EL NOM DE LA LLENGUA

        Joan Costa i Catala

                          El ferro que desperta

                          Valencia 1998

L

’Universitat lliteraria de Valencia ha presentat fora de plaç davant del Suprem, com a prova de que la llengua valenciana deu de dir-se catalana, un informe de 1983 solicitat en aquells temps per la Direccio d’Universitats del Ministeri d’Educacio i Ciencia a efectes d’equiparacio entre disciplines de Llengua i lliteratura Catalana que “con distintos nombres figuran en las Universidades de la Comunidades Autonomas de Valencia, Cataluña e Islas Baleares”. Equiparacio de demanda per “varios profesores de la Universitat de Valencia”.

La substancia de l’informe, redactat per tres professors, u d’ells el rector de l’Uuniversitat de Barcelona, Antoni Mª. Badia Margarit, ve a dir que la llengua de Catalunya, Valencia i Balears, entre atres, es una i la mateixa llengua, sense deixar de reconeixer que les denominacions de valencià i mallorqui “tienen notable arraigo popular, pero que no afecta a la unidad lingüística”.

El motiu, per tant, de l’informe partix d’una situacio de fet en la mateixa Universitat: L’existencia d’una diversitat de denominacio en cada territori. I lo que preten es una unificacio de nom “que de fet no existia”, ni havia existit mai. En 1983, la denominacio era de Llengua i Lliteratura Valenciana. Valga esta observacio per als qui tracten de “secessionista” l’actitut dels qui volen que es mantinga lo que sempre hi ha hagut.

Reconeix igualment l’informe que eixa denominacio te unes notables  i fondes arrels populars. Li falta dir que encara son mes notables i fondes els arrels historiques, i que la conjuncio de les dos, i no criteris “cientifics” o la voluntat politica d’uns professors, es la que dona el nom a les llengües.  No es fruit d’una investigacio cientifica ni de prolongats estudis especialisats el que la llengua de Portugal es diga portuguesa, en Galicia, gallega, en França francesa, en Alemania  alemana, en Italia italiana i en Valencia, per tant, valenciana. Tasca. Com es pot vore dificilissima i a soles reservà a experts i ments privilegiaes la de donar nom a una llengua. No es una qüestio universitaria o academica, com pretenen els partidaris del novell pancatalanisme. Es qüestio de si Valencia i els valencians pintem  res o no pintem davant de la societat i del mon com a poble diferenciat per un nom i una realitat propia. Eix es el punt, i no hi ha un atre.

L’informe subralla l’unitat de la llengua, pero el contencios no es sobre la discutida i discutible unitat, sino sobre el nom, i eixe nom, a banda de ser un nom historic de mes de sis sigles, es el que ha ratificat el poble valencià una volta mes en el seu Estatut d’Autonomia. La voluntat encabotinà d’uns professors universitaris no te mes pes ni mes força juridica que la decisio feta llei fonamental d’un poble per mig de sos representants democraticament elegits. I aixo pareix que no ho volen entendre els “democrates” professors de l’Universitat.

Afig l’informe que l’unitat llingüistica “se manifiesta en el hecho de que existe una sola ortografia i una sola gramatica para dicha lengua, las cuales, sin forzar la realidad, tienen aplicación en todo el dominio lingüistico”. Si diguera que les respectives Facultats  s’havien posat d’acort en usar nomes  l’ortografia i la gramatica propiament catalana, podria passar l’afirmacio. Pero tal com està redactà no respon en absolut a la veritat. Existixen ortografies i gramatiques valencianes, i algunes molt antigues, que no tenen en conte per a res ni l’ortografia, ni la gramatica, ni la llengua  dels catalans. Hasda els nostres dies, practicament totes. Ignorar-les delliberada i cinicament no les reduix a l’inexistencia.

I aixo de que tenen aplicacio a tot el domini llingüistic (no una atra cosa, en efecte, vol ser eixa unitat que un domini exclusiu del catala) sense forçar la realitat, es declarar igualment inexistent tota la  fortissima polemica llingüistica que, en conte d’amainar, pren cada volta mes força en l’ambit del mon valencià. A les discrepancies academiques de fondo, que han anat plantejant diverses institucions culturals valencianes, s’ha afegit el rebuig popular al llenguage acatalanat dels mijos de comunicacio oficials i al sistema de força  en l’ensenyança del catala implantat en la nostra terra.

Costa finalment de creure la rao d’haver presentat fora de plaç l’informe al Suprem: “Su no aportación ha sido por el estricto desconocimiento del mismo, etc.” Costa creure, dic, perque es un informe de fa sis anys, fet a instancies de “varios profesores de l’Universidad de Valencia”, la mateixa que ara manifesta “estricto desconocimiento del mismo”. El lector pot traure les conlusions que crega millors.

Queda calr, per a mi almenys, que la denominacio, que tant entercament defen l’Universitat Lliteraria per mig de sos actuals representants, es una denominacio recent, sense tradicio historica, imposta per un grup determinat de professors extranyament decidits a no ensenyar una atra cosa que el catala, contra la llei del nostre Estatut d’Autonomia i contra la voluntat, per tant, d’una gran majoria del poble valencià.