|
C
|
ada volta que el Sr.Pujol ve
a Valencia, i no com a particular, sino com a president del seu païs, procura
deixar clara constancia del paper feudatari que reserva a Valencia respecte a
Catalunya en els seus esquemes politic-culturals, al mateix temps que
mixorrerament fa protestes de no intromissio en els nostres asunts.
Quan el Sr. Pujol, afirma
que “evidentment, dintre del que es la
literatura catalana, incloen March i Sant Vicent Ferrer; Catalunya no pot
renunciar a ells con València no pot renunciar a Muntaner”, està seguint
una llarga historia d’aspiracions frutraes, que arranca de la mateixa
reconquista.
Front a les aspiracions dels
grans senyors acompanyants de Jaume I, que volien convertir el regne moro de
Valencia en un conjunt de dominis colonials dependents dels respectius
senyorius, a on poder prolongar i reforçar la seua soberania feudal, el rei
constitui Valencia en un regne directament lligat a la corona i a la casa
real, dotat d’entitat propia i de propis
furs, regne que ben pronte superaria en tots els camps als vells dominis de la
corona aragonesa.
Pero, si Arago, despres del
casament de Ferran el Catolic, pergue identitat i es va anar assimilant a
Castella, sobre tot en la llengua, els antics comtats de Barcelona, Urgell,
Pallars, Bessalu, Girona, etc. havien anant configurant una nova entitat,
nomenà Catalunya, la qual arreplegà eixa vella aspiracio feudal, frustà en la
conquista, de considerar Valencia i als valencians com a una cosa propia.
Ya Onofre Almudever
denunciava, en sa famosa carta proemial a l’edicio de 1561 del “Llibre
d’Espill” de Jaume Roig, una pretensio que hui mos resulta de lo mes familiar: “...aquell vostre Ecellentissim Poeta y
estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia los
Cathalans lo s’han volgut aplicar”.
La renaixença catalana i el
protagonisme que adquiri Barcelona com a capital i motor d’un nou concepte de
la catalanitat ha convertit la vella aspiracio poc mes que en un dret adquirit.
Per a aquells que consideren inqüestionable la realitat d’uns països catalans i
d'una area cultural catalana, qualsevol afirmacio i reivindicacio per part
valenciana de sa propia identitat, al marge del fenomen catala, ho tenen per
secessioniste i ho consideren un atentat contra l'unitat que donen per feta,
sent aixina que historicament no ha existit mai.
D’esta manera, lo que en
ells ha segut sempre i continua sent una mera pretensio, ho tenen ya com a dogma inqüestionable, i
qualsevol discrepancia, per fonamentà
que estiga i carregà de rao, la tenen per una actitut acientifica. Quan els
valencians, eixint a la defensa de lo que sempre hem segut i volem ser, escrita
i parlà per valencians, els pujols d’ara i de sempre mos miren com a
separatistes que atenten contra una
unitat, que a soles està en la seua imaginacio i en la seua voluntat de
protagonisme historic, pero no en la tradicio i voluntat del poble valencià.
Un home bo, com Ramon Miquel
i Planas, que des de Barcelona contribui a noves edicions de classics valencians,
no va poder substraure’s a la mateixa mentalitat possessiva i, en l’introduccio
a un “Cançoner satiric valencià dels sigles XV i XVI”, publicat en Barcelona en
1911, escriu d’esta manera: “Vist el cas
des de Catalunya estant, no hi ha pas dubte de que com mes els valencians
extremen pretensions i l’autonomia de llur varietat idiomatica enfront del
català, major necessitat hi ha per part nostra de reivindicar la unitat
llingüistica de les gents qui poblen la faixa llevantina de la peninsula ab les
illes balears. Sobre tot respecte de Valencia, el nostre interés creix al
consdierar la preponderancia que assoli la escola poetica valenciana en el
sigle XV. Privar a Catalunya y a sa literatura de l’aport que representa la
produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca... fora deixar la nostra
historia literaria trencada al bell-mitg de sa creixença i ufanor”. Es dir,
que, no poden negar la pobrea originaria del catala lliterari front a
l’esplendor dels nostre sigle d’or, en el que els classics valencians, sense
excepcio, sempre digueren escriure en llengua valenciana, l’unica eixida per a
omplir l’evident buit es proclamar catalana la nostra “varietat idiomatica”, en
nom de l’unitat de la llengua.
L’actitut del Sr. Pujol
obedix, per tant, a una pura necessitat, clarament expresà ya per Ramon Miquel
i Planas, que afig en el passage mencionat: “fora
arrencar de la Literatura Catalana la Poesia quasi per enter, car en cap altre
moment, abans de la Renaixença, ha arribat a adquirir l’escla ab que se’ns apareix
mercè als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als
Fenollar, i atres cent mes”. Ell s’ho diu tot.
El Sr. Pujol que no ha dit
mai de compartir la denominacio de cava per als nostres vins, no està dispost a
renunciar als nostres classics, ni al Misteri d’Elig, ni a la paella. En
realitat no es fa l’anim de renunciar a que tota Valencia siga catalana, que
per aixo inclou en els mapetes dels països catalans, i la proclama catalana en
les exposicions itinerants per tota Europa, mentres que el Sr. Ministre Sr.
Sole Tura fa lo que pot, i mes, per a que la llengua valenciana no siga
oficialment reconeguda en el for de l’Europa Comunitaria, i el Sr. Borrell
deixa, a mes no poder, les vies rapides de comunicacio que passen per Valencia
per a ben entrats els anys dosmil, es dir, alla quan brame la tonyina.
Joan Costa i Catala
El
ferro que desperta
Valencia
1998
No hay comentarios:
Publicar un comentario