ELS VALENCIANS EN GRECIA (I)

Per: Antoni Atienza

En 1305, el Regne de Valencia es configurá prácticament com es hui en dia, quan per I “Acort d’Elig”, quedaren definides les fronteres en el Regne castellá de Murcia. En eixe moment, gobernava la Corona d "Aragó un monarca naixcut en terres valencianes, Jaume II, monarca prudent i inteligent.

Eixe any, en Adrianópolis, al nort de Grécia, fon assessinat el cavaller Roger de Flor, un personage de vida aventurera, que s’havia posat al front dels almogavers, un conjunt de mercenaris que, després d’haver Iluítat en les guerres de Sicília, s' havien desplasat a I’Imperi Bisantí per a salvar-lo de la pressió dels turcs.

Els almogavers eren una infantería llaugera, armats en una espasa curta o un ganivet gran, el coltell, un caixco fet en tires de ferro, una ascona o llansa curta, com les usades per a caçar javalins, i tres o quatre azagayes o darts. Duien a l'esquena una mochila o sarró per a guardar el menjar. La seua procedencia eren les muntanyes d "Aragó, Catalunya i Valencia, sobre tot I’area pirenaica i les terres que des del baix Arago es rellisquen cap a la mar: els Ports de Morella, el Maestrat, 1'Alt Palancia, el Raco D’Ademus, l’Alcalaten... El seu croniste, Ramon Muntaner, que escrigué sa Cronica en la seua alqueria de Chírivella, detalla com un bona colla eren de Sogorp (capitul 171, literalment “de Segorb”). Bona part dels almogavers valencíans eren musulmans, "sarrains". No de bades, el croniste valenciá Bernat Desclot els va descriure molt be, en la seua Crónica, en el capitul LXXIX. El diu que eren "valencians, aragonesos, e serrans", es dir, valencians de les montanyes de l’interior.

Cal insistir en aixó. Encara que sempre s'ha defes el seu orige pirinenc, els almogavers tambe tingueren les seues arrels en l'abrupta frontera entre l’Arago cristia i la Valencia musulmana, lo que hui encara coneguem com "els Serrans". La paraula "almogávar" deriva de l’arap al-mugawar, que vol dir "razzia", cavalcada; pero també eren coneguts aixina els soldats mercenaris musulmans. Per tant, eren soldats d`orige sarrai, i tots sabem que els musulmans eren numerosos sobre tot en el Regne de Valencia i en les comarques de Terol. No era una gent agradable de vore, bruts, mal vestits, "tots suats i negres", els descríu Desclot, "con solo el semblante hacian guerra", diu d’ells Escolano. La manera de lluitar dels nostres almogavers tenia molt d`escaramussa fronterera. S’infiltraven en territori enemic, aguantant dos dies sense menjar o alimentant-se D’arrails o d`herbes del camp. Atacaven per sorpresa, colpejant les espases contra les pedres i fent molt de soroll i cridant "Desperta, ferro!", per tal de fer por als seus enemics. LIansaven els darts contra els soldats contraris, i quan les primeres fileres havien caigut, embestien, provocant el desordre i el panic. Si els atacaven cavallers, es relliscaven per terra entre les pates dels cavalls, tallant les barrigueres o ferint als animals i fent caure aixina al ginet, el qual, una vegada en terra, i empressonat per la seua armadura, era presa facil. Vivien del saqueig i del boti. Per tant, ser almogaver era una professio arriscada pero interessant per als habitants de les montanyes valencianes, en les quals la terra es dura i les collites difícils. Per atra banda, tampoc es pot descartar que molts musulmans valencians, conquistats i desarraigats, decidiren mamprendre eixe modo de vida, com una manera d’integrar-se en la nova societat cristiana. Els seus comandants rebien els noms de "almocatens", si eren triats per ells mateixos, i "adalits", si eren designats pel rei; abdos noms tenen clara ressonancia arabiga. Francament, no s`enten a on els ampurdanessos o els berguedans podien haver adquirit eixe genere de lluita, sent com es que les seues fronteres no eren ni de llunt tan perilloses com les valencianes; i pocs musulmans hi havia en aquelles terres, per a adoptar una nomenclatura tan arabiga.