Font: Atlas Visual de la Comunidad Valenciana
“Las Provincias” pags. 53 a 56
L’EXPULSIO
El 19 de setembre de 1.582, el Consell d’Estat, reunit en Lisboa, decidi expulsar als moriscs, pero no es va eixecutar la disposicio. Fon son fill Felip III, qui portà a cap l’inquietut llarc de temps barruntà. El decret s’expedi el 4 d’agost de 1.609. El rey firmà en l’Escorial, el 11 de setembre de 1.609, una carta dirigida al virrey de Valencia en la que anunciava sa voluntat d’expulsar del Regne als moriscs. Les causes argumentaes eren sa manca de sinceritat pera abraçar la religio cristiana y ses contants oferiments al Turc y als moros del nort d’Africa pera establir un regne dominat per musulmans, fet que preocupava als homens cristians per que es vorien entre dos fronts, y disgustava a la divinitat l’heregia i apostasia d’eixa mala gent. En este sentit, el gran cometa que surcà el cel a finals de 1.607 fon interpretat pels cristians, en opinio del croniste Pere Joan Porcar, com un presagi per a l’expulsio.
El 21 de setembre de 1.609 el marques de Caracena, virrey de Valencia, reuni a tots els senyors dels llocs de cristians nous y va llegir la carta de sa Magestat. Hi hagueren veus discordants, com la del comte de Carlet y el d’Alaquas, tan fortes que tingueren que ser empresonats. Al semdema, el virrey de Valencia publicà el bando que decretava l’expulsio dels moriscs.
El mandat comunicava quels moriscs de Valencia tenien tres dies per a dirigirse als ports del Regne que les autorirats els digueren, y des d’a on embarcarien. Se’ls permitia portar tots ses bens, pero no se’ls garantia mes mig que ses persones per a portarlos, lo que els v’obligar a vendre rapit y malament. Encara que distintes mides excluien a determinats percentages de poblacio morisca, posterior ordens anularen tals gracies y foren ordenats nous embarques sen s’excepcio.
L’exit d’una operacio tan ampla, que exigia moure a mils de persones per terra y mar, va supondre una magnifica propaganda pera la Monarquia, que mostrava sa força y esplendor.
LA RESISTENCIA A L’EXPULSIO
En la Marina y en la Mola de Cortes, es produrgueren els alçaments de moriscs mes destacats. Els de la Mola nomenaren com a rey a Vicent Turigit. Tras fort lluita, el dit rey fon fet presoner y el 14 de decembre de 1.609, va rebre garrot y despres desquarterat. Les resistencies armaes continuaren de manera dispersa hasda 1.612.
CONSEQÜENCIES DE L’EXPULSIO
Les principals i mes inmediates conseqüencies tras l’expulsio dels moriscs foren: per un costat, l’exodo massiu de persones; i per atre, l’homogeneitat peninsular.
Sense dubte el traç mes llamentable de tot el fet fon el drama de mils de persones en eixe exodo forços, que els portà al desarraïlament.
Per als cristians, i les paraules de Felip III aixi ho resumisen, eren tan moros com els de la Berberia, pero en els llocs a on desembarcaren no foren rebuts com a tals, sino en recel, puix no era possible albergar a un grup tan numeros, i que para alguns eren cristians nous. Alguns, en lo seu nou desti, foren assaltats, furtats, esclavisats i inclus assessinats.
El numero dels expulsats varia considerablement segons els coeficientes empleats, pero s’admitix la cifra aproximà de 130.000 persones, lo que constituiria un terç de la poblacio del Regne. En Arago, hi havia la mitat que en Valencia, i en Barcelona menys que en Arago. S’absencia deixà tal buit que en dates contemporanees al fet portà al croniste Gaspar d’Escolano a dir que hi havia quedat de regio mes florida d’Espanya, en erm sec i descuidat. Realment les zones de l’interior quedaren despoblaes i no han tornat a alcançar els nivells de poblacio que tingueren en els moriscs.
El Regne de Valencia pergue sa diversitat, sa pluralitat, pergue riquea humana, pero guanyà la tranquilitat de no tindre al infidel tan prop.
Els nobles s’oposaren tradicionalment a l’expulsio dels seus vassalls. Son recel es va vore confirmat quant la reduccio de força de treball portà a la perdua de les rendes senyorials. Estes entraren en quebra, i els censals –prestams hipotecaris en garantia de bens- que gravaven les terres cultivaes pels moriscs es deixaren d’abonar. Els impagos de redits dels censals s’acumularen i en un efecte domino tota la societat es va resentir. Aixi lo mostra que la Taula de Canvis quebrase en 1.613, o que en 1.618 Francesc Ribalta argumentase que l’expulsio dels moriscs hi havia supost una considerable minva en els encarrecs; de fet varis de ses alumnes tinguren que buscar nous mercats.
El rei tingue que indemnisar en diners de l’erari public als senyors territorials afectats.
Pero no tot foren inconvenientes per ad estos, al menys a mig o llarc plaç, puix ad alguns els va permetre eixir d’una situacio de deute que els portava al colapse de s’economia, i que, en el problema de l’expulsio, quedà dissimulà. Per als senyors arruïnats , o a punt, l’expulsio fon una via d’eixida.
DE LA PRIMERA A LA SEGON GERMANIA
l’expulsio dels moriscs no fon la causa d’enormes transformacions economiques i socials, sino lo seu detonant. Es tractava d’una encreuà en la que algo canvià, pero les mides adoptaes permitiren que tot siguera practicament igual.
Els senyors territorials tingueren l’oportunitat de reorganisar ses dominis. No tots pogueren, puix no hi havia tanta demanda, pero aquells que oferien les terres mes riques buscaren incrementar les prestacions feudals sobre els nous vassalls, i posar fi als censos devaluats en diners i substituir-los per particions de collites. Ademes, buscaren les reduccions de censals carregats sobre ses estats, com realment va ocorrer. En 1.614, s’abaratà el credit censal, mida que es va repetir en 1.620 i 1.622. Els grans perjudicats, que ademes no varen rebre compensacio de l’erari public, foren els rendistes. En este sentit, els Jurats de Valencia en 1.624 denunciaren el dany infringit al comerç i l’industria per la reduccio i suspensio de censals.
Es va reorganiçar el regimen senyorial, sin que aço fora una millora per als cristians vells, puix els senyors territorials de riques terres aprofitaren la situacio per a establir unes cartes de poblacio mes exigents, lo que va desnugar les airaes critiques del llauraorat de la segon mitat del XVII: vassalls de la Valldigna en 1.672, els de la Marina en 1.683, els de Sagunt en 1.689, i els de la Governacio de Xativa –La Marina, Cocentaina, Vall d’Albaida i horta de Gandia- en 1.693. Est ultima fon coneguda con la Segon Germania, pero lo seu genesis i desenroll poc tingueren que vore en el moviment del XVI. La primera Germania, en l’ambit rural, tingue com a grup mes castigat als moriscs, als que considerava participes de la dificil situacio dels cristians vells; en la segon Germania, no estaven els moriscs, pero la realitat del llauraorat era la mateixa.
“Las Provincias” pags. 53 a 56
L’EXPULSIO
El 19 de setembre de 1.582, el Consell d’Estat, reunit en Lisboa, decidi expulsar als moriscs, pero no es va eixecutar la disposicio. Fon son fill Felip III, qui portà a cap l’inquietut llarc de temps barruntà. El decret s’expedi el 4 d’agost de 1.609. El rey firmà en l’Escorial, el 11 de setembre de 1.609, una carta dirigida al virrey de Valencia en la que anunciava sa voluntat d’expulsar del Regne als moriscs. Les causes argumentaes eren sa manca de sinceritat pera abraçar la religio cristiana y ses contants oferiments al Turc y als moros del nort d’Africa pera establir un regne dominat per musulmans, fet que preocupava als homens cristians per que es vorien entre dos fronts, y disgustava a la divinitat l’heregia i apostasia d’eixa mala gent. En este sentit, el gran cometa que surcà el cel a finals de 1.607 fon interpretat pels cristians, en opinio del croniste Pere Joan Porcar, com un presagi per a l’expulsio.
El 21 de setembre de 1.609 el marques de Caracena, virrey de Valencia, reuni a tots els senyors dels llocs de cristians nous y va llegir la carta de sa Magestat. Hi hagueren veus discordants, com la del comte de Carlet y el d’Alaquas, tan fortes que tingueren que ser empresonats. Al semdema, el virrey de Valencia publicà el bando que decretava l’expulsio dels moriscs.
El mandat comunicava quels moriscs de Valencia tenien tres dies per a dirigirse als ports del Regne que les autorirats els digueren, y des d’a on embarcarien. Se’ls permitia portar tots ses bens, pero no se’ls garantia mes mig que ses persones per a portarlos, lo que els v’obligar a vendre rapit y malament. Encara que distintes mides excluien a determinats percentages de poblacio morisca, posterior ordens anularen tals gracies y foren ordenats nous embarques sen s’excepcio.
L’exit d’una operacio tan ampla, que exigia moure a mils de persones per terra y mar, va supondre una magnifica propaganda pera la Monarquia, que mostrava sa força y esplendor.
LA RESISTENCIA A L’EXPULSIO
En la Marina y en la Mola de Cortes, es produrgueren els alçaments de moriscs mes destacats. Els de la Mola nomenaren com a rey a Vicent Turigit. Tras fort lluita, el dit rey fon fet presoner y el 14 de decembre de 1.609, va rebre garrot y despres desquarterat. Les resistencies armaes continuaren de manera dispersa hasda 1.612.
CONSEQÜENCIES DE L’EXPULSIO
Les principals i mes inmediates conseqüencies tras l’expulsio dels moriscs foren: per un costat, l’exodo massiu de persones; i per atre, l’homogeneitat peninsular.
Sense dubte el traç mes llamentable de tot el fet fon el drama de mils de persones en eixe exodo forços, que els portà al desarraïlament.
Per als cristians, i les paraules de Felip III aixi ho resumisen, eren tan moros com els de la Berberia, pero en els llocs a on desembarcaren no foren rebuts com a tals, sino en recel, puix no era possible albergar a un grup tan numeros, i que para alguns eren cristians nous. Alguns, en lo seu nou desti, foren assaltats, furtats, esclavisats i inclus assessinats.
El numero dels expulsats varia considerablement segons els coeficientes empleats, pero s’admitix la cifra aproximà de 130.000 persones, lo que constituiria un terç de la poblacio del Regne. En Arago, hi havia la mitat que en Valencia, i en Barcelona menys que en Arago. S’absencia deixà tal buit que en dates contemporanees al fet portà al croniste Gaspar d’Escolano a dir que hi havia quedat de regio mes florida d’Espanya, en erm sec i descuidat. Realment les zones de l’interior quedaren despoblaes i no han tornat a alcançar els nivells de poblacio que tingueren en els moriscs.
El Regne de Valencia pergue sa diversitat, sa pluralitat, pergue riquea humana, pero guanyà la tranquilitat de no tindre al infidel tan prop.
Els nobles s’oposaren tradicionalment a l’expulsio dels seus vassalls. Son recel es va vore confirmat quant la reduccio de força de treball portà a la perdua de les rendes senyorials. Estes entraren en quebra, i els censals –prestams hipotecaris en garantia de bens- que gravaven les terres cultivaes pels moriscs es deixaren d’abonar. Els impagos de redits dels censals s’acumularen i en un efecte domino tota la societat es va resentir. Aixi lo mostra que la Taula de Canvis quebrase en 1.613, o que en 1.618 Francesc Ribalta argumentase que l’expulsio dels moriscs hi havia supost una considerable minva en els encarrecs; de fet varis de ses alumnes tinguren que buscar nous mercats.
El rei tingue que indemnisar en diners de l’erari public als senyors territorials afectats.
Pero no tot foren inconvenientes per ad estos, al menys a mig o llarc plaç, puix ad alguns els va permetre eixir d’una situacio de deute que els portava al colapse de s’economia, i que, en el problema de l’expulsio, quedà dissimulà. Per als senyors arruïnats , o a punt, l’expulsio fon una via d’eixida.
DE LA PRIMERA A LA SEGON GERMANIA
l’expulsio dels moriscs no fon la causa d’enormes transformacions economiques i socials, sino lo seu detonant. Es tractava d’una encreuà en la que algo canvià, pero les mides adoptaes permitiren que tot siguera practicament igual.
Els senyors territorials tingueren l’oportunitat de reorganisar ses dominis. No tots pogueren, puix no hi havia tanta demanda, pero aquells que oferien les terres mes riques buscaren incrementar les prestacions feudals sobre els nous vassalls, i posar fi als censos devaluats en diners i substituir-los per particions de collites. Ademes, buscaren les reduccions de censals carregats sobre ses estats, com realment va ocorrer. En 1.614, s’abaratà el credit censal, mida que es va repetir en 1.620 i 1.622. Els grans perjudicats, que ademes no varen rebre compensacio de l’erari public, foren els rendistes. En este sentit, els Jurats de Valencia en 1.624 denunciaren el dany infringit al comerç i l’industria per la reduccio i suspensio de censals.
Es va reorganiçar el regimen senyorial, sin que aço fora una millora per als cristians vells, puix els senyors territorials de riques terres aprofitaren la situacio per a establir unes cartes de poblacio mes exigents, lo que va desnugar les airaes critiques del llauraorat de la segon mitat del XVII: vassalls de la Valldigna en 1.672, els de la Marina en 1.683, els de Sagunt en 1.689, i els de la Governacio de Xativa –La Marina, Cocentaina, Vall d’Albaida i horta de Gandia- en 1.693. Est ultima fon coneguda con la Segon Germania, pero lo seu genesis i desenroll poc tingueren que vore en el moviment del XVI. La primera Germania, en l’ambit rural, tingue com a grup mes castigat als moriscs, als que considerava participes de la dificil situacio dels cristians vells; en la segon Germania, no estaven els moriscs, pero la realitat del llauraorat era la mateixa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario