lunes, 21 de diciembre de 2015

LA LLENGUA VALENCIANA YA FORMÀ


Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.


No abunden les senyes fiables en relacio a  la vida dels aborigens valencians en vespres de la conquista mora. Es creu que esta carencia de noticies durant els primers sigles de l’Islam poguera deure’s a l’aïllament i a l’independencia de que, al pareixer, gojà la zona. S’han donat casos curiosos en nostres dies, lo mateix que va ocorrer en lo sigle XVII en les apocrifes “Trobes” de Jaume Febrer, de propondre tota una serie de peces numismatiques falses per a salvar el buit historic (mos referim a Josep Girones, en lo seu llibre “Els mossaraps valencians”  Xativa Mossarap.

Propiament de la mossarabia valenciana no hi ha senyes objectives hasda la presencia del Cit a finals del XI, coetanea esta instancia en els almoravits. Inclus la vida politica de Valencia, en este periodo, apenes es coneguda res mes que per l’actuacio dels seus governaors en relacio en el poder central i les campanyes que mamprengueren contra els cristians. Pero encara d’aço no es feren eco les croniques llatines de l’apoca. Caldria pensar en un cas raro de desaparicio de tals senyes, que si degueren d’existir, puix hi hague una “Cronica Bizantino-arabiga” del 741, quin autor es creu haver segut un valencià recientment convertit a l’Islam;  està demostrat, ademes, un important cult cristia en les seus de Valencia, Xativa i Elig.

Periodo de gran interes en la vida cultural valencia lo constituix l’almoravit. Hi ha autors que sostenen que esta invasio comportà, en lo sigle XI, una repressio indiscriminà que borrà totalment la llengua romanç en Valencia i fomentà el cult de l’arap, produint-se aixi un buit en esta parla per espai de, al menys, una centuria, hasda la data en que aplegaren les hosts de Jaume I, les quals anaven a implantar, sense mes,  un nou romanç sense solucio de continuitat en l'’nterior, de quina existencia encara apleguen a dubtar. Pensa aixi Alvaro Galmés, entre atres.

Nostra opinio es que la llengua romanica de Valencia es parlava abans de l’invasio almoravit (pensem en les jarches) i continua durant ella i l’almohade, aixi com despres de la Reconquista cristiana, desembocant en la parla migeval (la dels sigles XIII i XIV). Ademes, sobre ella fon molt escasa l’incidencia de les parles dels reconquistaors, ya que l’aument de la poblacio del Regne de Valencia no aplegà a un cinc per cent en l’inmigracio foranea. Els catalans no dugueren una llengua, puix que no tenien propia; el primer autor que els catalans consideren seu es el valencià Arnau de Vilanova. Els catalans parlaven l’occita i un romanç occidental proxim a la llengua valenciana i a l’aragones.

El llati fon hasda el sigle XII quasi  l’unic instrument de la comunicacio escrita. Continuà siguent inclus hasda el XIII i durant este mateix la llengua de la cancilleria, de la lliturgia, de l’erudicio i de l’expressio lliteraria, puix a soles en ell era donat fixar per escrit les vivencies i els sentiments de cadascu. Pero es donava, al mateix temps, l’alça del romanç. Tradicionalment pensen els autors que esto es va donar primer en el domini galorromanic. En efecte, per a les llengües romaniques no hispaniques se considerava que hi havia texts procedents del sigle IX, encara que el numero de manuscrits conservats no aumente hasda el XIII.  D’epoques anteriors, sempre segons estos autors, no es posseix cap de manuscrit principalment destinat a la fixacio del romanç. Inclus els “Juraments d’Estrasburgo”, de l’any 843, apareixen en mig del text llati de Neithard. I algo paregut ocorregue en els texts conservats per al romanç galo i italià.

Entre els primers texts hispanics citen els autors el “Auto de los Reyes Magos”, registrat en l’espai lliure d’un manuscrit llati de principis del sigle XIII, que conte texts exegeetics. Mes el “Cantar del Mio Cid” està localisat en 1140. Pero ara, en el descobriment de les jarches, se sap que el romanç espanyol es anterior a les demes llengües romaniques i encara europees en general.

Si mos fixen en lo que ocorria en Catalunya, observarem que hasda Arnau de Vilanova i Raimon Lulio, que naixqueren pels mateix anys (el valencià en 1238 i el mallorqui en 1235), no hi ha a soles un autor que escriva en lo que poguera denominar-se catala, es dir, no hi ha mes que trovaors i estos empleaven una llengua d’orige galo. Pero encara hi ha algo mes significatiu. En el territori de la Corona d’Arago, abans de la reconquista valenciana, els primers texts de l’historigrafia vernacula conservà no poden datar-se en certea hasda el XIV, puix es a escomençaments d’este sigle quan es situa l’activitat del considerat primer  historiaor de la Corona, a qui es deu la versio llatina del “Libre dels Feyts” o “Chronica Latina Iacobi regis Aragorum” duta a felix terme per disposicio de Jaume II al voltant de 1313. Seria el text llati mes antic que el catala, segons Nicolau d’Olwer, per a atres, el llati procederia d’un catala molt proxim en el temps. De qualsevol modo, abdos perteneixerien al sigle XIV. Per atra banda, la “Cronica” de Bernat Desclot es contemporanea i encara posterior, puix que fon inicià en 1238, encara que algu la considere anterior al “Libre dels Feyts”; la “Cronica” de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimonios son posteriors ad aquelles atres.

Respecte de les primeres manifestacions lliteraries anteriors a Arnau de Vilanova i Llul, Comas fixa com a provençaliste tota la poesia, que alcançà el seu apogeig entre els sigles XI i XIII. Per lo que es referix a la prosa, el que ha segut el primer text lliterari en catala perteneix a finals del XII: les “Homilies d’Organya”. Seria ya en el sigle XIII quan es varen escriure les restants mostres de catala, tals com “Libre de la saviesa”, “Libre de paraules e dits de savis e filosofs (de Jafuda Bonsenyor) i, despres, les versions de “Usatges” del “Consulat de Mar” i alguna atra. Pero sobre esta produccio vernacula hi hague de influir la llengua valenciana a traves dels catalans aplegats ad estes terres durant la Reconquista i posteriorment.

Hi ha que subrayar que les primeres edicions d’obres antigues en prosa catalana es feren en lo sigle XIX, i inclus llavors mes per motius historics que lliteraris, i a l’espanyol o en forma bilingüe. Em referixc a les versions de les croniques de Jaume I, Pere II de Valencia, el Cerimonios i Muntaner, realisaes per Antoni de Bofarull.