LA SENYERA VALENCIANA

 Per Antoni Atienza.

Nota previa: en este text, l´expressio "Senyera"-en mayuscules- vol dir lo que els valencians sempre hem entes per "Senyera": bandera de quatre barres roges en camp d´or, rematades de forma perpendicular junt al pal per una franja de color blau, en la qual es despleguen els florons d´una corona dorada sentada damunt d´una cinta roja en la qual s´alternen representacions d´esmeraldes i rubins alternats rodejats de perles.

La primera Senyera Valenciana

Els valencians tenim una Senyera, en absoluta seguritat, des de 1261, puix en eixe any Jaume I, en els Furs, establix que se devia seguir a la bandera de la ciutat en cas de guerra. Aixo nos deu fer meditar: ¿bandera de la ciutat?. En efecte, en el mon migeval, no existien les "banderes nacionals". Existien les banderes dels Reis i dels nobles, com ensenyes personals, propies; les de ciutats; les de gremis, i poc més. Empero, el Regne de Valencia naix en una vocacio ciutadana molt important. El Rei En Jaume I volgué que les viles reals, sobre tot la ciutat de Valencia, tinguera gent armada per al cas de guerra: la "host". Eixa "host" devia portar al front no la bandera real, sino la bandera de la ciutat. La diferencia se devia a que la host del rei portaria l´ensenya real, i per tant, la de Valencia deuria portar la seua. Esta bandera valenciana primitiva, seria la d´una ciutat emmurallada situada damunt d´aigua. La popularitat d´est emblema degué ser enorme, puix es una heraldica molt estesa per tot el Regne de Valencia. La bandera del Rei En Jaume no era la "quatribarrada": tenia dos barres roges sobre camp groc o dorat: aixina es veu en el fresc del Palau Aguilar de Barcelona, hui en el Museu d´Art de Catalunya, fet cap a 1270, i que representa la presa de Mallorca. En data indeterminada, els valencians assumiren eixa bandera de dos barres com a propia. La raó, degué ser l´ofensiva feudalisant de la noblea aragonesa. Els nobles aragonesos que tenien terres en el Regne de Valencia, volien impondre en els seus senyorius la legislacio de Saragossa i eliminar els Furs de Valencia. Llavors, hi hagueren tensions i conflictes armats durant el regnat de Pere I de Valencia. Segurament, per a reforçar la seua pertinyença al Rei, els valencians adoptaren l´estandart de Jaume I. En eixe moment, Pere I ya no utilisava dos barres, i per tant esta simbologia estava, podriem dir, vacant. La senyera de dos barres roges en camp d´or fon utilisada pels valencians, juntament a la de la vila damunt d´aigua, fins a 1365. Aixina s´aprecia en l´Atles Català, d´Abraham i Jafuda Cresques, conservat en la Biblioteca Nacional de Paris, i elaborat cap a 1350.

 La Senyera Valenciana, en corona

El Rei Pere II el del Punyalet o el Ceremonios fon un apasionat de l´heraldica, i s´esforçà per sistematisar-la. Cap a 1348 va concedir a Borriana tres corones en camp blau, com a premi pel seu comportament en la Guerra de l´Unio. Cap a 1360, fixà el seu blaso personal en quatre pals rojos en camp d´or. I cap a 1365, en agraïment a la resistencia dels valencians en la Guerra contra el Rei Pere I de Castella, va concedir posar una corona en l´escut. La Corona se convertiria en un simbol valencià, present en els draps, les marques d´aigua del paper o les vaixelles. Era un simbol concedit "a la ciutat de Valencia"; pero la ciutat de Valencia era el Cap i Casal, la "mare del Regne", en paraules del reiu Joan I. Per tant, era la representacio de tot el Regne, puix tot el Rgene havia lluitat, en Guardamar, en Alacant, en Sogorp, en Morvedre, en Chiva i en la propia Valencia, contra els castellans. Per aixo, quan els Jurats manaren fer els segells nous en la corona, digueren que significava que Valencia "era cap de Regne". La corona era per a tot el poble valencià, per a tot el Regne, pero el rebia la Ciutat de Valencia com a Cap del mateix.

D´eixa manera se configura la Senyera: "en lo cap subirà sia feta corona": una corona devia desplegar-se damunt de les barres: primer dos, que eren l´emblema privatiu valencià; més tart quatre, ya acoplant-se a l´heraldica dels reis d´Aragó. El fons devia ser blau, tal i com s´havia dispost per a Borriana, perque les fantasies heraldiques dels reis d´armes de Pere II dien que eixe era el color dels antics reis d´Aragó, l´emblema d´Iñigo Arista. Des de 1365, els portulans -mapes nautics a on es dibuixaven les banderes dels ports principals- representen a la Senyera, en una corona damunt de blau, sobre les barres reals. La bandera real, privativa del rei, era la que hui coneguem per quatribarrada, i de vegades els monarques concedien a alguns gremis l´us de l´estandart, pero sempre en algun distintiu: perque les barres nues, a soles podia portar-les el Rei d´Aragó.

Empero, la Senyera tambe era bandera del Rei, i per aixo es rematava en un drac alat, simbol heraldic del Rei d´Arago, que en el temps es transformà en un rat penat. Era tant una "bandera del rei" com una "bandera ciutadana". 

¿Per que sabem que la Senyera es la bandera dels valencians?

A lo llarc dels sigles XIV i XV, la Senyera adquirirà importancia en la seua simbologia: era l´estandart del Cap i Casal del Regne, i tambe la bandera del Centenar de la Ploma. El Centenar del Glorios Senyor Sant Jordi era en realitat una milicia ciutadana, integrada per cent ballesters, nadius en la ciutat i Regne de Valencia. El seu primer paper era servir de força armada permanent tant contra els atacs estrangers -de Castella, sobre tot- com contra els nobles que abusaven dels seus poders. En un principi, existiren dos Centenars: un de ginets, i atre d´infants, sent el primer l´encarregat de defendre i portar a la Senyera. Pero este Centenar de ginets desaparegué, asumint llavors les funcions de custodia de la Senyera, el Centenar de ballesters a peu.

El carácter de "bandera del Regne" que tenia la Senyera ho sabem perque era la bandera de l´host, l´eixercit que el Regne de Valencia devia convocar a ordens del monarca. El cas més conegut es el de les rebelions contra el rei Joan II pels senyors d´Arenos. En 1462, l´infant en Jaume d´Arago es va rebelar contra el Rei en la seua baronia d´Arenos. Joan II manà que l´host del Regne de Valencia es convocara per a aichafar la revolta. Llavors, la ciutat de Valencia tragué la Senyera, i convocà a tot el Regne a la lluita. El propi rei escrigué a les viles reals per a que manaren tropes per a "seguir a la Senyera". Les tropes valencianes marcharen sobre el senyoriu d´Arenós en la Senyera al front. Tot el Regne encapçalat per la Senyera. Per la seua part, el Rei envià a atres tropes, seues, propies, pagades per ell, que estes si, portaven la seua bandera, la real aragonesa, la quatribarrada. Pero les valencianes, portaven la Senyera. La convocatoria de l´host valenciana es va repetir en 1477, per a bandejar del senyoriu al fill d´en Jaume d´Arago, que havia tornat.

En eixe moment, la Senyera valenciana podia ser considerada, dins de la mentalitat migeval, la bandera del Regne de Valencia.

Tambe hi ha un atre argument, indirecte: a principis del segle XIV, quan el Regne de Mallorques encara era independent, els prohoms de la Ciutat de Mallorca es queixaren al seu rei Sancho, perque les banderes reals de Mallorca i Arago eren massa paregudes, i lis causava problemes per l´enfrontament d´Arago en algunes potencies europees. Llavors, Sancho otorga a la "Ciutat i Regne de Mallorques" una bandera diferent, en les barres roges i groges singularisades per una franja morada en un castell de plata. Des d´eixe moment, l´heraldica I la vexilologia del Rei i del Regne son diferents. Com es sabut, el Regne de Mallorques fon reincorporat a la Corona d´Arago per Pere II. Pere, conscient de que Mallorques tenia una estructura administrativa molt mes dessenrrollada que la dels territoris peninsulars, la copià, i en ella, assimilà l´importancia simbolica de l´heraldica. Llavors, Pere II el Ceremonios fixà la seua heraldica propia -quatre pals rojos en camp d´or-, la de Valencia -barres coronades-, i permeté la de Barcelona -barres en creus de Sant Jordi.

De totes maneres, devia ser més honorific tindre una heraldica "territorial" propia, que no adoptar la del rei: si no, ¿per que Valencia tingue una heraldica distinta, precissament guanyada en sanc? Si era més honros tindre per bandera l´estandart del rei, llavors ni Valencia, ni Barcelona, ni Mallorca, hagueren consentit canvis: hagueren adoptat la mateixa heraldica que el rei, i punt.

La Senyera durant els segles XVI al XVIII

En el segle XVI, la Senyera va patir dos transformacions: el drac alat del remat es transformarà en un rat penat, i la corona, fins a llavors tancada, es convertirà en oberta, desplegada a lo llarc de tot l´ample. Tambe, en esta epoca s´utilisava com adornament de la franja blava, en conter de la corona, un rat penat en les ales desplegades. En les diverses banderes locals i de les tropes valencianes, s´utilisaren diversos dissenys: més barres, un blau més grissos, etc., com es pot vore en el quadre conservat en el Convent dels Dominics, hui esglesia de Sant Domenec, de Valencia. Durant la Guerra de les Germanies, la Senyera fon la bandera dels agermanats. Ixqué per a sofocar la revolta dels moriscos de la Serra d´Espadà, i per a lluitar contra les tropes catalanes que hostilisaven la frontera nort del Regne durant la "Guerra dels Segadors", cap a 1640. Tambe fon la bandera dels partidaris de l´Archiduc Carles durant la Guerra de Successio, i en calitat de tal fon guardada baix tres claus en 1707, i no fon treta més que un parell de dies en 1738, quan les festes del Centenari de la Conquesta de Valencia per Jaume I, en mig del deliri del poble, que esglaià a les autoritats borboniques. Igualment, fon la bandera de l´alsament contra Napoleó en 1808, i els seus colors degueren inspirar les banderes dels voluntaris valencians en eixa contenda.

Per a burlar la prohibicio de traure a la Senyera, els valencians rescataren la tradicio de que la bandera ixquera en algunes processons. Des d´eixe moment, la Senyera ixqué en la processo del Corpus. Aixina, dins d´un espai sacre, la Senyera es convertia en intocable.

De totes maneres, durant el periode del sigle XVI al menys, la ciutat de Valencia tingue una serie de banderes propies, conegudes com "banderes de la ciutat", que no han arribat fins a nosatres, i que devien de ser roges en l´escut de Valencia -cairo coronat en lo rat penat i dos eles als costats-; aixina pareix entendre´s dels textos de Viciana sobre la Guerra de les Germanies, i d´un text de l´historiador Vicent Boix, que encara arribà a vore, ya molt desfeta, una d´estes banderes en l´antiga Casa de la Ciutat. Si la ciutat de Valencia tenia una bandera propia, molt similar en el esquema compositiu i cromatic a les de Xativa, Alzira o Denia, llavors la Real Senyera devia ser una bandera de més categoria.

Que degueren existir moltes Senyeres, es pot deduïr del fet de que en el segle XIX el pintor Bernat Ferrandiz retratà dos, en remats diferents, en el seu quadre costumiste "El rosari de les donzelles" -hui mal titulat "Processo del Gremi de Sastres"-, i en que en les fotografies antigues de la Processo del Corpus de Valencia, es poden idengtificar varies.

Per atra banda, la bandera real aragonesa passà a convertir-se en un dels estandarts del rei d´Espanya, i en calitat de tal, fon pintada en les sales del Palau de la Generalitat durant el regnat d´un dels monarques que més va violar la llegislacio foral valenciana: Felip I de Valencia i II d´Espanya.

L´aparicio del Peno de la Conquesta

En 1838 se celebrà novament el Centenari de la Conquesta de Valencia. Llavors, les autoritats valencianes, d´ideologia lliberal, descobriren una vella bandera conservada en el Monasteri de Sant Vicent de la Roqueta, recentment exclaustrat. Cregueren vore en ella la bandera de Jaume I, i li donaren més importancia que a la Real Senyera. Els lliberals pretenien trencar radicalment en el passat, i eixe passat incloïa a la Senyera. Per tant, durant les festes d´eixe any, l´estandart conegut des de llavors com el "Peno de la Conquesta", fon exaltat. Des d´eixe moment, la Senyera perdria protagonisme front al Peno.

Pero la tipologia del peno ya denuncia que no es una bandera del segle XIII, sino del XV, i que està retallada: li falta al menys la mitat de la seua extensio, la més propera al pal: probablement siga una bandera gremial d´eixa epoca, reformada i "reconstruida" en el segle XVII.

La Senyera de la Renaixença i del Valencianisme

Pero la Senyera era la bandera dels valencians, i es va convertir en el simbol de la Renaixença valenciana. Boix la tragué en les seues noveles, Llorente li escrigué ardents composicions, Llombart li dedicà estudis, i els intelectuals i el poble exigiren que fora tractada en honors. Una vegada inaugurada l´estatua del Rei Jaume I en Valencia, Lo Rat Penat creà la costum de portar-li una corona de llorer el dia de Sant Dionis, junt a la Senyera de l´Associacio.

Quan la Renaixença es va convertir en reivindicativa, el naixent nacionalisme valencià l´adoptà com a bandera de la Nacio Valenciana. Figurà al front de totes les assamblees valencianistes, entronisada en el lloc d´honor, en la presidencia. Les entitats valencianistes se confeccionaren les seues Senyeres, que utilisaven en actes i manifestacions.

La Senyera en el segle XX: la disputa

Pero junt al Nacionalisme Valencià, i per la frustracio del lent creiximent del mateix, naixqué allò que coneguem per "pancatalanisme" o "catalanisme": la teoria de que les arrels del poble valencià es remonten a la conquesta pel Rei En Jaume i a la seua repoblacio cristiana. Per tant, els valencians serien uns catalans etnica i llingüisticament, i a soles recuperarien la seua consciencia nacional, quan es reconegueren com a catalans. Empero, la Senyera no fon discutida com a bandera valenciana. No obstant, la presencia del Peno de la Conquesta, feu que poc a poc un sector d´eixe nacionalisme valencià catalanista, optaren per adoptar tambe com a propi dels valencians, la bandera quatribarrada. Bandera que, en realitat, sempre fon un estandart personal dels Reis d´Arago primer, i dels Reis d´Espanya despres -durant els segles XVI i XVII-.

En 1931, es quan tenim el primer document pel qual se reclama que la bandera dels valencians es la mateixa que la dels catalans. Durant la II Republica, no obstant, la bandera valencianista era la Senyera, be simplificada -sense corona-, o be en l´afegito d´estreles, blanca -per als nacionalistes- o roja -per als comunistes-.

Despres de la Guerra Civil, foren els fallers i els festers els quals, gracies a la complicitat d´alguns valencians ben situats en el bandol dels vencedors, aconseguiren que la Senyera fora tolerada. No obstant, la Senyera fon perseguida i reprimida en moltes comarques valencianes. El seu us festiu i religios a soles es va mantindre en la comarca de l´Horta. Paralelament, les autoritats franquistes excitaven el "provincialisme", creant o impulsant l´aparicio de banderes d´Alacant -la seua bandera maritima- o de Castelló -en una franja verda-.

Durant els anys sixanta, l´oposicio franquista va asumint les idees de Joan Fuster sobre la catalanitat dels valencians, i en elles, va popularisant-se la bandera quatribarrada com a representativa del territori valencià. Per contra, la Senyera es considerada com una ensenya lligada al Regim franquiste: es vista com una bandera "fascista" (s´arriba a dir que porta el blau perque li l´han posat els falangistes), i a soles "de la ciutat de Valencia". D´esta manera, en els anys setanta l´esquerra antifranquista ha fet seua la creença de que la bandera dels valencians es la quatribarrada.

Esta idea chocava en una realitat: la Senyera era la bandera valenciana per excelencia per a milers de valencians, que l´havien penjada en carrers i balcons durant la Dictadura franquista. Pero l´esquerra no es resignava a deixar de costat la seua bandera de lluita. El conflicte estava servit. La "guerra de les banderes" enverinà tot el proces autonomic, desfeu les ilusions dels valencians per recuperar el seu autogovern, i encara hui en dia està obert: partits politics, sindicats, associacions civiques i culturals, ajuntaments, etc., mantenen encara, despres de vint anys d´Estatut d´Autonomia, que la bandera dels valencians es l´antiga ensenya dels reis d´Arago i d´Espanya. Es contradictori que els partits d´esquerra enarboren una bandera monarquica, front a una bandera ciutadana, pero aixina es.

El problema es lo que n´hi ha darrere de les banderes: la quatribarrada representa tot un concepte de la valencianitat, lligada, en major o menor mida, a una "catalanitat" del nostre poble, aixi com a un recort nostalgic de la lluita antifranquista. En canvi, la Senyera valenciana representa que els valencians som un poble diferent, que forem independents o semiindependents, en Furs, costums, moneda i mesures propies. Que tinguerem un Estat. Que som una Nacio d´Europa, i tenim dret a que se nos reconega com a tal.

Als valencians, nos toca decidir per ser una cosa o atra. O ser nosatres, o ser part d´atres.