jueves, 11 de junio de 2015

JOAN COSTA, UN DELS NOSTRES (1935-2005)




Autor: Ferrer.
4-5-2005.

Un accident de transit ha segat la vida de Joan Costa. Filosof, teolec, sacerdot, docent, escritor, articuliste... El jesuita fon un d’ eixos religiosos que, a diferencia de la jerarquia catolica valenciana, s’ han compromes per la llengua. Fon president de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) –hi havia atres que ho mereixien mes- i encara que tingue llums i ombres fon un home que servi al païs.

La seua obra es una de les mes interessants dels ultims temps. Destaca sas recopilacions d’ articuls de prensa com Desperta ferro! i El ferro que desperta!, les quals deurien ser d’ obligada llectura en les aules, aixina com tambe sas edicions i traduccions de classics com Jaume Roig, Isabel de Villena, Arnau de Vilanova o Sant Pere Pasqual, lo qual denota que Joan Costa fon un humaniste, un home de lletres, un enamorat del Segle d’ Or.

La seua llavor es vegue tacada al final de sa vida, al ser un dels promotors de l’ introduccio dels accents en les Normes d’ El Puig, una jugarreta que no poca gent li ha perdonat. Yo crec que s’ equivocà pero de bona fe. Pense que ficà els accents per a vore si a canvi l’ Academia de Zaplana valencianisava el seu catala. Pero no es pot fer tractes en el dimoni, puix al final sempre t’ enganya. I aixo es algo que deuria saber un religios com ell.

No vaig a ser yo qui disculpe a Costa pels seus erros ni molt menys. Joan Costa es el responsable ultim de l’ actual descredit de la RACV i de que els valencianisme es trobe fragmentat arran de la decissio de Costa de cedir als interessos espuris d’ Angel Calpe i L’ Oronella. Pero sería injust tindre en conter unicamente sa etapa mes fosca ya que si fem una valoracio global d’ ell admetrém que Joan era un dels nostres. Descanse en pau.