LA REAL SENYERA, BANDERA NACIONAL DELS VALENCIANS

Per: Antoni Atienza

No anem a reobrir una polemica, pero es evident que, a punt de complir vint anys d’Autonomia, la societat valenciana continúa dividida pel tema de la seua bandera nacional. Per a un sector significatiu, la seua Senyera valenciana “no porta el blau”, i en conseqüencia apliquen l’ingeni per a institucionalisar-la: aço es evident en algunes localitats, associacions civiques i grups politics i sindicals.

Realment, esta situacio d’enfrontament o disgust per una ensenya, no es anomala. Per aço, es preten, a través de les pagines d’este nou llibre, llevar dramatisme i intentar explicar qué era una bandera del Rei, qué era una bandera de ciutat-capital d’estat, per qué les dos podien ser perfectament banderes reals, i cóm es podien convertir en banderes nacionals.

Les banderes i els seus problemes

En un principi, el llibre vol explicar que els valencians no som un poble immadur —o alguna atra cosa pijor— per tindre una discusio vexilologica. Molts atres colectius la tenen o l’han tinguda, inclus en pressions internacionals, com fon el cas recent de Macedonia. Tambe es vol abordar el problema, complex, de l’heraldica de la Corona d’Arago, complicada per qüestions politiques, que porten a controversies —si l’escut dels quatre pals rojos en camp d’or te orige catala o aragones—, realment irresolubles i, per tant, esterils. S’analisa el concepte d’estat en el mon migeval, i cóm éste anava lligat a les ciutats, que estructuren o vertebren els regnes al seu voltant —¿es pot entendre la França migeval, sense Paris?—.

Entrant en materia, podem dir que la bandera que hui coneguem per quatribarrada s’estabilisa heraldicament a mijans del segle XIV per obra de Pere II El Cerimonios —anteriorment, el numero de barres no era fix—, i era fonamentalment una bandera personal del Rei d’Arago, Valencia, Mallorques, Sicilia, Napols, Corsega, Sardenya, Comte de Barcelona… Este personage tenía un control absolut sobre eixa bandera, l’us de la qual reglamentà la seua Cancilleria. Pero no fon mai una bandera nacional de la Corona d’Arago. Es cert que els Reis d’Arago, sobre tot Joan I i Marti I, concediren el seu us a gremis, societats, i inclus algunes viles, pero sobre tot era un simbol del monarca i del seu poder personal, el qual marcava el seu us i es reservava la seua propietat heraldica. El rei manava hissar-la en alguns castells i viles, no perque la concedira, sino perque volia subrallar el seu domini feudal sobre eixos punts, en ocasions de disputes o confiscacions.

Les viles i ciutats que aportaven tropes als eixercits dels seus senyors feudals o del Rei, tambe es proveïren de banderes, per a senyalar-se en el camp de batalla. Estos estandarts eren duts per les milicies, i la seua confeccio fon d’iniciativa local. Normalment eren de colors brillants, i portaven al mig l’heraldica del seu senyor, del municipi o del Regne de Valencia, el cairo o rombo coronat, acompanyat de simbologia relativa a la toponimia, al santoral o a la mitologia. D’este model de banderes conservem alguns eixemplars antics, com les de Morella, Sueca o Alzira. Estes banderes eren efimeres, i quan acabaven les campanyes no es guardaven en atencio. Extraordinariament, algunes viles tingueren bandera propia per concessio real: no hi ha que confudir esta bandera concedida, honorifica, en les atres. Si la simbologia de les primeres canviava en les modes d’ornamentacio, les concedides devien conservar el seu aspecte, testimoni de l’agraïment d’un Rei. Com els blasons heraldics, que no es poden alterar caprichosament, estes banderes responien sempre a un mateix esquema grafic. En la Corona d’Arago esta concessio de bandera era un privilegi, una distincio, com fon clarissimament el cas de Burriana. Unes atres eren les banderes cerimonials, representatives del municipi i del seu poder, com l’Oriol d’Oriola. Pero el cas de la Senyera de la ciutat de Valencia, fon diferent.

A partir del segle XIV, l’heraldica comença a perpetuar-se, a conservar una generacio darrere d’una atra uns mateixos simbols lligats a persones, llinages, dignitats i ciutats. Algunes ciutats importants, normalment ciutats-estat, autonomes en el seu govern, com les italianes, o be capitals de Regne o estat, se singularisen en una heraldica propia, basada en la del monarca, pero no identica ad ella, i plasmada tambe en una bandera. Estes banderes es faran oficials, i per tant inalterables en el seu contingut heraldic, front a les atres banderes, locals, gremials o religioses. Com eren utilisades en naus i cerimonies, no podran canviar caprichosament: deuran conservar el seu aspecte, per a ser reconegudes internacionalment. Algunes d’estes banderes tindran un referent fisic, una bandera original, feta en teixits rics, que crearà un ritual al seu voltant. Seran refetes i reparades, una i atra vegada i acabaran convertint-se en simbols per un costat de l’estat o nacio, i per un atre, del poble.

La bandera de la ciutat de Valencia

En una data tan matinera com 1261, sabem que Valencia tenía una bandera, la funcio de la qual era militar. Esta bandera degue inspirar-se en la del Rei Jaume I: dos barres roges en camp d’or. Que esta era la seua ensenya, es veu en una pintura de la Casa Aguilar de Barcelona —hui en el Museu d’Art de Catalunya— que representa la tenda del Rei Conquistador durant el sege de Mallorca. En 1375, l’Atlas Català dels Cresques —hui en Paris— mostra en Valencia la mateixa bandera: dos barres roges en camp d’or, quan ya Pere II havia oficialisat que la bandera del Rei d’Arago portava no dos, sino quatre barres. Entre 1365 i 1377, la bandera de Valencia adoptava ademes una corona, per privilegi d’est ultim monarca.

Esta bandera, coneguda entre els valencians com la Senyera, era sobre tot un estandart militar, que devia, a l’hora que encapçalar la milicia del Cap i Casal —principal força armada civil que el Rei podia cridar en el Regne de Valencia—, portar tambe a la guerra a atres poblacions de tot el Regne. A lo llarc de la seua historia fon coneguda com a Senyera de la Ciutat, Senyera del Senyor Rei e de la Ciutat, Senyera Real de la Ciutat, Senyera Real, Senyera de Valencia, bandera del Rat Penat… “Traure la Senyera” volia dir, senzillament, anar a la guerra.

Previament, es necessari entendre que el Cap i Casal del Regne de Valencia, la ciutat de Valencia, era la mes poblada, la mes armada, i la que tenía tropes de tota la seua Nacio —el Centenar de la Ploma, per eixemple— entrenades i preparades per a intervindre. El pes de l’eixercit valencià corresponia a la ciutat de Valencia: un eufemisme, puix la ciutat de Valencia abarcava des de Sagunt a Chiva i Cullera, i molts dels seus ciutadans, ad ella somesos, eren la principal noblea del Regne: el comte de Bunyol, el marqués de Dosaigües, el marqués d’Albaida, el duc de Vilafermosa, el vescomte de Chelva… En el segle XVII, a soles la ciutat de Valencia alçava dos terços, dels huit que componien la força sancera del Regne.

El Rei d’Arago tenía les seues tropes, mercenaries, que sí portaven la seua bandera real quatribarrada. Quan necessitava mes forces, llavors convocava, en el cas valencià, a les tropes de la ciutat de Valencia. Precisament, existien dos models de convocatoria guerrera per al Cap i Casal: pels gremis, i per parroquies. Si la convocatoria es fea per gremis, llavors els regiments els formaven els agremiats, comandats pels seus mestres d’ofici; si es fea per parroquies, els regiments els formaven els feligressos, manats pels nobles que residien en el barri. En el primer cas, la noblea no intervenia; en el segon, sí. Pero si es volia de veres traure tota la tropa, llavors es fea una crida per a “seguir a la Senyera”. La decissio de traure la Senyera no depenia dels Jurats, sino del Consell, orgue consultiu d’aquells en els quals tenía pes la noblea, o per orde directa del Rei. La Senyera del Senyor Rei e de la Ciutat suponia d’entrada que tot lo mon —agremiats i no agremiats, inclus els valencians no capitalins residents en el Cap i Casal, i els nobles— devia acudir a “seguir a la Senyera”. Si cridant “per gremis” els nobles podien vore els bous des de la barrera, i no anar a la campanya, l’eixida de la Senyera els arrancava el deure de participar en la guerra. Llavors, devien convocar en els seues senyorius a les seues tropes i milicies, en les despeses i perills personals que suponia. Aço explica que la noblea intentara boicotejar les eixides de la Senyera, sobre tot en el Consell, actitut molt durament criticada, per eixemple, per Marti de Viciana. Ademes, el rei havia d’escriure a les atres viles reals, i ordenar-les que acudiren a juntar-se en l’eixercit de la ciutat de Valencia. La formula era “a seguir la Senyera”, ¿per que? ¿Que representaria la Senyera Real, quan viles com Alzira, Xativa, Vilarreal, Castello, Biar, Alacant, Elig, Oriola, Morella o Burriana havien de seguir-la? Estes poblacions, obviament, tambe tindrien banderes per a indicar al comandant la posicio de les seues tropes en el camp de batalla. Moltes d’estes banderes sumarien l’ambit estrictament local, i tindrien caracter que hui diriem comarcal; i donada la seua funcio estrategica, no podrien ser totes iguals, sino molt diferenciades en colors i decoracions, per a ser identificades facilment, com s’evidencia en les descripcions fetes en el segle XVI per Marti de Viciana, o en la propia bandera de Morella.

La campanya millor descrita a on intervingue la Senyera Real, fon la mantinguda contra Jaume d’Arago, senyor de la Baronia d’Arenos, en 1464, estudiada ya fa anys per Ferran Llorca. A traves de tot un seguici de documents, podem establir que la Senyera debia ser seguida, per orde dels Jurats i del Consell, per la ciutat de Valencia i tot el seu terme, per la ciutat de Morvedre, i per la noblea resident o en casa oberta en el Cap i Casal; i despres per orde del rei, per totes les viles reals: el monarca manà llavors a tot el Regne “seguir la Senyera”.

En definitiva, la Senyera Real de la ciutat de Valencia, les quatre barres coronades, era la bandera de l’host, de l’eixercit feudal que el Regne de Valencia en el seu conjunt devia alçar quan el Rei ho manava, pero que —en principi— no podia eixir del Regne de Valencia. Que eix eixercit devia ser encapçalat per la Senyera, queda demostrat en absoluta seguritat documental en les campanyes contra Jaume d’Arago, i contra els moriscs de la serra d’Espadà, en 1526. I tant Joan I en el primer cas, com Carles I en el segon, exigiren l’eixida de la Senyera, perque aixo suponia movilisar un major numero de tropes i de canons que lo que la milicia de la Ciutat de Valencia estricta podia reunir. En conseqüencia, la Senyera era, en tot el Regne de Valencia, l’unica bandera capaç d’aglutinar a l’hora a les tropes del Cap i Casal, de les viles reals, i de la noblea: de tota la nacio valenciana en el seu conjunt. Encara mes: en una frase dels Jurats de Valencia, es deixa constancia que la Senyera representa a “tot el poble”: no era una bandera dministrativa, sino una bandera que tenía darrere tot un significat fondo, social.

La Senyera i el Centenar de la Ploma

Tradicionalment, el Centenar de la Ploma s’ha vist com un cos de ballesters creat per a la defensa de la Senyera. En realitat, el Centenar naixque com una milicia urbana preparada per a intervindre en defensa de la ciutat de Valencia, dels Furs, i del Rei. Posteriorment, es creà un cos de cent ginets que, estos sí, tenien l’obligacio d’escoltar a la Senyera en les seues eixides beliques. Pero esta força de cavalleria es va extinguir pronte, traspassant llavors la seua honorosa missio a la milicia de Ballesters, que a principis del segle XV ya eren custodis de la bandera.

Junt a la Senyera, les tropes valencianes tingueren unes atres banderes, algunes de caracter local, i atres gremials. Les primeres eren teles a on es pintaven l’escut del senyor feudal o del Regne, el cairo o romb coronat; les segones, portaven els distintius del gremi en qüestio, sent especialment apreciada la bandera del Gremi de Blanquers, que portava representada la Custodia furtada pels pirates musulmans en Torreblanca. Tambe es feren reinterpretacions de la Senyera, per eixemple substitïnt la corona per un rat penat, que mostren que la nostra bandera estigue ben viva.

Despres de la batalla d’Almansa, abolida la força militar foral, la Senyera tenía que haver passat a l’oblit. Pero llavors fon recuperada pel poble com a bandera festiva i religiosa: un fet significatiu, que ha de fer reflexionar. En mig de la repressio felipista, els valencians no consentiren que la Senyera desapareguera. De ser la bandera de guerra, passà a ser emblema social, presidint provessons, davant el rebuig o l’indiferencia, quan no de la por, de les autoritats borboniques. Aço es va plasmar en el V Centenari de la Conquista, celebrat en 1738, quan la Senyera fon escoltada per un reconstruït i efimer Centenar de la Ploma, entre l’entusiasme de la poblacio. Tambe l’alçament contra Napoleo, el 23 de maig de 1808, estigue presidit per la Senyera, la qual fon rapidament amagada per les autoritats.

La Senyera i la Renaixença

Quan començà la revolucio burguesa en Espanya despres de la mort de Ferrando VII en 1833, els lliberals en el poder descobriren el Peno de la Conquista. Conscients de la necessitat de provocar una ruptura en el passat, tragueren de la foscor el Peno i el feren protagoniste del VI Centenari de la Conquesta, en 1838, mentres el protocol de la Senyera no fon respectat, baixant-la per les escales. Des d’eixe moment, el Peno i la Senyera conformaren una dualitat extranya. Per ad alguns lliberals, el Peno representava les lleis sabies de Jaume I, una epoca dorada de democracia, de llibertat, abolida per la monarquia autoritaria i absolutista posteriors. Per ad alguns d’ells, ferms defensors de l’idea d’Estat-Nacio Espanyola front a l’idea federal i la reivindicacio dels Furs, l’importancia simbolica del Peno era, per tant, superior a la de la Senyera, bandera foral per excelencia. L’idea de l’encarnacio del Peno de la Conquista com la d’una era perduda que calia retrobar, encara perdura en bona part de la societat valenciana actual; pero l’arrel d’esta idea pertany al primer Romanticisme, al lliberal, que era tambe centraliste i antiforaliste. La contradiccio entre l’adoracio per Jaume I i el Peno, i el rebuig als Furs, a la Senyera i a l’idea d’un Regne de Valencia independent, provocà l’esgotament d’esta ideologia romantica lliberal. Els següents romantics, encapçalats per Vicent Boix, es decantaren cap a un protonacionalisme a través de la Senyera, pero emparellada en el Peno de la Conquista.

Durant el segle XIX la Senyera es va convertir en un simbol popular a traves de les provessons del Corpus i de les festivitats religioses, i va seguir lligada a l’idea d’un Regne de Valencia que fon un estat indepent en el si de la Corona d’Arago primer, i d’Espanya despres: per tant, no es estrany que la Senyera coronada fora la bandera de la Renaixença valenciana. Vicent Boix, Constanti Llombart, Teodor Llorente, Jacint Labaila, li dedicaren pagines i poemes en les seues obres, algunes de fondo caracter reivindicatiu i protonacionaliste.

Llogicament, l’evolucio d’esta corrent cap a un nacionalisme valencià posà a la Senyera al seu front. Estigue present en actes, mitins i aplecs nacionalistes fins a 1939, presidint-los. Joventut Valencianista i Lo Rat Penat es feren copies de la Senyera original, per a les seues manifestacions. La Senyera anà unida a la lluita per conseguir l’autonomia, i a les reivindicacions de la cooficialitat del valencià en el castellà, o de l’abolicio de les divisions provincials… I si be es cert que alguns intelectuals, molt pocs, abogaren per utilisar la quatribarrada a partir de 1931, no amagaren que lo que els menejava en la seua reivindicacio no era una rao historica, sino senzillament la reivindicacio de la catalanitat per al nostre poble: com se sentien catalans, la seua bandera era la catalana. Pero els principals escritors del segle XX valencià abogaren per la Senyera, en franja blava, com a bandera nacional dels valencians: Ignaci Villalonga, Nicolau Primitiu, Josep María Bayarri, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp, Miquel Adlert, Miquel Durán i Tortajada… Per contra, el Peno de la Conquista encapçalà els dos principals actes promoguts des de les instancies oficials del poder, per a frenar el nacionalisme valencià: l’Aplec per la restauracio del Monasteri del Puig de 1915, en el qual l’Ajuntament —conservador— de Valencia rebentà un acte reivindicatiu convertint-lo en un atre merament peticionari; i el 9 d’Octubre de 1939, quan les autoritats franquistes es negaren a traure la Senyera, i passejaren el Peno en la provesso civica del VII Centenari de la Conquista.

El treball que ara es publíca es tanca en el començament de la Guerra Civil, quan les ilusions autonomistes dels valencians s’esvaïren pel colp d’estat dels generals Mola, Cabanellas, Queipo de Llano, Sanjurjo i Franco. La Senyera es va convertir en la bandera de guerra de les milicies valencianes que partiren sobre tot als fronts de Terol i de Madrit, sens oblidar la presa d’Ibiça. La derrota, la repressio i la dictadura posterior esborraren el caracter nacionaliste de la Senyera. Perseguida pels capitosts locals, la Senyera, com despres de 1707, es va refugiar en el mon de la festa, mentres les comarques i pobles a on s’havia hissat la Senyera des de 1930 (arran de la llegalisacio de les banderes regionals durant el Govern Berenguer) a 1939, l’oblidaren… a la força.

Completa el volum una coleccio de fotografies, que mostren des de 1940 el paulati retorn de la Senyera a la vida cotidiana dels valencians, a través primer de les festes, i mes tart de les associacions culturals valencianistes.

En definitiva, es preten demostrar que la Senyera Real, de quatre barres en corona extesa damunt d’una franja blava —color que Pere II identificava en l’antiga ensenya de la casa real d’Arago—, es la bandera dels valencians, una bandera creada per a un territori, no per a una persona o una dignitat, sino per a un poble, per a una Nacio, al qual ha romangut lligada en els ultims siscents anys.