LA LLENGUA VALENCIANA: PERSPECTIVA HISTORICA

Per: Manuel Mourelle de Lema

Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana

Segon epoca – Num. 68

Valencia 1991.

 INTRODUCCIO

Els origens de la llengua valenciana, menys que els de les seues manifestacions lliteraries, estan envoltats en similars problemes que els que atanyen no a soles a les restants llengües peninsulars, sino a les romaniques en general. No existix comparacio entre les troballes de tota indole en els dominis prehistoric, arquologic i antropologic que han aplegat hasda mosatros i els, molt escasos, que tenim els lligüistics. L’absencia de texts conservats de caracter romanic – no aixi per a l’iberic- es total. Si, pese ad aço, alguna miraculosa reliquia del romanç a aplegat al mon de l’investigacio, no podem fer-mos moltes ilusions respecte d’alguna possible exhumacio de nous datos, encara que, com ha ocorrit en els raros casos, la sort sempre pot deparar alguna alegria o un inesperat sobresalt, com no ha deixat de succeir al que suscriu. Compensa esta indigencia el pensar que en els sigles obscurs de la nostra historia llingüistica es donà en contrapes de notra rica, riquissima afegiria yo, lliteratura.

AULLA A LA PREHISTORIA LLINGUISTICA DE VALENCIA

Sobre l’etnia indigena de Valencia es foren sedimentant influixos culturals i encara que racials provenients de l’exterior: uns procedents de la conca mediterranea i atres de lo que hui cridem Europa.  Ells anaven a donar paulatinament orige a mutacions culturals que motivaran, a partir del sigle V abans de Crist, lo que seria la cultura iberica. Hi hagueren assentaments iberics en llocs a on no hi havia existit indicis d’ocupacio anterior, junt a atres en que lo iberic pogue descansar sobre atre anterior del Bronze o, inclus, sobre una ocupacio foranea (fenicia, helenica, punica o encara etrusca). La presencia de gents estranyes en estes terres no anava a comportar que els modos de vida indigena es transformaran des del moment de s’aplegà. Lo mateix caldria dir respecte dels pobles invasors de procedencia europea, encara que lo seu influx fora mes reduit. Tan a soles despres, com va senyalar Domingo Fletcher, d’un contacte llarc i intens en totes estes gents estranyes van a surgir noves maneres de vida que donaran orige a lo que la ciencia actual crida “cultura iberica”, que ya he mencionat.

Problema arduo el de determinar l’aportacio lexica de l’iberic al romanç posterior, degut, essencialment, a l’impossibilitat de traduccio de texts en alfabet oriental o llevanti. Des de luego no son iberics covables que apareixen en manuals historics a l’us i si atres que no estan citats en tals llibres, encara que sempre en les reserves pertinents en l’investigacio.

Una invasio mes, i important per a la creacio del romanç valencià, la constituix la romana. En terres valencianes el domini de Roma fon molt enjorn, aixi com a rapit i intens. Aci no s’oferi gran resistencia, salvo en les ciutats de l’interior, i aixo no va supondre una ulterior penetracio intensa d’elements romanisaors procedents de la metropoli. Aixo fiu que en Valencia la romanisacio comportara tipos antics en el lexic, uniformitat dels mateixos i una menor conexio en l’evolucio llingüistica de la metropoli i atres provincies de l’Imperi, d’acort en el criteri latiniste de que hi ha que distinguir entre romanisacio mes o manco temprana, que puga determinar l’existencia o no de tipos antics en el lexic; mes o manco rapida, de lo que dependix, en cert modo, l’uniformitat o varietat de tipos lexicos; mes o manco persistents, lo que condiciona la major o menor conexio en l’evolucio llingüistica de la metropoli o d’atres provincies; mes a manco cultes, lo que produia, respectivament, una menor o major permeabilitat a la penetracio d’innovacions lexiques, especialment de procedencia vulgar (Mariner).

La produccio lliteraria, durant el domini visigot (que afectà en poca mida a Valencia), es redui a dos focs d’activitat, en anterioritat al moviment isidorià: a l’escola monastica valenciana i al regne suevo del Noroest. En l’escola monastica de Valencia es formaren el celebre Just d’Urgell i ses germans, quatre dels quals aplegarien a ser escritors i alcançar l’orde episcopal. Del bisbe Just, primer comentariste del Cantar dels Cantars biblic i que passà a l’historia especialment per la qüestio adopcioniste, han aplegat hasda mosatros algunes obres, cartes, un sermo sobre Sant Vicent i una “In Canticum Cantocirum explicatio mystica”- a Justinià de Valencia, germa de l’anterior, se l’ha atribuit algun escrit lliterari; i autor d’una “Epistola de districtione monachorum”, escrita a mediados del sigle IX, fon Eutropi, bisbe de Valencia,. Del mateix centre monastic pareixen procedir Severe de Malaga, polemiste, i el bisbe Licinià de Cartagena, del que es conserven tres cartes.

A l’ambit valencià perteneixen algunes de les escases mostres de versificacio en el sigle VI, en forma d’epitafis.

Fenomen cultural que caracterisa i plena el sigle VII en el renaiximent isidorià, que servi de pont entre l’Antiguetat i l’Edat  Mija. Este periodo incidi en el despuntar del protorromanç, encara que quan d’aço no existixen fonts directes o contemporanees, sino posteriors i indirectes, que estarien representaes per testimonis mossaraps, perpetuaors d’un estat de llengua, quasi fosilisat, anterior ad ells. Protorromanç que seria practicament el mateix en tot lo que hui es Espanya.

Heretera i conservaora, puix, dels modos de dir de l’epoca gotica fon la parla dels hispano-cristians que permaneixien en l’Espanya musulmana. A traves d’ella es pot observar que la llengua coloquial llatina de l’epoca isidoriana estava alcançant una fase evolutiva propia. Composicions poetiques en protorromanç deurien de correr de boca en boca en tems de Sant Isidor (560-636) en forma de cants populars. Ya a escomençaments del sigle VII el filosof espiritualiste Licinià de Cartagena se indignava contra les  liviandats de tals cantics quan escrivia: “Mes li valguera a l’home cultivar lo seu hort, mamprendre algun viage, i a la doma filar la tela i no ballar, no... clamorejar en cantics provocatius a la lascivia”.

No cap dubte que tals cantics populars deurien d’emplear com a mig d’expressio l’incipient romanç, siguent iligoc pensar que “remers” incults cantaren les tonaes en la bella llengua de Virgili. Era el llenguage rustic del que parlava Sant Brauli de Saragosssa, discipul de Sant Isidor, quan va retratar ad este, al morir.

L’invasio musulmana de l’any 711 trencà l’estructura politica de l’Espanya visigotica, pero no canvia inmediatament l’orde cultural. A soles el pas dels temps fon modificant les condicions i, per ende, els resultats de la vida lliteraria. Es creu que la llatinitat hispana fon notoriament conservaora en lo que es referix a la llengua.

Durant el primer sigle de la dominacio musulmana –el VIII- tingue lloc una enorma emigracio de hispans a l’atra banda dels Pirineus, en busca d’una major seguritat. Esta fugida seria major en les terres hui conegudes com a Catalunya, a on, poc despres, te lloc la contraofensiva franca, en l’intent de salvar esta zona de la dominacio muslim. La despoblacio d’estes terres a causa de l’expulsio dels mahometans, en temps de Pipino el Breve, plantejà la qüestio de la colonisacio, quina solucio es produi gradualment mediant el successiu establiment de cristians hispans, aquells que hi havien escapat de l’arremetida arap. Pero, hasda l’epoca de Borrell II, en els ultims anys del sigle X, coincidint en l’inici de la dinastia dels Capetos, no s’anava a donar definitivament l’emancipacio, de la hui Catalunya, de la sobirania franca.

Els dats anteriors mos donen a pensar en lo dificil que resulta sostindre l’existencia d’un romanç que poguera denominar-se catala; abans, al contrari, calia pensar en un romanç influenciat essencialment per les parles de mes alla dels Pirineus, les conegudes con occitanes o provençals. A lo que hauria d’afegir, subrallant-lo, que, segons totes les teories a l’us, lo nom territorial de Catalunya i l’apelatiu catala no existien hasda el sigle XII. Tampoc pogue existir, evidentment, una designacio especifica per a una llengua que, com a tal, no existia encara.

Mes un atre era el discorrer de la llengua del Regne de Valencia. Aci es parlava aquella quarta llengua de les terres dels moros: el romanç (les atres eren l’arap classic, l’arap vulgar i el llati). Este romanç era empleat com a llengua familiar no a soles pels cristians que vivien baix el domini moro, sino pels espanyols musulmans i encara pels nobles que es preciaven de perteneixer a la raça arap. Es mes: hi ha constancia d’haver-se parlat en el mateix palau califal de Cordova i en les corts de moros de Valencia.

A partir de mediats del sigle IX revivix la tradicio cultural visigoda, com a reaccio dels mossaraps contra la repressio musulmana, en tant que els hispans lliures anaven caiguent progressivament en l’orbita dels influxos ultrapirenaics derivats del Renaiximent carolingi, transmitits pels conductes de les reformes monastiques.

Per atra banda, quan pareixia que l’hebreu anava a quedar definitivament mort (puix, tras la cautivitat en Babilonia, a soles s’estudiava com a  llengua sagrà pels masoretes i els escribes), aci, en Sefarad, tingue lloc lo seu renaiximent. En la cort de Banu Razin, senyors de Castello i nort de Valencia, es trobaven dignataris judeus com Abu Bark ibn Sadray, mentres que en la de Denia hi havien meges i astronomos tambe hebreus. De l’acceptacio que tingueren estos colectius judeu-espanyols en les corts dels reguls de Taifes mos dona idea l’abdundacia d’escrits lliteraris conservats en fomar de “loas, panegirics, elegias, satires, etc.”, pero especialment sa rica produccio de poesies, en les que es descriu, en tecnica molt cuidà, l’amor, l’amistat, la bellea del camp, els jardins, l’embeles de la primavera d’estiu, els plaers dels convits i el vi.

En lo sigle IX anava a produir-se un important fenomen d’antropologia cultural: l’osmosis de les etnies de l’Al-Andalus (hispans i musulmans). Aço anava a tindre com a resultat un mosaic abigarrat que constituiria la cultura andalusi, de caracteristiques singulars dins del mon islamic. A finals del sigle un poeta (per a uns de nom incert i per a atres cridat Mocaddam ben Muafa), natural de Cabra (Cordova), inventa la “moixaja”, que seria receptacul d’unes cançonetes “a l’estil dels cristians”, es dir, en balbucient romanç.

Si el X fon un “sigle de ferro” tant en l’historia europea com en l’hispanica, es dir, centuria obscura i de transit, no ocorri aixi en el XI, puesto que durant eixa centuria la cultura islamica del Sur peninsular era molt superior a la del Nort. En el mapa de l’Espanya d’este sigle, en els anys anteriors a l’aplegà dels almohades, Valencia participava d’aquella cultura, per quan estava integrà en l’Emirat Omeya de Cordova.

Tras la mort de Al Manzur (Almanzor) en 1002 i la caiguda del califat omeya en 1031, succei una epoca de chicotets estats o regnes de taifes. Per estes corts s’exten, de nou, l’influencia de Bagdat. Llavors, per tots els puestos, es cultiva la poesia no llatina, especialment en Valencia i Andalucia.

En Valencia, en el periodo almoravit, floreixqueren dos grans poetes: Ibn Jafacha d’Alzira i lo seu nebot Ibn al-Zaqqas. Jafacha, mort en 1136, alluntat de la cort califal i refugiat en ses llars valencians, destacà especialment en poesia floral o jardinera, lo que li va valdre  l’apodo de “el jardiner”. En ell culmina la poesia d’este carácter i el proces de “humanisacio” dels jardins. Est es un fragment d’una de ses composicions:

            “Rafagues de perfum travessen el jardi obert a la rosà,

            quins costats son el circ a on corre el vent...

            Yo enamore este jardi a on la margarita es el somriure,

            la mort, els bucles, y la violeta, el llunar”.

Jafacha fon, per a Emili Garcia Gomez, algo similar a lo que fon Gongora  en les lletres espanyoles de l’Edat Moderna.

En el periodo dels almohades (1146-1269) les lletres floreixqueren tambe. En Valencia descolla llavors la poesia descriptiva, tan caracteristica de ses poetes i que persistix brillantment en Al Rusafi de Valencia (mort en 1177), qui canta a sa terra en melancolia.

En Valencia, ademes, cap a la mitat del sigle XII, va a tindre gran auge l’historia: d’esta epoca es l’historiaor Ibn al-Abbar de Valencia, mort en 1260, autor de la coleccio biografica “La tunica recamà” (Al-Hula al-siyara), centrà en els grans personages que sobreixqueren en poesia.

Tot lo dit hasda aci dona idea de l’importancia que en Valencia tenia la cultura en tots els camps. Es de presupondre que tambe en cuidat de lo seu romanç, perque, evidentment, no s’apagà la cultura precedent, l’hispano-llatina-goda.