POBLE VALENCIÀ, ACTIU I APATIC, CREAOR DE LA LLENGUA VALENCIANA (IV)

Per: Josep Boronat Gisbert

GEOGRAFIQUES, TAMPOC: ARGUMENTS CATALANISTES, FRUITS DE MENTALITATS  NEONAZICAPITALISTES.

“... geografiques –el Principat de Catalunya es el mes extens, mes poblat i mes fort economicament de tots els països que la parlen- (S.G., p. 21).

Prescindint de l’assignacio d’un titul que no te, “el Principat de Catalunya”, m’esbalaix el fet de que es puguen presentar estes coses com a “raons” per a canviar-li lo nom a la llengua valenciana posant-li el de catala.

Mirem detingudament cadascuna d’este “raons geografiques”.

Mes extens.  Conforme, pero no tant: mo massa mes: la diferencia es tan a soles de 8.679 km2. Les quatre provincies catalanes tenen 31.930 Km2., i les tres provincies valencianes 23.251 Km2. Ademes, si mirem la superficie de llaurança, la diferencia es nomes de 562 km2. I en terres de regadiu, Valencia ne te 3.247 Km2. I Catalunya 2.520 km2. O siga que Valencia te 727 Km2. De regadiu per damunt dels que te Catalunya.

M’extranya molt que tot aço de mes o menys kilometros quadrats puga presentar-se com a “rao” per a fer canviar lo nom a una llengua. Si tinguera alguna apariencia de rao, diriem que en Anglaterra es parla nort-americà, no angles,  perque Estats Units te 9.363.498 km2. I Anglaterra ne te 244.035 solament.

Mes poblat.  Tambe en aço, no molt mes: 28,2 persones mes per km2. Si la poblacio de tota Catalunya es 5.122.567 habitants (cens anterior a 1987), Valencia ne te 3.073.255, unes dos terceres parts. La diferencia es de 2.049.312 habitants;  pero la diferencia de poblacio activa es de solament 953.637 persones. Cifres no excessives, ya que el saldo migratori net entre 1941 i 1970 en Catalunya es de 1.433.284 inmigrants des de regions espanyoles de parlar castellà majoritariament, mentres que en Valencia no arriba a 140.000.

Encara que la diferencia en habitants fora molt mes gran a favor de Catalunya, no es pot aduir com a “rao” per a canviar lo nom d’una llengua. Si fora valida, haurien de dir que en Portugal es parla brasiler, no portugues, perque Brasil ne te 109.730.000 habitants i Portugal nomes ne te 8.740.000.

Mes fort economicament  Pero, llevat de Barcelona, la produccio de les tres provincies, Tarragona, Lleida i Girona, que es contabilisa en 149.485 millons de pessetes, es inferior a la de les tres provincies valencianes, Valencia, Alacant i Castello, de 333.867 millons. Estos millons de produccio valenciana no son menyspreables, encara que ho comparem en la total produccio catalana de 686.558 millons. Apart, notem que la produccio per habitant de Catalunya es solament de 25.389,9 pessetes a l’any mes que en Valencia.

Tambe est argument es inconsistent. No es veu que tinga ninguna força per a canviar el nom d’una llengua, encara que la diferencia de riquea fora mes gran..

No trobe, per tant, una atra explicacio que la d’una inconscient –podem deixar-ho nomes en inconscient- mentalitat neonazicapitalista, que valora lo que te mes extensio, mes habitants, mes riquea, donant-li a tot aço valor de mito, i ajudant a la megalomania colectiva propia, semejant a la dels hitlerians en Alemanya, i al servilisme i traïcio dels nazis austriacs que prepararen l’anexio, l’Anschluss del 12 de març de 1938, de l’Austria, el simpatic i desgraciar pais, quatre vegaes mes menut que Alemanya; anexio que justificaren per la similitut racial, idiomatica i historica.

No son tampoc valides estes “raons” per a canviar lo nom a la llengua valenciana.

LLITERARIES, MOLT MENYS: LA RENAIXENÇA, NO ORIGINARIA DE CATALUNYA.

“...  literaries –la Renaixença de la llengua tingue orige a Catalunya on han triomfat plenament-

(S.G., p.21)

Per a aduir “raons” lliteraries, no menciona res de l’activitat dels escritors valencians des del sigle d’Or. Omisio fraudulenta, si es vol fer una comparacio equanime.

Ajustant, no obstant, el comentari ad eixa rao concreta, es poden fer les següents observacions:

Dir que la Renaixença va tindre orige en Catalunya es dir que va començar alli; i que, una volta refermà alli, atres terres supostament arressagaes –les terres valencianes-, van ser arrossegaes, van seguir i imitar a Catalunya.

Tal cosa no es pot afirmar honradament de cap manera.

Per a poder dir que la Renaixença tingue orige en Catalunya, es presenten dogmaticamente unes formes lliteraries que pretenen basar-se en l’influencia d’un poema; i s’extrema que Aribau, catala, va produir d’un colp l’iniciacio de la Renaixença catalana l’any 1833, datacio de la seua “Oda a la Patria” (“en llemosi al Senyor pregava cada dia a cantics llemosins somiava cada nit), sent aixi que Aribau no va fer res mes en catala, no va seguir en esta llinea, sino que es dedicà a l’erudicio lliteraria en castellà.

Afirmant que Aribau fon el primer renaixentiste, volen llevar l’atencio de totes les manifestacions valencianes anteriors.

En tota esta qüestio s’observen una serie d’especulacions convencionals que, a l’hora d’establir certes conclusions, solament establixen equivocs, desfiguracions i situacions molestes.

Anem a vore que hi ha d’eixa prioritat en el temps.

Si es qüestio de lirica, Lluis Tramoyeres puntualisa que Collado Galiana i Carles Ros, autors del sigle XVIII, publicaren poesies en valencià; i afirma que en el cultiu individual, va ser Valencia la primera que va treballar en llengua autoctona.

El citat Carles Ros i Herrera fon l’iniciaor de la paremiologia valenciana sistematica al publicar en 1733, cent anys abans que Aribau, un Tractat de adages y refranys valencians. 

Tambe Tramoyeres sustenta la teoria de que el Diario de Valencia (1790-1835) es iniciaor d’una renaixença per la publicacio de Troves de M. Fenollar en Biblioteca Valenciana Popular, quadern XI.

De totes formes, en l’any 1841, independentment i no molt despres d’Aribau, el valencià Tomas Villarroya va publicar, en la revista El Liceo de Valencia, el primer dels seus quatre poemes (“en l’olvidada llengua de mos yayos – mes dolça que la mel...”), el mateix any en que el catala Rubio i Ors publicà en Barcelona Lo gayter del Llobregat.

En quant als Jocs Floreals, en primer va tindre lloc en 1859, en Valencia , organisat pel semanari El Liceo. El mateix any 1859 es va celebrar tambe en Barcelona el primer dels seus Jocs Florals.

Pero no solamente deuen de ser considerats renaixentistes els diletants de la lirica, normalment de la burguesia. De fet, es mes important i significatiu per al poble el resultat d’activitat periodistica, la prensa. I podem dir, de la mateixa forma que el Diario de Valencia de 1790 fon anterior a atres quotidians pareguts de capital de provincia, entre ells el Diario de Barcelona fundat dos anys despres, en 1792, tambe apareix primer en Valencia, l’any 1837, el periodic El Mole, lliberal i popular, integrament en llengua valenciana; mentres que Barcelona comença a tindre premsa en vernacula sis anys despres, en 1843, en Lo verdader catala.

Per tot aço, i mes, podem fer nostra l’afirmacio d’Almela i Vives: “Com ha observat una persona molt autorisà, la Renaixença valenciana no es filla, sino germana de la Renaixença catalana”. Germana, si, pero la valenciana naixcuda primer.

I tambe podem afirmar, seguint a Cervera Bañuls, que els renaixentistes valencians, lirics per una part, i periodistes i comediografs per l’atra banda, uns en la seguritat de la burguesia, i els atres en les privacions del poble, encara que no estigueren gens integrats ni units, mantenien una actitut identica, unanime, que eixia de la seua rail valenciana: la d’una oposicio sistematica a adherir-se a la Renaixença de Catalunya, i a permetre que es nomenara catalana a la seua llengua valenciana.