ELS PASTISSOS CATALANS

 

Per Josep Bea Izquierdo

Murta – Valencia, Juliol de  1.978

Els alts rectors del Gremi de Sucrers d’enlla de l’Ebre estaven molt preocupats; sa delicada industria mo marchava al ritme desijat. Ses limitacions demografiques impedien que el negoci prenguera el pes especific indispensable per a dur a bon terme ses ambicions d’expansio. Calia donar mes qualitat i major garra a sos productes, incrementar la produccio i, sobretot, obrir nous mercats.

Fea uns cinquanta anys que els havien fallat les tentatives d’integrar en el seu Gremi als pastissers provençals, tentatives tallades en sec per la dura actitut proteccionista del Ministeri de Comerç frances que ya anticipava aixi sa posicio futura al respecte del Mercat Comu. S’imposava per tant una reconsideracio absoluta de l’estrategia d’expansio comercial.

Fon en este moment quan u dels capitosts sugeri la idea de desempolsegar un vell proyecte que potser donara solucio al greu problema. ¿Per que no girar els ulls als colegues de Valencia i Balears?

Tots els assistents es relleparen els llavis davant de tan feliç iniciativa; perque si tentadores eren les llepolies mallorquines ¿quines inmenses possibilitats no oferien les valencianes? A la ment de tots acudiren els torrons de Xixona i Alacant, les peladilles alcoyanes, les figues albardades castelloneres, les coques bobes d’Alberic...

Si, alli estava la solucio desijada, el complement necessari per arredonir el negoci baix  l’exclusiva direccio que unicament el geni fenici del senyor Esteve era capaç d’assumir.

Algu gosá timidament d’objectar: ¿Acceptaran de bon grat valencians i mallorquins aquella magna cooperativa? ¿No voldrien mantindre independent la personalitat multisecular de les “denominacions d’orige” de sos dolços? ¡Bah! Allo era pecatta minuta per al geni mamprenedor dels pastissers catalans. A mes ¿no havia ya existit fea molts sigles un precedent d’actuacio conjunta?

Un aiguafestes argumentá que aquella lluntana experiencia no havia significat una integracio total, sino una simple agrupacio sense mes nexe entre sos components que l’autoritat de l’Eixecutiu que, a mes, era aragones. I els aragonesos eren durs, durs com els enormes “adoquins” de les confiteries de Catalatayud. D’atra banda son paladar i sa llengua no eren tan afins com les dels atres tres i tots sabem la importancia de la llengüa en qüestio de llepolies.

No, calia descartar als aragonesos, que hagueren resultat un os massa dur de rosegar de cara a la preponderancia barcelonina en la futura cooperativa. En canvi ¿quina resistencia anaven a oposar al “palo catalá” la tendra ensaimada mallorquina ni la coca boba valenciana, tan tova i molla, segons havia asseverat fa alguns sigles un gourmet tan expert con el Comte-Duc d’Olivares?.

Pensat i fet; sense pedre un instant foren enviats doctes catedratics a la Universitat Culinaria de Valencia a fi de formar als maleables discipols valencians que un futur proxim havien de regentar les mes afamades confiteries de l’antic Regne.

Davant les magnes possibilitats economiques de l’empresa, la banca catalana, les organisacions culturals (no oblidem que la gastronomia es un element cultural de primera linia) i alguns fabricants de productes alimenticis i vins escumosos posaren a disposicio del Gremi ingents efectius dineraris que foren el lubricant que engreixara les rodes del carro que començava a marchar.

Els ideolecs del Departament de Propaganda programaren les linies mestres de l’estrategia a seguir. Com ya s’ha dit que el paladar i la llengüa son orguens capitals per a la degustacio de llepolies, fon instrumentada una campanya psicologica destinada a persuadir a valencians i mallorquins de la comuna identitat llingüistica i palatal dels tres pobles.

Doctes prohoms valencians del ram, que des del primer moment acceptaren l’idea i colaboraren en ella, foren objecte d’una magna promocio que els elevara a la categoria de mites per tal que son pretigi influïra decisivament en la catequisacio dels ajudants i marmitons que pululaven per les rebosteries casolanes.

Uns i atres foren infiltrats atentament en els punts claus que havien de propiciar l’exit final de l’operacio i els mes destacats foren agraciats ab substanciosos premis del Consell Superior de les Llepolies Catalanes, no sense alguna protesta dels mestres catalans de l’especilitat que es veien postergats per raons de politica expansionista.

La Premsa, la Radio i molt especialment la Televisio martellejaren incansables slogans i consignes en un geganti “llavat de cervell” conduent a aconseguir que els pastissers valencians reduiren a dos colors les tradicionals tricomies que sempre havien distingut els envasos dels productes indigenes i a substituir l’antiga denomicacio de “Proveïdors de la Real Casa” per una nova marca registrada que ben pronte feu furor: “ELS PASTISSOS CATALANS”.

Pero l’encert maxim i que doná mes profitosos rendiments fon la campanya encaminada a convencer al consumidor indigena de que menjar dolços estrictament valencians sols era propi de paladars reaccionaris i bunquerians mentres, per contra, els paladars autenticament democratics havien de consumir en exclusiva les llepolies homologades “made in Barchinona”.

La circumstancia d’haver-se produït recentment un canvi de “regim dietetic” vinge a influir decisivament en la qüestio; totes les associacions de consumidors de tendencia “progre” acceptaren disciplinadament la imposicio mentres les de carácter  moderat s’adheriren a elles gojosament ab l’ingenu desig d’evidenciar son paladar democratic i, de pas, fer-se perdonar algun que atre pecat autocratic de joventut.

Pero ben pronte començaren a apareixer sintomes alarmants. Els orguens gastro-intestinals valencians, acostumats atavicament a ingerir i digerir placidament les coques ab panses i els pastissets de moniato casolans, començaren a rebujar espasmodicament aquella inaguantable saturacio de nata catalana. Els centres nerviosos de paladar i llengua trameteren al subsconscient sa irada protesta per la infusio inadmissible de uns sabors extranys que repugnaven institivament sos habits milenaris.

Timidament primer, ab major força despres, clamorosament mes tart, els llepols valencians començaren a manifestar-se contra aquella invasio forania per a acabar reclamant a crits son dret irrenunciable a seguir assaborint en pau els “plats de gloria”, les “valencianes” o aquelles enyorades “llibertats” en que, sobre l’esponjosa base de bescuit, s’alçava el triangul truncat de dolcissima bromera amerengada.

Hui per hui les espases seguixen en alt ¿Com acabara la historia? ¿Qui prevaldra sobre qui: el “palo catalá” o el “plat de goria”? Massa dur de pelar es eixe “palo” i massa moll es el merengue; pero que no oblide ningu que precisament per aixo, per ser de merengue, els valencians sempre hem segunt molt amants de les nostres “llibertats”...