viernes, 1 de julio de 2016

L’ESCLAFIT DELS ANYS XIXANTA

 

Per: Vicent Ramos

a)      Catalanisme en Valencia.

Les crisis economiques de la decada dels cinquanta, el natural desgats dels principis ideologics i les aparicions intermitents de fondos moviments culturals i politics oposicionistes determinaren l’intern resquebrajament del regim franquiste, que inicia, per aquells anys, sa decadencia irreversible.

Al mateix temps, renaix en timidea el nacionalisme catala, que no tarda en derramar-se per Balears i Valencia, adquirint d’inmediat el carácter pancalaniste, moviment be apoyat pel prestigi de certes personalitats – Jaume Vicent Vives, Josep Ferrater Mora, etc.-, per les corrents politiques i per entitats barcelonines de naturalea economica.

Referint-se ad aquells anys, Pierre Vilar digue en els “Debats de Perpinya” (abril de 1976) que se “passà de la Catalunya, lloc del catalanisme classic, a la definida mes extensament com a Països Catalans”. Pero, repetim, la transmutacio es manifestà moltissim mes en Valencia que en Catalunya. Aixi ho declara sense ambages Ernest Lluch: “el naiximent i l’expansio del pancatalanisme s’origina mes en la periferia –geografica, economica i nacional- que en el centre. Gran part de l’espenta dels Països Catalans sorgix en el Pais Valencià. L’universitat Catalan d’Estiu es, per a la majoria del catalans, simplement catalana, mentres que per als valencians es sempre pancatalana”.

Abundant en el fenomen, Joan Quetglas ha escrit que, puix el PSAB “troba una resposta mes entusiasta en les Illes i en el Pais Valencià que en el Principat de Catalunya”, es clar que “al catalanisme conservaor dels terratenients seguira ara el vertader catalanisme: el de clases populars de les Illes i el Pais Valencià”.

Tambe ho ha consefat Joan Fuster, indiscutible adelantat en el proces que tendix a la despersonalisacio i a la desintregracio de Valencia: “contra la tipica i suâ tergiversacio d’uns Països Catalans com a maniobra d’un hiperbolix imperialisme barceloni –diu entre veritat i mentira-, el fet lliteralment exacte es que son els vertaders atres catalans –valencians, mallorquins, rosellonensos- els que hem alçat el crit d’esta reivindicacio”.

Situant-mos, puix, en est amaneixer “reivindicatiu”, fem memoria, en Joan Fuster, de l’articul “Presencia valenciana” de Jaume Vicens’ Vives, publicat en “Serra d’Or” en maig ded 1960. Lo seu tema poseia per a Joan Fuster “una particular seduccio” des de la perspectiva pancatalanista, lo que s’evidencia en s’articul, tras la mort de l’historiaor, aparegut en la mateixa revista en novembre del dit any. En ell, s’autor, assentà la base de “la substancial unitat de les terres de nostra llengua”, demana que eixe catalanisme aplegue a ses ultimes conseqüencies: “Si som catalans, per catalans volem ser considerats mosatros i nostres coses; en el mateix terreny que els homens i coses de qualsevol comarca de Catalunya estricta”. Arremetix despres contra les histores regionals i les “inspiraes en el centripetrisme peninsular”, i fa la defensa del terme comu  despersonalisaor: “Dir Països Catalans de tota la comunitat es formula prou extesa, i una certa insistencia acabarà per imposar-la, al menys, en extens sectors de la nostra societat”. Fonamenta la rao en que “sense desdenyar les indagacions territorialment parcials sobre els nostres països, hem de procurar cada dia mes donar preferencia als enforçs de conjunt”.
El manifest antivalencià del “catala” naixcut en Sueca fon inmediata i publicament reprobat per distints intelectuals valencians tambe en lo seu numero de revista de juny d’aquell 1961.

Els firmants declararen que “no querem ni volem oblidar la nostra personalitat historica que dita tendencia (la pancatalanista) minimisa, aixi com no podem ni volem  oblidar el bimilenari i glorios nom de Valencia, sustituint-lo sistematicament en l’us de Pais Valencià (...) Tampoc acceptem per al conjunt la denominacio de Països Catalans, baix la qual i identificant-la en la llengua, apareix el dit mapa: Catalunya en la mutilacio de la Vall d’Aran (ho acceptem els catalans?) i Valencia en la mutilacio de sa zona de parla churra (territori i poblacio valencians, dels que no podem ni volem renunciar), i anexionà a Catalunya la estranya, idea que rebugem, perque Valencia constituix una unitat de dos vertients...”

Els aires pancatalanistes apleguen a la ciutat d’Alacant en 1962, i fon en el seminaria “La Marina”  (25 d’agost de 1962) a on aparegue la primera propaganda de “Edicions d’aportacio catalana” (Consell de Cent, 281, Barcelona): “¿com pot ser visible l’aportacio dels Països Catalans –llabor d’un caracterisat poble europeu- en pro de la nova federacio que ya ve dibuixant-se?” (Alusio a la federalista “Europa Nova”).

Ya en 1964, Antoni Igual Ubeda denuncià sense ambages l’accio destructora, desvalencianisarora, del recent pancatalanisme: “L’enemic –afirmà- el tenim dins de casa, i tan dins que els majors enemics dels valencians ne son... els propis valencians” Afegix en dolor que “nostra Valencia va cami de predre l’anima” I, front al sofisme llingüistic del nou imperialisme, Igual Ubeda escriu que “encara ne te mes força l’historia”. Pero l’intencio enemiga es clara: digam que la llengua parlà des dels Pirineus hasda Oriola es el catala per a concloure que tots els habitants d’estes terres ne son catalans. “¿Aixi mos volen convercer als valencians? ¡Ni convencer ni vencer!. El poble valencià es un poble pacific, si, pero es tambe un poble que ha sabut fer la guerra a foc i flama, a guerra per sigle”. I es que Valencia “no deu ni pot ni vol ser sucursal de ningu; Valencia vol unicament eixa cosa tan senzilla que es ser i seguir seguint Valencia, ciutat, Valencia antic Regne”.

A modo de resumen, obrim de nou el llibre varies vegaes citat del professor catala Victor Alba, en el que es replega el fet incontrovertible de que, a partir de 1960, els catalans “estrictes” escomençaren la mampresa de “catalanisacio de Valencia i Mallorca”. Tambe demostra com “a mida que es veu que el catalanisme cultural no passara de certs llimits molts estrets, s’exten el catalanisme politic”, producte de la burguesia, alià en alguns eclesiastics. I afegix: “El catalanisme trobà un vehicul en cert sector de l’iglesia: sacerdots aillats i algunes ordens religioses, sobre tot, els benedictins de Montserrat baix la direccio de l’abat Aureli Maria Escarré (1906-1965) (...) Era una epoca en que perteneixer a l’iglesia o alguna organisacio catolica oferia certa proteccio. D’ahí que molts catalanistes, que, en atra situacio,  no hi hagueren vist en simpatia l’activitat catalanista de part de l’iglesia –a fin de conters,   una intervencio de l’iglesia en la politica, de la que els republicans s’havien quixat senpre-, l’acolliren en agrado i colaboraren en ella (...) Com vem, el catalanisme, encara que renaixque com a simple aspiracio cultural, pronte es converti, no tant per voluntat propia quant per manca de mijos d’expansio, en una actitut d’oposicio (...) El fet de que el catalanisme, per circunstamcies transitories, pero molt important, s’aja convertit en un moviment patrocinat pels rics i per l’glesia (encara que esta no siga precisament l’glesia dels rics) oferix ventaixes politiques"

B) Catalanisacio de l’Universitat

La rebrotà epidemia pancatalanista invadix sense perdua de temps –“absorcio de puestos clave en l’universitat”- el mes idoneu ambit per a sa progressiva expansio: L’Universitat de Valencia. Es produi al ser ocupaes ses catedres per professors catalans, alguns fortament atacats del virus pancatalaniste en complicacions marxistes, quins desllumenaren a ses alumnes en “la brillantea tremula del sol barceloni”, dit en paraules de Josep Maria Soriano Bressó.

Entre atres, es obligat citar a Joan Reglà i a Emili Giralt, de l’escola de Vicens, i a Miquel Tarradell, de la de Pericot, quins tesstimonia Enric Tárrega, “mos posaren en contacte en algunes personalitats intelectuals valencianistes de mes edat que mosatros”. Entre atres professors que coadjudaren al mateix fi, destaca el valencià Manuel Sanchis Guarner, recent aplegat a Valencia –1959- procedent de Palma de Mallorca.

Miquel Tarradell preni possesio de sa catedra d’arqueologia en l’any 1956. “a la meua aplegà –confessa en 1970-, en este primer moment del proces de conscienciacio, es tractava de dir coses elementals, de fer afirmacions senzilles i simplemenet testimonials d’estes coses, que hui, en certs ambits i en un sentit despectiu es criden “culturistes”. I, glosant els quinze anys en Valencia del professor catala i catalanista, Soriano afegix: “Justament, lo seu treball d’investigacio personal i de magisteri, junt en el valiosissim dels professors Reglá i Giralt, ha segut una de les aportacions mes impagables i eficaces del Principat en la revitalisacio valenciana d’estos ultims anys”.

Dies abans de lo seu regres, com a catedratic, a Barcelona, Tarradell es homeagejat, Joan Fuster l’agraix ses “servicis” i Valenti Miralles diu: “El cas de Tarradell no es aillat; ell inicia en la posguerra una “tradicio” en la que contem hui en abundants professors catalans que han sabut unir ses treballs professionals a l’endereçament d’una cultura que es la d’ells i la nostra i que aci hem tingut tant de temps abandonà. Lo seu gran merit ha segut que, d’entrà no ha vingut a ensenyar uns coneiximents estereotipats, huerament universalistes; han vingut a treballar la nostra realitat des de dins, i, per a fer aço, ha soles hi havia una possibiltat; integrar-se. La llista de noms es llarga, com ara Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Joan Reglà, Emili Giralt, Jordi Nadal... Ernest Lluch.

Guardonat –naturalment-, en 1977, en el “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, del “Omnium”, Tarradell, a l’evocar sa llarga estancia en Valencia, confesa: “potser que la meua faena mes fonda no ha segut l’arqueologia. Es haver revelat a molts jovens la consciencia del Pais”.

Folguen comentaria acerca de lo seu concepte de moral professional.

Al temps que es catalanisaven certes aules universitaries, es produia la politisacio de signe marxista. “En 1961, s’inaugurava en la Facultat de Filosofia i Lletres un curs de llengua catalana. Els estudiants començaven a parlar i escriure la llengua propia. Paralelament, l’universitat anava politisant-se i apareguen grups que redescubrien l’identitat nacional del Pais Valenciá (...) Pero atre factor de principal importancia s’afegia: la “Nova Canço”. En 1963, es produi el fenomem Raimon, el jove cantant universitari que faria seues les aspiracions de lo seu poble”.

Completem la noticia. L’acte d’apertura d’aquell primer curs de llengua catalana en la Facultat valenciana, dut a terne el 20 d’octubre de 1961, ho obrigue Enric Llobregat, delegat de la Facultat, alumne de Tarradell, Aquell primer curs elemental durà tres mesos. Joan Francesc Castellra imparti la primera lliço en torn a la “unitat llingüistica”. L’acte el tancà Joan Reglà Campistol i Miquel Dolç felicità a la Delegacio d’Activitats Culturals de la Facultat per tal inicitiva. Era l’amaneixer del catalanisme universitari valencià.
Acerca del “fenomem Raimon”, i tras una conversacio que este mantingue en “Semproni “ en Barcelona, i en la que parlaren el poeta Joan Gil Albert, manifestà el periodiste: “Afegi algo que yo ya sabia, pero quina constatacio resultava curiosa, i es que molts jovens valencians, fill de burguesos castellanisats, han aplegat estos postrers anys al descobriment de la llengua de sa terra a traves del marxisme”.

Pancatalanisme i politica estan estretament enllaçats en la creacio de l’universitaria “Aula Ausias March”, de la que dona testimoni Vicent Miquel Diego. Diu que, en ell, i al final dels anys cinquanta ingresaren la Facultat de Filosofia i Lletres, Eliseu Climent, Lluïs Aracil, Enric Sola, Lluïs Alpera, Josep Raga, etc. “Tots units fundaren  la “Aula de Llengua i Cultura Ausias March”. D’este moviment colectiu sorgiren els fundaors del Partit Socialiste Valencià, de l’Unio Democratica del Pais Valencià, aixi com noms que despres aplegaren a ser importants en el Partit Socialiste d’Alliberacio dels Països Catalans.  Aixi se fon catalanisant l’universitat de Valencia –una de ses fites ha segut l’establiment de la “Agregaduria de Llingüistica Valenciana” (¿), de la que mos ocuparem mes avant-, donant orige a un ample moviment de divulgacio pancatalaniste per tot el territori regional, en lo que s’ha confirmat la teoria de Hroch, que cifra en tres fases el desplegue dels moviments nacionalistes: “La Fase A està llimità a un grup d’intelectuals d’escasa influencia; la fase B contempla com un grup de “patriotes” expandix l’idea nacional hasda que, en la fase C, penetra en les masses” .

Com a resultat del proces descrit en sisntesis, l’universitat de Valencia es troba hui, en quant a l’us de les llengües es referix, tan alluntà del poble com ho estava abanas de la guerra civil. Si abans es parlava l’espanyol, ara s’escolta mes el catala.

En efecte; “rematà la guerra, ocuparen puestos en la nostra Universitat  persones vingudes d’atres terres, conseqüencia del traseig que es produi en aquells moments; competents professors iniciaren una renovacio que aprofitaren per a dur l’aigua al seu moli, quins resultats han vingut produint-se en posterioritat ben visiblement, quan els alumnes de llavors s’han convertit en profesors. L’universitat, efectivament, ha donat un gir, pero el divorci entre ella i lo poble seguix, i no direm que siga major, pero si mes virulent. Ara tambe els universitaris parlen un atre idioma distint al del poble, del que igualment volen diferenciar-se, pero si abans empleaven el castellà, que, a la fi i al cap, es l’oficial de tots els espanyols, ara usen el catala, per lo manco, quan escribixen, perque de lo seu us familiar hi haria molt que parlar; hi ha molts universitaris pares de familia que sabem positivament que parlem als seus fills en castellà. Pero de totes maneres està el fet irrebatible que defenen les tesis catalanes com a la seua propia, a ultrança, inclus empleant frases despectives per al poble que vol conservar lo seu valencià (...) I ara, ha esperar el desenroll del concert que ya ha començat. Els encarregats de distribuir les partitures estan efectuant ya la llabor prevista en l’estudià planificacio. Els coros aniran actuant en el moment oportu, quan ho mane el director (...) Sense dubte, a la rapsodia que ara s’eixecutara li donaran mes empaig, mes “ciencia”, i, tal vegà, mes carregà de “bombo”, pero sempre en fondo de sardana, que es el que dona millor resultats economics”.

I aixi ha segut i aixi es, La murga en estridents fondos de sardana, barrejats en els belicoso versos de “Els Segaors”, resulten en veritat atronaors, intolerables, a finals de 1977.

Per cert que, a començaments de 1978, Antoni Badia Margarit, nou Rector pancatalaniste de l’universitat de Barcelona, ha promes establir “estrets vinculs” entre la seua Universitat i les de Valencia i Perpinyà.