Autor: Joan Romero
El passat
16 de setembre, el diari Levante publicava que, en l´entrevista mantinguda
entre Zapatero i Carod-Rovira en La Moncloa, este ultim personage li havia
regalat al primer “las traducciones de un extracto de la Constitución
europea al catalán y al valenciano para que constatara las escasas diferencias
existentes entre ambas”. Llamentablement ham de dir que, en este cas, Carod te
rao. M´explique. Les dos traduccions apenes es diferencien en res perque
usen la mateixa normativa: la de l´IEC. Pero tambe es veritat que si la
traduccio al valencià l´haguera fet la RACV estariem practicament igual, sense
apenes diferencies entre les dos traduccions.
En efecte, convide a qui lligga est articul a que contraste les diferencies entre un text escrit en “normalitzat” i un atre en les actuals normes de la RACV. Amargament podra comprovar que apenes es diferencien en res. Per tant, ¿com podem dir mosatros que el valencià i el catala son idiomes diferents si no es diferencien (per escrit) en casi res?. Esta una de les flagrants contradiccions que desde fa molts anys requerix corregirse si no volem pedre els nostres arguments i fer el ridicul alla aon anem.
Anem a vore. Està molt clar que el valencià i el catala son idiomes diferents. El problema es que les actuals Normes d´El Puig (o de la RACV) no arrepleguen decididament la realitat de la Llengua Valenciana desde el punt de vista ortografic, morfologic i lexic valencià. Estan massa prop de la normativa catalanista i massa llunt de l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, que es la que realment es diferencia del catala.
Hasda els temps de Pompeu Fabra (sigle XX), mai s´han escrit els guionets enclitics en Llengua Valenciana. Estos guionets fabrians, ademes d´eliminar una particularitat que mos diferencia del catala, complica moltissim l´escritura de la llengua ¿no es mes facil i mes valencià escriure ‘tornameu’ que escriure ‘torna-m´ho’?, ¿per qué ham d´utilisar la complicà ortografia catalana pera escriure en valencià?.
Hasda els temps de Fabra, la preposicio valenciana per excelencia es ‘pera’, i no ‘per a’ que es com s´escriu en catala. Convide als llectors a que heu comproven en la lliteratura valenciana que va desde el sigle XV hasda principis del sigle XX, i voran quina es la forma general. ¿Per qué ham d´anar a parar a la forma catalana ‘per a’?, ¿pera llimar diferencies entre els dos idiomes?, ¿acas no es eixa l´estrategia catalanista?.
Ya els bons diccionaris valencians i la lliteratura valenciana del sigle XIX escrivien sense les coentissimes /d/ intervocaliques finals en les terminacions -ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores, -adet, -adeta, -adets, -adetes. Els valencians diguem ‘vesprà’ no ‘vesprada’, ‘llauraor’ no ‘llaurador’, ‘albaes’ no ‘albades’, ‘picaeta’ no ‘picadeta’. Ademes de la coentor, escriure estes /d/ intervocaliques supon llimar les diferencies reals entre el valencià i el catala, i pegar un jagant pas arrere en la codificacio de la Llengua Valenciana; pas acertat que ya pegaren els nostres estudiosos del sigle XIX al suprimir estes /d/ intervocaliques, pero pas errat i incomprensible que en el sigle XXI hajam de seguir en esta immundicia morfologica que a soles es conserva actualment en el catala.
¿Com podem dir que lo correcte en valencià es ‘atre’ i no ‘altre’, sense eixa consonant interior, i al mateix temps dir que es incorrecte escriure les formes valencianes vives ‘abre’, ‘pedre’, ‘dinés’, ‘dimats’, i que lo correcte son les estranyes formes ‘arbre’, ‘perdre’, ‘diners’, ‘dimarts’ i que, ademes, coincidixen en el catala?. Mosatros mateixa mos tirem terra als ulls.
En efecte, convide a qui lligga est articul a que contraste les diferencies entre un text escrit en “normalitzat” i un atre en les actuals normes de la RACV. Amargament podra comprovar que apenes es diferencien en res. Per tant, ¿com podem dir mosatros que el valencià i el catala son idiomes diferents si no es diferencien (per escrit) en casi res?. Esta una de les flagrants contradiccions que desde fa molts anys requerix corregirse si no volem pedre els nostres arguments i fer el ridicul alla aon anem.
Anem a vore. Està molt clar que el valencià i el catala son idiomes diferents. El problema es que les actuals Normes d´El Puig (o de la RACV) no arrepleguen decididament la realitat de la Llengua Valenciana desde el punt de vista ortografic, morfologic i lexic valencià. Estan massa prop de la normativa catalanista i massa llunt de l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, que es la que realment es diferencia del catala.
Hasda els temps de Pompeu Fabra (sigle XX), mai s´han escrit els guionets enclitics en Llengua Valenciana. Estos guionets fabrians, ademes d´eliminar una particularitat que mos diferencia del catala, complica moltissim l´escritura de la llengua ¿no es mes facil i mes valencià escriure ‘tornameu’ que escriure ‘torna-m´ho’?, ¿per qué ham d´utilisar la complicà ortografia catalana pera escriure en valencià?.
Hasda els temps de Fabra, la preposicio valenciana per excelencia es ‘pera’, i no ‘per a’ que es com s´escriu en catala. Convide als llectors a que heu comproven en la lliteratura valenciana que va desde el sigle XV hasda principis del sigle XX, i voran quina es la forma general. ¿Per qué ham d´anar a parar a la forma catalana ‘per a’?, ¿pera llimar diferencies entre els dos idiomes?, ¿acas no es eixa l´estrategia catalanista?.
Ya els bons diccionaris valencians i la lliteratura valenciana del sigle XIX escrivien sense les coentissimes /d/ intervocaliques finals en les terminacions -ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores, -adet, -adeta, -adets, -adetes. Els valencians diguem ‘vesprà’ no ‘vesprada’, ‘llauraor’ no ‘llaurador’, ‘albaes’ no ‘albades’, ‘picaeta’ no ‘picadeta’. Ademes de la coentor, escriure estes /d/ intervocaliques supon llimar les diferencies reals entre el valencià i el catala, i pegar un jagant pas arrere en la codificacio de la Llengua Valenciana; pas acertat que ya pegaren els nostres estudiosos del sigle XIX al suprimir estes /d/ intervocaliques, pero pas errat i incomprensible que en el sigle XXI hajam de seguir en esta immundicia morfologica que a soles es conserva actualment en el catala.
¿Com podem dir que lo correcte en valencià es ‘atre’ i no ‘altre’, sense eixa consonant interior, i al mateix temps dir que es incorrecte escriure les formes valencianes vives ‘abre’, ‘pedre’, ‘dinés’, ‘dimats’, i que lo correcte son les estranyes formes ‘arbre’, ‘perdre’, ‘diners’, ‘dimarts’ i que, ademes, coincidixen en el catala?. Mosatros mateixa mos tirem terra als ulls.
Per
motius d´espai no puc estendrem molt, aixina que a soles posare un eixemple
mes. En la web de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV es diu que la
forma general en valencià (i per tant, estandar) es ‘nosatres’, mentres que la
forma dialectal es ‘mosatros’. Aço es un dels desproposits mes inadmissibles.
En sap mal diro aixina, pero es una mentira com una casa. La ridicula i
coenta forma ‘nosatres’ NO EXISTIX en Llengua Valenciana; a soles es conserva
en certes comarques de Barcelona i Lleida (mes d´una vegà s´ha escoltat
pronunciar ‘nosatres’ a J. Pujol). Per atra part, la valencianissima i genuina
forma ‘mosatros’ ya es documenta lliterariament en el sigle XVIII, apareix en
els diccionaris i en la lliteratura valenciana del sigle XIX, es la forma
general viva actual en practicament tot lo Reine de Valencia, i ademes mos
diferencia del catala. ¿Per qué ham de seguir escrivint coma borreguets l´estranya
forma ‘nosatres’?, ¿pera llimar diferencies entre el valencià i el catala?
Desde fa molts anys, molts valencianistes vinguem reivindicant la revisio de la normativa valencianista de referencia per tal d´acostarla a la realitat de la Llengua Valenciana. En 1985, l´eminent filolec, el pare Guinot, en el llibre ‘Raons d´Identitat’ ya dia “lo primer en que es deu contar pera l´elaboracio de la llengua lliteraria valenciana es en el llenguage viu del poble. El poble es l´amo de la llengua: la llengua es seua, i la gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica de la llengua, no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici”; en 1993, el gran investigaor del lexic genuinament valencià (que ya es hora de que es tinguen en conter les seues investigacions), Ricardo Garcia Moya, dia en el seu magnific llibre sobre la Real Senyera que li haguera agradat escriurel en idioma valencià pero aixo haguera supost polemica inclus entre valencianistes, aixina que s´esperaria a que confiarem en mosatros mateixa i no tinguerem complexos d´usar el lexic autocton; en 1999, el valent Palleter del sigle XXI, Juan Garcia Sentandreu, dia en el seu revelaor llibre sobre el pacte de la llengua que per fidelitat a les normes de la RACV l´escrivia en dites normes, “en el be entes de que, segons el manifest del Nou Valencianisme, es fa urgent una actualisacio d´elles adequantles a l´evolucio de l´autentic parlar popular valencià”; quatre anys mes tart, en 2003, les conclusions del II Congres de la Llengua Valenciana apuntaven en la mateixa direccio, es dir, la d´acostar la normativa al parlar popular i maximisar les diferencies i minimisar els pareguts en relacio al catala, que es lo que recomana la Sociollingüistica en el cas de que una llengua estiga amenaçà d´absorcio per una atra.
Per desgracia, el sector dominant de la Seccio de Llengua de la RACV no te en conter estes reivindicacions i recomanacions de millores necessaries ans de que la confusio acabe canviant el parlar del Poble Valencià en les proximes generacions i el valencià acabe engolit pel catala. Pel contrari, no s´heu ha pensat dos voltes a l´hora de mampendre el cami contrari que s´acosta al catala, com es l´introduccio d´una accentuacio grafica ‘a la catalana’.
L´unica entitat seria, honrà i de contrastat rigor cientific (ahi està la prestigiosa Revista de Filologia Valenciana que edita desde fa anys i distribuix en les universitats mes importants del mon, ademes de numerosos llibres sobre la Llengua Valenciana) que ha mostrat la seua predisposicio a pegar el pas acertat d´acostar la normativa a l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, es la Societat de Filologia Valenciana. La seua proposta de revisio normativa es la que poden vore aplicà en este mateix articul que estan llegint vostes. Segur que si traduirem la Constitucio europea seguint estes normes s´apreciarien molt millor les diferencies reals entre l´idioma valencià i el catala. A mosatros, als bons valencianistes, mos toca no fermos mes els ingenus i obrar en conseqüencia, coherencia i dignitat.
Desde fa molts anys, molts valencianistes vinguem reivindicant la revisio de la normativa valencianista de referencia per tal d´acostarla a la realitat de la Llengua Valenciana. En 1985, l´eminent filolec, el pare Guinot, en el llibre ‘Raons d´Identitat’ ya dia “lo primer en que es deu contar pera l´elaboracio de la llengua lliteraria valenciana es en el llenguage viu del poble. El poble es l´amo de la llengua: la llengua es seua, i la gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica de la llengua, no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici”; en 1993, el gran investigaor del lexic genuinament valencià (que ya es hora de que es tinguen en conter les seues investigacions), Ricardo Garcia Moya, dia en el seu magnific llibre sobre la Real Senyera que li haguera agradat escriurel en idioma valencià pero aixo haguera supost polemica inclus entre valencianistes, aixina que s´esperaria a que confiarem en mosatros mateixa i no tinguerem complexos d´usar el lexic autocton; en 1999, el valent Palleter del sigle XXI, Juan Garcia Sentandreu, dia en el seu revelaor llibre sobre el pacte de la llengua que per fidelitat a les normes de la RACV l´escrivia en dites normes, “en el be entes de que, segons el manifest del Nou Valencianisme, es fa urgent una actualisacio d´elles adequantles a l´evolucio de l´autentic parlar popular valencià”; quatre anys mes tart, en 2003, les conclusions del II Congres de la Llengua Valenciana apuntaven en la mateixa direccio, es dir, la d´acostar la normativa al parlar popular i maximisar les diferencies i minimisar els pareguts en relacio al catala, que es lo que recomana la Sociollingüistica en el cas de que una llengua estiga amenaçà d´absorcio per una atra.
Per desgracia, el sector dominant de la Seccio de Llengua de la RACV no te en conter estes reivindicacions i recomanacions de millores necessaries ans de que la confusio acabe canviant el parlar del Poble Valencià en les proximes generacions i el valencià acabe engolit pel catala. Pel contrari, no s´heu ha pensat dos voltes a l´hora de mampendre el cami contrari que s´acosta al catala, com es l´introduccio d´una accentuacio grafica ‘a la catalana’.
L´unica entitat seria, honrà i de contrastat rigor cientific (ahi està la prestigiosa Revista de Filologia Valenciana que edita desde fa anys i distribuix en les universitats mes importants del mon, ademes de numerosos llibres sobre la Llengua Valenciana) que ha mostrat la seua predisposicio a pegar el pas acertat d´acostar la normativa a l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, es la Societat de Filologia Valenciana. La seua proposta de revisio normativa es la que poden vore aplicà en este mateix articul que estan llegint vostes. Segur que si traduirem la Constitucio europea seguint estes normes s´apreciarien molt millor les diferencies reals entre l´idioma valencià i el catala. A mosatros, als bons valencianistes, mos toca no fermos mes els ingenus i obrar en conseqüencia, coherencia i dignitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario