La nota remesa per la comissio permanent del colectiu de Filologia del Bloc, al diari Las Provincias, i publicà en ell el dia 26 de juliol de 1991 en la pagina setze, no te desperdici, i es una mostra antologica de l’estil que caracterisa ad este clan, tancat i fanatic, que no dubta tirar ma de recursos mafiosos, com la coaccio i l’amenaça, per tal d’obtindre els seus partidistes objectius.
A colzaes i espentes ocuparen fa uns anys com a penenes les places de docents. A colzaes i espentes han fet lloc per als seus i han bandejat als qui no son de la mateixa corda. A colzaes i espentes han impost en l’Universitat una llengua i cultura forasteres que, per molt que s’esforcen, no arrelen en la terra ni en la gent valencianes; reconegut per ell, pel seu rector Lapiedra, en un discurs davant dels catalans.
S’han fet imprescindibles com a correctors i comissaris llingüistics en les institucions oficials, no per sa capacitat ni per sa ciencia, sino per la dogmatica fidelitat a unes normes que venen senyalaes des del nort inmediat. No han segut mai verdaders intelectuals, cercaors de la veritat objectiva, analisaors imparcials de la realitat, pensaors originals. Han segut activistes, gent de cloca, gregaris mes que agregats, seguiors de consignes, partidistes que, mes que coneixer als seus per les idees, els coneixen per l’olor. Han seqüestrat la ciencia i d’ella nomes gasten que el nom. Tenen ara el seu pesebre i no estan disposts a que ningu els lleve.
Ara un dels seus, nomenat a dit, com pertocava, per l’anterior autoritat municipal. Deixa el carrec, diu ell, perque no compartix les directrius del nou regior municipal de Cultura. No es aixo precisament lo que diu el regior. Hi ha deutes, hi ha diners malbarats, repartits entre amics per servicis que no corresponen als generosos sous assignats, gastats en restaurants i desficasis. Siga lo que vullga, el nomenat a dit te el dret a presentar, si vol, la dimissio; i el regior, que ho es per majoria democratica, te dret tambe, tot el dret, a acceptar-la, i a cessar-lo si vol.
Per lo vist resulta que els principis democratics no valen igualment per a tots. Com en atres vegaes, el Bloc, invocant en l’agrupacio majoritaria de l’Universitat –majoria relativa entre un 25% nomes de votants- s’erigix, volen representar a tots, en l’unic trujama de la democracia i de la cultura, trau la ciencia de la gabia i la passeja com a una mona pels carres en defensa del carrec, en defensa tancà d’un dels seus. I, com no te arguments, recorre a l’amenaça: a tant s’atrevit, perduda la vergonya. Ya no son gent de ciencia, son la dula, el ramat, com a mules folgaes dispostes al parell de coces colectiu, alçant com a peno, a falta de raons,. La rao de la força, de l’intimidacio.
Mos fa falta un valent que s’arromangue els braços, agarre la granera i traga a graneares de l’Universitat, i de tots els caus a on s’enroca, a tot eixe conjunt de gent que mes pareix gentola. I l’unica granera que es llegitima –no por haver-ne una atra en democracia- es una votacio majoritaria dels qui estan mes farts que avergonyits de ser representats per individuos en uns comportaments pareguts, si no iguals, als de la mafia.
Joan Costa i Catala
A colzaes i espentes ocuparen fa uns anys com a penenes les places de docents. A colzaes i espentes han fet lloc per als seus i han bandejat als qui no son de la mateixa corda. A colzaes i espentes han impost en l’Universitat una llengua i cultura forasteres que, per molt que s’esforcen, no arrelen en la terra ni en la gent valencianes; reconegut per ell, pel seu rector Lapiedra, en un discurs davant dels catalans.
S’han fet imprescindibles com a correctors i comissaris llingüistics en les institucions oficials, no per sa capacitat ni per sa ciencia, sino per la dogmatica fidelitat a unes normes que venen senyalaes des del nort inmediat. No han segut mai verdaders intelectuals, cercaors de la veritat objectiva, analisaors imparcials de la realitat, pensaors originals. Han segut activistes, gent de cloca, gregaris mes que agregats, seguiors de consignes, partidistes que, mes que coneixer als seus per les idees, els coneixen per l’olor. Han seqüestrat la ciencia i d’ella nomes gasten que el nom. Tenen ara el seu pesebre i no estan disposts a que ningu els lleve.
Ara un dels seus, nomenat a dit, com pertocava, per l’anterior autoritat municipal. Deixa el carrec, diu ell, perque no compartix les directrius del nou regior municipal de Cultura. No es aixo precisament lo que diu el regior. Hi ha deutes, hi ha diners malbarats, repartits entre amics per servicis que no corresponen als generosos sous assignats, gastats en restaurants i desficasis. Siga lo que vullga, el nomenat a dit te el dret a presentar, si vol, la dimissio; i el regior, que ho es per majoria democratica, te dret tambe, tot el dret, a acceptar-la, i a cessar-lo si vol.
Per lo vist resulta que els principis democratics no valen igualment per a tots. Com en atres vegaes, el Bloc, invocant en l’agrupacio majoritaria de l’Universitat –majoria relativa entre un 25% nomes de votants- s’erigix, volen representar a tots, en l’unic trujama de la democracia i de la cultura, trau la ciencia de la gabia i la passeja com a una mona pels carres en defensa del carrec, en defensa tancà d’un dels seus. I, com no te arguments, recorre a l’amenaça: a tant s’atrevit, perduda la vergonya. Ya no son gent de ciencia, son la dula, el ramat, com a mules folgaes dispostes al parell de coces colectiu, alçant com a peno, a falta de raons,. La rao de la força, de l’intimidacio.
Mos fa falta un valent que s’arromangue els braços, agarre la granera i traga a graneares de l’Universitat, i de tots els caus a on s’enroca, a tot eixe conjunt de gent que mes pareix gentola. I l’unica granera que es llegitima –no por haver-ne una atra en democracia- es una votacio majoritaria dels qui estan mes farts que avergonyits de ser representats per individuos en uns comportaments pareguts, si no iguals, als de la mafia.
Joan Costa i Catala
El ferro que desperta
Valencia 1998
No hay comentarios:
Publicar un comentario