Autor: Chimo Lanuza
UN ATRE
EIXEMPLE: EL "PATOIS" FRANCES.
Es tracta este d'un cas molt similar, per lo que en
ocasions semblarà a reiteracio, pero considere que es necessari repetir a
voltes les coses per a aclarir be els temes.
Els "patois" es troben al sur de França,
en la zona que es denomina d'Oc, Occitania o El Llenguadoc: el "midi"
frances, la part meridional del païs. Son parlars residuals de l'antic occita.
L'occitana va ser en el periodo migeval una llengua de cultura importantissima
fins l'extrem de crear una ben interessant produccio llirica. En occita
escrivien els trobadors mes importants de l'epoca -nacionals i forasters-, en
occita apareixen majoritariament els documents oficials, en occita es
comunicaven entre ells els habitants de la zona... La cultura occitana era una
de les mes importants de l'Edat Mija. A mes, estava associada a un poder
politic -Occitania- i, damunt, ingredient importantissim, a una religio
"propia": el catarisme. Força politica, cultural, economica, en una
llengua propia i diferenciada, en un territori extens i definit i en una faccio
religiosa autoctona: Occitania reunia tots els ingredients necessaris per a
convertir-se en un païs independent. Pero l'historia acaba anexionant tot este
territori a la corona de França i, per a evitar una reaccio independentista,
¿que hagueren de fer?: eliminar -sistematicament- el catarisme (verdaderament,
es va tractar d'un extermini), ofegar durant segles les manifestacions culturals
occitanes, silenciar la llengua autoctona, impondre a la força el frances (i
els costums de la zona septentrional), centralisar el poder politic en Paris
anulant competencies a la regio... ¡En fi, lo de sempre i que ben be coneixem
per experiencia els valencians!. En el temps, l'occita ha perdut unitat,
codificacio, prestigi social, usuaris i de tot. Encara es parla en importants
zones del meridia frances, inclus en ciutats emblematiques, pero ha quedat
reduit fonamentalment a comarques de montanya, apartades, desconectades, etc.
No tenen consciencia els usuaris del concepte d'occita com a llengua propia i
definida i diferencial i que es la que en realitat parlen. El desprestigi
social es total. De fet, dir "patois" en França equival a dir llengua
local, imperfecta, incorrecta, sense importancia... Es totalment sinonim de
dialectal, provincial, regional, popular...
I estem en la mateixa. Perque es lo mateix que el
cas de la fabla i, igualment, es pot aplicar al cas del bable. Per a fer-nos
una idea: el bable, l'asturia o, per lo manco, lo que queda de l'antic asturia
-historica i filogeneticament diferenciat del castella i del lleones-, pren el
seu nom d'una veu onomatopeyica que dessigna la parla confusa, farfallosa i
botijosa de les persones de llenguage imperfecte o que tenen dificultats
fonetiques o d'expressio. "Chapurriat", "patois",
"bable"... "churro", "panocho"... com veem,
sempre es tracta de denominacions pijoratives del parlar propi desprestigiat i
que, no obstant, pot tractar-se perfectament de varietats dignes de ser
recuperades i de ser tractades com a formes emblematiques de llengua propia i
identificadora.
ARA, NOSATRES.
Enlluernats per la "ciencia" establida
(sectaria, ad hoc i anticientifica),
els responsables del govern valencià estan permetent que la nostra llengua (la nostra llengua no es atra que la llengua
valenciana, enlerta) aboque en esta situacio, favorint un accelerat proces de
substitucio llingüistica i convertint-se aixina en els responsables directes de
la desaparicio -per castellanisacio o per catalanisacio- de la llengua
valenciana en a soles unes generacions (quan s'havia mantengut durant segles.
¿Quin ha segut el detonant d'este actual proces?. Sense dubte, una politica
condicionada per uns partits centralistes en tot cas -PSOE, PP- i, ¡com no!,
l'implantacio en els mijos, en l'administracio i en els centres educatius d'un catala convergent que te com a objectiu,
com ya hem vist, eliminar progressivament les diferencies locals respecte al
catala estandar. I tingam clara una cosa: l'historia i el poble, segur, algun
dia els demanarà contes i els acusarà de completar el filocidi -un dels passos previs al genocidi- que fa uns segles
iniciaren els Trastamara. Aixo, si: poden estar satisfets de que passaran als
anals de l'historia, pero no en la llista "dels bons", sino en la
mateixa llista que els esmentats Trastamara, que els Torquemada, que els
botiflers, que els hitlerians, que els Franco, etc.
Una cosa està clara -i no m'hi valen les
"sabudes" intervencions de todo
a cien dels "cientifics" de la "universitat" de
Valencia i ad lateres-, una cosa està
clara com venía dient: la supervivencia del valencià no passa ni pel castella
ni pel catala (encara que fora un dialecte d'alguna d'estes llengües -o d'una
atra diferent, ¿per que no?. Ya posats...). De la mateixa manera que
"servicio", "nosotros", "hoy" o "con"
no son formes valencianes, tampoc ho son "servei",
"nosaltres", "avui" ni "amb". Per posar uns casos
del lexic, naturalment; tots sabem que la llengua es molt mes que quatre paraules.
¿La supervivencia del valencià està garantisada a través de la substitucio de
lo autoctonament valencià?. ¿Com es pot entendre que el valencià sobreviura
parlant catala (repetixc: encara que foren la mateixa llengua o encara que el
valencià fora dialecte del catala)?. Hi ha tres maneres d'eliminar les taques
d'una paret: passant-li un drap en algun producte adequat (descastellanisacio i
descatalanisacio del valencià), repintant-la tota sancera (codificacio del
sistema i normalisacio de la llengua) o be tirant-la a terra per a fer-ne una
atra (substitucio llingüistica pel castella i pel catala). En Valencia, en
l'excusa de que parlem incorrectament, s'està construint una paret nova damunt
de l'anterior, la qual cosa resulta ben rocambolesc.
Pero tampoc servix l'argument de que son varietats
de la mateixa llengua i que l'unificacio es ortografica. ¿No hauria de ser un
delicte condenable aprofitar-se de l'ingenuïtat de la gent?. Si l'unificacio a
soles es ortografica, si les formes valencianes son igualment acceptables i
correctes, ¿per que insistixen en "tarda", "aqui",
"volgues", "canto", "xocolata",
"utilitzacio"...? Molts
dels diccionaris catalans ya admeten (perillos, ¿no vos doneu conte?)
"vesprada" o "aci"; els gramatics reconeixen la validea de
"volguera" o "cante"; els fonolecs senyalen -sense
menysprear-la- la pronunciacio valenciana /chocoláte/ o /utilisasió/. ¿Pero no es tracta d'una
unificacio unicament ortografica?. Si aixina fora, ¿per que utilisen tambe, a
banda de les nomenades, unes atres com "adient", "aquesta",
"aleshores", "natura", "tendresa",
"normalitzar", "col.legi", "decideix", etc.,
etc., etc.? ¿A on està ahi l'unificacio ortografica?. O, millor dit, ¿que
entenen per unificacio ortografica?.
EL FINAL.
La qüestio es que, al remat, qui ix perjudicada -per
catalanisacio o per castellanisacio- es la llengua valenciana, caent en un
profunt estat de "patoisacio" que ve a ser, per l'experiencia dels
atres casos similars, com la sentencia de mort d'una llengua. El valencià
tendix a perdre usuaris a favor del catala o del castella, tendix a perdre una
codificacio que el mantinga unificat, tendix a recloure's a ambients reduits
(familiars, de carrer, de poble...) i es mostra molt desprestigiat. L'unica
cosa que pot salvar esta situacio es recorrer a la força de la veritat, a
l'unificacio d'esforços, a l'autentic interes per recuperar la llengua (i a
través del catala, repetixc, no es recupera el valencià: es pert mes encara)...
El poble valencià ha de creure en el proyecte, s'ha d'implicar en ell, pero
mentres els politics mantinguen una actitut tan nefasta, els seus votants, els
seus seguidors, la societat en conjunt no podra reaccionar mai en la vida
No hay comentarios:
Publicar un comentario