Autor: J. Romero
Si de veres estem per la llavor d´atendre ad estes necessitats, entonces conve acodir als magistrals articuls de Ricardo Garcia Moya. Hui per hui es una inconsciencia que l´investigacio sobre el lexic valenciá que Garcia Moya, desde fa molts anys, mos trau admirablement a la llum no es plasme en una revisio ortografica de les Normes d´El Puig y en una revisio lexica del diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana. Obviament resulta impossible sintetisar aci tot el descomunal treball de Garcia Moya, pero basantme en ell y en documentacio valenciana adicional, modestament voldria fer algunes sugerencies sobre algunes de les cuestions lexiques, morfologiques y ortografiques que mes urgentment reclamen una revisio —millora— de dites normes y de dit diccionari.
Un dels vocables més genuïnament valencians, més populars, més entranyables, més generalisats es, sense ducte, el pronom personal mosatros, pero es injustament discriminat per l´actual normativa que contempla en el seu lloc les formes nosatres (que no diu ningu) y nosatros (que no diu casi ningu) mes paregudes al nosaltres impost pel pancatalanisme. En efecte, tal com mos explica Miquel Castellano la primera persona del plural es pronunciá de manera absolutament general en bilabialisacio de la nasal [es dir, “mosatros”]; les formes de pronom en realisacio de n inicial (nos, nosatros) son hui en dia molt dificils de sentir en la llengua viva. (...) Les formes lliteraries «nosatres» y «vosatres» no son propies de la llengua valenciana, sino un estat evolutiu, ignot en el valenciá actual y viu en Barcelona, dels pronoms migevals «nosaltres» (llati: «nos alteros») y «vosaltres» (llati «vos alteros»), formes arcaiques, hui desconegudes per la llengua valenciana viva y, en canvi, ben usuals en els parlars catalans mes numerosos (Castellano, La conjugacio, p. 17). Y de la mateixa manera mos podem referir al seu equivalent mos, tambe sustituit pel ens (coincident en el catala y inexistent en el parlar popular actual) y nos (d´escasa vivea en el conjunt del territori valenciá).
Mosatros (y mos) es un vocable exclusivament valenciá, d´altissima frecuencia en el llenguage viu y arraïlat a lo llarc de practicament tot lo Reyne de Valencia; es un vocable propi que mos diferencia de totes les atres llengües. No reclame l´incorporacio a la normativa d´un neologisme de fa dos dies (v. gr. guay), sino d´un pronom que ya fa sigles que ha naixcut en la llengua valenciana. Segons Cremades Marco, mos y mosatros, constituits molt provablement o integrats en la parla popular de nostre poble desde que existix, poden haver provingut per atraccio de formes oblicues, com per eixemple: me, mi, reminiscencies de la flexio nominal llatina, convertida la –n inicial en –m (Cremades, p. 196). Este mateix autor mos dona una nota a peu de pagina que diu, en informar de les noves investigacions de certs valencianismes importats pels conquistadors aragonesos, continua Vicent Giner: “Pero es enormement interessant la formula MOS en lloc de NOS..., cuant en valenciá diguem MOS, per eixemple, ‘MOS demana’, es correcte y no una deformacio del NOS...” Las Provincias, (diario de Valencia), dijous 20 de octubre de 1977 (Cremades, p. 196). Segons Garcia Moya, l´evolucio pronominal de “nos alteros”(nos altros > nosatros > mosatros) s´havia completat cap al 1700, como heu demostra l´us de mosatros en la millor novela valenciana del XVIII: “y mosatros ham de esclafar tarrosos (Galiana: Rondalla [de Rondalles], 1768, p. 78), (Garcia Moya, DdV[1], 12-1-2001). En 1851, mos y mosatros ya tenen entrá propia en el diccionari de José Escrig y un gran arraïlament en la lliteratura valenciana decimononica, vejam alguns eixemples: en 1871, el parot gros mos ve (Merelo, p. 6); en 1873, mosatros som els dos Pilons del Mongó (Barreda, p. 10); en 1877, y al ficarte á despartirmos (...), volguera yo que mosatros (Arnal, pp. 9-10); Garcia Moya comenta que José Nebot, en la p. 45 de la seua “Gramatica Valenciana” de 1894, mos dona una valiosa informacio al comentar que “tambe se diu mosatros en conte de nosatros” (Garcia Moya, LP[2], 30-3-1997); en 1915, el Pare Fullana establix els pronoms: nosatros, mosatros... vosatros (Fullana, Gramatica elemental, p. 214). Les cites lliteraries d´este valencianissim vocable serien infinites y la vivea en l´actualitat es incuestionable. Cremades Marco es pregunta ¿quin motiu filologic hi ha per a que s´anatematise contra les popularissimes formes mos y mosatros, impedint que es convertixquen en elements llegitimament literaris, si es tot un poble el que s´ha familiarisat entranyablement en ells? (Cremades, p. 196). Frances Raga diu, en el prolec del seu vocabulari, que ha incluit paraules tan normals com mosatros, consevol, (...), enjuasat, entonces i tantes atres (Raga, p. b). Y Chimo Lanuza apunta que si realment l´intencio estiguera en acostar el codic escrit al parlat, es moment tambe de plantejarse (...) l´aceptacio en l´estandar de formes generalisaes com azda (fins), mos, mosatros, u o eu (ho), etc. (Lanuza, RFV nº 8, p. 128). En fi, ¿cuants sigles mes tenen que passar pera que “mosatros” es guanye el dret d´entrar en les Normes d´El Puig y alguns perguen els complexos d´escriure este valencianissim vocable?, ¿com podem dir que defenem la llengua que parla el poble y al mateix temps avergonyirmos del seu propi vocabulari?
[1] Diario de Valencia
[2] Las Provincias
Si de veres estem per la llavor d´atendre ad estes necessitats, entonces conve acodir als magistrals articuls de Ricardo Garcia Moya. Hui per hui es una inconsciencia que l´investigacio sobre el lexic valenciá que Garcia Moya, desde fa molts anys, mos trau admirablement a la llum no es plasme en una revisio ortografica de les Normes d´El Puig y en una revisio lexica del diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana. Obviament resulta impossible sintetisar aci tot el descomunal treball de Garcia Moya, pero basantme en ell y en documentacio valenciana adicional, modestament voldria fer algunes sugerencies sobre algunes de les cuestions lexiques, morfologiques y ortografiques que mes urgentment reclamen una revisio —millora— de dites normes y de dit diccionari.
Un dels vocables més genuïnament valencians, més populars, més entranyables, més generalisats es, sense ducte, el pronom personal mosatros, pero es injustament discriminat per l´actual normativa que contempla en el seu lloc les formes nosatres (que no diu ningu) y nosatros (que no diu casi ningu) mes paregudes al nosaltres impost pel pancatalanisme. En efecte, tal com mos explica Miquel Castellano la primera persona del plural es pronunciá de manera absolutament general en bilabialisacio de la nasal [es dir, “mosatros”]; les formes de pronom en realisacio de n inicial (nos, nosatros) son hui en dia molt dificils de sentir en la llengua viva. (...) Les formes lliteraries «nosatres» y «vosatres» no son propies de la llengua valenciana, sino un estat evolutiu, ignot en el valenciá actual y viu en Barcelona, dels pronoms migevals «nosaltres» (llati: «nos alteros») y «vosaltres» (llati «vos alteros»), formes arcaiques, hui desconegudes per la llengua valenciana viva y, en canvi, ben usuals en els parlars catalans mes numerosos (Castellano, La conjugacio, p. 17). Y de la mateixa manera mos podem referir al seu equivalent mos, tambe sustituit pel ens (coincident en el catala y inexistent en el parlar popular actual) y nos (d´escasa vivea en el conjunt del territori valenciá).
Mosatros (y mos) es un vocable exclusivament valenciá, d´altissima frecuencia en el llenguage viu y arraïlat a lo llarc de practicament tot lo Reyne de Valencia; es un vocable propi que mos diferencia de totes les atres llengües. No reclame l´incorporacio a la normativa d´un neologisme de fa dos dies (v. gr. guay), sino d´un pronom que ya fa sigles que ha naixcut en la llengua valenciana. Segons Cremades Marco, mos y mosatros, constituits molt provablement o integrats en la parla popular de nostre poble desde que existix, poden haver provingut per atraccio de formes oblicues, com per eixemple: me, mi, reminiscencies de la flexio nominal llatina, convertida la –n inicial en –m (Cremades, p. 196). Este mateix autor mos dona una nota a peu de pagina que diu, en informar de les noves investigacions de certs valencianismes importats pels conquistadors aragonesos, continua Vicent Giner: “Pero es enormement interessant la formula MOS en lloc de NOS..., cuant en valenciá diguem MOS, per eixemple, ‘MOS demana’, es correcte y no una deformacio del NOS...” Las Provincias, (diario de Valencia), dijous 20 de octubre de 1977 (Cremades, p. 196). Segons Garcia Moya, l´evolucio pronominal de “nos alteros”(nos altros > nosatros > mosatros) s´havia completat cap al 1700, como heu demostra l´us de mosatros en la millor novela valenciana del XVIII: “y mosatros ham de esclafar tarrosos (Galiana: Rondalla [de Rondalles], 1768, p. 78), (Garcia Moya, DdV[1], 12-1-2001). En 1851, mos y mosatros ya tenen entrá propia en el diccionari de José Escrig y un gran arraïlament en la lliteratura valenciana decimononica, vejam alguns eixemples: en 1871, el parot gros mos ve (Merelo, p. 6); en 1873, mosatros som els dos Pilons del Mongó (Barreda, p. 10); en 1877, y al ficarte á despartirmos (...), volguera yo que mosatros (Arnal, pp. 9-10); Garcia Moya comenta que José Nebot, en la p. 45 de la seua “Gramatica Valenciana” de 1894, mos dona una valiosa informacio al comentar que “tambe se diu mosatros en conte de nosatros” (Garcia Moya, LP[2], 30-3-1997); en 1915, el Pare Fullana establix els pronoms: nosatros, mosatros... vosatros (Fullana, Gramatica elemental, p. 214). Les cites lliteraries d´este valencianissim vocable serien infinites y la vivea en l´actualitat es incuestionable. Cremades Marco es pregunta ¿quin motiu filologic hi ha per a que s´anatematise contra les popularissimes formes mos y mosatros, impedint que es convertixquen en elements llegitimament literaris, si es tot un poble el que s´ha familiarisat entranyablement en ells? (Cremades, p. 196). Frances Raga diu, en el prolec del seu vocabulari, que ha incluit paraules tan normals com mosatros, consevol, (...), enjuasat, entonces i tantes atres (Raga, p. b). Y Chimo Lanuza apunta que si realment l´intencio estiguera en acostar el codic escrit al parlat, es moment tambe de plantejarse (...) l´aceptacio en l´estandar de formes generalisaes com azda (fins), mos, mosatros, u o eu (ho), etc. (Lanuza, RFV nº 8, p. 128). En fi, ¿cuants sigles mes tenen que passar pera que “mosatros” es guanye el dret d´entrar en les Normes d´El Puig y alguns perguen els complexos d´escriure este valencianissim vocable?, ¿com podem dir que defenem la llengua que parla el poble y al mateix temps avergonyirmos del seu propi vocabulari?
[1] Diario de Valencia
[2] Las Provincias
No hay comentarios:
Publicar un comentario