ISLAMISME

SULTAN:  (De l’arap Çoltan, sobira).

El titul de sulta el portaren, en un principi, els tenients generals dels califes. Quasi tots els princips el preniren al pretendre emanciparse de la sobirania dels califes, pero no el conservaren sino alguns, com els sobirans de Turquia, el Marroc, Zanzíbar, etc. Des de la destruccio del califat, el poder del sulta no es menys religios que politic.

L’emperaor de Turquia (Padischan) portava el titul de sulta afegit al seu nom, pero este titul es prenia en un sentit mes general que el de Padischan y no implicava, en absolut, l’eixercici de la sobirania, ya que el posseien igualment tots els princips y princeses de la familia imperial, en la diferencia que, per als homens, el titul precedia al nom: sulta Mohamed, sulta Selim; mentres que pera les dones seguia al nom: Esma sulta, etc.

L’autoritat del sulta, com a sobira, era absoluta, sense subordinacio ni responsabilitat, y no es trobava coartà no per assamblees deliberants, ni per obligacio de rendir conters ni consultar.En sa ma tenia els poders llegislatiu, judicial y eixecutiu, siguent comu entre els musulmans la frase de que “el sulta es l’ombra de Deu damunt de la terra” y que “l’orde del sulta es la mateixa llei”.  Els signes exteriors en els que els pobles y els magnats manifestaven lo seu respecte al sulta afirmen l’omnipotencia de sa persona. El sulta no rebria quasi mes que als individuos de les families regnants, al seu pas per Constantinopla, als embaixaors, al gran visir y, de quant en quant, a alguns ministres y governaors de provincies.

Els personages turcs admesos en sa presencia, no se li acostaven sino tremolant, y a sovint fent alguna antesala d’algunes hores abans de ser introduits. Pasaat l’umbral del departament en que es trovaba el sobira, es recolçava en les parets en el cos inclinat y les mans juntes damunt la pancha, en activitat de profunda humiltat. Al sulta no el miraven may de font; a lo mes, al dirigir ell la paraula al visitant, est, al respondre, aguaitava furtivament y suplicant al seu senyor, y despres, a cada frase de les que este proninciava, el visitant contestava en el ysemena, que es el saludo turc y consistia en portar la ma dreta als llabis y a la front. El subdit mai prenia assent en presencia del sulta, com no fora quant es tractava d’un sobira o princip a qui el sulta hi haguera invitat a la seua taula. El sulta, a l’eixir al carrer, no saludava al poble y este no el aclamava;  tot lo mon al pas del sobira mantenia l’actitut abans dita.

El poder absolut del sulta y ses conseqüencies no es compren sino quan se li veu passar a cavall, a traves de la gentà silenciosa.

Les resolucions del sulta son irrevocables, y a cap dels seus subdits se li ocurríx que puguen ser injustes; per atra banda, no es pot retractar, ya que els seus manats son considerats, no a soles per ell, sino tambe pel poble, com manats d’una inteligencia superior, quant no del mateix Deu. Per eixa rao, el sulta, entre els seus tituls, posseix el de Zillulah, que significa image u hombria de Deu, donat allo a ses resolucions un carácter divi, que exigíx una obediencia cega.