MOSSARAPS (II)

Font: Origens del Regne de Valencia – Saragossa 1.981 – Antoni Ubieto Arteta – Tom I – pag. 117-134.

El concepte que tanca la paraula “mossarap” es clar i terminant: son gents que practiquen la religio cristana dins d’un mon que oficialment es musulma. No importa ni sa raça, ni sa llengua, ni sa integracio politica. A soles interessa sa religio.
Durant l’Edat Mija espanyola hi hagueren mossaraps, que podien ser de raça hispana, parlar arap o qualsevol atre idioma imaginable, i podien tindre carrecs publics en el mon oficial que els envoltava. En teoria podrien hui cridar mossaraps a quants cristians viuen hui en territoris musulmans, lo mateix que designen coptos ad alguns d’ells.
Quan en 1854 publicá Dozy sa “Historia dels musulmans espanyols” no utilisá la paraula mossarap ni una sola vegá: fon prou que aludira als cristians o a lo mes als cristians que vivien baix domini musulma. Pero els problemes plantejats per algunes poblacions balcaniques, i mes concretament Alsacia i Lorena, durant el sigle passat, cridá l’atencio sobre les “minories” i, llavors, escomençaren els estudis sobre mossaraps, siguent ya classic el de Simonet.
A partir d’aci tenien una doble corrent molt interesant, seguida per filolecs i arabistes. Els filolecs designaren en lo nom de mossaraps a les llengües romaniques parlaes en la peninsula al mateix temps que, l’arap, i introduiren l’equivalencia religio/llengua. Els arabistes es fixaren en el propi valor de la designacio mossarap, per a cridar aixi a soles als practicants religiosos: sabem que es designá en la paraula “aljamia” als idiomes romanics usats entre els musulmans peninsulars.
Extremant les postures, se podrá dir que, per als filolecs, els musulmans parlaven l’arap: els cristians, romanç.
Es aleccionaor vore els tituls d’esta serie d’estudiosos. Els filolecs titulen dialecte hispa-musulman, identificant religio i parla. Els arabistes, en canvi, titulen aixi ses treballs, diferenciant llengua i religio.
L’arabiste Ribera ya denunciá l’aberracio dels filolecs al denominar com a mossaraps als idiomes romanics parlats en l’Espanya musulmana, pero sen s’exit.
El distint sentit donat per filolecs i arabistes ho motiva fonamentalment sa postura cientifica. L’arabiste estudia l’Espanya musulmana -l’Espanya desapareguda- perdedora en fi, despres de la conquista de Granada. El filolec es fixa en l’Espanya musulmana que guanya en la reconquista que naix en el nort. I conforme va eliminant a l’enemic, impon lo seu idioma. Es l’enfrontament Cristia/idiomes derivats del llati front a l’islamisme/llengua arap.
Estes tesis dels guanyaors faran que s’imagine que el castellá haja naixcut en terres de Santander/Burgos; pero poc a poc s’exten en palmito -paralelament a la Reconquista- cap al sur. Es la tesis del Nacionalisme/Castellaniste de Menendez Pidal i ses seguiors. Quant la tal tesis es trasvassava a Orient i Occident, surgiren els respectius nacionalismes que pensaren en un galec/portugues que tambe alvança cap al sur. Es el triumf del “bons” -els que parlen castellá, galec, etc.- caractesitats per sa fe cristiana, front als “roïns” els que parlen l’arap i practiquen l’islam.
Hi ha que afegir que es te que identificar com a mossarap cristia, prescindint de l’idioma que parla. Recordem al famos cadi cordoves que en lo sigle IX a soles sabia parlar en romanç; o a eixos cristians que el mateix sigle hi havien oblidat el cultiu del llati i escribien en arap.