Font: Atlas Visual de la Comunitat Valenciana
Las
Provincias
LA ROMANISACIO
El
terme romanisacio s’emplea per a indicar la relacio que s’establix entre arees
inicialment no romanes i la civilisacio romana. El proces de romanisacio no es
facil de determinar, puix no supon solament l’adopcio de procediments
politic-administratius romans en el nou
territori, sino que va mes llunt i implica una assimilacio de modos de vida
romans per part de les civilisacions
prerromanes.
A
escomençaments del sigle II a.C. els ibers del territori valencià ya hi havien
mantingut alguns contactes comercials en el mon romà. Durant
l’ultim quart d’aquella centuria veren tambe com s’instalaven en l’area
valenciana campaments militars romans a raïl de la Segon Guerra Punica. A
partir de la fundacio de Valencia el proces s’accelera, el territori s’organisa
segons models romans i segons sistemes propis de la civilisacio romana
s’explotarien els recurs.
LA FUNDACIO DE VALENTIA
La primera noticia de la fundacio de Valencia la
proporciona Tito Livio (Periodichae, LV, 35):
Iunius Brutus Cos. In
Hispania, is qui sub Viriatho milita
Verant,
agros oppidum, dedit, quos vocatum est Valentia.
La
fundacio de Valentia es relaciona, puix, en el llarc conflicte que enfrontà a
Roma en Viriato. Mort el famos caudill lusità i maltractaes ses tropes, els
romans fundaren una o mes ciutats en les que, per un costat, establiren a
l’eixercit vençut supervivient, i per atre, disposaren l’assentament de veterans
de l’eixercit romà. Tots els indicis apunten a que Valentia fon fundà ex novo despres d’aquell episodi pel
consul J. Brutus, cap a l’any 138 a.C. Aiximateix, distints fets pareixen
indicar que els primers poblaors de la ciutat serien llicenciats de l’eixercit
romà, be legionaris (ciutadans romans) o aliats (llatins o indigenes).
En
relacio en el caracter dels poblaors de la nova ciutat, es planteja la divisio
dels ciutadans romans en dos ordens: el dels veterani i el dels veteres,
segons apareix en nou lapides
valentino-romanes. L’interpretacio d’esta classificacio ha segut molt
discutida. Segons alguns autors, els veteres
(els vells o antics) serien els primers poblaors, els que hi havien combatit a
Viriato, mentres que els veterani
serien legionaris romans “veterans” llicenciats, que s’establiren en Valencia
despres de les guerres de Sertorio (82-72 a.C.).
VALENTIA EN L’HISTORIOGRAFIA ANTIGA
Els historiaors romans parlen en distintes ocasions
de la ciutat de Valentia, i ho fan a sovint en relacio ad alguns conflictes
belics en els que es va vore implicà que tingueren lloc per llavors. U dels
episodis mes importants de les guerres sertorianes fon la batalla de Valentia,
despres de la qual fon destruida la ciutat per tropes de Pompeyo (h.75 a.C.).
Pareix ser que poc despres tornaria a mans de Sertorio perque a sa mort era una
de les poques ciutats que li seguien fidels.
Els
autors romans es referixen a Valentia atres vegaes per sa poblacio geografica.
P. Mela destaca a Valentia i a Saguntum entre les ciutats de la costa del golfo
de Valencia. Plinio el Vell, per sa part, senyala que Valentia era una colonia
romana que estava a tres mil pasos de la mar. El resto de les noticies se
limiten a l’inclusio de la ciutat en llistes geografiques.
LA JERARQUISACIO DELS NUCLEOS URBANS. EL POBLAMENT
La
civilisacio romana fon essencialment urbana. Dins dels nucleos urbans hi havien
distintes categories. Les que disfrutaven de total autonomia juridica eren les
colonies i els municipis. Els ultims els formaven individuos indigenes que
s’organisaven seguint els modos romans. Un eixemple d’estos municipis fon
Lliria.
L’ESTRUCTURA
URBANA
Pareix
ser que, per raons estrategiques, la primera Valentia romana ocupava la part
mes alta d’una chicoteta illa fluvial per a on el riu Turia travessava la Via
Heraclea.
Segons
Tito Livio Valentia era un oppidum (ciutat fortificà), encara que no ha
aparegut ningun resto de muralla romana.
Gracies
a l’aparicio de restos romans ceramics de l’etapa republicana es pot intentar
reconstruir el nucleo inicial de la Valentia romana: plaça de la Mare de Deu,
nort de la plaça de Saragossa, carrer Avellanes-Milacre, carrer Barchilla,
carrer Trinitaris-El Salvador.
L’estructura
urbana de Valentia serà semejant a la d’atres ciutats romanes. El centre
estaria ocupat pel foro, a on es creuaven les dos vies principals (kardo i
decumanus). Pot pensar-se pels trobaments arqueologics que est antic foro
republicà es trobava al voltant de la plaça de l’Almoina i la plaça de la Mare
de Deu. En el foro es centraria la vida politica, religiosa, economica i
judicial, i alli s’alçarien els edificis mes importants: curia, basilica i
temples.
NECROPOLIS
Els
llocs de soterrament de les ciutats romanes es disponien fora del recint urba,
considerat sagrat. Era molt comu que es situaren les tombes en les voreres de
les vies de comunicacio.
En
la ciutat de Valentia el principal conjunt funerari d’epoca romana que mos ha
quedat es trobava pel Mercat Central i l’Avinguda del Baro de Carcer, i es
conegut com necropolis de la Boatella. S’identificaren (cap a 1.945) al voltant
de doscentes cinquanta tombes, la majoria de les quals donaven la sensacio de
pobrea, pel tipo d’ofrenes trobaes. El rit predominant era el de l’inhumacio i
els tipos de tombes mes freqüents les formaes per tegulae (teules) a doble vertent, per racholes quadraes o per la combinacio d’abdos. Algunes, mes
senzilles encara, eren anfores tallaes a on es colocaven les despulles.
En
les necropolis romanes es localisaven notables monuments de distints tipos. En
la necropolis de la Boatella aparegue un sarcofac de pedra sense decoracio i en
tapaora, i de Santa Pola (Alacant) pareix que prove un bell sarcofac, el cridat
sarcofac de Proserpina (cap a fi del II a.C.), conservat en el Museu
Arqueologic de Barcelona.
LA
MONEDA
Les
primeres acunyacions de moneda de Valentia corresponen al periodo republicà,
siguent u dels pocs eixemples d’acunyacio exclusivament llatina en Hispania.
L’acunyacio de moneda propia suponia un acte de sobirania d’una ciutat recientment
fundà, aixo explica que l’emissio fora reduida numerica i cronologicament.
En
l’anvers de les monedes romanes acunyaes en Valentia apareix un cap en casc de
romà. En el revers, un corn de l’abundancia creuats per raigs (u dels primers
simbols de la ciutat) i al peu l’inscripcio “VALENTIA”.
Durant
l’epoca imperial Valentia ya no acunyà moneda propia, sino que es v’ajustar a
la numismatica general de l’imperi.
ARQUITECTURA
Deixant
a banda els important restos de Saguntum, dispersos per terres valencianes
existixen restos que son testics de la presencia romana. Entre els mes
importants es troben l’Arc de Cabanes i l’aqüeducte de Chelva.
D’arquitectura
civil urbana hi ha testimonis epigrafics i tambe interessants restos. En la
colonia de Illic (actual Alcudia d’Elig) es conserven restos arqueologics
d’algunes cases del tipo “domus”.
En
el temps del baix imperi degue tambe hi haver una ampla ret de viles agricoles,
pero des del punt de vista arquitectonic son molt poques les que aporten senyes
d’interes en la zona valenciana (Puig de
Ceba en Valencia, Banys de la Regina de Calp, Algoros en Elig, Puig de
Benicarlo en Castello). Lo que es coneix d’atres viles es a soles per
prospeccions superficials i inclus excavacions furtives.
D’atres
construccions arquitectoniques tenim noticies per inscripcions, per restos
arquologics mes o manco modests i per les fonts descrites.
ARTS
PLASTIQUES
L’ESCULTURA
Les
escultures romanes conegudes en el territori valencià no son molt numeroses. La
majoria procedixen de les tres grans ciutats romanes valencianes (Saguntum,
Valentia i Illici) o de les viles de lo seu entorn. De Denia, el Tossal i de la
vila del Puig de Ceba provenen tambe distintes peces.
Entre
l’estatutaria religiosa, es obra de primer orde l’Apolo de Pinedo del Museu de
Prehistoria de Valencia. Realisà en bronze, es d’estil praxitelia i pareix que
seguix un potrotip classic del IV a. C. Tambe de carácter religios i realisat
en bronze es el Neptu que procedent de Denia, es conserva en el Museu de Belles
Arts de Valencia.
Un
apartat molt important dins de l’escultura ho constituixen els retrats. Es
conserven alguns de particulars i tambe d’emperaors o de membres de la familia
real.
D’indole
religiosa i de chicotet tamany son un grup d’escultures en rostro varonil
barbat que porten una corona de fulles. Se’ls denomina “hermas baquicas”
LA
PINTURA
Han
aplegat hasda mosatros molt pocs restos de pintura d’epoca romana. En la
majoria dels casos son fragments aïllats. Fa pocs anys el SIAM posà al
descobert en Valencia chicotets fragments d’una decoracio pintà, entre les que
destaca un cap femeni i part del cos d’alguns animals, tots en colors clars
sobre fondo obscur.
LA
CERAMICA
En
l’epoca de fundacio abundà la ceramica fina i verniç negre, cridà campaniana.
Esta fon desapareguent en l’epoca de l`imperi, reemplaçà per la ceramica de
verniç roig, coneguda com terra sigillata.
Tant l’una com l’atra eren importaes.
En
quant a la ceramica comu, han aparegut numeroses peces o fragments de
ceramiques modestes, siguent les mes numeroses les anfores. De procedencia
italica, servien per a contindre els distints productes que es comerciaven
procendents de distints punts del Mediterraneu.
ELS
MOSAICS
La
relacio de mosaics romans en terres valencianes es ampla. Els hi ha de divers
tipos, des dels mes senzills, bicroms, hasda els policroms, combinant-se en
ocasions abdos. Entre els mes coneguts es troben els dels treballs d’Hercules,
procedent de Lliria, hui en el Museu Arquologic Nacional, i el de les Nou
Muses, de principis del sigle III d.C., que conserva el Museu de Belles Arts de
Valencia. En els ultims anys han apareguts alguns en la mateixa Ciutat de
Valencia, com el de la Gorgona. Trobat en el carrer Rellonge Vell, es conserva
en el Museu Municipal.
LA
VALENCIA PALEOCRISTINA
L’APLEGA
DEL CRISTIANISME A VALENCIA
No
es possible establir, ni aproximadament, quant es produi l’aplegà del
cristianisme a Valencia. Pareix ser que a traves de les rutes comercials, be
directament des de Roma, o be des del Nort d’Africa, arrivarien al llitoral
velencià les primeres ensenyances cristianes.
ELS
PRIMER VESTIGIS CRISTIANS
Durant
el Baix Imperi Romà la poblacio cristiana, que escomençaria siguent una
minoria, convivi en el resto dels habitants i a soles li distinguiria d’ells sa
fe; en els demes aspectes de la vida estarien plenament integrats.
Hasda
hara, no existisen testimonis cristians
molt matiners en Valencia. De data no anterior a finals del sigle III deu de
ser un pedestal, conservat en el Museu de Belles Arts de Valencia, en el que
s’alçava l’estatua de l’emperador Claudi II. En ell, raere de la dedicatoria a
l’emperaor i gravat en posteriortat es pot vore l’anagrama de Crist en la
paraula Magis (Crist es mes). Est
inscripcio hi ha qui l’ha interpreetat com el crit de protesta d’un cristià
apassionat; no obstant, pareix ser que es tracta d’una inscripcio
critiano-romana que aprofitaria una pedra anterior.
A
partir del 400 d.C. Teodosi per decret va prohibir la representacio de dioses i
cults pagans. Estos, que apareixien en objectes d’us comu, com copes,
lluminaries, plats, etc., foren substituits per motius cristians.
VALENCIA
ESCENARI DEL MARTIRI I MORT DE SANT VICENT MARTIR.
En
la Ciutat de Valencia ocorri u dels acontenyiments mes importants del primitiu
cristianisme occidental: el martiri de Sant Vicent a escomençaments del sigle
IV d.C. La font basica per al seu esstudi es la Passio Sancti Vicenti,
cronologicament lluntana dels fets. Aço i lo seu carácter mes apologetic que
historic fa haja que prenir-la en prudencia, encara que no rebujar-la.
PERSECUCIO
L’emperaor
Dioclecia manà una fort persecucio
contra els cristians entre el 303 i el 305 d.C. per a aglutinar a lo seu imperi
en decadencia. En Hispania l’encarregat d’este cometit fon el proconsul Publi
Dacià. Per orde seua foren detinguts en Saragossa el bisbe de la ciutat
Valerius (Sant Valer) i son diaca Vicent.
Per
motius que s’ignoren, encara que acas per ser la comunitat cristiana de
Valencia mes debil que la de Saragossa, Dacià ordenà traslladar a Valerio i a
lo seu diaca a Valencia per a jujar-los aci.
MARTIRI
Vicent
defengue sa fe en apassionament i eloqüencia durant l’interrogatori, lo que
irrità a Dacià, qui decidi torturar-ho i
desterrar al bisbe Valeriu. Els cruels torments als que fon sometit no feren
sino aumentar sa fe. Primer fon sometit al “eculeo” aspa movil a la que es nugaven peus i mans per a
desquarterar al torturat; despres lo seu cos fon desgarrat en ganchos de ferro; posteriorment colocat sobre unes graelles de
ferro i punches sobre carbons encesos. Tancat, finalment, en
una masmorra de suelo punchant, est es
va transformar en un llit de flors.
MORT
Dacià
impressionat per tots estos succeits, consenti en deixar-li morir sobre un
llit. El prefecte negà la sepultura al cos del martir, que font arrojat a un
muladar. Els animals respectaren les seues despulles, davant lo qual el romà
ordenà sumegir-ho en la mar atant-ho a una roda de moli. Miraculosament, les
despulles del martir foren tornaes a la plaja i replegat per uns cristians.
Estos li donaren descans i triaren com a lloc de soterrament un lloc extramurs
de la Ciutat de Valencia, en les properies de l’actual plaça d’Espanya. Alli,
en la Roqueta, s’alçaria en posterioritat una basilica.
EL
SARCOFAC DE SANT VICENT MARTIR
En
el Museu de Belles Arts de Valencia es conserva un sarcofac que, segons la
tradicio, va contindre les despulles de Sant Vicent, creencia que de fet no te
ningu fundament solit.
En
la part central apareix una creu en un crismo damunt. Dos coloms descansen
sobre els braços de la creu i al peu apareixen dos corders. En els llaterals es
disposen dos bandes de dos estrigilos, enmarcats per moldures i pilastrilles.
Mentres
aço s’escriu s’ha trobat en la capella preso de Sant Vicent un sepulcre en uns
ossos i un troç de sarcofac paleocristià del sigle IV, que s’ha sugerit podria
relacionar-se en el del sant martir.
Donat
lo recent del trobament, i la manca de mes estudis, mos llimitem a deixar
constancia del descobriment.
EL
CULT A SANT VICENT MARTIR EN VALENCIA
En
la figura de Sant Vicent escomença l’historia del cristianisme en Valencia.
El
cult al diaca martirisat es va extendre amplament per tot el mon ccristià. Ad
ell se li dedicaren molts i sa festa, el 22 de giner, figura des d’antic en
calendaris lliturgics i sermons.
El
temple cristià de la Roqueta es el mes antic del territori valencià. Consta que
el cult que alli rebria Sant Vicent no
s’interrompi ni tan si vol durant els sigles de la dominacio islamica, i alli,
en la Roqueta, es concentrà el principal nucleo de la mossarabia valenciana.
La
comunitat cristiana de Valencia des de sempre ha venerat els llocs relacionats
en el martiri i mort de Sant Vicent, lo seu patro, i ha mostrat devocio per la
reliquia de lo seu braç, que, procedent de la catedral de Bari (sur d’Italia),
es conserva en la capella de la
Resurreccio de la Catedral de Valencia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario