AUTOR: VALENCIÀ D'ELIG
- INTRODUCCIO
- 1ª Part. Els mossaraps i la continuitat de les seues llengües romances.
- 2ª Part. El retorn dels exiliats mossaraps valencians i la seua llengua romanç valenciana.
- 3ª Part. Llengua parlà en les Balears: caracter "oriental" i "parlar salat".
- 4ª Part. Llengua Valenciana, orige i evolucio diferent i separà de la catalana.
- INTRODUCCIO.
Desde antic, per part de les institucions culturals i politiques catalanes, s'ha tengut interes en considerar a la Llengua Valenciana coma un dialecte del Català, hasda aplegar a difondre hui en dia que el Valencià es una simple variant del Català i que el seu nom verdader es "llengua Catalana" i no "llengua Valenciana".
Es evident que certs interesos catalanistes purament politics (i economics), concretats en presions al govern central, junt a fortes i continuàes campanyes propagandistiques, intenten introduir en la ment de tots els valencians i espanyols la falça idea de que l'idioma Valencià es el mateix que el Català. La finalitat ultima de tot aixo sería l'unificar llingüisticament als valencians coma catalans, pera, en un futur, el nacionalisme independentiste català presentar als valencians com de "nacio catalana" i reclamar els territoris de la Comunitat Valenciana coma part d'uns fantasmagorics "Països catalans" (hui en dia "Eurorregio", entitat politica, social i cultural ficticia, inventà recentment "damunt del paper" pels ideolecs pancatalanistes i que mai ha existit en la realitat historic-politica o soci-cultural del poble Valencià).
No s'ha d'oblidar mai que el nacionalisme imperialiste català se basa en la consigna: "UNA llengua (catalana), UNA nacio (catalana)".
Es per aixo que tracten d'ocultar i presentar com una cosa sense sentit el que la llengua Valenciana siga el resultat d'una evolució propia del llatí vulgar, introduit en la peninsula pels romans i del que, es ben conegut, evolucionaren i naixqueren les diferents llengües "romances" de la peninsula Iberica (gallec, castellà, aragones, etc...).
- 1ª Part. Els mossaraps i la continuitat de les seues llengües romances.
Està demostrat que durant l'ocupacio islamica de la peninsula Iberica, inicià en el sigle VIII d.C., van quedar molts poblaors hispanorromans en els territoris governats pels arabs. Aço va ser aixina primordialment per un parell de raons. No existien uns mijos de transport eficaços pera fugir, per lo que la movilitat de la poblacio era molt reduía, i tambe perque, de manera generalisà, no se massacraba a la poblacio civil conquistà, sino que s'els deixava continuar vivint en les seues costums sempre que acceptaren el seu sometiment coma serfs, no donaren "quefer" i compliren en els imposts i servicis destinats a mantindre la nova classe dirigent (els musulmans). En atres paraules: els vençuts eren la ma d'obra explotà que generava la riquea que disfrutava l'invasor islamic.
Els "mossaraps" o poblaors autoctons hispanorromans somesos pels arabs parlaven en llati vulgar. Este llati vulgar conforme passava el temps anigue perdent uniformitat (si es que en algun temps la va tindre), evolucionant i diferenciantse d'uns puestos de la peninsula a atres.
La llengua mossarap parlà en una gran part dels territoris de l'actual Comunitat Valenciana ya participava d'unes senyes que son propies de l'actual Valencià, tal i com ho ha aplegat a demostrar Lleopold Penyarroja en el seu llibre "El Mozárabe de Valencia".
Com molt be apunta este autor, el problema del "mossarabisme", a l'hora d'explicar el naiximent del Valencià a partir d'ell, es que s'identifíca al "mossarap" unicament coma "l'hispanorromà cristia que vivia en terres musulmanes", sense plantejarse que "mossarap" en el sentit mes ample de la paraula sería "l'hispanorroma, de religio cristiana o convertit a l'islam, que vivia en territori musulma i que continuava parlant la seua llengua romanç".
De tal manera que, encara que un cert numero d'hispanorromans hagueren segut islamisats (per la força o no) i hagueren deixat la religio cristiana, aixo no significaria necessariament que hagueren perdut la seua llengua derivà del llatí vulgar i adoptat en exclusiva l'arap.
Nomes tenim que donarmos conte lo dificil que resulta hui en dia, a pesar dels mijos tecnics que tenim, arrancar d'un grup social i huma el seu idioma i substituirlo per un atre foraster. Per tant, molt més complicat sería en aquell temps fer que els mossaraps deixaren de parlar en romanç, mes encara si tenim en conte que musulmans i mossaraps no vivien mesclats, sino en poblacions o ravals separats uns dels atres, i en estrictes normes socials que prohibien i penalisaven les relacions entre els dos grups (tal i com va continuar passant mes tart quan els cristians reconquistaren les terres musulmanes hispaniques).
En el moment de la reconquista del musulma Reine de Valencia per part del rei aragones Jaume I "el Conquistaor" i les seues tropes cristianes, hauriem de preguntarmos quina cantitat de "mossaraps" n'hi havien en terres valencianes. Evidentment no estem parlant nomes de "mossaraps cristians", sino de tots aquells hispanorromans que continuaven parlant romanç, encara que estigueren reconvertits a la religio islamica (entre atres coses pera evitar les represalies dels fundamentalistes islamics).
- INTRODUCCIO
- 1ª Part. Els mossaraps i la continuitat de les seues llengües romances.
- 2ª Part. El retorn dels exiliats mossaraps valencians i la seua llengua romanç valenciana.
- 3ª Part. Llengua parlà en les Balears: caracter "oriental" i "parlar salat".
- 4ª Part. Llengua Valenciana, orige i evolucio diferent i separà de la catalana.
- INTRODUCCIO.
Desde antic, per part de les institucions culturals i politiques catalanes, s'ha tengut interes en considerar a la Llengua Valenciana coma un dialecte del Català, hasda aplegar a difondre hui en dia que el Valencià es una simple variant del Català i que el seu nom verdader es "llengua Catalana" i no "llengua Valenciana".
Es evident que certs interesos catalanistes purament politics (i economics), concretats en presions al govern central, junt a fortes i continuàes campanyes propagandistiques, intenten introduir en la ment de tots els valencians i espanyols la falça idea de que l'idioma Valencià es el mateix que el Català. La finalitat ultima de tot aixo sería l'unificar llingüisticament als valencians coma catalans, pera, en un futur, el nacionalisme independentiste català presentar als valencians com de "nacio catalana" i reclamar els territoris de la Comunitat Valenciana coma part d'uns fantasmagorics "Països catalans" (hui en dia "Eurorregio", entitat politica, social i cultural ficticia, inventà recentment "damunt del paper" pels ideolecs pancatalanistes i que mai ha existit en la realitat historic-politica o soci-cultural del poble Valencià).
No s'ha d'oblidar mai que el nacionalisme imperialiste català se basa en la consigna: "UNA llengua (catalana), UNA nacio (catalana)".
Es per aixo que tracten d'ocultar i presentar com una cosa sense sentit el que la llengua Valenciana siga el resultat d'una evolució propia del llatí vulgar, introduit en la peninsula pels romans i del que, es ben conegut, evolucionaren i naixqueren les diferents llengües "romances" de la peninsula Iberica (gallec, castellà, aragones, etc...).
- 1ª Part. Els mossaraps i la continuitat de les seues llengües romances.
Està demostrat que durant l'ocupacio islamica de la peninsula Iberica, inicià en el sigle VIII d.C., van quedar molts poblaors hispanorromans en els territoris governats pels arabs. Aço va ser aixina primordialment per un parell de raons. No existien uns mijos de transport eficaços pera fugir, per lo que la movilitat de la poblacio era molt reduía, i tambe perque, de manera generalisà, no se massacraba a la poblacio civil conquistà, sino que s'els deixava continuar vivint en les seues costums sempre que acceptaren el seu sometiment coma serfs, no donaren "quefer" i compliren en els imposts i servicis destinats a mantindre la nova classe dirigent (els musulmans). En atres paraules: els vençuts eren la ma d'obra explotà que generava la riquea que disfrutava l'invasor islamic.
Els "mossaraps" o poblaors autoctons hispanorromans somesos pels arabs parlaven en llati vulgar. Este llati vulgar conforme passava el temps anigue perdent uniformitat (si es que en algun temps la va tindre), evolucionant i diferenciantse d'uns puestos de la peninsula a atres.
La llengua mossarap parlà en una gran part dels territoris de l'actual Comunitat Valenciana ya participava d'unes senyes que son propies de l'actual Valencià, tal i com ho ha aplegat a demostrar Lleopold Penyarroja en el seu llibre "El Mozárabe de Valencia".
Com molt be apunta este autor, el problema del "mossarabisme", a l'hora d'explicar el naiximent del Valencià a partir d'ell, es que s'identifíca al "mossarap" unicament coma "l'hispanorromà cristia que vivia en terres musulmanes", sense plantejarse que "mossarap" en el sentit mes ample de la paraula sería "l'hispanorroma, de religio cristiana o convertit a l'islam, que vivia en territori musulma i que continuava parlant la seua llengua romanç".
De tal manera que, encara que un cert numero d'hispanorromans hagueren segut islamisats (per la força o no) i hagueren deixat la religio cristiana, aixo no significaria necessariament que hagueren perdut la seua llengua derivà del llatí vulgar i adoptat en exclusiva l'arap.
Nomes tenim que donarmos conte lo dificil que resulta hui en dia, a pesar dels mijos tecnics que tenim, arrancar d'un grup social i huma el seu idioma i substituirlo per un atre foraster. Per tant, molt més complicat sería en aquell temps fer que els mossaraps deixaren de parlar en romanç, mes encara si tenim en conte que musulmans i mossaraps no vivien mesclats, sino en poblacions o ravals separats uns dels atres, i en estrictes normes socials que prohibien i penalisaven les relacions entre els dos grups (tal i com va continuar passant mes tart quan els cristians reconquistaren les terres musulmanes hispaniques).
En el moment de la reconquista del musulma Reine de Valencia per part del rei aragones Jaume I "el Conquistaor" i les seues tropes cristianes, hauriem de preguntarmos quina cantitat de "mossaraps" n'hi havien en terres valencianes. Evidentment no estem parlant nomes de "mossaraps cristians", sino de tots aquells hispanorromans que continuaven parlant romanç, encara que estigueren reconvertits a la religio islamica (entre atres coses pera evitar les represalies dels fundamentalistes islamics).
Ademes, de la mateixa manera que existiren "criptojoíos" i "criptoislamics", (joíos o moros "convertits" al cristianisme de cara als demes, pero que amagats, mantenien la seua original religio hebrea o islamica), tambe existiren els "criptocristians"; mossaraps que haurien adoptat aparentment la religio islamica, mentres que en secret continuaven practicant la seua religio cristiana i parlant la seua llengua romanç. Es llogic pensar que tots eixos "criptocristians" "reconquistats" tornarien per mig d'una nova "conversio" a la seua original religio cristiana, omplint el numero de persones de parla mossarap entre els cristians de les terres valencianes.
- 2ª Part. El retorn dels exiliats mossaraps valencians i la seua llengua romanç valenciana.
Tots els indicis apunten a que molts dels que vingueren en les tropes de Jaume I i els seus prohomens, eren "mossaraps" valencians que havien fugit temps arrere a territoris més al nort peninsular i que ara, reclutats coma soldats, tornaven als seus llocs d'orige, reintroduint la mateixa llengua romanç que ells o els seus antepassats parlaven quan vivien alli, i per tant, sumantla a la dels "mossaraps de llengua" (cristians o no) que havien quedat en eixos territoris.
Aixo aclariria per qué el Valencià presenta actualment fortes caracteristiques diferenciaores davant del "Català oriental" parlat en la "Catalunya Vella". Algo que en teoria no hauria de ser aixina, ya que segons afirmen alguns, van ser catalans de parla "oriental" els que majoritariament repoblaren l'antic Reine de Valencia durant la reconquista.
L'explicacio a esta contradiccio sería que junt a aragonesos, navarros i atres nacionalitats que repoblaren el Reine de Valencia, no eren realment catalans orientals els que conformaven la majoria de les tropes que vingueren de Catalunya, sino que éstes, més be, estarien formàes per una gran cantitat de mossaraps valencians que, temps arrere, havien fugit al nort i noroest peninsular buscant refugi en terres cristianes i que baix la presio demografica, l'absencia de lligams familiars i la falta de mijos pera la subsistencia en aquelles terres nortenyes, tornaven ara coma repoblaors cristians (sense l'etiqueta de mossaraps), parlant el seu romanç Valencià original, diferent del "Català oriental".
N'hi ha gent que pera tractar de donar una explicació al contrasentit de que el Valencià i el "Català oriental" tinguen hui en dia caracteristiques diferenciaores tan acusàes, quan (en teoria) hauria de ser tot lo contrari, argumenten que el "Català oriental", en aquell temps, encara no havia desenrollat les caracteristiques diferenciaores en el Valencià, i suposen que els repoblaors catalans orientals en epoca de reconquista parlarien una llengua en caracteristiques similars a les del Valencià actual.
No obstant existixen una serie d'evidencies que apunten a que aixo no va ser aixina, i que el Valencià i el "Català oriental" ya estaven clarament diferenciats durant la reconquista.
En concret l'assunt se clarifica si s'analisen els parlars de les Balears, catalogats coma "Català oriental" i que presenten la caracteristica particular del "parlat salat" de manera generalisà en totes les illes que formen l'archipielac.
- 3ª Part. Llengua parlà en les Balears: caracter "oriental" i "parlar salat".
La reconquista del musulmà Reine de les Mallorques per part de la Corona d'Arago se va fer casi al mateix temps que la reconquista del Reine de Valencia (sigle XIII).
Es un fet relativament ben documentat que la majoria de repoblaors cristians de les Balears foren catalans orientals, mentres que el component repoblaor aragones o navarres va ser escas, per no dir inexistent.
Si be hui en dia el "parlar salat" en Catalunya està reduit a certes parts de la provincia de Girona, es una realitat que esta peculiar manera de parlar va ser relativament comú a lo llarc de tota la "Catalunya Vella" durant l'Edat Mija, tal i com ho confirmen els numerosos toponims "salats" que esguiten la geografia catalana aplegant inclus a l'orient lleidata i al nort tarraconenc.
Aixina, resulta evident que el "parlar salat", hui en dia desaparegut casi per complet de Catalunya, i que se troba viu en totes i cada una de les illes Balears, es el resultat de l'introduccio de dita varietat durant la reconquista; més que d'una aparicio espontanea posterior, producte d'una evolucio separà i estranyament similar de la llengua en estes tres illes o territoris, tan distants i aillats entre si.
¿ I les caracteristiques "orientals" que té la llengua Balear en cada una de les illes ?
¿ No van ser éstes igualment introduíes en temps de reconquista de la mateixa manera que ho va ser el "parlar salat" ?
Si fem cas als que diuen que en epoca de reconquista el "Català oriental" encara no havia desenrollat les seues diferencies en el Valencià, hauriem de supondre que la llengua que van introduir els repoblaors catalans en les Balears tindria una gran similitut en la dels Valencians, junt al ya mencionat "parlar salat". O siga, semblaria ser un Valencià "salat".
No obstant, en l'actualitat, el parlar balear es de marcat caracter "oriental", caracteristica que com ya s'ha dit, no tenia la llengua Valenciana ni en els seus inicis.
Pareix molt poc llogic que un suposat Català "avalencianat" (sense caracteristiques orientals), introduit en el sigle XIII en les tres illes evolucionàra separadament hasda aplegar a una mateixa solucio "oriental". "Posarse d'acort" tres territoris aillats geograficament pel mar, en distancies més que considerables entre ells, no es una possibilitat molt realista.
Per atra part, si s'argumentàra que el "Català oriental" va ser re-introduit per segona volta quan éste ya presentava les seues caracteristiques actuals, o siga, en posterioritat a la reconquista (algú hauria de explicar "com" i "quan"), hauriem de considerar que davant d'una substitució de tanta magnitut també haguera desaparegut, ademes de les caracteristiques "avalencianàes" de la llengua Balear, el mateix "parlar salat", ya que pera l'epoca en que la substitucio s'haguera realisat, el "parlar salat" en Catalunya estaria ya en desus i no s'haguera pogut "exportar".
Per tant, lo més creible es considerar que les caracteristiques de "Català oriental" que tenen els parlars de les diferents illes mallorquines van ser introduíes en epoca de reconquista, lo mateix que el "parlar salat" i que per tant, en aquella epoca, sigle XIII, el "Català oriental" ya mostrava les seues caracteristiques peculiars i diferenciaores davant del Valencià.
De tot lo exposat, podem deduir que si el Reine de Valencia, tal i com alguns diuen, va ser repoblat majoritariament per catalans de la "Catalunya Vella" (a on se parlava "Català oriental"), i tenint en conte que en aquella epoca el "Català oriental" ya mostrava les caracteristiques propies que el caracterisen i diferencien davant del Valencià, lo llogic haguera segut que els valencians parlàrem hui en dia un Valencià de marcat caracter "oriental" i inclus que, per lo menos*, conservàrem testimonis escrits d'un medieval "parlar salat" en alguna de les comarques valencianes (1).
Com açó no es aixina, i el Valencià no ha tengut, ni en els seus origens, eixe caracter "oriental" propi del parlar de la "Catalunya Vella", es més que evident que ni d'eixe "Català oriental", ni d'aquella gent que el parlava, va poder ixir la llengua Valenciana, ni repoblarse majoritariament les terres valencianes.
- 4ª Part. Llengua Valenciana, orige i evolucio diferent i separà de la catalana.
La llengua Valenciana es el resultat de la fusió de la llengua romanç "mossarap-valenciana" autoctona, (parlà en terres valencianes per una població hispanorromana somesa, que podia ser de religió cristiana o islamica), en les diferents llengües romances que dugueren els repoblaors cristians en epoca de reconquista i entre els que destacaria eixa mateixa llengua romanç "mossarap-valenciana".
La presencia de la llengua "mossarap-valenciana" entre els repoblaors sería possible degut a que gran part d'éstos eren antics mossaraps valencians (ara identificats unicament coma cristians), que havent fugit en anterioritat de les seues terres valencianes, tornaven novament a elles buscant unes millors condicions de vida, algo que no haurien pogut trobar en els demograficament saturats territoris del nort peninsular, a on serien considerats gent estranya i forastera, sense patrimoni propi, ni faena digna pera guanyarse el quemenjar.
Este predomini llingüistic hispanorromà "valencià" es el que propicià que se desenrollàra una llengua Valenciana en caracteristiques propies i ben diferenciàes a la llengua Catalana existent en la "Catalunya Vella" (de marcà arrail occita-provençal).
Una llengua Valenciana que ya sent diferent i distinta de la Catalana desde els seus inicis, continuaria evolucionant separadamente a lo llarc dels sigles, diferenciantse encara més d'aquella.
No se pot negar cert paregut de l'idioma Valencià en el Català, pero el Català no ha segut mai la llengua del Reine de Valencia. Ademes, a l'hora d'explicar els pareguts entre l'idioma Valencià i el Català, s'ha de tindre ben present que el Reine de Valencia va ser el primer reine de la peninsula en desenrollar i tindre (en els sigles XIV-XV), un "Sigle d'Or" lliterari (en idioma Valencià i anterior al Castellà). L'esplendor, pretigi i influença de la lliteratura Valenciana d'estos sigles sobre les atres llengües peninsulars va ser considerable, i més encara sobre la llengua Catalana, que adoptà i va fer seues formes del Valencià, algo que propicià que el Català fora cada volta més semblant a la llengua Valenciana.
La llengua Valenciana o "Valencià", ha aplegat a l'actualitat, mantenint caracter i personalitat propia, coma vehicul d'expresió natural del poble valencià, i ha de reclamar i obtindre per tot aixo, el ranc, la protecció, l'us i el nom que coma llengua unica i independent se mereix.
(1) Existixen actualment dos pobles al nort de la provincia d'Alacant (Tarbena i Vall de Gallinera), en caracteristiques de "parlar salat" en la seua gent. No obstant, l'assunt s'aclarix al coneixer que estos pobles, despues* de l'expulsió en el sigle XVII dels moriscos que els habitaven, van ser repoblats per mallorquins i que per tant l'orige del seu parlar no te res que vore en la "Reconquista" Valenciana del sigle XIII.
2004 © Valencià d'Elig
http://www.valenciadelig.cjb.net
No hay comentarios:
Publicar un comentario