UNA SENTENCIA

Joan Costa i Catala (q.e.p.d.)

                          El ferro que desperta

                          Valencia 1998

U

na vegà mes el ya prou desacreditat Tribunal Constitucional, cedint a conveniencies o pressions que res tenen a vore en la jurisprudencia, ha pronunciat una sentencia unica, es dir, mancà d’equitat, infringint una nova ferida i afronte al poble valencià. Cedi i llegitimà l’atentat del govern socialiste a Rumasa. Cedi i llegitimà la llei impositiva i coactiva del govern catala sobre la llengua en Catalunya, negant als castellaparlants d’alli l’ampar i a eixercir un dret fonamental. I ara cedix i llegitima, contra el nostre Estatut d’Autonomia, contra el voler de la gran majoria del poble valencià, el que la nostra llengua secular puga dir-se i ensenyar-se academicament en Valencia com a  llengua catalana.

Basant-se, a lo que entenc, en les debils raons d’una ambigua i malentesa autonomia universitaria, a la que posa per damunt de la mateixa autonomia dels nostres Estatuts, i en una discutible aprovacio inconstitucional  per part de l’anterior govern valencià dels Estatuts  Universitaris, obri lliure el cami a la sostinguda catalanisacio del nostre idioma. Perque, no ens enganyem, allo que l’Universitat mantenia contra el nostre Estatut i contra dos sentencies fermes, la del Tribunal Superior de Justicia valencià i la del Tribunal Suprem, ara es veu respalat per esta llamentable sentencia tan fluixament fonamentà des del punt de vista estrictament juridic, que es el qui li correspon a un tribunal.

Sentencies com esta no fan una tra cosa que buidar els conceptes i els noms de contingut, donant aixina lloc a tota classe d’arbitraries interpetaciones. Si l’Universitat pot anar i procedir en contra una llei superior, com es la dels Estatuts valencians,  en nom de l’autonomia universitaria ¿qué vol dir d’ara en avant “autonomia universitaria”? ¿Un estat dins d’un estat, una autarquia, una republica del tot independent, que pot fer ses propies lleis? Si la llengua valenciana es pot dir, encara que academicament, catalana, ¿qué significa ya la paraula valencià? ¿Significa tambe catala? I si val per a la llengua ¿per que no ha de valdre per a tot lo demes? No li capia dubte a ningu de que valdra i es fara aixina servir, com hasda ara s’ha fet per part d’alguns.

Entenc yo que el Tribunal Constitucional, sense eixir-se del seu camp, havera pogut confirmar el dret de qualsevol professor universitari a defendre academicament una unitat de llengua entre catala i valencià, ¡o defendre lo contrari! Qualsevol professor, dic, no l’Universitat, ya que esta no pot ni deu impondre a ningu unes determinaes idees i unes determinaes ensenyances, ya que deixaria de ser Universitat per a convertir-se en una dictauda intelectual, sempre empobridora, en una antiuniversitat. Pero, si llegitima que es puga dir catalana a la llengua que el poble valencià sempre ha dit valenciana, vol que es diga valenciana, i ha votat en referendum majoritari que seguixca dient-se valenciana, ¿qui mos podra impedir d’ara en avant que al castella li pugan dir manchego o rioxa, i al catala pugam dir-li occita o, mes exactament encara, dialecte pitarresc barceloni de l’occita? Si el nom elegit, sancionat per un poble i aixina registrat oficialment, pot ser canviat d'esta manera, aixo si, nomes academicament, ¿per que no, academicament tambe, per supost, no podrien canviar-li el nom al mateix Tribunal Constitucional i dir-li, per eixemple "Tribu Conveniencial"” i als seus components, en lloc de citar-los per lo seu nom, dir-los Papitu, Quicu, Dioni i uns atres noms per l’estil?.

Es un fet greu, molt greu, d’incalculables conseqüencies, el que tot un Tribunal Constitucional haja donat llegitimitat a una denominacio no estatutaria que ferix directament el sentit d’identitat d’un poble, la seua rao historica de ser, concentrà en el propi nom i en el de la seua llengua secular, identificant la nova denominacio en la d’una colectivitat i autonomia diferent.

Si els politics arriben a pensar que aço, al fi i al cap, no es mes que una qüestio de noms, que no te rellevancia, que es  molt mes important l’economia, guanyar les eleccions i mantindre les panches contentes, seran els responsables principals davant de l’historia d’una desfeta pijor que la d’Almansa, l’inici d’un proces de descomposicio politica i social que prive al poble valencià d’una ultima rao de ser, la propia identitat i autonomia.

I es tambe esta sentencia un gran “test” per al poble valencià, una ocasio unica, tal volta irrepetible, de propia afirmacio. Si aço es deisa passar sense pena ni gloria, si seguix cadascu en la seua rutina i la gran majoria s’inibix de l’assunt i abandona en mans d’uns atres, lo que pugar passar-li al poble valencià en el futur encara sera poc, sera ben mereixcut. Podran dir-nos llevantins, catalans o com vullguen; podran dispondre d’allo que se’ls antoixe de lo nostre i de mosatros, podran fer-nos cas o iignorar-mos segons els convinga. No anem despres plorant com a chiquets, o queixant-mos, d’allo que en el moment oportu no hauren sabut defendre com a homens i dones.