lunes, 21 de diciembre de 2015

LA LLENGUA VALENCIANA EN PERILL


per: Francisco de B. Cremades Marco
Valencia 1982


UNA CRIDÀ OPORTUNA

Es un fet facilment comprovable que en l’actualitat la llengua valenciana es troba en un moment dificil i decisiu, el de pedre pecualiaritats especifiques o que la diferencien de qualsevol atra llengua peninsular.

l’historia d’esta periclitant situacio la coneixiem ya fa temps d’alguna manera, pero com si fora des de llunt i poc profundament. Ara acaba d’acostar-mos mes a la realitat Miquel Adler Noguerol en son llibre “En defensa de la llengua  valenciana”, el subtitul del qual (que senyala les intencions de l’autor) es: “perque i copo s’ha d’escriure la parla”.

El llibre. Molt breu  pero dens en idees, es promesa  d’un atre mes extens, que intenta posar al descobert la problemática o crisis en que s’ha estat desenrollant la llengua valenciana en els ultims temps, i els atacs que ha patit,  preparant-lo el mateix autor baix el titul de: “Retorn a la llengua valenciana”.

El resum mencionat que ha publicat es una autoacusacio valenta de sa propia actitut anterior, i de la que ha tingut –millor dit- hem tingut conscient o incoscientment, o en ella hem participat atres valencians i seguixen participant molts en la destruccio, encara que parcial, de la vertadera personalitat llingüistica i cultural-lliteraria del poble valencià.

Al mateix temps considere la publicacio del citat llibre com un crit d’alarma, una solemne “cridà”, o, en vocable mes castiç encara un “cridament” dirigit a tots els valencians   interessats en conservar i defendre integre l’autentic patrimoni i legat cultural dels nostres majors, sobre tot la nostra llengua valenciana, en perill des de fa decenis. Ad eixe cridament respon el presente llibre.

PROFUNDIDAT D’EIXA CRISIS

Lo mes preocupant de tan greu situacio ho determina, al meu jui, un fenomem singularissim, unic tal volta en l’historia de les llengües, el fet de que en el mateix si de la societat valenciana, per contagi, o per generacio espontania, ha brotat, d’un temps ençà, en virulencia pertinaç, un moviment tendent ha erradicar de la nostra llengua lliteraria formes genuïnament indigenes valencianes, de gran calitat, practicaes pels nostres grans classics valencians moltes, i tambe per escritors preclassics; i les volen rebujar freqüentment mediant el reclam infundat i, en el cas, absurt, de “retrobar” valors preterits, perduts o oblidats; quan en realitat es un camuflage verbal, un embolicat, brodat de vocables altisonants i impressionants a vista i oits de gent poc aveà a la critica, com: formes cultes, de solvencia cientifica, modernes, segons exigix l’actual filologia, etc. Aixina es preten reemplaçar-les per moltes atres del tot extranyes a la llengua valenciana, o per algunes de signe arcaic, temps fa soterraes en capes profundes de l’historia. Atres vegaes es nega llegitimitat que l’amo absolut de son llenguage –el poble valencià- ha fet evolucionar conforme a la seua idiosincrasia, en el modo d’expressar les seues idees i sentiments ab signes llingüistics, en el curs de molts sigles.

Veritat es que, a pesar de tan profunda crisis, mos trobem en uns moments propicis per al retrobament llingüistic, molt aprofitables, tal volta d’ensomi, que no podien presupondre fa uns lustres. Resurgiment que l’han suscitat sense dubte, i eixercut, les circumstancies socio-politiques del present, en sistomes esperançaors de vitalitat i de fruits en perspectiva, encara que no certs, alcançables sense esforç excessiu. Pero es tambe evident que tan optimistes perspectives apareixen en mig d’una enrarida i gravissima crisis, pot ser la mes decisiva i transcedent de quantes, de la gestio, creiximent i plenitut lliteraria de la llengua valencia, s’hagen produit.

L’ATRA GRAN CRISIS 


L’historia mos conta una atra gran crisis del poble valencià, com a diferenciat, en diversos aspectes mes profunda. Mos la recorda D. Marcelino Menendez y Pelayo en estes paraules:

“Les conseqüencies de la guerra de Successio foren encara mes fondes en Valencia que en Catalunya, puix que implicaren la roïna de la llegislacio foral, encara que en sa part civil; pero eixes mateixes desgracies avivaren la flama del valencianismo en alguns espirits patriotics, que dins de la corrent critica del sigle XVIII, mes poderos en la cultissima Valencia, produiren una serie de treballs molt apreciables”, culminant, “en l’esfera mes elevà”, en les aportacions dels “dos grans erudits Mayans i Perez Bayer, suficient qualsevol dels dos, per a enaltir a una nacio i a un sigle”.

A pesar de tan selectes espirits patriotics, nostra cultura tradicional, que es va difondre en les nostres terres per mig de la llengua valenciana, recebi, en ocasions i a conseqüencia de la batalla d’Almansa, un colp tan fort, tan contundent, que ha quedat com atordida i semeinsconscient hasda els nostres dies despres del molt breu important inici del nostre Renaiximent en el sigle XVIII, i del fugaç i filologicament conflictiu periodo renaixent posterior, promocionat especialment per la tan lloable institucio valenciana Lo Rat Penat.

I parlant d’eixe notable periodo de la renaixença valenciana, observa el gran poligraf montanyes que:

“encara que precedit i alentat pel Renaiximent catala, en ses primers pasos, del qual sin embargo, es germa, mes que fill, poseeix notables rasgos que ho diferencien i donen peculiar fisonomia”.

Pero en redactar les frases transcrites, D. Marcelino no tenia en conte les dades que mos proporciona un atre erudit, este valencià, Constanti Llombart, promotor i fundaor en son temps ab Teodor Llorente, de la benemerita institucio per a la cultura valenciana, ades mencionat, Lo Rat Penat, del primer dels quals son estes manifestacions:

“Valencia te la gloria d’haver començat molt mes abans que les provincies germanes (les de parlar catala i mallorqui). Sense parlar de Ximeno, de Rodriguez y Fuster, que prestaren senyalats servicis a la lliteratura llemosina (Llombart subenten: valenciana) ab les seues biblioteques;  sense fer descripcio detallà dels escrits de Sales, ni de En Francesc Cerda y Rico, com d’atres escritors que donaren a coneixer els tresors de la nostra parla, poden contar-se com primers iniciaors en la restauracio a Joan Collado que publicà en 1755 poesies valencianes;  en 1763 Fr. Lluïs Galiana, i en lo mateix temps Carles Ros, entusiasta llemosiniste i principal promoveor del renaiximent, en aquella centuria. Els fundaors de lo “Diari de Valencia”, tambe contribuiren, publicant en 1790 les Trobes de Mosen Jaume Febrer y una coleccio d’Adagis valencians”.

Ha seguit cultivant-se l’idioma valencià sense interrupcio, pero generalment “circunscrito” –segons el sabi santanderi- “a l’esfera de la poesia comica i festiva”, a la que es tan propens, afig yo, el nostre poble.

“i fon necessari l’esforç per a restituir-li s’antiga dignitat i purea, en lo qual treballaren varis ingenis en mes o manco fortuna”.

I a pesar de les vicisituts politic-socials tan adverses, de sigles, i especialment de l’ultim, el poble valencià, seguint son tradicional i anscentral costum de parlar la seua llengua, la distinta de ses germanes peninsulars, si prescindim de les grans aglomeracions humanes d’heterogenia procedencia, i de minories influents, carregaes de prejuïns, ha sabut i ha pogut, en tenacitat admirable, salvar del possible desastros naufragi lo mes especificament caracteristic del nostre llenguage, dins de la natural i imprescindible evolucio, la que correspon a tot idioma que es precie de tal, i vullga romandre hui.

EL PERILL CASTELLANISAOR I UN ATRE  MAJOR


Un subtil i pernicios “eslogan”  ben suat i millor divulgat, ha enrarit, mes que qualsevol atre element, l’ambient llingüistic i, de bot, cultural valencià, produint danyosos fruits i equivocaes arraïlaes conviccions, particularment entre nostra joventut estudiosa universitaria dels ultims lustres; es dir, el real, pero exageradissim temor de que la llengua valenciana, tal com va practicant-se, acabe castellanisant-se del tot.

Pero la veritat es que tal temor ha segut durant decenis molt astutament presentat i explotat per aquells que conscient o incoscientment intenten, en la practica, convertir-lo en camuflage o tapaora per a amagar la desvalencianisacio de la nostra llengua en una atra direccio llingüistica molt diversa de la castellanisaora. Als postres, eixe pernicios “eslogan” està revelant-se sense ambages en tota la seua nueta malicia i realitat. ¿Com? Acudint precisa i directament a les fonts mateixes de la llengua i lliteratura valencianes, d’antany tan en auge i gloriosa. Alli, en ses cristalines, transparents, es descobrix la manipulacio i erronia interpretacio a vegaes, de texts. I bevent en eixes fonts, comprovem que el major perill que aguaita en el present a la llengua valenciana no es precisament la castellanisacio, -les grans llengües del mon estan tambe expostes a contaminar-se d’atres, en especial de les mes prevalents-, sino mes be en perill de convertir-la en llegua lliterariament “fabrista”.

Perill moltissim mes subtil que el de la seua castellanisacio, puix en construccio i grafia es pareixen molt mes entre elles la valenciana i la “fabrista” que la primera i la castellana. Tambe es degut a la campanya mentalisaora mampresa en els ultims temps, ben orquestà, no sabem a quin preu,  i tenaçment continuà, favorida per un segon “eslogan”, el que denominen els seus apostols “el retrobament”, es dir, una admissible arcaïsacio del nostre idioma. Eixos dos “eslogans” son les dos ales en les que lliurement han escampat la seua doctrina per terres valencianes el “fabrisme” llingüistic, els membres del qual son freqüentment, en l’actualitat, “mes fabristes que Fabra”.

Campanya difundida pels racons mes apartats de la parla valenciana i, lo que es molt pijor, hasda els centres docents de tots els graus i generos d’ensenyança, i aço encara sense la necessaria oposicio. Disponen son promotors de tots els mijos mes variats i moderns de difusio: prensa, opuscul, programes, i apleguen a valdre’s d’alguna emissora oficial (¡Possible! Si. Per eixemple, de la Peninsular, a lo manco hasda a poc fa).

La major desgracia seria creuar-mos de braços, deixar que els efectius d’eixa campanya adorguen l’animo dels “esperits patriotics” valencians afonant-los en l’ineficacia i desalentant-los. Devem, agarrant de nou paraules del gran escritor santanderi, desenrollar en “gran esforç” plans ben pensats per a “restituir” l’idioma valencià a la seua autentica “dignitat i purea”, rebujant les formes espuries de les que volen que es revista. Practiquem les nostres indigenes, de categoria lliteraria irrenunciable, traçant en l’empenyament dos coordenaes per a mosatros  inamovibles, la nostra lliteratura secular per una banda i per l’atra el llenguage viu popular; o be posant els ulls en dos elements llinguïstics emanats de dos fonts, una d’elles els escrits dels nostres lliterats, en especial del sigle auri, i l’atra, la llengua viva del poble valencià; aigües de les dos fonts que, quan s’ajunten en lo mateix llit o jaç, resulten, no a soles les mes pures i llegitimes, sino aquelles de les que tenim dret a que ningu ni res, les contamine, desvie, minimise o abandone.

Ajudar a que no ocorrega eixa contaminacio, desviacio o abandonament es nostre propisit. Aconseguir-ho en algun grau, encara que siga menut, seria la nostra mes gran satisfaccio.

No es pense que mos mou, en lo mes minim, animositat a cap a cap persona, per molt que tingam que mencionar-la, i en freqüencia no favorablement,  respecte de les seues idees i criteris; i molt menys no mos mou ni espenta cap aversio contra determinat poble germa, que mereix en tot cas, respecte, i en diversos aspectes, admiracio. Si, en canvi, mos mou l’ansia de descobrir als ulls de tot el poble valencià els que mos pareixen flagrants errors, confiats des de fa temps a la publicitat; perque creem que perjudiquen greument a la personalitat, singularment llingüistica i lliteraria, de la cultura valenciana.