LO QUE NO ES DEU FER MAI

E

s un fet que l’us del valencià, com a llengua parlà habitualment per la gent, no solament no ha guanyat en estos ultims anys, sino que ha anat arrere.

          Es un fet que molts dels estudiants odien el valencià que els obliguen a usar en les escoles, I que mai utilisen fora d’elles. O be parlen castellà, sobre tot en les ciutats, o be parlen el valencià de sa casa i del seu poble.

          Es un fet que els castellà-parlants es senten agredits per les pressions administratives que els obliguen a saber valencià, baix pena de no tindre acces a molts llocs de treball, sobre tot oficials. Estes pressions afecten negativament a mes de un cinquanta per cent dels valencians que parlen castellà. Que aixo es aixina ho confirma la creacio d’una Associacio Valenciana de Castellaparlants, sorgida de la necessitat que tenen de defendre’s contra tota discrimanacio llingüistica, per lo demes anticonstitucional.

          La politica llingüistica de la Generalitat Valenciana te, al meu pareixer, dos erros basics. El primer es voler ignorar que el poble valencià  ha creat a lo llarc de molts sigles una llengua i cultura que considera en tot dret com a propia, compartida pacificament en molts de parla castellana, que son i es senten tambe valencians. Despullar a la llengua valenciana del seu nom i voler integrar-la a la força en la llengua i la cultura catalana, en el clar objectiu de formar una utopica nacio catalana, no ha conseguit mes que fer creixer el rebuig dels cstellaparlants a eixa llengua oficial, convertida en el simbol d’una nova opressio. Ells no volen parlar catala. Pero, com el valencià que parlen ha quedat arraconat i fora dels centres escolars i de cultura, acaben preferint el castellà.

          El segon erro basic ha segut el forçar la nova parla com a mig exclusiu d’aprenentage  en els centres escolars. Com que, de fet, esta ensenyança no es llimita a la llengua, sino que, compren la major part d’assignatures, comporta al mateix temps una ideologia politica pancatalaniste i anticastellana, a l’agravi dels qui no volen que els seus fills siguen privats de la llengua oficial de tota Espanya, reduida en certs plans escolars a una assignatura com l’angles.

          En conseqüencia, lo que està fent el govern autonomic es impondre una llengua que no es la valenciana, i damunt impedir a mes de la mitat de valencians que puguen eixercir el seu dret a elegir en l’escola la llengua castellana, per ad ells materna.

          Els resultats son: unes elits sectaries, que acaparen el poder i els privilegis a base de promoure el catala; un poble desorientat que no sap com parlar el valencià i es passa al castellà; i uns castellaparlants que s’afirmen en lo seu i s’organisen per a no ser marginats.

          En lloc de promoure l’amor a Valencia, fent que la gent se senta atreta per sa brillant historia, i en ganes de coneixer-lo millor i de parlar-lo mes, ha conseguit que una gran part d’escolars el soporten com a una creu; que no pocs l’odien com a un impediment real en els seus estudis i, sobre tot, que el vegen com es veia en atres temps allo que es dia “Formación del Espíritu Nacional”, una cosa forçà, oficial, objecte de burla i despreci. Com en tot l’obligat que no es vol. Han fet d’aixo que diuen valencià i que no ho es, la llengua d’un partit i d’un regim politic. Lo pijor.

Joan Costa i Catala

                          El ferro que desperta

                          Valencia 1998