LA LLENGUA VALENCIANA EN CATALUNYA

Autor: Joan Ignaci Culla

Estic convençut de que els valencians (valencianistes) tenim un do especial per a aguantar les humillacions dels manipuladors de tanda, tant dels de fora de nostra Patria, com dels de la nostra casa (d’ahi la postilla de “valencianistes”, adjetiu utilisat i assumit inclus per els que no creuen o defenen la personalitat valenciana, cas dels catalanistes, o dels espanyolistes centralistes amagats de pseudovalencianistes). Les distorsions cognitives que patixen els porta a creure’s eixe mon artificial inventat per ells mateixos, sense donar-se conte de que la veritat esta per damunt de les seues usurpacions i felonies. I es que, per molt que alguns s’empenyen en distribuir panflets per a desvirtuar la realitat, i aixina poder presentar com a propi lo que es alie, ni la realitat ni l’historia poden canviar-la. Perque no hi ha mes veritat que les proves i mes si estes son contundents i sense ningun tipo d’apelatius, quedant aixina en evidencia i fent el ridicul mes espantos els que intenten disvirtuar-les, per mes que conten en afins irresponsables (en ocasions inocents), que assumint les funcions de ‘‘palmeros’’, es fan complices dels fins maquiavelics dels interessats.
Este tambe es el cas dels que presenten la llengua valenciana com un subproducte del catala, o lo que es pijor, com a catala directament.
 En els temps a on es respectava la noblea i no existien oscurs interessos de suplantacio predominava l’acatament a la trayectoria de cada u. Prova ben evident d’este fet es que els catalans asumiren que la seua llengua es debatia en el no res, i la llengua valenciana en els sigles XIV, XV i principis del XVI era la mes culta d’Europa. De fet ells tenien que recorrer a reeditar en Catalunya les nostres insignes obres escrites en llengua valenciana, i que propiciaren un Sigle d’Or, per a poder ilustrar-se en el saber i en el pensament, com abans havien segut les obres escrites en llati.
Aixina s’acredita en l’edicio de 1481 de Lluis de Fenollet (Xativa, ¿-1505), humaniste i escritor: Colofo de la Hystoria de Aleixandre de Plutarco, feta en Barcelona l’any 1481, a on es pot llegir: ‘‘en la present lengua valenciana transferida’’.
 Tambe ocurrix en l’edicio de Barcelona de 1493 (18 de setem- bre), quan publica el escritor i traductor Benardi Vallmanya (Valencia, sigle XV): Lo Carcer d’amor de Diego de Sanpedro (British Museum, Londres). En el començament de la dedicatoria es pot llegir: ‘‘Traduit de lengua castellana: en estil de valenciana prosa’’. Este llibre es un clar eixemple de lo que ocurrix actualmente en qui carixen de treball propi, i te que recorrer a l’apropiacio indeguda per a acreditar la seua falsa notorietat i autoria. En 1906, la Societat Catalana de Bibliòfils fa una nova edicio manipulada de l’obra i consigna en el colofo que ha segut traduida per Valmanya de llengua castellana en catalana prosa... ¿? ¡Meyns mal que tenim l’original i demes proves, si no algun incredul pensaria que tenien rao estos ‘‘fotocopistes-investigadors’’!
Com no podria ser d’atra manera l’obra cim de la lliteratura valenciana, hui presentada com a catalana, Tirant lo Blanch , tambe s’editava en Barcelona en 1497 en la seua llengua original, la valenciana, com consta en el seu colofo: ‘‘lo qual fon traduhit de angles en lengua valenciana’’.
 Un cas molt curios es el del catala de Girona, Francesc Eiximenis (1325-1409), qui se va assentar en Valencia, i va fer patent la diferenciacio de les dos llengües, la catalana i la valenciana. En una edicio de 1491 de l’ Art de ben morir , afirmava: ‘‘deliberé de traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en lenguaje català clar e manifest estill’’. Pero en l’edicio barcelonina de 1507 del mateix opuscle, feta a la vista de la valenciana de 1497, la susdita frase la rectifica i apareix aixina: ‘‘he desliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil’’.

Totes estes cites aci replegades, junt a les que al llarc de 20 anys d’investigacio he reunit sobre l’historia de la llengua valenciana, conegudes en sa inmensa majoria pels llectors gracies als articuls publicats durant mols anys, s’han recopilat en el llibre Cronologia historica de la llengua valenciana . En total, el llibre recopila 700 cites i vora de 450 documents que corroboren l’autenticitat de les mateixes. Estos inapelables documents conten, ademes, en els capituls introductoris de M.ª Teresa Puerto.
 En definitiva, queda clar que els usurpadors, manipuladors i farsants, per mes marketing que empleen, sempre queden en evidencia. Les seues mentires es tornen contra ells, perque la veritat, per molt que s’empenyen, no es pot canviar: ¡per ad aixo estan les proves! I es que al cesar lo que es del cesar, i a Deu lo que es de Deu.

CONTINUACIO

En l’articul anterior reivindicava lo que hasta fa quatre dies ningu es questionava: la supremacia de la llengua valenciana front a la catalana, i com tenien que beure el catalans en la cuna del saber valencià per tal d’ilustrar la seua cultura, carent de continguts relevants. Be es cert que, una vegada adquirits eixos coneiximents, els catalans, en la nostra desinteressada i cordial ajuda, despres els han utilisat per a apropiar-se’ls i presentar-los com a propis. Pero mentres tant, i abans d’aixo, es continuaven publicant en Catalunya les obres escrites en llengua valenciana.

La famosa obra del nostre escritor Joan Roïç de Corella, Primera part del Cartoxa , es publicava en Barcelona l’any 1518, i com consta en el seu colofo: ‘‘... trelladada de lati en valenciana lengua’’.

El prolific autor valencià Miquel Pereç, reestampa en la Ciutat Comtal, tambe en 1518, el Libre del menyspreu del mon e de la imitacio de Jesuchrist , i diu: ‘‘aiixi mateix en valenciana prosa’’.

Parlaven en l’articul anterior de la figura rellevant de Francesc Eiximenis, i com diferenciava perfectament el catala del valencià. Una de les seues obres editades en Barcelona es Scala Dei , en l’any 1523, advertint: ‘‘Novament traduit de Llemosi en nostra lengua vulgar Valenciana’’.

Tambe l’obra de Lorenzo Palmireno Vocabulario Humanista se reedita en Barcelona en 1575, fent constar en el “aviso para el lector”: ‘‘... si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en castellano, póngola en Valenciano, Italiano, o Francés, o en lengua Portuguesa’’.

Onofre Pou (Girona, sigle XV-XVI), qui havia editat en Valencia (Pedro Huete), l’any 1575, Thesaurus Pueriles , fa una nova reedicio impresa en Barcelona l’any 1580, en cuya nota introductoria aclara: ‘‘... Esta primer lo vulgar en llengua Catalana, y valenciana, y despres lo llati’’. Es d’especial importancia que el llector observe la coma entre catalana i valenciana per a entendre la diferenciacio que fa l’autor d’una llengua i atra.

Dins d’esta recopilacio de cites cronologiques es demostra que les obres valencianes es publicaven en Catalunya, sent fidels als seus originals, es dir, en llengua valenciana, per ser la llengua culta i de prestigi del moment, deixant constancia del fet diferencial. Un cas molt curios per la seua claritat i contundencia es l’obra publicada en castellà en Barcelona l’any 1600, de Francisco Diago: Libro Primero de la Historia de S. Vicente , a on en la pagina 109 Diago, no a soles deixa clar en la llengua que parlava Sant Vicent, la valenciana (hui tambe cuestionada pels acientifics catalanistes), sino que marca la diferencia territorial entre les distintes llengues: ‘‘... predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...’’.

Ningu en aquells temps, de fora o de dins del Regne de Valencia, com queda clar, es qüestionava ni el nom, ni la autoctonia de la llengua, i molt manco es plantejava l’usurpacio i suplantacio per un atra, com passa ara. Francisco Martorell, en Historia de la sagrada cinta con que la Madre de Dios honró la Catedral de Tortosa , Tortosa (1626), senyala: ‘‘... en lo mejor de la vega de Castellón de la Plana, no ha ochenta años que un hombre arando cerca de un árbol grandioso, que en lengua valenciana llaman lledoner, halló baxo una Imagen de la Virgen...’’.

El respecte mutu en l’ambit llingüistic, territorial i juridic era la nota predominant dels distints territoris que configuraven la Corona d’Arago, a diferencia d’ara que els interessos politics i economics modifiquen la realitat historica per ajustar-la als seus fins.