viernes, 28 de mayo de 2010

EL NOM DE LES LLENGÜES


EL NOM DE LES LLENGÜES

Autor: Josep Boronat Gisbert (+)
Alacant 1.987

El primer atac que ha patit la llengua valenciana a segut, i es, l’intent de silenciar i, mes greu encara, negar-li la categoria de LLENGUA. Este fet deplorable i injust dona peu a presentar les següents consideracions:
Els homens, en totes les latituts de la terra, parlen. Pero tots saben que la parla adquirix categoria de llengua lliteraria, d’idioma, quan pot oferir al mon una certa cantitat d’escrits que, per la seua correccio, propietat, exactitut expresiva i harmonia de conjunt, puguen denominar-se lliteraris.
Les llengües introduixen, definixen i confirmen son nom, la seua denomicacio, en una epoca que recebix lo nom de classica per ser el temps de son primer i notable esplendor. Epoca classica o sigle d’or.
El nom de bateig que li donen els classics a una llengua, en este temps d’esplendor inicial lliterari, perdura sempre, encara que s’eclipsara total o parcialment son prestigi lliterari. Una llengua tindra sempre el nom que li han donat en la seua epoca classica, a pesar de les vicissituts que experimente en el transcurs dels sigles.
Per aixo no pot ningu, o millor dit, no deu ningu substituir son nom per un atre. Fer-ho es fraudulent. Es fer un frau a la cultura i a la veritat.

LA LLENGUA QUE PARLEN ELS VALENCIANS

La llengua que parlen els valencians, subjecta a l’evolucio normal d tota llengua viva, es la que tingue la seua epoca d’or en els sigles XIV i XV.
De les llengües romaniques que han tingut un sigle d’or en la lliteratura figura en primer lloc la valenciana; casi al mateix temps la italiana, encara que un poc darrere; el portugues en el sigle XVI; el castellà en els sigles XVI i XVII; i el frances en els sigles XVII i XVIII.
Es incontrovertible que, dels escrits peninsulars del XIV i XV, tots els que tenen categoria lliteraria –els que fan que una parla siga considerà llengua- son produccio d’autors valencians.
En una rapida sucessio de noms, sense detindre-mos en lloar ses excelencies, podem citar a:
es figures cimeres de la poesia lirica. Jordi de Sant Jordi (final sigle XIV-1424) i, sobre tot, Ausias March (f. XIV-1459), el mes gran dels poetes per la valia de la seua obra i per la sugestio de sa forta personalitat.
Joanot Martorell (1414-1468), de Gandia com son cunyat Ausias March, notabilissim en el genero novelestic de cavalleries.
La poesia de certamens i tertulies lliteraries s’inicia en les “Obres e trobes en lahors de la Verge Maria “, el primer llibre impres en Espanya, precisament en Valencia, en 1474. I seguix manifestant-se en una notable escola poetica valenciana, en la que destaquen Joan Roiç de Corella, Bernat Fenollar i Pere Gaçull.
En la lliteratura misogina es notable Jaume Roig, autor de “L’espill”.
La lliteratura religiosa mos proporciona les figures d’Arnau de Vilanova, Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena i Antonio Canals. Tots, naturalment, valencians.

NOM DE LA LLENGUA LLITERARIA EN L’EPOCA CLASSICA

Es inqüestionable tambe que, en tota l’epoca classica, el nom que apareix indefectiblement per a designar la llengua que utilisen els autors classics mencionats, la llengua que parlava el poble del Regne de Valencia, es el de “llengua valenciana”. En algun cas es nomena “romanç”, pero normalment referint-se a epoca anterior.
Per a comprovar-ho, havem d’observar als que citen expressament el nom de la llengua en que escriuen, que son els gramatics i traductors; i en alguna ocasio, encara que no molt necessariament, tambe alguns autors d’obres lliteraries. Investigant el nom que li donaven els traductors, gramatics i autors en els sigles d’or, es troba indefectiblement el nom de “llengua valenciana”.
Aci tenim alguns eixemples, ben explicits:
Antoni Casals, en el prolec de la seua tradiccio del “Valerio Maximo” (1395), diu que l’ha traduit “de llati en nuestra volguda llengua materna valenciana, axi com he pogut, jatssessia que altres l’agen tret en llengua cathalana” donant aixi clar testimoni de les diferencies entre valencià i catala, ya notables en 1395, com per a obligar a fer una atra diferent traduccio.
La primera traduccio de la “Biblia” a una llengua romanica que s’ha impresa en el mon es la de Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer; s’edità en Valencia en 1478. L’unic foli que es conserva, en la “Hispanic Society” de New York, podem llegir que “fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana”.
En la “Imitacio de Jesuchrist” traduida per Miquel Perez, impresa en Barcelona (1482), es llig: “esplanat de lati en valenciana lengua”. El mateix Miquel Perez declara en la “Vida de sancta Catherina de Sena”, Valencia 1488, que la ha volgut “traduir de lati en valenciana prosa”.
Joan Roiç de Corella tradui la “Vida de Iesus” del “Cartoixà” Ludolf de Saxonia, Valencia (1496), declarant haver-la “trelladada de lati en valenciana lengua” Lluïs de Fenollet tradui del toscà la “Hystoria de Alexandre” de Plutarc, imprimint-la en Barcelona (1481). En ella es llig que fon “per Luis de Fenollet en la present lengua valenciana transferida”.
“Lo Carcer d’amor” traduit del castellà per Bernardi Vallmanya i impres en Barcelona (1493), diu “traduit de lengua castellana: en estil de valenciana prosa”. Tambe traduix la “Revelacio del benaventurat apostol sanct Pau”, Valencia (1495), “de vulgar ydioma castellà en valenciana prosa”. I en el “Cordial de l’anima”, Valencia (1495), declara que tambe ha segut traduit “de vulgar lengua castellana en estil de valenciana prosa”.
“Art de ben morir” es un tractat llati traduit per Francesc Eximenis, natural de Girona, que en la primera edicio impresa en Valencia (1491?) diu que està traduida "en lenguage cathala"” pero el mateix traductor corregix el seu error de denominacio en la segon edicio, impresa en Barcelona (1507), afirmant: "e desliberat traure'’ segons la possibilitat del meu pobre entendre en lengua valenciana e manifest stil" "cala Dei" traduida pel mateix Eximenis i impresa en Barcelona (1523), diu que el llibre està “traduit de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana”.
El “Blanquerna”, del mallorqui Ramon Llull, fon “traduit i corregit ara novament dels primers originals, i estampat en llengua valenciana” per Joan Bonlabi, catala, en Valencia (1521). Notem que diu traduit a la llengua valenciana, sent Llull un escritor considerat autor catala.
El “Liber elegantiarum” es el primer diccionari impres d’una llengua romanica, estampat en Venecia (1489), obra de Joan Esteve, valencià. En ell es llig que ha segut “latina et valentiana lingua exactissima diligentia emendatus”.
es “Sinonimia variationum sententiarum” de Stefano Flisco, obra traduida per Jeroni Amiguet, de Tortosa, impresa en Valencia (1502), diu que ho don “ex italico sermone in valentinum”.
Joan Roiçde Corella declara “descriurè en vulgar de valenciana prosa” la seua obra “La ystoria de Joseph”.
Joanot Martorell, en l’extraordinaria novela de cavalleries “Tirant lo Blanch”, Valencia (1490), que mereixque ser citada en honor per D. Miguel de Cervantes, presentant-se en ficcio lliteraria com a traductor, sent l’autor, escriu: “me atrevire exoondre: no solament de lengua anglesa en portoguesa. Mes encara de portoguesa en vulgar valenciana”. I en l’ultima pagina, Marti Joan de Galba, acabant la novela de Martorell, torna a repetir: “Lo qual fon traduit de Angles en lengua portoguesa. E apres em vulgar lengua valenciana”.

DENOMINACIO DEFINITIVA, “LLENGUA VALENCIANA”

La denominacio “LENGUA VALENCIANA” es la que apareix sempre en l’epoca classica en gramatics, traductors i autors, tant si son valencians com si no ho son, tant si editen en Valencia com si ho fan fora de Valencia.
Es evident que, juntament en la categoria lliteraria, s’havia generalisat la denominacio de “llengua valenciana”. Aixina, per tant, ha de denominar-se sempre.

No hay comentarios: