damunt dels tres regnes i anulan a dos d´ells?
El catalanisme dins dels seus deliris de grandea, no a soles invente falses denominacions, sino que tampoc respecte lorde jerarquic, fican a Catalunya ( catalano ) davant d´Arago . Ya diuen els psiquiatres, que la paranoya no te cura.


martes, 3 de marzo de 2020

¡EI...! ¿NO MOS ENTENEM?

Autor:  Joan Benet

No fa molts dies, caminava per les rodalies de Valéncia buscant un carrer, antic, pero que mai no havia estat en ell. Aparquí el coche i com no tinc GPS, comencí a preguntar a uns i ad atres pel carrer en qüestió. Uns m'indicaven correctament i uns atres feren lo que pogueren, fins a que apleguí a preguntar-li a un chic jove, uns vinticinc anys. Yo m'havia dirigit ad ell en castellà i ell se dirigí a mi també en castellà, pero al notar el seu accent li parlí en valencià i el lo agraí dient-me somrient,
- ¿Saps parlar en valencià?
- ¡Evidentment! -Li contestí
- Aixina mos entendrem millor. Yo soc català. -Em digué
- Ya m'he donat conte pel vocabulari que estàs utilisant. -Li diguí.
Intercanviarem unes quantes paraules en respecte a la llengua i cadascú tirà de la manta cap a sa casa durant uns minuts, i les indicacions sobre el carrer que buscava quedaren en un segon lloc... ¡Si no recorde mal no aplegàrem ad elles!
Pero eixe comentari, “Així ens entindrem millor”, em feu riure, puix no és a primera vegada que ho escolte, assumint els catalans que per que un valenciaparlant sàpia parlar en valencià, ha d'entendre com parla un català per obligació.
És molt cert a hores d'ara que els valenciaparlants estem molt infectats en paraules i expressions d'uns atres orígens no valencians, i d'això s'encarreguen molt be els modismes anglesos que mos ataquen per totes bandes i, ací en Valéncia sobre tot, el sistema educatiu valencià ensenyant català baix el nom de valencià, o directament ensenyant català sense amagar-se com fan les Universitats de la nostra Pàtria Valenciana. Pero no és manco cert que yo que soc castellaparlant de breçol entenc el castellà millor que el valencià i que gràcies a diversos cursos que he fet d'anglés, puc defendrem en eixe idioma encara siga un poquet. En lo que podríem dir que a hores d'ara, parle correctament el castellà i el valencià, per intoxicació imposta entenc el català i per desig propi entenc i parle l'anglés.
Seguint el raonament de molts catalans i catalanistes, mos entenem parlant cadascú en la seua llengua, (valencià i català) perque són la mateixa llengua, 'una llengua comuna'. Ara be, si utilisem els silogismes i diem, si A és igual a B, i B és igual a C, A ha de ser igual a C, i si ara això ho traslladem al nostre cas, tenim que, si parle en castellà i m'enten un català (com me passà) i un català parlant en català s'enten en un parlant en valencià (com també em passà), vol dir que un castellaparlant s'entendrà en un valenciaparlant... ¿Vol dir això que castellà i valencià també són la mateixa llengua, 'la llengua comuna'? Pero ara vaig a anar un poc més llunt, si yo parle en anglés i m'enten un parlant en castellà i este parlant en castellà és entés per un parlant en valencià... ¿Vol dir això que l'anglés i el valencià són la mateixa llengua, 'la llengua comuna'? Segons este raonament tots parlaríem la mateixa llengua, 'la llengua comuna' que segons els nortorientals espanyols seria, ¡cóm no!, el català, i per extensió tot lo món en totes bandes del globo terràqueu parlaria català.
Puix no senyors meus. Si yo entenc a un català és pel motiu de que en Valéncia des de fa més de trenta anys nos estan catalanisant i cada volta en més corage i ràbia i, menys amagat que mai i per nassos la majoria dels valenciaparlants saben parlar perfectament la nostra benvolguda i dolça llengua valenciana i a banda d'això parlem o entenem la grossera parla barcelonina que nos estan imponent a capa i espasa des de tots els estaments públics i privats, gràcies als diferents governs que hem tingut en Valéncia.
¡Ah! i si algú s'ha perdut, el català no es parla en tot lo món ¡ni molt manco!, a soles es parla en alguns racons puntuals de Catalunya, sense més incidència a nivell social que l'imposició dictatorial i la caça de bruixes que està imponent el govern català al seu propi poble, de lo qual el poble ya li passarà la seua factura en el moment que manco s'ho esperen. La població de catalaparlants aplega a poc més d'uns centenars de mils de persones, i no els millons en el quals sempre se'ls ompli la boca en dir, en canvi si en Valéncia ensenyaren en les escoles el valencià que el poble demana i no el català que imponen, un atre gall cantaria per a tots.


miércoles, 12 de junio de 2019

"NORMALIZACION" DEL BARCELONI Y GESTACION DEL CATALAN. HECHOS Y FECHAS: SIGLOS XIX Y XX



Por: María Teresa Puerto

(Extracte del llibre “Lengua Valenciana, una lengua suplantada”, tret de

A diferencia de la LENGUA VALENCIANA, que existió como lengua "normalizada" desde su Siglo de oro XV, con gramáticas y diccionarios propios, el catalán era una "melé" de dialectos aun no normalizados a principios del siglo XIX. Con la llegada de los ingeniosos historicismos románticos llega el auge de los nacionalismos nostálgicos apadrinados por las burguesías emergentes, el catalán comienza su andadura:

1833

Los catalanes hacen nacer su Renaixença con la poesía "A la Patria" de Buenaventura Aribau. Se trata de un poema convencional escrito en Madrid en homenaje a su jefe comercial, un tal Remisa, con motivo de su fiesta onomástica. En esa poesía, el tal Aribau no habla aún de "lengua catalana". Sólo nombra, nada menos, que cinco veces la "llengua llemosina" como su lengua materna.

1848
El archivero del Archivo de la Corona de Aragón (Barcelona) Próspero de Bofarull, hace una traducción falseada del "Libre de Repartiment del Regne de Valencia" para inventarse los nombres de las familias catalanas que, según él, vinieron a "traernos el catalán" y a quedarse en Valencia. Pero fue una edición tendenciosa y totalmente manipulada entrando casi en los límites de la falsificación, pues leyó única y exclusivamente los "asientos" de la ocupación de tierras que le interesaron, dejando los que le parecieron difíciles o iban contra sus intereses patrioteros. En esencia, la edición de Bofarull estaba absolutamente manipulada ya que no tuvo en cuenta la totalidad del texto, ni la técnica notarial del siglo XIII, ni mucho menos la actual.

Los escribas del Rey Jaime I de Aragón el día 7 de Julio de 1237 comenzaron a anotar en el Libro Primero del Repartiment el nombre la persona que asistía al asedio de la ciudad de Valencia y el número de las casas y yugadas de tierras que también se ofrecían. Y así ocurrió hasta después de la ocupación. Los ofrecimientos se hacían para ocupar el reino Musulmán con cristianos, lo cual presuponía la permanencia definitiva del receptor en tierras valencianas. Una vez conquistada la ciudad, comenzaron a hacerse realidad las donaciones, extendiendo los documentos correspondientes, de los que se conservan muchos. Y, tan pronto como este titulo de propiedad se extendía, los escribas del Rey cancelaban el ofrecimiento con unas señales.

Por eso la edición de Bofarull (que utilizan los catalanes para justificar "su" ocupación del Reino) fue incorrecta: Porque sólo contiene los nombres de los que recibieron la promesa, pero no se quedaron en Valencia, pues se volvieron a sus tierras. Él cogió solamente los nombres de los que no repoblaron el Reino de Valencia. Y no siempre se siguió tal técnica editorial, pues algunos personajes que se leen correctamente y no son catalanes fueron, posiblemente de forma deliberada, omitidos de la edición.

Una de las preocupaciones del Rey Jaime I fue que no se acumulasen los bienes son catalanes fueron, posiblemente de forma deliberada, omitidos de la edición.

Una de las preocupaciones del Rey Jaime I fue que no se acumulasen los bienes inmuebles y rústicos en manos de la nobleza y clerecía. Por eso, a partir de el siglo XIV, ya se conocen cifras más precisas sobre los inmigrantes que ocuparon Valencia pues se conservan los "Libres de Avehinaments" (Archivo Municipal del Ayuntamiento de Valencia) donde se registraron los documentos de avecinamiento de cuantos quisieron adquirir la vecindad valenciana.

Realizado el estudio contrastivo de los apellidos que constaban en el "Libre del Repartiment" y de los que luego aparecen en los "Libres de Avehinaments" (y que son la única prueba documental real de quienes se quedaron en Valencia), los porcentajes de inmigración documentada se repartió así:

Siglo XIV, gente procedente de: Valencianos autóctonos 36% Catalanes 1´2 % Castellanos 30% Extranjeros 1´2 % Turolenses 28% Resto Península 2´4% Zaragozanos 1´2 % En el siglo XV el porcentaje de catalanes es del 4´23 En el siglo XVI el porcentaje de catalanes es del 2´5.

1850
El literato catalán M. Milá i Fontanals utiliza aún en sus escritos el término "Llemosí" para referirse a su lengua.

1859

El 1 de Mayo se celebran en Barcelona los primeros Juegos Florales bajo los auspicios del archivero manipulador P. Bofarull, responsable, a partir de entonces de la desaparición de una gran cantidad de documentos valencianos en el ACA (Archivo de la Corona de Aragón, sito en Barcelona). Documentos que eran "Incómodos" a sus falsas tesis sobre la "ocupación" lingüística del Reino de Valencia.

1860
Surgen protestas contra la ortografía "revisada" del manipulador Bofarull y se nombra secretario de los Juegos Florales de Barcelona a Adolfo Blanch (con h). En esa convocatoria cada concursante todavía usaba "su" particular ortografía, lo que revela la caótica situación de la ortografía catalana, que todavía era llamada "llemosí" por Aribau y otros.

1861
El 19 de febrero se intenta una nueva reunión para "unificar" la ortografía que, hasta entonces, era caótica. Esto no pasaba con la lengua valenciana, ya normalizada desde su Siglo de Oro. La reunión para "normalitzar" en la que participaron Milá y Fontanals, Víctor Balaguer, Blanch, Flotats y Bofarull fue un auténtico fracaso.

1862
El Consistorio de los Juegos Florales trataba de conseguir la "normalización" de la ortografía, que seguía caótica, y se presentan dos proyectos: uno de Milá y Fontanals y otro de Bofarull. El Consistorio de Barcelona se vio ante dos proyectos enfrentados pero para evitar una especie de guerra civil interna se evitó tomar una decisión.

1874
El padre de la Romanística Europea, Frederic Díez, publica la tercera edición de su "Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene su clasificación en las seis lenguas fundamentales por su importancia literaria, nacidas del rompimiento del Latín:

- dos al este: el italiano y el rumano - dos al suroeste: el español y el portugués - dos al

noroeste: el provenzal y el Francés (en esta clasificación no se deja ningún sitio especial al catalán, que es asignado al "dominio provenzal" y no es considerada lengua romance independiente, "además de existir en estado latente su fraccionamiento dialectal. E Vidos "Manual de Lingüística Románica". Universidad de Nimega. 1963).

1890
El alemán W. Meyer-Lübke, discípulo de Frederic Diez, publica su obra:" Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene la clasificación anterior de su maestro y en la que dice (pág. 14): "En el Este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: Esta última habla (parlen), que no es más que un dialecto provenzal...."

1891
En la revista "L´Avenç" del 31 de Marzo de 1891 Pompeu Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó dicen que una misma ortografía para el catalán, el valenciano y el mallorquín es "impossible perquè és contra natura ".....(¿¿??)

1906
El cura payés mallorquín mosén Alcover, para inflamar a la burguesía catalana (que ya trataba de montarse su nacionalismo "a la carta"), organiza el Congreso Internacional de la Lengua Catalana y utiliza al profesor alemán Schadel para hacer viable una primera gramática catalana (la Lengua valenciana ya la tenía cuatro siglos antes desde 1489 con su "Liben Elegantiarum" , escrito por el notario Joan Esteve en 1472 y editado en Venecia en 1489 en latín y valenciano, como consta en el incunable: "latina et valentiana lengua").

Mosén Alcover expuso a sus asesores barceloneses el proyecto del profesor alemán, pero lo encontraron irrealizable porque no existía en toda Cataluña ni una docena de lingüistas especializados capaces de hacer el estudio de una manera científica ni con garantías de seriedad.

Como era natural, el proyecto entusiasmó a la burguesía nacionalista y se formó una comisión organizadora que invitó a lingüistas extranjeros y castellanos, que eran los únicos expertos en la romanística moderna. Se inscribieron tres mil congresistas, entre ellos: Menéndez y Pelayo, E. Vergel, F. Mistral, A. Gómez Restrero, A. Farinelli, A. Körosi, J. Fastenrath, y otros.

El 13 de Octubre se inauguró el congreso en el Teatro Principal de Barcelona con un discurso patriotero y de tintes exaltados por Mosén Alcover alentando a todos los catalanes a "crear" la primera gramática y diccionario de la lengua catalana.

1907
La Mancomunitat Catalana crea l´Institut d´Éstudis Cataláns, entidad privada, al servicio de la burguesía nacionalista y responsable de gestar el gran montaje lingüístico-cultural que se preparaba ...

1912
La Mancomunitat Catalana le paga al ingeniero industrial Pompeu i Fabra, para que publique su primera "Gramática Catalana". Don Miguel de Unamuno, Catedrático y lingüista de la Universidad de Salamanca, en su obra "La Dignidad Humana" define a Pompeu i Fabra como "un mediocre aficionado que, por su falta de rigor, saturó de galicismos el catalán"...... Los trabajos de Fabra eran los de un técnico industrial, aficionado, carente de rigor lingüístico. Fabra utiliza el dialecto barceloní como base ligüística para crear la "lengua catalana standard".

La Lengua Valenciana, con su "Liber Elegantiarum" de 1489 ya tenía, cuatro siglos antes de que el catalán existiese como lengua normalizada, su primer "Dictionari Valenciá", el mes antic llexic duna llengua romanç"....

1925
La burguesía nacionalista "contrata" al romanista alemán Meyer-Lübke para que le organice una nueva clasificación de las lenguas románicas en la que por primera vez aparece generalizado el nombre de "lengua catalana" pero con la afirmación de sus concordancias con el provenzal para todo el conjunto idiomático "catalá-valenciá-balear". Clasificación totalmente despreciada y rechazada por filólogos, romanistas e historiadores nacionales e internacionales como Pierre Fouché, Kaufman, J. Adwiger, J. Entwistle, J.Saröchandy, B. Weiss, Menéndez y Pelayo, Menéndez Pidal, Fullana, Ourella de Lerma, Luca de Tena, Ubieto, Gabanes,...."que demostraron el error de método de sus tesis (las de Meyer-Lübke) al determinar la posición del catalán sin tener en cuenta ni los dialectos españoles - como por ejemplo los de Aragón y de León y los dialectos mozárabes..." (pág 293. "Manual de Lingüística Románica " B.E. Vidos. Univ. de Nimega. 1963)

La denominación de tinte imperialista de "lengua catalana" absorbiendo a las otras dos, valenciano y mallorquín, estaba diseñada y servida.

1927
El ilustre escritor valenciano Nicolau Primitiu en su obra "Una llengua sense nom" propone la denominación sintética "Ba-ca-vés" como armonizadora de las tres variantes: Balear-Catalá-Valenciá. Los catalanes la rechazaron. Fue imposible el acuerdo.

1931
Con la República el movimiento nacionalista, apadrinado por los burgueses Maciá y Companys adquiere gran virulencia por su objetivo separatista (l´Estat Catalá). Lo componen burgueses y clases medias altas. Los obreros no comulgaban con ellos y se refugiaron tras las banderas confederales de CNT-FAI. Posteriormente se incorporarán al nacionalismo organizando El PSUC, formado por hijos de inmigrantes de la clase obrera establecida en Cataluña y sometidos obedientemente a los dictados de la burguesía nacionalista encabezada por Jordi Pujol, Trias, Roca, Heribert, etc ... A esta clase obrera ignorante, no autóctona, y plegada a los dictados de la burguesía nacionalista se la define como los "tontos útiles", en cuanto que son un buen instrumento de difusión de las políticas economicistas y financieras de la burguesía editora catalana, y fácilmente manipulables.

1932
El 21 de Diciembre se reunen en Castellón de la Plana un grupo de entidades y publicaciones valencianistas que firmaron un "acord transaccional" para elaborar unas normas ortográficas unificadoras que fueron simplemente una adaptación de las de la entidad privada, "Intitut d´Estudis Catalans", y cuyo objetivo era la anulación de la lengua valenciana por asimilación al catalán. El Padre Fullana, único filólogo del grupo, ante esta maniobra, se separó del grupo, manteniendo "els seus punts de vista cientifics" publicando poco después (1933) su "ortografia valenciana", fiel a la tradición filológica valenciana.

1935
El diario "La Publicitat", órgano de la intelectualidad catalana donde publicaban sus escritos Rovira, Carles Soldevilla, Martí de Riquer, Josep Pla, etc.. ofrece una batalla dialéctica entre el gran historiador catalán Jaume Vicens i Vives y uno de los grandes "inventores" del movimento nacionalista burgués catalán, Antoni Rovira i Virgili, desmontándole sus argumentos nacionalistas de ciencia-ficción y replicándole: "En més de tres mil documents inedits que portem recollits, No hem trobat ni un sol que ens parlés d´una emoció col.lectiva catalanesca, i que ens revelés un estat de consciència nacional: Ho sentim com a catalans"

1941
El falangista Dionisio Ridruejo -jefe de la propaganda franquista en Barcelona- comenzó a organizar "amb l´ajuda d´alguns artistes i intel.lectuals catalans, una cultura de signe feixista vehiculada en catalá" (Espalder A.: Historia. Barcelona 1993, pág.261). El proyecto de la "unitat de la llengua" iba incluido en el lote.

1946
Josep Romeu funda la Societat Catalana d´Estudis Historics, brazo armado cultural de la burguesía feixista catalana para la "reinterpretación" histórica de la historia.

A sus colaboradores, Miguel Dolç y Guillem Colom les obsesionaba una idea: extender el "normalizat" al Reino de Valencia, 1951 Se produce la infiltración oficial del catalán en Enero con el primer número de la llamada "Revista Valenciana de Filología", evitada por la Diputación franquista y en la que publicaban sus soflamas colonialistas los "gurús" de la burguesía feixista catalana: Martí de Riquer, Badía i Margarit, Turell, Casacuberta, etc...

1954
La citada revista feixista publica los trabajos del falangista Joan Fuster y de Joan Amadés, expoliador del falangista cultural del Reino de Valencia en su "Costumari Catalá". El movimiento feixista catalán, ideado por el falangista de la burguesía catalana Dionisio Ridruejo, introdujo en esta revista las ilícitas denominacines que hoy utiliza la izquierda en Valencia (los llamados "tontos útiles" por la burguesía ultra catalana): denominaciones desviadas de la legalidad vigente como "Principat, Pais, nostra llengua, Levante,....."

Cabeza de puente del Institut d´Estudis Catalans era el joven falangista Joan Fuster, amigo de lucir las camisas azules y bélicos correaje de los apóstoles del "Cara al Sol". Disciplinado y servicial, Fuster acataba militarmente las consignas feixistas y ortográficas desde Barcelona. Y, agradecido, el Institut d´Estudis Catalans y la burguesía nacionalista mimaba a Joan Fuster con premios y prebendas.

A las órdenes del feixista Max Cahner (personaje educado en la Alemania post-hitleriana), y primer Conseller de Jordi Pujol, Fuster escribió el libro de ciencia-ficción "Nosaltres els Valencians", catecismo de diseño, para contentar los dictados anexionistas de la burguesía feixista catalana.

10.6.79
Jordi Pujol, ya instalado en la Generalitat Catalana, pronuncia en un Pleno parlamentario aquello tan profético...: "Hay que cambiar no ya cuarenta años, sino quinientos años de la Historia de España"..... A partir de ese momento comenzó el exterminio, por asimilación, de la Lengua y de la Cultura Valencianas. Los llamados "tontos útiles" por la burguesía editorialista catalana, empezaron a colaborar eficazmente al servicio de sus dictados finacieros.

(Extraído del libro de Mª Teresa Puerto Ferré "Lengua Valenciana, una lengua suplantada")












EL CORRELLENGUA CATALAN CONTRA EL IDIOMA VALENCIANO

 

Autor: Jaume de la Serra


Posiblemente muchísimas personas pensaran que la finalidad del "Correllengua" (manifestación lúdico-cultural, que cada año, y desde no hace muchos, recorre algunas poblaciones de la Comunidad Valenciana) es la de potenciar y proteger el uso y pervivencia de la, tan precaria, Lengua Valenciana. Sin embargo, ésto no es así, sino más bien todo lo contrario. Las finalidades últimas (y primeras) del "Correllengua" son la de potenciar la lengua Catalana, la cultura catalana y los "països catalans". Todo eso estaría muy bien y sería muy loable (exceptuando el expansionista proyecto de los "països catalans") si se realizara en Cataluña y para los catalanes, pero no cuando se promueve en nuestra Comunidad Valenciana y encima, de manera maliciosamente ambígua, se engaña al pueblo valenciano para que crea que es un acto destinado a promocionar y proteger su lengua vernácula Valenciana (cuando es todo lo contrario, ya que lo que se persigue, a medio/largo plazo, y por motivos puramente políticos, es la substitución del idioma Valenciano por el Catalán).

 Según catalanistas, pancatalanistas y demás "correllengüeros", nuestro secular idioma Valenciano es simplemente lengua Catalana a la que se le ha dado otro nombre en tierras valencianas; nuestra centenaria, rica y diferenciada cultura valenciana no es tal, sino "cultura catalana" (porque los valencianos hablamos (supuestamente), "Catalán" y por tanto formamos parte (queramos o no), de esa cultura forastera); y por último (y en base a esa falsa "catalanidad"), nuestro histórico, ilustre e ilustrado Reino de Valencia, hoy Comunidad Autónoma Valenciana, pertenecería al fantasmagórico e imperialista proyecto catalanista denominado "països catalans" (ayer "gran cataluña" de Prat de la Riba y hoy "eurorregión" de Maragall/Carod-Rovira).

 Todo lo comentado obedece a la marcada tendencia imperial-colonialista del nacionalismo catalán, el cual erige su ideologia sobre la falaz y trasnochada consigna: "UNA lengua (catalana), UNA nación (catalana)". O en otras palabras: todo aquel que (supuestamente) habla lengua Catalana, pertenece a la "nación" catalana. En ese orden de cosas resulta, pues, crucial para los nacionalcatalanistas y su proyecto imperial de la "gran cataluña" hacer creer que la lengua hablada por los valencianos no es su secular lengua Valenciana, sino lengua Catalana, para así, de cara a la opinión pública (y a través de la mentira y la manipulación), engrosar política y socialmente esa supuesta nación "catalana" y otorgar falazmente mayor peso al proyecto independentista del nacionalismo catalán.

 Resulta significativo el uso (más bien "abuso") que todos estos pan/catalanistas y "correllengüeros" hacen del eufemismo: "la nostra llengua", a fin de confundir al pueblo valenciano y hacerle creer que con esa coletilla se hace referencia al idioma Valenciano, cuando en realidad están refiriéndose a la lengua para la que trabajan de forma encubierta: la lengua CATALANA. (En definitiva, la habitual técnica pan/catalanista de "vendernos" el Catalán disfrazado bajo la etiqueta de "Valenciano"). Y para muestra un botón. Las citas que a continuación se presentan son traducciones de textos obtenidos en Internet de las páginas oficiales del "CORRELLENGUA" o de la asociación que organiza este evento "C.A.L" ("Coordinadora d'Associacions per la llengua CATALANA"). En ellas se proclama abiertamente lo que más tarde se le esconde malintencionadamente al pueblo valenciano:

 "El 'CORRELLENGUA' arranca un año más por tal de hacer llegar la defensa y la promoción de la lengua CATALANA a todos los rincones de los PAÏSOS CATALANS...una propuesta festiva, abierta y desacomplejada para vivir y celebrar la CATALANIDAD...y dar a conocer la LENGUA y CULTURA CATALANAS"

 "Por el futuro del CATALÁN: única lengua oficial"

 "oficialidad única del CATALÁN en los PAÏSOS CATALANS"
 "La 'Coordinadora de Asociaciones por la lengua CATALANA' [C.A.L.]...en el compromiso fundacional de trabajar en favor de...la lengua CATALANA...a lo largo del territorio NACIONAL (de les Corberes al [río] Segura [Guardamar, Alicante])"

 "desde C.A.L.,...queremos asegurar el futuro del CATALÁN, que llegue a ser nuestra lengua NACIONAL y común"

 Queda patente que el "Correllengua" no defiende ni la lengua, ni los intereses propios de los valencianos. Queda patente que el "Correllengua" está al servicio de la lengua Catalana y de aquellos que pretenden absorber el idioma Valenciano dentro del Catalán. Queda patente que dar soporte al "Correllengua" es dar apoyo a aquellos que nos quieren hacer de "nación" catalana y hacernos desaparecer como pueblo con cultura propia diferenciada.

 No nos dejemos embaucar por ese cortejo catalanista camuflado entre clarines y tambores, fuegos de artificio o cantos de sirena que machaconamente repiten aquello de "la nostra llengua". ¿Cuál? ¿La de ellos?...¿La CATALANA? Todo pura fachada y escaparate de un "Correllengua" de doble filo, que promociona el Catalán mientras trata de sesgar impúdicamente la existencia de nuestra más que centenaria e independiente LENGUA VALENCIANA.










"CATALUNYA" I "CATALANS" EN TEMPS DE EN JAUME I (I)

"CATALUNYA" I "CATALANS" EN TEMPS DE EN JAUME I (I)
AUTOR: AGUSTIN GALBIS

Hem vist el poc solage historic dels termens “Catalunya” i “català” Els catalanistes han intentat trobar indicis de conciencia nacional catalana en els valencians. Com esta ha segut i es inexistent, han aplegar a fer el ridicul mes espantos, forçant arguments sense to ni so. Josep Maria Bayarri ya dia en 1931 en el seu llibre “El perill català”: “L´argumentació de nostres pancatalanistes es curiosa. Per una banda quan encontren un indici, o el forcen, en la edad Migeval, que els sembla reforça sa opinió s´apresuren a signar l´importancia que te l´autor i l´época...” Diu dels indicis “que son ben ecléctics, pocs i interessats” afegint que “quan nosatros gosem retráurelos textes i opinions a manta i prestigiosos de la mateixa época, allavors diuen poc sensats, menys científics i gens seriosos referintse a este asunt que: “en la Edad Media se procedía solo por instinto, sin propósito deliberado”.
 L´inexistencia ni d´una minima conciencia catalana i al contrari, l´existencia d´una conciencia valenciana propia, es demostra, entre atres, en una conciencia llinguistica particular, anterior, superior i mes fructifera, que la conciencia llinguistica dels catalans.
 Algunes explicacions, podrien donar la resposta. En primer lloc, poguera ser, que els valencians, arraïlats desde sempre en esta terra, independentment de la relligio que professaren, foren molt mes numerosos de lo que volen fer-nos creure. Hem conegut als cristians valencians que trobà el rei en Jaume, els “valentini” que consten en el proces per a la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Tindrem temps per a coneixer als no cristians. En segon lloc, poguera ser que siguen certes les teories que mantenen que el numero de catalans que vingué a repoblar el territori del Regne de Valencia fora insignificant en el conjunt dels nouvinguts junt en la poblacio autoctona. Ampar Cabanes i Antonio Ubieto, han segut els que millor han tractat el tema, aplegant a resultats compatibles en la realitat d´inexistencia de conciencia catalana. Per ultim, poguera ser que una major part dels repobladors, inclus vinguent de terres de l´actual Catalunya, no tingueren conciencia de catalanitat. I no es pot donar lo que no es te. No cal dir que les tres possibilitats poden complementarse entre elles i poden haver-se donat al mateix temps.
La pregunta que anem a intentar respondre es ¿Que era Catalunya en 1238, quan Jaume I entrà en la ciutat de Valencia?
 Sabem, que produïda la unio personal entre el rei d´Aragó i el Comte de Barcelona, els comtats de Rossello i de Pallars-Jussà s´unixen al de Barcelona abans de 1238. Continuen independents el d´Urgell, el d´Empuries i el de Pallars-Sobirà. ¿Es consideraven catalans els d´Urgell, els d´Empuries i els de Pallars-Sobirà? Estudiem el cas d´Urgell.
 I no hi ha cap dupte de que en temps de la conquista de Valencia, els d´Urgell ni eren ni volien ser catalans. No molt de temps abans, Bertran de Born, trovador occità, que faltà l´any 1215, escriu: (”Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p.166) “Aragones fan gran dol / Catalan e silh d´Urgelh”, es dir “L´aragones fa gran dol, el català i aquell d´Urgell…” Vegem que el “d´Urgelh” no es “Catalan”.
 La constatacio diferencial, la tenim en la seua condicio de feudataris. El 28 de febrer de 1258, Jaume I, reclama a Alvar, comte d´Urgell auxili d´homens i armes, en motiu de la guerra contra Alazrach. (“Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz p.92)
 En la p.20 de “Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon”, de Bofarull, llegim: “porque estos condes de Urgel pretendían ser tan señores en sus tierras, que no les obligaban las Constituciones y Usajes de Cataluña, ni tenian obligación de asistir a Cortes”. Al respecte, hi ha que matisar que dir a les “costums i usatges” de Barcelona “Constituciones y Usajes de Cataluña” es un desficaci mes dels catalans, a no ser, que podria ser cert, que Barcelona s´identifique en Catalunya. I si els d´Urgell, com hem vist, ni eren ni volien ser catalans, ¡puix a la força! En 1278, el rei Pere I, requerix al comte d´Urgell Ermengol, per a que observara les “costums i usatges” de Barcelona, llevat de les costums especials d´Urgell: “…fueris requisiti ad consuetudinem et usaticos Barcinone quos in predictis comitatu et vicecomitatu et aliis locis volumus observari salvis specialibus consuetudinibus predictarum terrarum”. Sabem, que el comtat d´Urgell no s´uní al de Barcelona fins al 1314.
 Per lo expost, es mes que evident, que els d´Urgell que pogueren vindre a la reconquista de Valencia, dificilment podrien dur ni la minima conciencia de catalanitat.
 Tambe es deduïx de lo vist fins ara la falsetat de la divisio que fan els catalans parlant de la “Catalunya vella”, entre la qual claven el comtat d´Urgell i la “Catalunya nova”. Si els d´Urgell ni eren catalans ni volien ser-ho, malament podien formar part d´una “Catalunya vella”.
 Respecte de la “Catalunya nova”, destacar, que abans de les conquistes de Tortosa en 1148 i Lleida en 1149, Ramon Berenguer, havent-se ya formalisat la unio entre Arago i el comtat de Barcelona, es titula en 1140 com a “comes barchinonensis et princeps Aragonensis” (“Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia”. p.75). Es important deixar constancia de que els nous territoris conquistats, no s´unixen al comtat de Barcelona, creant-se marquesats independents, per lo qual els tituls de Ramon Berenguer IV, s´amplien a “comes Barchinonensis, princeps Aragonensis, Tortosae, Illerdaeque Marquio”, com podem llegir en document de 1151 que consta en la p.223 de “Disertacion sobre el poder que los Reyes españoles ejercieron…” de Juán Antonio Llorente. Es deu tambe destacar que als nous territoris no s´imposarán les “costums i usatges” de Barcelona, sino que tindran ordenaments propis: “Lo codi” en Tortosa i “Els costums” en Lleida. I ve la pregunta ¿Es consideraven els lleitadans i els tortosins catalans en 1238? Vorem com no.
Anem a comprobar hui, la inexistencia de conciencia catalana dels lleitadans i tortosins de l´epoca de la conquista del Regne de Valencia.
 Respecte de Tortosa, s´ha de deixar constancia de que quedaren fora de la delimitació territorial dels citats per Jaume I per a l´assamblea de “Pau i treva”del 23 de juny de 1218. Si segons els catalans, dites assamblees eren antecedents de les Corts Catalanes, ¿Seria perque Tortosa ni era ni es considerava catalana? Vejam el text: Jaume I, “…illustrissimi domini Jacobi primi.”, diu que “…paces et treugas facimus et constituimus a Cincha usque ad Tortosam, et usque ad Salsas, cum suis finibus.” (Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles XI-XIII). Barcelona 1994)
 En la minuta de l´argumentacio de la part de Tarragona feta per Vidal de Canyelles, del proces per a l´adjudicacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae” llegim: “Quoniam a L annis citra clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancte Marie Valentie…Qui clerici excommunicabant ex parte achiepiscopi Terrachonensis… ab episcopo Dertusensi, vicino eisdem, qui est de provincia Terrachonensi.” Es dir, es pot interpretar, que el bisbe de Tortosa (episcopo Dertusensi), es vei dels “clerici catalani”, La conclusio seria molt clara: Tortosa es veina dels catalans, Tortosa no es catalana. Els tortosins que pogueren haver vingut a la conquista de Valencia, ni eren ni es consideraven catalans.
 Es de destacar, que inclus despres de la unio del comtat d´Urgell en el de Barcelona, tant Urgell com Tortosa, seguien sent objecte de particions. El capellà d´Alfons el Magnanim nos conta com el rei Amfos “jaqui IIII fills: lo primer hac nom Pere, lo segon Jaume qui fon compte de Urgel, lo terch Ferrando qui fon marques de Tortosa, lo qúart Johan; e huna filla que hac nom Gostança que fon reyna de Castella”
 Si estudiem el cas de Lleida i els lleitadans, hi ha un fet historic que posa ben claret que en 1238 ni eren ni es consideraven catalans. Jaume I, en el seu tercer testament, deixà Arago al seu fill Alfons, i “Catalunya” a l´infant Pere. En 1243, Jaume I convocà Corts en Daroca per a que els d´Arago juraren fidelitat a l´infant Alfons. Els convocats eren “…omnia concilia civitatum et villarum a Sichore usque Faritiam”, es dir, desde el Segre fins Ariza. Com dins d´eixos llimits entren el lleitadans, acodixen a Daroca i juren fidelitat a l´hereu d´Aragó. Jeronimo Zurita (1512-1580), en “Anales de Aragón”, nos ho conta aixina: “Este año tuvo cortes el rey a los aragoneses en Daroca; y vinieron a ellas los síndicos de la ciudad de Lérida como lo acostumbraron en todas las que en este reino antes de esto se celebraron; y en ellas juraron al infante don Alonso su hijo por primogénito heredero y sucesor después de los días del rey en el reino de Aragón hasta las riberas de Segre.”
 Les pressions dels catalans en les Corts de Barcelona de 1244, conseguiren que Jaume I definira els llimits de Catalunya de Salses fins al Cinca. Llegim-ho segons consta en la p.114 de Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon “Quia super limitibus Cathalonie et Aragonis…vestigiis inherentes comitatum Barchinone cum Cathalonia universa a Salsis usque Cincham ex certa scientia limitamos liceo limitatio ipsius comitatus et Cathalonie predicte per pacis et treugue ordinationes en civitate Barquinone et Terrachone...” Segons un català, aixo fon “no sense l’oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien) i dels mateixos lleidatans.” Com vegem, de nou, els catalans varen fer us de les seues forces en contra de la voluntad dels lleitadans.
 La conciencia de que Lleida no era catalana la trobem en Matieu de Caersi, trovador refugiat en la cort del rei Jaume I despres de la creuada contra els albigenses, qui en motiu de la mort del rei, escriu en 1276: (”Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p 261-262) “Tant suy marritz que no.m puesc alegrar”, es dir “Estic tan afligit que no em puc alegrar”. Llegim: “Ay! Aragos, Cataluenha e Serdanha / e Lerida, venetz ab mi doler, / quar ben devetz aitant de dol aver / cum per Artus agron silh de Bretanha.” Es dir: “Ai Arago, Catalunya i Serdanya i Lleida veniu en el meu lament, que deveu tindre tant de dolor, com tingueren per Artur els de Bretanya.”. La cosa crec que esta prou clara. Vegem que “Lerida” es cita a banda de “Cataluenha”. Lleida, a la mort de Jaume I encara es considerada com a part diferenciada de Catalunya.
 En “El regne croat de Valencia”, p 678, Robert Ignatius Burns reproduix un document de Valencia de 12 de juliol de 1270. Diu que el document parla de “reparar o construir “els dos ponts” de la ciutat, l´un a la Porta dels Serrans i l´altre a la Porta dels Catalans.” El text original diu “…condirectis illis duobus pontibus qui sunt in civitate Valencie, quorum unus est apud ianuam Serranorum et alius apud ianum hominum Ilerde.”
 ¡Que t´ha paregut canut! Hem de saber que Burns es jesuita, i com yo vaig estudiar en els jesuites, puc assegurar que m´ensenyaren allo de no alçar falsos testimonis ni mentir. Segurament Burns deu ser un dels retors que proclama que hi ha que fer lo que ells diuen i no lo que fan, perque ¿Que es traduir “hominum ilerde” (homens de Lleida o lleitadans), per “catalans”? ¿No es alçar falsos testimonis i mentir?
 Ni Lleida era catalana en 1238 ni els lleitadas es consideraven catalans. Es evident que en 1238, no pogueren vindre catalans de Lleida. ¿Seria “cientific” dir que el zar Nicolas fon un mandatari de l´Unio Sovietica? Per a alguns “cientifics” catalanistes, la resposta deu ser afirmativa.

 Per a acabar, simplement deixar constancia de que tant Urgell com Lleida com Tortosa, formen lo que els “resabuts” diuen “català occidental”. I resulta que en 1238, ni Urgell, ni Lleida ni Tortosa eren catalanes. Es despren que els molts o pocs que pogueren haver vingut al Regne de Valencia, ni considerarien català a lo que parlarien -el rei Jaume parla de romanç- ni tindrien conciencia catalana alguna.

miércoles, 29 de noviembre de 2017

¿ UNITAT DE LLENGUA ? NO


AUTOR: JOAN COSTA

 L’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafisic del ser: allo comu a tots els sers per lo que a cada u podem dir que es SER i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué dir-los.

  Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat.

  Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, ademes, son canviants.

  Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s, mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula. Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven la diversitat.

  En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més dificil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüistics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicacio entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per rao de les diferencies entre uns llenguages o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quíns son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificacio? ¿Els filologics?, ¿els historics?, ¿el nom de la terra o lloc on es parla?, ¿la produccio lliteraria?, ¿la voluntat del poble o nacio que en un moment historic donat la parla?.
Ahi entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autoctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quín moment adquirix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquirix una riquea i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat?

  No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla.

  El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero provablement tambe més discutible.

  La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...) es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Pero ¡alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efimera i enganyosa. No es verdadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala es llavor de més fondes divisions.

  En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix! Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.

  El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen, pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per fets consumats.






 


UNITAT DE LA LLENGUA I SECESIONISME, DOS CONCEPTES FRAUDULENTS



Autor: Sento Bacora
-------------------------

¿ Secesionisme ?¿ O millor dit: Independencia ?
¿ Unitat ?¿ O millor dit: Absorció ?

Ya se sap que tots els pancatalanistes estan "erre que erre" en que la nostra Llengua Valenciana es en realitat el català en unes poquetes variacions i que per tant el seu nom "verdader" hauria de ser "català" en conte del que ha tengut a lo llarc dels sigles: Valencià.

En quan ix algú dient que Valencià i català son dos llengües diferents e independents se agravien molt i comensen a dir tota eixa retaila de que si "se està fent secesionisme" o que si "se vol trencar la unitat de la llengua".
A lo millor pensen que de tant de repetir una i atra volta lo de "secesionisme" i "unitat de la llengua" deixaran de ser mentires i mos ho creurem.
A vore senyors. Ni "secesionisme", ni "unitat".

No pot haver secesionisme perque mai ha existit la unitat de dos llengües que sempre han segut independents.
Lo que de vitat existix es la INDEPENDENCIA del Valencià cap al català i quasevol una atra llengua. De "unitat" en el català, res de res.
Per tant, quan se defen la independencia de la Llengua Valenciana no se està fent "secesionisme", lo que se està fent es combatir el imperialisme de la Llengua catalana sobre la Valenciana. Aixina de clar.

Que no mos "menjen el coco" tots estos falsos valencianistes en els seus "eslogans" i consignes, perque quan ells diuen "unitat de la llengua Valenciana i catalana" lo que en realitat estan dient es: "absorció i anulació del Valencià per part del català", i quan diuen que els valencians "estem fent secesionisme" lo que estan manipulant i amagant es el sentit real de la acció que no es atre que "la defensa de la independencia de la llengua valenciana davant de la llengua catalana imperialista".
La defensa de esta independencia es una de les coses mes nobles i profitoses que un verdader valencianista pot fer i algo per lo que hauria de sentirse ben orgullos.

Si ells son cabuts, mosatros ho tenim que ser encara mes, pos defenem lo que es de mosatros i de ningú més.
 


Valencià de Elig
http://www.valenciadelig.cjb.net

Editado por valenciadelig, Sábado, 15 de Mayo de 2004, 01:17


martes, 31 de octubre de 2017

UN POC A PROP DE LA HISTÒRIA DELS CASTELLS



Autor: Desconegut
Extraído de Internet


Los "castells" provienen del "Ball de Valencians", un baile que formaba parte de las costumbres populares de las fiestas mayores del Reino de Valencia.

El baile contiene una serie de cuadros de danza que se acompañan con la música de la gralla. Este baile terminaba con la construcción de una pequeña torre humana que se elevaba tres o cuatro pisos.

La rivalidad entre los grupos de "Ball de Valencians" para ver cuál de ellas hacía la torre más grande, llegó al extremo de que, lo que en un principio era la culminación del baile, fue cogiendo importancia hasta el punto en el que se acabó separando la torre del resto del baile.

La separación se hizo gradualmente y por eso no se puede fechar con exactitud cuándo los bailadores quisieron elevar torres exclusivamente. El momento culminante de la separación se dio en el último cuarto del s.XVIII.

Durante la primera mitad del s.XIX se anunciaban los "castellers" en los programas de las fiestas mayores con el nombre de "ball de valencians"; a partir de la segunda mitad de siglo se empezó a extender el nombre "valencians vulgo Chiquets de Valls" en la zona del Penedès.

La presencia de la música de la gralla que acompañaba al "Ball de Valencians", se ha mantenido después de la separación acompañando, también a los "castellers".


Lo escomençament dels castellers fue possible a partir d'uns grups de dansa en lo Regne de Valéncia, coneguts com "balls de Valencians", els quals actuaven en festivitats populars i eren acompanyats per música de gralla. Estes danses van evolucionar al llarg dels anys i van ser l'origen dels moderns " Castells".

Els castells es podrien definir com a exhibicions de torres humanes, que han arrelat de forma gradual en la cultura popular de l'antiga Corona d´Aragó. Fer un castell és un esforç d'equip, i una frase que descriu perfectament les qualitats d'un bon casteller es resumixen en quatre paraules: " Força, equilibri, valor i cap"

És a dir , esta activitat representa algo on cada un posa una part del seu esforç, i és una alegria compartida conseguir fer bones construccions. " Castells" ab set o huit nivells ja van ser fets en el escomençament del segle XIX. Els més importants grups van estar en Valls i Tarragona. Entre 1851 i 1853 es pot dir va ser la primera època dourada d'esta activitat, perquè els " Chiquets de Valls " van realitzar castells de nou.

Parts d'un castell

Hi ha diferents funcions de les persones que intervenen en la construcció d'un castell i a causa d'això hi ha un vocabulari especific. Per eixemple:

"Acotaor" : És lo nom del chiquet o chiqueta que es coloca en l'últim nivell , sobre el qual passa l'ensaneta quan corona lo castell.

" Ensaneta" : És lo chiquet o chiqueta que es puja a l'acotaor en la part alta de castell i que alça la seua mà per a indicar que lo castell esta fet o carregat.

"Baix" : És la persona que es coloca en lo primer nivell i que suporta el pes de tots sobre les seues esquenes . Per a ajudar-li, diferents persones ho apuntalen o aguanten ab les seues mans a les persones colocades en lo segon nivell.

" Soca" : Esta situada en la part més interna de la pinya on els diferents elements que la integren exercixen una tasca molt concreta.
"Pinya" . E s lo nom genèric de les persones que ajuden al davall, i de les que donen estabilitat al primer i segon nivell del castell.

"Forro" : És com la pinya però les persones estan colocades en lo segon nivell sobre la pinya, podent recolzar així al tercer nivell.

"Cap de gorguer " : És la persona que coordina les pràctiques i que dóna les ordenes del començament del castell. Ha de comprovar que lo castell esta bé abans de muntar els nivells superiors.

Com a eixemple d'un castell un " tres de set" té 4 nivells ab 3 persones cada un, lo nivell 5 esta format pels " dossos" lo nivell 6 pel "acotaor" i lo nivell 7 pel "ensaneta", lo qual al carregar lo castell alça la seua mà i comença a desmuntar-se lo castell ordenadament. La gent jove estan usualment en els nivells superiors. Hi ha una tècnica bàsica de pujar i colocar-se una persona sobre un atra. Cada un té les seues habilitats i pot trobar la millor manera de pujar. Quan una persona puja ha de fer lo mínim moviment possible sobre els seus companyers.

S'ajuden de la faixa ,que a l'emportar-se al voltant de la cintura protegix l'esquena i servix de punt de suport.


Per a pujar un casteller usualment coloca les seues mans sobre els muscles d'un companyer i coloca el peu dret en la part interna de la cama dreta del seu companyer, i ab la força dels seus braços coloca lo seu peu esquerre sobre la faixa i ab un atre esforç i l'ajuda dels atres castellers que estan pujant al mateix temps poden colocar els seus peus sobre els muscles dels seus companyers. Quan un nivell s'ha muntat els castellers s'agafen els seus braços i comença la construcció del següent nivell.

UN MARCIANO CATALÁN

José García Domínguez

“Tan pronto como en 1944, se podía, a petición de los interesados, obtener versiones en catalán, valenciano, gallego o euskera en notarías y registros de cualquier documento de fe pública, según decreto del ministro Eduardo Aunós. ”

El único independentista que en toda la historia del catalanismo demostrara no ser ontológicamente español fue el diputado de la Esquerra durante la transición, Francesc Vicensc. Lo que realmente fuese ese hombre siempre será un misterio insondable para mí; pero, desde luego, compatriota nuestro seguro que no era. Porque de castellano no tenía nada, pero de catalán menos. Bien es cierto algo había en el porte distinguido de aquel sutil crítico de arte que llamaba a tomarlo por británico, aunque la hipótesis más verosímil sea que se tratara de un marciano. Pues la prueba del nueve de la genuina españolidad son los libros de memorias de la tropa. De ahí que jamás se hubiese dado el caso de un íbero auténtico confesando en las suyas ni la mitad de la verdad, una vez llegado a ese instante postrero de la vida en el que ya sólo cabe estafar a los que aún no han nacido. Nunca, hasta que al alienígena Vicencs le dio por narrar su peripecia en este valle de lágrimas.
Viene a cuento hoy el insólito enigma Vicensc porque, mientras el paisa Puigcercós anda clamando contra la represión de la cultura y la ciencia bereber en Melilla, descubro por don Francesc los pormenores del "genocidio cultural" en la Barcelona de 1946. "Yo era uno de los pocos estudiantes –recuerda– que hablaba catalán. No es que la gente estuviera reprimida; es que se hablaba en español, que era la lengua de las personas cultas. Los catalanoparlantes o bien eran gente vieja o payeses, pero los universitarios hablaban en castellano. Todo eso de la resistencia cultural es pura invención". De paso, soy informado en el mismo volumen de que, desde un año antes, es decir a partir de 1945, ya era obligatorio para los alumnos cursar la materia de catalán en toda Facultad con estudios de Filología Románica. Y además, gracias a un nada sospechoso entrevistador de Vicensc –el plumilla y terrorista Oriol Malló– tomo nota con agrado de que, tan pronto como en 1944, se podía, a petición de los interesados, obtener versiones en catalán, valenciano, gallego o euskera en notarías y registros de cualquier documento de fe pública, según decreto del ministro Eduardo Aunós.
Seguro que Puigcercós, que por las patillas debe ser de ciencias, nunca se ha parado a pensar en esto. Pero ocurre que casi todos los que ya berreábamos por aquí, por la península, en cualquier jerigonza del sermo vulgaris distinta del castellano durante el siglo XIV, continuamos haciéndolo igual, ahora. Casi todos, pues falta un grupo: los que lo hacían en árabe. Y si no están es porque cuando un Estado tiene la voluntad de acabar con una lengua, simplemente, lo consigue. Así de simple, aunque ya sé que Puigcercós no lo admitirá jamás. Es demasiado español para eso.



gún procedencia e ideología política del autor.




jueves, 28 de septiembre de 2017

TRADICION MANIPULADORA

 

AUTOR: JUAN RAMON RALLO



 Los nacionalistas catalanes llevan años reclamando la devolución de los papeles de Salamanca. Uno tiende a preguntarse el porqué de tan abnegado interés. ¿Simple amor por el pasado o cierto miedo a que ese pasado salga a relucir en el futuro? En realidad, si los papeles fueran una simple reivindicación romanticona para exponer ante sus fieles como el franquismo español sigue pisoteando los derechos legítimos del pueblo catalán, al nacionalismo le interesaría mucho más que permanecieran en Salamanca.

 Pero parece ser que el nacionalismo, habida cuenta de su pacto con Zapatero, sí quiere obtener los documentos. Quizá, para explicárnoslo, debamos volver a la advertencia de Antonio Ubieto hace 25 años cuando señaló que el control de los archivos históricos por parte del catalanismo tienen como objetivo, en última instancia, controlar la historia.

 De hecho, mucho se ha hablado de que Salamanca retiene "injustificadamente" legajos catalanes, menos (o nada) se critica el hecho de que el Archivo de la Corona de Aragón, sito en Barcelona, retenga legajos valencianos sin explicación alguna. Hay que recordar que tales documentos fueron saqueados por las tropas napoleónicas del Archivo de Simancas a principios del siglo XIX y que, tras su devolución en 1852, se conservaron en Barcelona, aún perteneciendo a Valencia. El caso no pasaría de anecdótico si los archiveros catalanes, testaferros del nacionalismo, no tuvieran una más que acreditada tradición manipuladora.

 El Archivo de la Corona de Aragón estuvo controlado durante todo el siglo XIX por la familia Bofarull. Uno de sus más insignes miembros, Próspero de Bofarull, publicó a mediados de siglo una serie de documentos inéditos entre los que figuraban una nueva versión del Llibre dels Repartiments.

  Durante la reconquista del Reino de Valencia, Jaime I prometió una porción de tierra y una casa a todo aquel que le ayudase en la guerra; en este Llibre dels Repartiments figuran las promesas que efectuó Jaime I a los distintos soldados. En teoría, este documento acreditaría la repoblación catalana de Valencia (si bien este extremo ya fue refutado por el propio Ubieto al demostrar que el Llibre dels Repartiments sólo contiene las promesas efectuadas por el Rey, pero no el nombre de quienes realmente se quedaron en Valencia)

El caso es que en la traducción de Bofarull aparecen numerosos nombres tachados u omitidos con respecto al original; casualmente, se trataba de nombres de aragoneses y de navarros. Esto permitió hablar de una repoblación netamente catalana de Valencia.

 Nadie duda de que, cuando los papeles de Salamanca sean trasladados a Barcelona, éstos se encontrarán en perfecto estado. ¿Podremos afirmar lo mismo dentro de 10 años?

 No debemos olvidar que la historia oficial nacionalista se basa en una mitificación en contra de las fuentes. Hace 150 años, cuando la historia que quería contar Bofarull no casaba con sus fuentes, las destruyó. En este sentido, uno tiende a pensar que tan nefasta tradición no ha desaparecido del ánimo de ciertos "constructores nacionales".





 


TOTS CONTRA ELLA (II) REPLICA A UN HISTORIADOR IMPERIALISTE



Autor: Francesc Josep Segura Sanchez

Diuen que lo promes es un deute. Es per aixo, i perque a mes, m'apetia fer-ho, que he volgut continuar aci la carta que el BIM, amablement me publicà en el numero de Maig, i en la que per qüestions d'espai, deixava en l'aire la replica a la d'En Antoni Rico i Garcia, del mes de Febrer, que mos oferia una ficticia i molt pobra visio de l'historia dels valencians, encara sent com diu ser, llicenciat en Historia i Antropologia. Esta formava part d'una trilogia de cartes publicades en contra d'un anterior articul de la regidora Filo Martínez, en el que esta defenia l'autoctonia de la nostra llengua valenciana, i de les quals ya vaig parlar en la meua anterior del mes de Maig.
Pareix ser, que per al Sr. Rico i Garcia (no pareixen molt "catalans" estos llinages que diguem), l'historia dels valencians comença i acaba segons ell, en l'Edat Mija, per lo que deduim de les seues afirmacions. Per ad ell, no tenim res a vore en els romans, ni en els visigots, ni araps, ni en cap atra civilisacio que haja habitat el nostre territori. Per lo vist, les calçades ¿"romanes"? han de ser mes be calçades catalanes; i el Teatre Romà de Sagunt, hauria de dir-se mes be, Teatre Català de Sagunt; per supost, el valencià no tindra res a vore en el llati, ni en l'arap, ni en cap atra llengua que no siga unica i exclussivament la catalana, que per deduccio llogica tampoc deu de ser una llengua romanica, sino tal volta una d'eixes llengües uniques, rares i exotiques, que no se sap molt be d'on venen; paraules com per eixemple: brossa, fanc, alberc o bramar, ya no son, com diu la llingüistica, d'orige visigot; com tampoc: carrasca, esquerra, socarrar, llosa o sarna, son d'orige iber; ni: fonda, armela, batejar, o botiga, son d'etimologia grega; ni tampoc: fardacho, bacora, albercoc o aljup son d'orige arabic-valencià; sino que totes elles no tenen un atre orige etimologic que el català, eixa llengua que es pert en l'orige dels temps. I tots els complexos sistemes de regadiu que entre moltes atres coses de profit hem heretat dels araps, no les feren en realitat els tals araps, sino mes be els catalans. A mes, resulta, que tots aquells aragonesos que vingueren a reconquistar i poblar gran part de les nostres terres, junt a navarros, bascs, occitans, i per supost, catalans, a mes de tots els emigrants aplegats segles despres d'unes atres comunitats espanyoles, especialment, Andalucia, La Mancha i Arago; mes ara immigrants del Magrep, Sudamerica, Anglaterra i paisos de l'est europeu, no venen a ser mes que descendents de catalans, que despres de pegar voltes pel mon (que ya dins de poc passarà a formar part tambe del Gran Imperi dels "Paissos Catalans"), i com aquells marins valencians que segons el Sr. Rico i Garcia, anaven pregonant la seua "catalanitat" pels ports del Mediterraneu, tornen a la seua "patria d'orige", la "Gran Catalunya Imperial". ¿No es aixina, Sr. Rico i Garcia?;.....,¡Ni el mateix George Lucas haguera tingut tanta imaginacio!
Be, siguem serios, Sr. Rico i Garcia; un historiador i antropolec que es precie de ser-ho hauria de ser mes rigoros, i deixar-se la ficcio per a les noveles.
Mos referix l'historiador Toni Atienza en un dels seus ultims articuls, que hauriem de fer cas als arqueolecs (puix ells es basen sempre en proves materials, irrefutables), quan diuen que els valencians som un poble ya definit en l'Edat del Bronze, quan teniem una cultura ceramica, ossea i metalica diferent a la dels nostres veïns. Per supost, les fronteres no eren exactament les mateixes, pero si que llinden en l'Ebre, en la conca del Segura i en la meseta castellana. El ferment iberic valencià sintonisa en el romà, creant un conjunt huma basat en un poblament intens i homogeneu des de l'Ebre fins al Segura, mantenint-se estes fronteres culturals fins l'epoca islamica, en que les terres valencianes queden dividides en regnes de taifes, com son els de Valencia, Alpont i Denia, incloguent est ultim les Mallorques. Alguns historiadors fan comprendre en eixe conjunt tambe als de Tortosa i Murcia, lligats als anteriors des del punt de vista polític i economic, i dins del caent islamic llevanti. Llógicament, al pancatalanisme cultural i politic, estos aspectes de l'historia no l'interessen, i preferix ignorar-los.
Mos parla el Sr. Rico i Garcia de la "repoblacio" de les terres valencianes despres de la reconquista. Molts historiadors no consideren adequat este terme per a dessignar les diferents poblacions o colonisacions de terres que tingueren lloc, i en realitat no els falten raons, puix si be la paraula -repoblar- significa lliteralment, tornar a poblar terres que han segut despoblades, i si tenim en conte que estes "repoblacions" no fan aumentar la poblacio valenciana en mes d'un 5% degut a que aci va permaneixer una gran majoria de poblacio morisca, i en menor mida, judeua, en seguida comprendrem el perquè.
Si a mes tenim en conte que d'eixe 5%, el major contingent estava compost per aragonesos, com queda demostrat a traves de la correcta llectura de diversos documents com el "Libre de Repartiment" o els "Llibres d'Avehinaments", nos donarem conte de lo incorrectes i falses que poden resultar les afirmacions del Sr. Rico i Garcia, i del pancatalanisme en general, i de com resulta evident que uns "repobladors" catalans que a penes constituien un 1.5% de la poblacio, difícilment pogueren ser els que ensenyaren al 98.5% restant, el romanç català, fent-los oblidar el seu propi romanç valencià; ¡Ni que hagueren vengut en moderns ordenadors i sistemes "multimedia" baix del braç a montar academies i donar-los classes!
L'existencia d'un romanç valencià anterior a la reconquista, es a dia de hui una evidencia innegable, demostrada i defesa pels diferents estudiosos de la qüestio, des de Menéndez Pidal, fins a Lleopolt Penyarroja o Josep Vicent Gómez-Bayarri, i passant pels J. Ribera, Huici-Miranda, Gual-Camarena, Antonio Ubieto, Ampar Cabanes, Ramon Ferrer, entre molts atres.
Fins i tot, Sanchis Guarner i Germa Colom, en els seus respectius llibres: "La llengua dels valencians" i "El valenciano", edicions anteriors a 1970, reconeixien l'existencia del romanç valencià, batejat tambe baix el nom de mossarap valencià, anterior a la reconquista. A partir de 1970, estos canvien d'opinio, sense dubte a força de colp de talonari català, i oferiments de prestigi, gloria i mitificacio, com aixina ha ocorregut en tants atres valencians reconvertits al pancatalanisme, en benefici de les seues propies boljaques i prestigi personal. Tambe el filolec català, Joan Coromines, inclou, en el seu afany "unificador-anexioniste" una gran quantitat de paraules valencianes en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, pero comet el "erro" de reconeixer en molts dels casos, l'orige etimologic mossarap de les mateixes.
Dir que el valencià i el català son la mateixa llengua, o que el primer es dialecte del segon, resulta tan aburt, com dir, que l'idioma valencià no te ni ha rebut mai cap influecia per part del català, com resulta evident i ningu o quasi ningu nega. Influencia que per supost tambe ha rebut de la llengua dels aragonesos, que no era exacta i exclussivament el castellà com nos han volgut fer creure interessadament, sino mes be l'aragones, llengua practicament reduida a dia de hui a l'Alt Aragó i franja llimitrof en terres catalanes, pero que en el seu dia estigue molt mes extesa per tot el Regne d'Arago, i que estava a mijan cami entre el castellà i la família de llengües del conjunt Occita-Romanic (gasco, llemosi, provençal, català, valencià, etc...), com demostren els estudis d'especialistes com Francesc Lliso o Antonio Beltran. I influencia que per supost tambe ha rebut de les llengües de tants atres pobles que per estes terres han passat a traves dels temps, tals com occitans (en menor mida), araps, visigots, grecs, ibers,....., i per supost, romans. Pero per una atra part, tambe la llengua valenciana ha eixercit una forta influencia sobre la catalana, especialment sobre el català denominat ocidental, per diversos motius historics, tals com l'assistencia d'entre 300 i 800 valencians a l'Universitat de Lleida (a la que Jaume II concedi el monopoli dels estudis universitaris de tots els seus estats) entre els segles XIV i XVIII. Tenint en conte que esta ciutat no superava els 3000 habitants en 1708, tal com resa el Manuscrit Ms. 1010 depositat en l'Universitat de Barcelona, i investigat per l'historiador Ricart Garcia Moya, es llogic pensar que la llengua valenciana parlada pels estudiants valencians alli establits, tinguera una forta influencia sobre el català parlat en Lleida, i aixina ho testifica l'esmentat manuscrit quan confirma que les llengües parlades en Lleida eren el català, el valencià i el llati en els circuls universitaris. Aço queda patent tambe en el "Thesaurus Puerilis" o diccionari en les llengües valenciana, catalana i llatina editat en 1575 pel gironi Onofre Pou, que havia estudiat a fondo l'idioma valencià en Valencia, i que es convertiria en "bestseller", servint de llibre de text en l'Universitat de Lleida fins al sigle XVIII. N'hi han moltes mes raons d'influencia valenciana en la llengua catalana, que els interessats en el tema, podrien consultar en el llibre "Historias del idioma valenciano", de Ricart Garcia Moya, editat per l'imprenta Romeu S.L. en Valecia en el 2003.Tambe el notari valencià Carles Ros apuntava en 1734, en el seu llibre "Grandezas del idioma valenciano" la possibilitat de que la llengua dels valencians fugits cap al nort durant l'invasio arap, influira d'alguna manera en els parlars dels habitants de les terres que segles despres serien catalanes, o inclus en els dels habitants del Migdia Frances, lo que es coneix tambe com Occitania. Esta teoria es mes difícil de comprovar, donada l'escasea de documents de l'epoca en que contem, pero no per aixo es descabellada ni deixa de ser possible. Mes actual es l'artificial influencia que catalanofils com Pompeu Fabra, Mossen Alcover, Joan Coromines, o el catalanisme llingüistic en general han fet i continuen fent en incorporar formes genuinament valencianes en els diccionaris i gramatiques de la llengua catalana, per tal de voler intentar demostrar aixina, eixa falsa i artificial "unitat" de les llengües.
Podria continuar donant replica a molts atres punts, tant de la carta del Sr. Rico i Garcia, com de les atres dos, o inclus d'alguna mes apareguda en el BIM ultimament, pero de nou l'espai es un handicap, i com tampoc vullc avorrir-los massa, ni abusar de l'amabilitat del consell de redaccio del BIM, crec que em prendré de moment un descans vacacional, desijant a tots els novelders i novelderes unes molt bones festes patronals, i de moros i cristians. Aixo si, si el Sr. Brauli Montoya vol que li faça una completa bibliografia dels llibres consultats, com demanava en la seua carta a determinats regidors, no te mes que demanar-m'ho per correu electronic, i en molt de gust, li la fare aplegar. Bones vacacions per a tots.