Autor: Desconocido
Extraído de Internet
Com ya he deixat entrevore en l'apartat anterior quan ficava en cursiva
lo de nacio repoblada de nou en sa totalitat, dubte de la teoria de la
tabula rasa que preten fer una repoblacio nova extinguint tot lo
anterior, despreciant l'element mossarap, i suponent un alt grau de
coneiximent dels mussulmans de la llengua arap.
En estos factors demografics, parlare de la romanisacio, i de la
posterior poblacio,que a la seua volta sería la poblacio anterior a la
conquesta mussulmana, i dels diversos elements racials i culturals vinguts en
els nous invasors, per acabar parlant dels invasors cristians, i de la seua
diversa procedencia i cultura.
Escomencem parlant del ibers, el poble que vivia aci ans de la vinguda
del romans, pareix ser que el proces conegut com a romanisacio durà
aproximadament 1000 anys, al cap del qual els ibers estaven totalment
romanisats, i a soles quedava de la seua llengua alguns vocables en el llati
vulgar que usaven.
Aci en lo que hui es coneix com a Valencia, no tinguerem apenes
influencies celtes, poble centreuropeu que arribà a dominar casi tota Europa
i misteriosament va retrocedir davant dels pobles gots. Per acabar despres
reduits a uns pocs territoris arraconats pels romans. Els celtes invadiren
entre uns atres territoris lo que hui es coneix com la Catalunya Vella. Este
poble no s'assentà en Lleida, ni en Tortosa, com tampoc ho feu aci en
Valencia. En aço lo que vinc a dir es que les possibles influencies d'este
poble no es deixaren sentir aci, aço ya comporta un element diferenciador
important entre els valencians i els catalans propiament dits (em referixc
als que formaven part dels primitius comtats catalans, i no als que hui en dia
es solen dir catalans, els temps canvien).
L’Imperi Romà despres de completar el proces ans mentat, va arrelar
fortament entre els ibero-romans, fins al punt de donar figures lliteraries i
filosofiques, i com no, tambe emperadors. Est imperi s’agotà i frut de la
relaxacio de les costums, i pot ser de l’expansio del cristianisme (moviment
religios que seria fonamental a la llarga per a conservar el romanç en les
terres valencianes baix l’Islam) es produiren una serie d’invasions de pobles
germanics, a nosatres el que nos tocà en gracia fon el Visigot, puix be fruit
d’estes invasions es desfeu l’Imperi. Tambe es de destacar que part dels
territoris que hui formen Valencia, estigueren en aquells anys baix el domini
de Bisanci (la part de l’Imperi Romà que havia subsistit, el d’Orient) . No
s’han investigat les possibles consequencies que este domini pogue eixercir.
Els Visigots conseguixen dominar tota la pell de bou, i frut d’este
domini podem parlar dels visigots-ibero-romans, esta mescolança racial basicament
formada per la poblacio ibera i la romana, en algunes traces de visigots;
parlava un llati vulgar fortament influenciat pel substrat iber, i modificat
lexicament per l'adstrat visigot.
Les hosts islamiques a la seua arribada, no formaven un tot homogeneu,
ans al contrari (i dubte molt que tots els diversos components etnics,
parlaren la mateixa llengua). Com es sabut elements de raça semitica, es dir
araps ne vingueren molt pocs, la major part eren de les diverses tribus
berebers que parlaven llengues diferents inclus entre ells mateixos. Totes
estes tribus berebers fea relativament poc de temps que havien segut
conquistats per l’Islam. I es ben sabut que el nort d’Africa que fon ans
Cartago, fon molt romanisat, per intentar desfer qualsevol vestigi anterior
als romans (atra cosa es que ho consiguiren). Puix be, la llengua d’estos
invasors nort africans estaria prou influenciada pel llati, en la qual cosa
tenim un eixercit mussulma en una bona barreja etnica i cultural.
Uns atres elements etnics diferenciats que vingueren en estos nous
invasors pogueren ser perses i siris. I un element important degue ser el
poble jueu, (pot ser que s'incorporaren despres de l'arribada de les tropes
islamiques, o be, que ya es trobaren aci), lo que està clar es que parlaven
una llengua propia i acabaren parlant el romanç nomenat sefardi, en la qual
cosa vullc deixar entrevore que si estos pobladors pogueren deixar la seua
llengua, atres tambe. Llance una pregunta als eminents investigadors i a
vosatres jovens desinquets:
- "¿Sí els jueus qué convivien aci en els mussulmans i en els
cristians, pogueren dependre el romanç i deixar la seua llengua, per qué no
pogueren fer lo mateix els araps que tambe conviviren en els mossaraps
(encara que ne foren pocs¿?)?".
I aixina en este maremagnum llingüistic, arriben a la peninsula i
pretenen impondre la seua llengua. Pero lo mes llogic es que primer es
produira un proces d'aprenentage per part dels components d'est eixercit
invasor, de la llengua oficial en la seua religio, l'arap. Crec que es
produiria entre la poblacio (em referixc a les dos comunitats majoritaries),
un proces curios que denominaria de bipermeabilitat llingüistica. En este
proces, les classes altes de la comunitat subyugada intentarien dependre la
llengua dels dominadors, i al mateix temps les classes baixes entre els
dominadors (que ya hem dit que no necessariament parlarien arap, sino atres
llengues, o be un arap molt corrupte), intentarien dependre el parlar d'eixa
gran massa de gent que ya habitava en la peninsula. Molts d'estos per
conveniencia es convertirien a l'Islamisme per no pagar mes tributs que el
restant de la gent, pero continuarien parlant romanç, i els menys afavorits
entre els mussulmans com ya he dit, deprendrien eixe romanç per a poder
entendre's i comerciar en la gran massa de poblacio recentment incorporada
per la conquista, si fon tal conquista i no una simple transaccio de compra
venda per part del reyet visigot de tanda que es despren de son propietat en
favor del seu aliat el Califa de Bagdat.
Nos trobariem en una classe alta arabisada, una classe mija composta
per mercaders i muladins rics, en moltes provabilitats de ser billingües (mes
be diglossics), i unes classes baixes arromançades (analfabetes en qualsevol
llengua). Tambe es provable degut a la llibertat de cult que els araps
propiciaren, que hi haguera religiosos arromançats, pero instruits en el
llati que gastaven en els rituals(1).
Per acabar de complicar-ho nos trobariem als jueus que dominarien les
tres llengues (arap, romanç i hebreu). Pero que com hem dit ans acabaren
parlant un romanç, el Sefardí.
Passa el temps i arribem al sigle XIII, els cristians derroten als
mussulmans. Pero ans de l'arribada de les tropes aragoneses, arribà el Sit i
les seues tropes, i en eixe sigle XII, encara quedaven mossaraps, que ell
ficà en les muralles de la Ciutat de Valencia. Estos mossaraps parlaven la
seua llengua, el romanç. Mor el Sit i el regne torna a ser moro. Ans
d’arribar Jaume I, arribà Anfos el Batallador d’Arago, i pareix que 10000
mossaraps se’n van en ell cap a Arago. No creuen possible que estos mossaraps
(que no crec que foren tots els que hi havien) o els seus decendents,
pogueren tornar als pocs anys en companyia d’atre rei d’Arago de nom Jaume I,
enyorant esta terra que havien perdut.
Quan dic que no serien tots els que hi havia en Valencia i el seu regne
me permetixc recordar un passage de Escolano(2) a on es fa referencia a la
donacio de 1000 florins d’or per part dels mossaraps de Sueca en l’any 1234
al nostre rei En Jaume I per a pendre el Castell de Cullera(3).
Seguint el curs de l’historia, les tropes aragoneses arriben en
guerrers Aragonesos, navarros, castellans, galecs, del mig dia frances (de
totes les terres del sur de l'actual frança que eren aliats de Pere, el pare
del rei En Jaume), francs, italians, etc.
(Ficar taula sifres d'Ubieto sobre les hosts)
D’entrada, aço nos pot donar una idea de la varietat de llengues que
els cristians recent vinguts portaven, i totes elles influirien en certa mida
en el romanç comu de la poblacio del Regne de Valencia. Es indubtable que els
mes numerosos foren els aragonesos com ho demostren les sifres del Llibre
del Repartiment, i els llibres d'Aveïnaments de la Ciutat de
Valencia. Despres en importancia foren els catalans propiament dits (lo que
hui es diu la Catalunya Vella, els catalans orientals).
(Ficar sifres del llibre de Toni pag 61-62)
Un atre element diferenciador entre les dos llengües el trobem en el
provençal (i en tots els dialectes de la llengua d'Oc), els trobadors
escrivien en est idioma, i aci llevat del poeta Gilabert de Proxità, Pere i
Jaume March, no tenim practicament escritors en eixa llengua, prova de la
poca influencia que estos parlars tingueren en la poblacio en general (pot
ser que si que influiren en la cort pero el mateix rei En Jaume vol que tot
es redacte en el romanç d'aci, deixant de banda parlars estranys a la
poblacio general de banda, un atre factor es que els escritors d'aci volen
que el poble els entenga i per aixo escriuen en una llengua (el romanç del
poble) que tots puguen entendre). Les influencies no son tan grans com en els
territoris de la Catalunya Vella que compartix el mateix substrat (inclus el
celta).
Alguns dialectes occitants en companyia de l'aragones si que haurien influit
en els parlars del Ducat de Lleida, (hui en dia encara compartixen frontera
en l'aranes, que es una evolucio occitana) i no tant en el Marquesat de
Tortosa(4), (quant mes al sur, menys influencia). Quan els aragonesos
conquistaren estes terres, les quals es quedaren com a territoris autonoms
entre ells i els catalans, seguiren una evolucio entre els dos parlars que
els envoltaven.
La poblacio arap, d’estos territoris -Lleida i Tortosa- que mes poder
economic tindria, i que tambe era la que mes conscienciada
politico-religiosament estaria; sería la que abandonaria les seues llars
buscant als germans que encara conservaven tot el seu modo de vida, en el sur
en les terres de Valencia. Pero, este fenomen no es aduible a Valencia, ya
que al finalisar el proces nomenat com a reconquista, la frontera en l'Islam
es va perdre ( en temps de Jaume II, seria quan es perdria del tot eixe
contacte, i mercet als tractats en Castella que es quedaria en Murcia) i no
podien fugir d'aci (be, reyets i capitosts entre els araps, si que degueren
poder fugir per les millors condicions economiques de les que disponien,
normalment per la mar). Tots estos mussulmans no tenien per qué parlar arap,
tal volta els dirigents i rics si que el parlarien, pero els de les classes
miges i baixes, mesclats en eixos mossaraps (i no entre a dir si n'eren molts
o pocs, a soles que existien), parlarien l'algemia per a entendre's i mes si
els mossaraps a soles eren comerciants i estarien de pas o feya molt poques
generacions (com sugerixen alguns investigadors, la qual cosa dubte molt),
extrem este totalment indemostrat (el que foren comerciants o de pas, per
supost). Sobre estos mossaraps vos recorde lo que uns paragrafs ans vos he
indicat.
A modo de resum o conclusio sobre els factors demografics i culturals,
s’ha de tindre en conte el factor cultural del poble invasor i de l’invadit.
Sempre -sempre- s’impon la llengua del poble culturalment mes fort (no
te res que vore la força de l’eixercit). Per aixo, Roma s’impon als ibers,
pero en canvi els pobles germanics no s’imponen a la cultura romana;
desgastat l’Imperi Romà, pero, encara en una cultura i en una llengua forta,
resultava dificil per als araps impondre la seua llengua, ya que topaven en
una llengua en un codic grafic ben estructurat, tan estructurat com la seua
llengua culta (tant uns com atres parlarien parlars vulgars de les seues
respectives llengues). L’invasio del cristians en Valencia –culturalment
forta en aquell temps- no va supondre una substitucio llingüistica per banda
d’uns pobles diversos i culturalment inferiors. Es de ressenyar que tant els
que vingueren d’entre els cristians com els habitants del regne moro, es
podien entendre ya que com he deixat clar parlarien un romanç mes o manco
evolucionat.
Nos podem trobar eixemples al llarc dels sigles: Castella si que
s’impon totalment en casi tota America. Tambe en epoques mes recents, nos
trobem en que la força dels francesos en l’epoca de Napoleo era molt gran,
pero la cultura autoctona era lo sufucientment forta per a que la llengua no
es vera afectada. La mateixa va passar en Europa i els alemans.
Com ya he deixat entrevore en el titul de l'apartat vullc explicar cóm
estaven els estats en el sigle XIII. La Corona d'Arago estava constituida per
diversos estats; entre els que podriem nomenar estarien: el Regne d'Arago, el
Comtat de Barcelona, el Ducat de Lleida, el Marquesat de Tortosa(5).
Territoris que hui formen part de Catalunya en aquells temps no ho
eren, com es el cas de: El comtat d'Urgell, la Cerdanya (part de lo que hui
es Girona junt a lo que hui es la Catalunya Nort Francesa).
En aço tindriem uns territoris autonoms que fins ben entrat el XIV o ya
en el XV no formarien part de Catalunya sino que conservarien una autonomia
entre els dos grans estats de la corona en pugna per incloure'ls en la seua
esfera d'influencia. Sería la mateixa pugna que mantindrien a l'hora de la
conquista de Valencia per eixamplar els seus dominis, i el seu poder de cara
al rei (a major poder i grandaria, majors privilegis obtindrien).
Bibliografia.
Cabanes Pecourt, Desamparados. El "Repartiment" en la
ciutat de Valencia. Anubar de. Zaragoza, 1977
Repoblación Jaquesa de Valencia. Anubar Ed. Valencia,
1980
Cabanes, Mª Dolors. Geografia i Repoblacio. Alacant. 1984
Costa i Català, Joan. El valencià, llengua viva. Rev. Filologia.
RACV, nº4.Valencia, 1989
Ferrer i Navarro, Ramón. La repoblacio del reine de Valencia vista a
traves del llibre del repartiment. Anales de la RACV.Valencia.1984
Francesc Lliso Genoves. Aragon, Lerida y Valencia, un viaje de ida y
vuelta.
Antes y despues de la conquista de Valencia.
Gómez Bayarri, J.P. El valenciano un habla romance medieval.
SanValero, Julià. El pueblo del reino de Valencia.Valencia.1987
Ubieto Arteta, Antonio. Orígenes del Reino de Valencia.
Zaragoza. 1981.
La inmigración en la Valencia medieval. Anubar Ed. Zaragoza,
1979.
Dos actitudes ante la reconquista de Valencia. Anubar, Ed. Valencia,
1977.
La leyenda del origen ilerdense de trescientas valencianas. Anubar Ed. Zaragoza,
1978
(1) NOTA: Recordem a Sant Pere Pascual, que va viure entre infidels,
bisbe i autor de diverses obres ya mencionades.
(2) Escolano, Tomo II, pag. 86, 1ª. Citat per Burguera i Serrano,
Amado, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores.
Tomo I, pag.241,246,247. Sueca, 1921
(3) Diago, Anales del Reyno de Valencia, lib. 7, cap.12, fol. 296.
Citat per Burguera i Serrano, Amado, Historia fundamental documentada de
Sueca y sus alrededores. Tomo I, pag.247,248. Sueca, 1921
(4) Francesc Lliso Genoves.Aragon, Lerida y Valencia, un viaje de ida y
vuelta.
(5) Ricardo Garcia Moya.Tratado de la Real Senyera.Ajunt.Val.
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario