viernes, 1 de julio de 2016

LLENGUA MATERNA I MENTALITAT

 

Per: Josep Boronat Gisbert


“Estime que la llengua materna es el factor que determina la diferencia de les vies per les quals les persones recebixen, elaboren, senten i comprenen els sons provinents del mig que els rodeja. La llengua materna se relaciona estretament en el desenroll dels mecanismes de l’emocio en el cervell. Aço em du a supondre que la llengua materna adquirida durant l’infancia te una estreta relacio en les particularitats de la cultura i la mentalitat de cada grup etnic”.

A estes conclusions ha arribat, despres de llargues investigacions, el professors Tadanobu Tsunoda, de l’Iinstitu d'’nvestigacions mediques de l’Universitat Medica i Odontologica de Tokio. Les donà a coneixer en un informe presentat en un coloqui de la UNESCO celebrat en Atenes, en abril de 1981.

En ben sabut que en l’actualitat, els cientificxs estan determinant, en precisio cada volta major, la localisacio de les funcions del cervell huma. Els canvis de flux sangui en les arres del cervell son una indicacio dels canvis d’activitat d’estes arees, quan la persona en experimentacio realisa una determinà accio. Per mig d’uns mecanismes de multideteccio, gracies a l’us del Xenon-133, un isotop radiactiu, inyectat en l’arteria cerebral, pot representar-se graficament una especie de mapa d’activitats de les diverses parts del cervell.

En 1965, el professor Tsunoda començà una serie d’experiencies, ideants tecniques complexes, utilisant l’estimulacio auditiva retardà per a determinar de quina manera distinguix el cervell diferents classes de sons, paraules, sons d’orige mecanic, tonalitats sintactiques, etc., conseguint determinar en qui dels dos hemisferics cerebrals predomina la recepcio de cada so.

Els experiments demostraren que el cervell es capaç de discernir les caracteristiques estructurals dels sons; i que el predomini de l’hemisferic dret  o esquerre del cervell  depen de l’estructura dels sons, de les series de freqüencies maximes o formants, harmioniques o inharmoniques, i del grau de modulacio de freqüencies.

Des de 1972, el professor Tsunoda incorporà, com a subjectes d’investigacio, a persones no japoneses, observant notables diferencies en el predomini d’un hemisferic o de l’atre davant d’estimuls similars. Pero experimentant en persones educaes  en llengua diferent a la dels seus pares i antepassats, arribà a la conviccio de que el factor que determinava les diferencies era la llengua escoltà i parlà en els seus primers anys de vida, no les diferencies de carácter genetic. No era la raça, sino la llengua, el mig auditiu i llingüistic que hi havia rodejat al chiquet en els seus primers anys d’existencia, el que produia eixes diferencies.

El llenguage, les funcions llogiques que es basen en el llenguage, i els sons i funcions relacionats en les emocions, poden localisar-se en el mateix o diferent hemisferi cerebral, en l’hemisferi esquerre del parlar, o en el dret. “Pot afirmar-se –diu Tsunoda- que la lateritat de la localisaio de les emocions es una cosa que s’adquirix a traves de la llengua materna”, la llengua que es depren en l’inici de l’existencia, en els primer set o huit anys.

Les diferencies notables que hi ha en les llengües, respecte de la seua influencia en la formacio dels mecanismes de funcionament del cervell, segons el profesor Tsunoda, es troben destacadament en les vocals. Te una gran importancia la base articulatoria vocalica. Es determinant la seua claritat i purea de so, o la seua foscor i indeterminacio de vocals neutres; la seua abundancia relativa front a les consonants, la freqüencia de l’us de paraules formaes per una sola vocal o per dos o mes vocals combinaes, o el domini de les consonants.

La tendencia a la claritat i purea de sons vocalics i a la relativisacio de les consonants es proverbial en la llengua valenciana. Com ho es tambe la foscor i indeterminacio de sons vocalics en el parlar catala.  La claritat fonetica de les set vocals valencianes contrasta i es distinguix notablement de la fonetica vocalica catalana, molt especialment per la confusa pronunciacio de A, E i O atones que mogue a Pompeu Fabra a definir com a vocal neutra. El valencià pot canviar netament una vocal per atra, dient “ancendre” per “encendre” “asclafit” per “esclafit, pero no mescla mai els sons vocalics.

Un eixemple de la preponderancia de les vocals el tenim en la classica paraula “aigua” que, en llengua valenciana, tendix a pronunciar-se i, de fet, molts diuen sempre “auia”, eliminant consonants;  mentres el llenguage catala, prenint orige en la classica valenciana “aigua”, tendix a pronunciar “aiga”, reduint les vocals i conservant la consonant. Tambe mantenen les terminacions en –ada o en esa- en paraules que el valencià ha elimitat la consonant: cremà, bellea.

Tornem a llegir les paraules del professor Tsunoda que he transcrit al principi, i deixem que la llogica conduixca el nostre pensament.

La llengua adquirida durant la infantea te una estreta relacio en les particularitats de la mentalitat i, per tant,  de la cultura de les persones que formen poblacions de personalitat definida i diferencida entre tots els pobles que constituixen l’humanitat. El desenroll dels mecanismes cerebrals que reconduixen les emocions, i per tant les mateixes accions que en les persones –som diem un tant inexactament- “ixen del cor”, ha segut formaes per les caracteristiques de la llengua materna.

No podem extranyar-mos, per tant, de les diferencies de comportament instintiu i colectiu entre els que hem mamat la llengua valenciana en una familia de parla valenciana, i els que l’han oit i parlat de chicotets la llengua catalana en una familia de parla catalana. Diga’s lo mateix entre els de parlar valencià i castellà.

Pero, en terres de llengua valenciana, hem tingut els valencians una molt greu equivocacio, si pot calificar-se solament d’equivocacio. Em referixc a la d’haver forçat un parlar estrany al de la familia per a abrassar i acaronar als fills. Este pecat es d’haver parlat al fills en castellà, desviant i llevant de les seues circumvolucions cerebrals els camins i conexions neurologiques que estan relacionats estretament en les particularitats de la mentalitat i de la cultura del nostre poble valencià.

Si volem mantindre la nostra idiosincrasia hem de tornar a parlar al fills, des del bressols, en valencià. Despres, al set o huit anys, ya podran deprendre qualsevol atra llengua.

L’excusa de que no tindran facilitat per a estudiar es una falsetat. Bona prova la tenim tots els que, com yo, hem començat a parlar en castellà quan ya teniem uns quants anys, en l’escola, sense tindre les dificultats que diuen. Pensem en valencià, parlem en valencià, i tambe, correctament, en castellà. I pot ser en atres llengües. Pero les reaccions emotives, el cor, es valencià.

Aixina s’alluntarà tambe el perill –que confirmen els fets que patim- de que, havent inicat la vida en un castellà artificial, puguen alguns creure que tornen al valencià deprenent el catala fabriste en l’Universitat, catalanisà que mos avergonyix o en les escoles de professors formats en ella, com esta passant.