Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.
Ben Buclárix, que escriu en 1100, quan registrava
els noms romançs de les plantes, advertia freqüentment quines d’ells
perteneixien a l’aljamia de Saragossa, del Al-Andalus o de Valencia.
El botanic malagueny Ben Albèitar, mort exactament
deu anys despres de la rendicio de Valencia, diu expressament que en Valencia
es parlava la llatinia i que ell concretava con la designacio de “aljamia de
l’Orient de Al-Andalus”.
Pero existixen atres arguments historics que avalen
l’existencia de la llengua valenciana en temps anteriors a l’aplegà de Jaume el
Conquistaor. La “Cronica” de Jaume I parla de “Isarraý qui sabia nostre lati”,
que era de Cullera. D’atre moro de Villena diu que “era latinat” i als
representants de Penyiscola que pactaren
en el rei els fa exclamar: “Senyor, ¿queres lo tu aixi? E nos queremos
ens fiaremos en tu, e dar temos lo castello en la teua fe”.
L’otorgament real de “Cartes de poblacio” constituix
una qüestio important per a comprovacio de l’existencia de la llengua
valenciana de l’epoca. En agosto de 1250 es concedix per part del rei la
“Carta-pobla dels moros d’Uxo”, que done com a prova, pese a que estava escrit
en arap, per quant, en 1368, Abdalla Ibenhudeyll y Caat Alcafaç (alfaqui i
alcadi respectivament de la moreria de Valencia) la traduien a la llengua del Regne. Pero, ya
setanta anys abans –en 1298-, Mahomat Abenguabarrig (alcadi de la moreria de
Valencia) traduia en el jueu valencià Samuel Abenvives la “Carta de la poblacio
de la Vall d’Alfandec” o Valldigna. (Notes l’element componencial
hispa-valencià en els noms d’estos traductors, junt a l’arapa aben “fill”).
El cronista Beuter utilisà els servicis de l’ultim
cadi de Valencia, Mahomet Alguasi, per a descifrar la firma d’un document del
sayyid Abü Zayd, traduit en Valencia en 1374, el que lligge d’este modo: “aci
estava la firma d’Abderramaen moro que ho va escriure en Arabic”.
Encara que tals dats fan referencia a l’elit
mudeixar (alcaldies i mercaders que coneixien la llengua del Regne de
Valencia), atres noticies ne fan mencio a cautius musulmans que vivien en els
cristians com esclaus i sabien algo de romanç. Fon el cas, en 1414, de cert
Muça de Cherchell, acusat de demanar almoyna sense llicencia, que respon en
llengua valenciana a l’interrogatori: “com parlàs assatspla”” i “assats
convinetment e entès a lo lenguage del dit regne”.
Son importans igualment per a sostindre l’existencia
de la llengua valenciana abans de la Reconquista, com fonts escrites, el llibre
“Al-Mustaìni” del jueu Ibn Biklaris i el “Vocabuliste in arabic” Respecte del
primer, a banda lo seu caracter erudit, lo seu autor anotà lo nom dels medicaments
principals entre les mes significatives llengües del mon cientific, entre elles
el romanç valencià. Ademes, l’erudit F. Javier Simonet en slo seu “Glosari” en
moltes ocasions mensciona el romanç de Valencia, en la denominacio de “romanç
valencià”. Finalment, sol adjudicar-se a la zona valenciana el “Vocabuliste” de
fray Pere d’Alcala, escrit en lo sigle XIII.
Com a remat d’esta enumeracio de referencies
documentals, crec altament important donar a coneixer que lo rei Jaume I, en
una serie de disposicions per al regim de la ciutat de Valencia i del propi
Regne, dona una (donà a coneixer per Soldevila) relativa a la prohibicio de
l’us del llati i del catala en els pleits, exigint l’empleo del “romanç
valencia” –“in romancio”, en ses propis termens-.
No hay comentarios:
Publicar un comentario