EN DEFENSA DE LA LLENGUA VALENCIANA (XV)

Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.) 

Com el poble és qui fa la fonètica de la llengua que parla, encara que parega redundància; i la canvia quan vol; i com vol, tot per ser l´amo de la seua llengua, és per lo que he partit com a base de la llengua parlada pel poble valencià. L´he escoltada atentament en totes bandes del Regne de Valéncia que m´ha segut possible oir-la, per a trobar així l´autèntica llengua valenciana: la que parla el poble valencià i que ara no apareix escrita.

I he profundisat més en els densos coneiximents que tenia de la llengua valenciana i de la llengua catalana, estudiant-les comparades. I he repassat el meu antic coneiximent del llatí, com a pare de les dos. I he repassat també la bibliografia que cite, en part llegida per mi i en part inclús estudiada.

En estes instruccions no invente res; són el poble valencià i els autors que cite els que parlen a travès de mi. Açò no és per tant, la pura i simple ressurrecció de les regles de Fullana, si bé entronca én elles (per tindre base en la llengua real) com si hagueren seguit desarrollant-se sense solució de continuïtat.

Quan s´abandona el bon camí desviant-se per a seguir el roí, cal per a deixar este, tornar al que s´abandonà i seguir caminant pel bon camí que es mamprengué en un principi.

Per a trobar l´autèntica llengua valenciana és indispensable partir de la parlada; estudiar l´idioma viu per a descobrir, dins de les variants del parlar, de l´idioma oral, les més bones. I no partir d´una llengua escrita, artificial, per a establir "la llengua dels valencians" com diuen i fan els pancatalanistes. Perqué com he dit abans, la llengua escrita és la que deu subjectar-se a la parlada.

I una vegada trobada la llengua valenciana és el moment d´estudiar cóm s´ha d´escriure. Perqué, no em canse de repetir-ho, és el poble qui ha de fer la llengua seua. Inclús ha de ser el poble qui valencianise les paraules noves de procedència d´atres llengües. Com en el cas de la paraula francesa garage. El poble valencià la valencianisà per la fonètica francesa que oïa, i digué garaig. La catalanisació erudita de la llengua catalana, adaptada la grafia francesa a l´ortografia catalana, féu la forma artificial i cultista de garatge

Les instruccions que done, i les consideracions que les precedixen, les he tretes, respectivament, del vocabulari i el text que el precedix de la part que fa referència a la llengua, de mon treball sense acabar "Retorn a la fidelitat valenciana".

Així com les més nomenades que conegudes normes de Castelló, que no eren per a "ensenyar" el valencià, sinó per a escriure´l catalanisat, dirigides sobre tot als que escrivíem segons Fullana, estes instruccions, que no són tampoc per a ensenyar el valencià, són, al contrari que les de Castelló, per a escriure el valencià descatalanisat. I van dirigides als que volen escriure valencianisada la llengua híbrida en qué escriuen, valcat o cataval. Que és el cas dels molts amics que m´han demanat que, sense esperar a qué, acabat que siga, es publique "Retorn a la fidelitat valenciana", traguera d´ell un avanç parcial.

I açò és lo que se publica. A les instruccions que seguixen s´ajusten (salvo els molts errors d´imprenta que aparegueren) els dotze articuls meus publicats en "Jornada" entre 13 de febrer i 27 de setembre de 1975; u de Rafael Villar en dit diari; els quatre que en el mateix diari publicà Xavier Casp i els que ve publicant en "Levante" des d´11 de desembre de 1974. I lo més important publicat segons les instruccions que seguixen són les dos últimes obres de Xavier Casp: el libretto, que està editat, de l´òpera "Vinatea", musicat per Matilde Salvador; i sobre tot el llibre de poesia "Jo també tinc set".

Adés he posat entre cometes "ensenyar" perqué crec que no deuen donarse cursos per a "ensenyar" a "parlar" el valencià, sinó per a ensenyar a escriure´l als que el parlen. Contra lo que el criteri cientificiste én qué el pancatalanisme ha fet interessadament que es veja tot lo de la llengua, el que no sàpia el valencià deu dependre´l, no en cursos sinó en sa casa, si es parla, i en atre cas fora de casa: en el carrer, en el treball, dels amics que el parlen... Com és el cas meu que, com mon pare era -a molta honra- xurro (sic), de Sogorb, deprenguí el valencià, en la primera infancia, dels xiquets (sic) én els que jugava. Com fa qui se´n va a un país estranger a dependre de viva veu dels parlants d´ella. És passant de viva veu d´uns a atres com es conserva la llengua valenciana des de fa segles i no depresa en cursos.