viernes, 1 de julio de 2016

LLENGUA I ORTOGRAFIA


Autor: Laura García Bru

LA TRADICIO GRAFICA
 La llengua valenciana, com qualsevol atra llengua romanica, te una gran tradicio grafica que es troba refleixada en la seua gran produccio lliteraria; no sols caben aci el Segle d’Or i els seus grans escritors (Jaume Roig, Ausias March, Sor Isabel de Villena...), sino tots els atres autors no lliteraris (escrivans, filosofs, notaris...), que tambe l’utilisaren en la seua obra. No devem oblidar tampoc els parlants d’eixa llengua, que son la part fonamental, puix que pot existir una llengua sense manifestacio escrita, pero no una llengua escrita sens usuaris; es podria fer, pero no deixaria de ser un absurt.
 Quan la llengua valenciana era oficial, des del segle XIII fins principis del XVIII (Decret de Nova Planta, pel qual s’instaurava oficialment el castella en Valencia), es pot parlar de varietat d’usos grafics dins d’una “norma personal”, puix que al no haver organismes que impongueren una norma, esta era reemplaçada per un us grafic basat en els escritors mes importants.
 No podem dir, per tant, que hi haguera una “norma ortografica” com entenem ara, pero si que hi havia una certa regularitat d’usos i grafies.
 En arribar als periodos de decadencia (s. XVI-XVIII) i renaiximent (s. XIX) de la llengua valenciana, es quan mes diversificat està eix us ortografic. Els intents de normativisacio son desconeguts en eixes epoques; les propostes existents son de purisme idiomatic, no grafic.
 Necessitarém aplegar a finals del segle XIX per a que apareguen els primers intents seriosos de normativisacio (J. Nebot i Perez, reunions de Lo Rat Penat –s.XX-, Ll. Fullana i Mira...), que no cristalisaren, en uns casos per la falta d’espenta dels autors, en uns atres per les divergencies dels escritors sobre quina era la modalitat de llengua a utilisar (arcaisant o moderna), o per les circumstancies del moment.
 
 NORMALISACIO DE LA LLENGUA
 
 El sistema ortografic es sols un instrument; com a tal s’ha de vore, de cara a una normalisacio de la llengua valenciana en el territori valencià. La normativisacio es un pas que cal fer-lo previament.
 La normalisacio, en el cas valencià, s’inicia en el 79 en la publicacio del decret de bilingüismes, regulant-se el seu ensenyament en l’escola; es una atre pas, tal volta el mes important, puix que la llengua materna no pot ni deu estar fora del sistema educatiu de la comunitat.
 En definitiva, per a la recuperacio d’un idioma qualsevol, (el valencià per a nosatres), fa falta una voluntat colectiva de dur a cap eixa faena, que des de punts tan distants com son la pedagogia (nos diu que a un chiquet de llengua materna distinta a la oficial cal ensenyar-li en la seua llengua) i la llingüistica (puix que qualsevol llengua per poc numero de parlants que tinga ha de ser protegida i s’ha de fomentar son us, sermpre que els parlants aixi ho manifesten) es veu confirmada.
 Al mateix temps, no hem de caure en identificacions de la classe llengua = cultura; el cas valencià es mes complicat, puix que existint una cultura valenciana unica, son dos les llengües actualment parlades en Valencia; per tant, igual dret tenen uns que uns atres, sent l’us de les llengües diglossic; feya falta arbitrar les mides i els mijos; dins de les primeres tenim que l’esforç ha de ser compartit per tots els valencians (d’una o d’atra llengua, el bilingüisme implicaria que els valencians que parlen castella coneguen i puguen utilisar el valencià, ya que els valenciaparlants coneixem i utilisem l’atra llengua dels valencians), sense imposicions pero tampoc sense concessions a criteris no llingüistics; en els segons tenim la normativisacio (feta per valencians per al valencià) i el decret de bilingüisme (no un us diglossic del valencià/castella), en el qual tots puguen coneixer i utilisar les dos llengües valenciana i castellana, sense discriminacions de ninguna classe. La normalisacio de la llengua valenciana s’insertaria aixina en un context de recuperacio nacional valenciana.
 
 NOTA PRELIMINAR DE LES “NORMES ORTOGRAFIQUES DE L’IDIOMA VALENCIÀ”
 
 La Seccio de Llengua i Lliteratura de l’Academia de Cultura Valenciana, conscient del seu comés en estos instants que poden ser transcendents per a l’afirmacio de la tan autentica com indiscutible cultura valenciana, presenta aci un nou pas regulador que te com a meta la llengua valenciana culta i digna, tant de ser parlada com escrita. I hem dit “un nou pas” perque la llengua, com a fet social viu que es, està en constant evolucio que cal seguir sense travar, respectant tot lo respectable mentres se propon el rebuig de lo que, per corrupcio, no merixca tal respecte.
 Per aço, hem partit de l’atencio directa de la llengua actual de qualsevol valenciaparlant del nostre poble i tambe, naturalment, del material lliterari i del peculiar sobre la llengua valenciana del que la llarga historia nos ha fet hereus.
Aci oferim el treball, despres de ser acordada la seua publicacio per l’Academia de Cultura Valenciana, al que seguiran els atres necessaris per a completar la Gramatica, el Vocabulari i el Diccionari que tan indispensables considrem.
 Per a tot aço, demanem la comprensio, l’ajuda i la confiança d’este poble nostre, perque estem convençuts que sap que, per a ser, no pot renunciar a res de lo que el fa ser i de lo que el pot fer ser qui es i vol ser.
 
 “FUNCIO DE LES ACADEMIES EN LA LLENGUA” DE LA “DOCUMENTACIO FORMAL DE L’ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA”.

  Quan ya la llingüisticia ha deixat de ser prescriptiva o normativa per tornar-se descriptiva, quan ya no diu "aço s’ha de dir aixina”, sino “aixo es aixina”, la principal finalitat de les academies, instituts i atres institucions paregudes, de “velar per la purea” de la llengua, queda com un poc desfaçada. Hi ha llengües que a pesar de no tindre eixa classe d’entitats “funcionen” maravellosament. Per tant cal replantejar-se un poc eixa possible finalitat normativa i deixar-la en “orientativa” que junt a la escriptiva de la realitat de la llengua, son el camp del seu treball.
 Una atra rao que avala el deixar el camp prescriptiu de les academies es el canvi llingüistic, ya que qualsevol de les que ara diém lleis fonetiques –i que feren evolucionar les paraules- no deixaren de ser en son moment atra cosa que corrupcions o transgressions d’allo que fins aquell moment havia segut la norma. La llengua te una dinamica, un moviment, unes tendencies, que la fan anar canviant; la llengua no està quieta mai, es una realitat inestable i en la mida que s’adapte als distints temps s’anira assegurant la seua propia supervivencia, encara que no tinga institucions que la vigiles. Per tant, esta classe d’institucions compliran la seua missio real sempre que atenguen la dinamica de la llengua.