La cerimonia per a alimentar l´egocentrisme
català, burlant-se de l´Historia, començà en 1856, quan Próspero de Bofarull y
Mascaró, per conte de parlar de la
Monarquia de la corona d´Arago, parlà de “la agregación de aquellos estados a la monarquía catalano-aragonesa…” (“Colección de documentos
inéditos del archivo general de la corona de Aragón” p.VI). En 1869 Antonio
Bofarull y de Brocá, en “Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la
lengua catalana”, es el primer que nomena “…la
confederación llamada Corona de Aragón…”.
I aixo deu ser tan “cientific”, com quan el mateix autor, en el mateix llibre,
cita “la poderosa nacionalidad catalano-aragonesa”. ¿Sera que tambe es
“cientific” que Catalunya i Aragó son la mateixa nacionalitat?
I a partir d´eixos destrellatats conceptes,
el parlar de “Corona d´Arago”, ha deixat de ser “modern” i “cientific”, donant
pas al gran descobriment de lo que mai va existir: la “Confederacio
catalano-aragonesa”. La incansable repeticio de l´expressio per un considerable
cor de mones, nomes es explicable, per la por a no tocar el titul de
“cientific”, otorgat pels quatre de la porquereta que es creuen els amos del
corral.
Menendez Pidal escrigué: “…así no extrañará ver del lado fanático un Catecismo Catalanista
apoyando el citado artículo de Manresa con la afirmación histórica de que el
catalán tuvo antiguamente más importancia histórica que el castellano, pues “en
catalán se dirigían a las Cortes de la Confederación catalana-aragonesa (y perdone el Reino Aragonés este largo mote
novísimo)”. (Vore “Antoni M. Alcover: dialectòleg, gramàtic, polemista”
de Maria Pilar Perea.).
Guillermo Pérez, catedratic d´Historia
Moderna, va escriure fa poc: “Decir que la Corona de Aragón fue una
es un eufemismo, y además es falso…Aragón nunca
se unió en confederación con nadie…La
Corona de Aragón nunca fue una ”
Perque la realitat es, que la
“Corona d´Aragó”, fon una “unió real” o monarquia composta (composite monarchy),
que consistix en un aglomerat de territoris i subdits, en lleis i equilibris
interns desiguals. La monarquia i les seues decisions respecte del conjunt, son
l´unic element comu. Es permanent pel seu caracter succesori.
I a continuacio, anem a estudiar el per qué,
parlar de “confederacio catalanoaragonesa”, es un destarifo.
Sabem, que distints territoris, en
organismes propis i distints d´autogovern y en relació d´igualtat, poden
confederar-se lliurement de forma transitoria, per a conseguir uns objectius
determinats (normalment una politica internacional conjunta). Si els objectius
inicials de la confederacio s´amplien, o deixen de ser transitoris, una
confederacio d´estats pot acabar convertint-se en un “estat confederat”. Per
tant, parlar de “confederacio” exigix tant una igualtat inicial entre els
confederats com un dret d´abandonar-la, en relacio al concepte de
transitorietat.
Si anem als inicis de la Corona d´Arago, sabem, que
en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde
Barchinonensium comes”. El rei
Ranimirus posà les condicions de l´acort, en el qual es llig: “...et ego rex Ranimirus sim rex, dominus,
et pater, in praephato regno [Aragó] et in totis comitatibus tuis dunc mihi
placuerit”. Es
dir “I yo rei Ramir, siga rei, senyor i
pare en el regne d´Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”.
(p.588 de Memorias de la Real Academia de la
historia 1.799). ¿Son estos els termens
d´una unio entre iguals? No podem oblidar, les relacions que s´establirien en
la baixa edat mija entre un rei i un comte. En el “Código Alfonsino” en la “Ley
II, Título 1º” llegim: “E conde tanto
quiere dezir como compañero que acompaña cotidianamente al emperador o al rey,
faziendole servicio señalado…” ¿Era entre iguals un pacte entre un rei i un “acompanyant de reis”? Es
evident que no es donà la condicio d´igualtat entre les parts, indispensable
per a poder parlar de “confederacio”. Mes que una unio, fon una
absorcio, per la qual, els comtats de Ramon Berenguer, passaren a formar part
del Regne d´Arago.
Si estudiem la “Corona d´Arago”, en relacio a
la la transitorietat i el dret a abandonar-la que caracterisa una
“Confederacio”, s´aplega al mes gran dels ridiculs. La monarquia es per
definicio hereditaria i oposta a la transitorietat. Les decisions d´agregar o
separar territoris de la Corona
eren decisions reals, per molt que protestaren els representants dels distints
territoris. I la prova de la falta de llibertat dels territoris per a
“confederar-se” en qui vullgueren, abandonant la pressunta “confederacio”, es
que els catalans, en distints moments historics, volgueren canviar el rei
llegitim, duent-los al solc, a la força, si era necessari.
Pero, el terme “Confederacio catalanoaragonesa”,
amaga mes perversions. Conduix a pensar en unicament dos comunitats: Catalunya
i Aragó. ¿Que passa en els valencians? ¿No va formar part el Regne de Mallorca
de la Corona
d´Aragó? ¿I Napols i Sicilia? Aleguen que varen ser les comunitats fundadores.
I es una atra mentira. Catalunya no va fundar res. El Regne de Valencia fon
incorporat a la Corona
d´Arago, prou mes pronte que el comtat d´Urgell, (1314), el d´Empuries (1325) i
el de Pallars-Sobirà (1491). I en l´any 1137, el comtat de Rosello no
s´havia unit al de Barcelona (1172),
com tampoc no ho havia fet el de Pallars-Jussà (1192) ¿Eren Urgell, Empuries,
Pallars…Catalunya? ¿Son Catalunya? I es que, lo que entrà a formar part del
Regne d´Arago en 1137, no
fon Catalunya, foren els comtats de Ramon Berenguer, es dir Barcelona.
Per ultim, el complex dels catalans, junt als
seus aires de superioritat els fa posar-se els primers en el malnom inventat. ¿Per
que “Confederacio catalano-aragonesa” i no “Confederacio arago-catalana”. Els
catalans es reserven ¡com no! la preminencia. I dita preminencia es falsa, es
mire com es mire. Datada en Valencia en 1353 es la “Ordinacio feta per lo molt alt e molt excellent princep e senyor lo
senyor en Pere terç rey dArago de la
manera com los reys dArago se faran
consegrar e ells mateys se coronaran”. Llegim: “On com los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de
unccio en la ciutat de Ceragoça lo qual
regne es titol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi
mateix en aquella los reys Darago
reeben la corona…axi com veem quels emperadors prenen en Roma la principal
corona la qual es cap de lur imperi” ¿Es pot explicar mes clarament la
preminencia d´Arago?
Sabem que els reis, relataven els seus tituls
per orde d´importancia. El rei “Pere terç”, ho fa aixina: “rey Darago, de Valencia, de Mallorca, de Sardenya et de Corcega et conte
de Barchinona de Rosello et de Cerdanya” ¿A on esta Catalunya que no la
veig?
Ya en 1968, Ferran Soldevila, en la p.1036 de
“Història dels catalans” tirava en cara a Jaume I que “El seu gran error polític fou no haver constituït, amb les terres per
ell integrades, un regne de Catalunya”.
Pensava que havia d´haver-ho fet, una volta subscrit el tractat de Corbeil en
el rei de França. El complex historic, allo que “havia d´haver segut”, pero no
fon, es lo que transtorna ad alguns catalans. En la “Memoria 2006” , de “Òmnium: Llengua,
Cultura, País” (abril 2007), llegim: “Al
vespre, a la seu del Memorial, es va inaugurar l´exposició ” ¿No es aço la mostra d´un trastorn?
Si la definicio d´“Historia” es la “Narracio i exposicio dels succeits passats
i dignes de memoria”, per al catalanisme “Historia” es la “Narracio manipulada dels succeits passats,
adaptant-los ad aquells que haurien d´haver passat, partint del prejuï de que
Catalunya es una unitat de desti en lo universal des d´abans que catalans y
Catalunya existiren”. I en eixe joc catalaniste, els valencians ni existiem
ni existim. ¿Anem a consentir-ho?
No hay comentarios:
Publicar un comentario