“LA MARCA HISPANICA”, DESERT ESTRATEGIC

Per: Josep Boronat Gisbert

“Llavors, la influència del castellà sobre el valencià es tornà avassalladora i fon una altra causa important de diferenciacio. Ja hem vist que el simpátic cavaller valencià dels Col.loquis de Tortosa declarava: “los valencianos... la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.”

(S.G., p. 40)

En l’intent d’atenuar, desllustrar i abaixar la llengua valenciana, Sanchis Guarner, parlant dels ultims anys del sigle XVI i del sigle XVII, parla de l’influencia del castellà com a causa de diferenciacio.

Les uniques bases argumentals  que presenta per a dir que en aquells temps le llengua valenciana havia segut influencià pel castellà, i per tant, canvià o dialectisà, son:

a)      L’afirmacio d’un catala, el tortosi Cristofol Despuig -¿o es que els tortosins no eren catalans?-, el mateix i en el mateix escrit de 1959, en el que relata la falsa llegenda de les trescentes donzelles de Lleida dutes per a repoblar Valencia. Afirmacio d’identica intencio, i tan falsa con la de les donzelles, que posa e boca d'un valencià imaginari que -clar- a jui de Sanchis Guarner es “el simpatic cavaller valencià”. Molt simpatic.

b)      De la seua collita, com a rao d’infleuncia castellana en els sigles XVI i XVII, diu que Valencia “ha tingut sempre extenses comarques en llengua castellana incloses en el seu territori, confina en quasi tots els seus llimits amb terres idiomaticament castellanes (Murcia, Castella, Aragó), i només una estreta faixa septentrional l’uneix a Catalunya”.

¿Voldria Sanchis Guarner fer-nos creure  que esta situacio apareix en els sigles XVI i XVII? ¿Com estava la situacio en el sigle XV? Estava igual. ¿I en el sigle XIV? Lo mateix. Des dels origens del Regne de Valencia han hagut llocs de parla serrana o castellana i llocs de parla valenciana. En l’Epoca d’Or de la lliteratura valenciana tenien la mateixa distribucio idiomatica que en el temps al que Sanchis Guarner es referix. No es llogic presentar-ho com a rao de causa a efecte.

Lo que no vol reconeixer Sanchis Guarner, i ho amaga lo mes que pot, es que la llengua valenciana, com a llengua brotà del llati a traves del parlar romanç dels musulmans valencians –l’algemia valenciana-, ya en aquells temps classics tenia una base articulatoria determinà i diferent de la base articulatoria dels habitants de la Marca Hispanica, els posteriors catalans.

La parla dels catalans va sorgir tambe del llati, pero no a traves de les algemies, sino de la poblacio perteneixent a l’Imperi dels Francs, “l’Empire Caroligien”. Est imperi dels francs arribava al riu llobregat, formant en el nort-est peninsular la Marca Hispanica, fundà entre 785 i 792, un territori frances dividit en condats. U dels comtes, designat per l’Emperaor frances, era el Comte de la Marca. Les seues fronteres eres movedices, arribant en alguna ocasio a Tarragona.

La Marca, com ho proven les “Constitutio de Hispanis” de 781, 815 i 844, estava deshabità, “reduida a soletat”. Era un desert estrategic dels francs, una regio d’erms i malees, tenint per capitost “un conde-marqués de la malezas y de los yermos”. En la Marca, la poblacio primitiva, que havia segut musulmanisà, fon exterminà o va fugir. Desert estrategic, frontera defensiva del regne frances.

El sobera o emperaor franc o el seu delegat, el comte de la Marca anava donant en “aprisio o pressura” les terres, quedant obligats el poblaors beneficiats a formar en l’eixercit del comte, a servir-li en exploracions i atalayes, etc.

Estos poblaors de diverses procedencies, pero normalment galo-romanics francs, constituiren sobre la terra erma la poblacio originaria dels catalans, deslligà de l’anterior poblacio peninsular. Tenien, per la seua procedencia, una base articulatoria diferent a la dels qui parlaven el romanç d’Al-Andalus –tota Espanya musulmanisà-, com els valencians, toledans, cordovesos, granadins, murcians, etc.

Per aixo, la fonetica i la base articulatoria del romanç valencià i la del romanç castellà d’aquell temps eren mes semejants que la base articulatoria del catala. Aixo, des dels origens, cosa que llogicament perdura en la seua evolucio. I com la llengua que va fer lliteraria abans de qualsevol llengua de la peninsula fon la valenciana, està clar que la fonetica de la llengua classica correspon a la base articulatoria valenciana.

Els francs de la Marca, nomenats despres catalans, de base articulatoria diferent, i sense lliteratura, anaven pulint i millorant el seu romanç per infleuncia de la lliteratura valenciana, pero sense deixar de perteneixer al sistema galo-romanic en les estructures mentals i expressives de la seua parla, seguint les tendencies colectives articulatories propies.

La diferenciacio del valencià i el catala no es deguda a dialectisacio o desviacio de la llengua classica produida en Valencia. La diferencia, des dels origens, te una rail mes fonda.