VIDA DE SANT VICENT FERRER, APOSTOL D’EUROPA
Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.
Libro II, capitul XXIII – pag. 353 y següents.
INTERREGNO DE LA CORONA D’ARAGO, EN QUE SANT VICENT FERRER FON TRIAT PERA DECLARAR SUCCESSOR.
PROSEGUÍX LA MATEIXA MATERIA EN LA SENTENCIA QUE A FAVOR DE L’INFANT FERRANDO DONA EL MESTRE VICENT FERRER DECLARANTLI SUCCESSOR Y REY DE LA CORONA D’ARAGO.
Liquidats, segons havem vist, els merits y accions dels competiors sobre el dret a la Corona d’Arago, passaren els nou juges en lo castell de Casp a votar qui deuria ser el llegitim successor y rey d’esta Corona. Votaren, puix, el 24 de juny. Y no obstant que entre ells hi havia un arquebisbe y un bisbe molt doctor, y ser tambe gran lletrat Bonifaci Ferrer, Aranda, Gualbes y Bardaxi, en tot aço era tal el concepte y veneracio que tenien al mestret Vicent Ferrer, que vullgueren que votase ell el primer. Convino al sant y voto aixi:
“Yo fray Vicent Ferrer, de l’Orde de Predicaors, Mestre en Teologia y u dels nomenats diputats, dic segons lo meu alcanç y puc que a l’Inclit y Magnific Senyor Ferrando, Infant de Castella, net del senyor Pere, rey IV d’Arago y II de Valencia, de feliç memoria, pare del senyor rey Marti, de memoria excelsa, ultimament mort, mes prop varo, naixent de llegitim matgrimoni y conjunt entre abdos en grau de consanguinitat (1) (respectant al dit senyor rey Marti) debem y estem obligats a tindre per lo seu verdader Rey y Senyor de Justicia y amparantli el pleit d’homenage de fidelitat els dits Parlaments, els subdits y vassalls de la Corona d’Arago, segons Deu y la meua consciencia. Y en testimoni de lo dit firme de la meua ma els presents y els fortalixc en lo meu sagell pendent”.
(1) L’infant Ferrando era fill d’Elionor, filla del dit rey Pere II de Valencia, germana del rey Marti, casà en Joan fíll d’Enric de Trastamara, rey de Castella.
Firmà el sant y tras d’ell el bisbe d’Osca, despres son germa Bonifaci, Gualbes, Bardaxi y Aranda en tal veneracio al sant que expresaren lo seu vot escribint cadascu aixi: “En tot y per tot vullc y m’acoste al sentir del sobredit Senyor Mestre Vicent”.
Dels juges restants, l’arquebisbe de Tarragona donà lo seu vot a qui del conte d’Urgell o duc de Gandia es jujase mes idoneo pera el cetre. Valseca determinadament votà per Urgell. Bertrán suspengue lo seu vot, alegant el curt temps que hi havia tingut pera formar jui en causa tan greu. Pero com en els Parlaments quedà acordat que la sentencia que donaren els sis ((havent u de cada regne) ixquera en nom de tots, ixque aixi lo que en eixe propi dia es donà a favor de l’infant Ferrando. Formarentse tres eixemplars juridics, dels quals s’entregà u a l’arquebisbe de Tarragona, atres al bisbe d’Osca y atre a Bonifaci Ferrer pera que cadascu els guardase en nom de la seua provincia. Al sendema es notificà als tres alcaldes del castell pero es conservà en tancat silenci hasda lo dia 28 de juny en que es deuria de publicar.
Pero d’esta celebérrima funcio s’armà junt a l’iglesia un entaulat en banc autoriçats y adornats en brocats pera els nou juges y atres assents menors pera els embaixaors y atres cavallers.
Aplegà lo dia aplaçat y a les nou del mati baixaren del castell els dits juges, acompantays de molta noblea; y sobre el dit entaulat s’assentaren en un banc per est orde: es sentà enmig l’arquebisbe; y a sa ma dreta fray Bonifaci Ferrer, Valseca y Aranda; y a la ma esquerra Bardaxi, Vicent Ferrer, Gualbes y Bertrán. El bisbe d’Osca no s’assentà perque va celebrar de pontificat en un altar que s’ergui a la porta de l’iglesia, que fea casa dels juges.
Es cantà la missa en gran solemnitat y al remat, pujà Vicent Ferrer al pulpit que alli estava prevenit y predicà un gran sermo, prenint per tema lo del capitul 19 de l’Apocalipsis (AP. 19,7). Rematat el sermo, prengue el Decret y Sentencia que s’havia de publicar. Estava en llati y aixi heu llegi el mestret, pero en valecià, diu aixi:
“Nos Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona; Domingo Ram, bisbe d’Osca; Bonifaci Ferrer, gran don de la Cartoixa; Guillem de Valseca, doctor en lleys; fray Vicent Ferrer, de l’Orde de Predicaors, mestre en Santa Teologia; Berenguer de Bardaxi, senyor del lloc de ZA y DI: Francesc d’Aranda, donat del monasteri de Porta Coeli de l’Orde de la Cartoixa, natural de Terol; Bernat de Gualbes, doctor en adbos drets; y Pere Bertrán, doctor en decrets; es a saber, els nou diputats o electes pels Parlaments general y, nos, puix, diguen de publicar que els sobredits Parlaments, els subdits y vassalls de la Corona d’Arago, donem y estem obligats a prestar l’homenage de fidelitat...”
Aci parà un poc el sant, fent con una disgresio alegre y jocosa pera encendre mes la set en que ardia el moment de saber lo nom de lo seu nou Rey, y despres prosegui, llegint en veu mes alta.
“A l’Ilustrissim, Excelentissim, Poderosissim Princip y Senyor Ferrando, Infant de Castella”.
Apenes acabat de nomenarli foren tantes les aclamacions de la gent, acompanyaes de trompetes, clarins y atres instruments musics y tal el guirigay de les campanes, que no pogue lo nostre sant dir mes paraules. Fon l’alegria gran y general quan escoltaren lo nom d’est aclarit pinrcip, de quines nobles y cristianes costums estaven prou adonats. Ad esta publicacio de la sentencia assitit Garivay en representacio del pontifix Benet XIII (El Papa Lluna).
En tot est aplauso, no depararen lo seu dictame els parcials del conte d’Urgell, antes quedaren tan mal contents com despres mostraren, lo que a molts els costà la vida. Escomençaren despres a queixarse de la sentencia, notant als juges d’enemics de la patria, puix que llevaren la Corona a un natural d’ella, que era el d’Urgell, y la donaven a un extranger. Vullgue el mestre Vicent assosegarlis y pujant al sendema al pulpit els va fer una platica de molta erudicio y entre atres coses els va dir:
“Germans, en pulits de justicia no s’accepten persones ni se aten a pasions. Gran sentiment feu per lo conte d’Urgell y a la veritat no ne te tant de dret, no dic com Ferrando, pero ni encara com el duc de Gandia. Y encara aixi atenent a respectes humans, Ferrando es fill d’una catalana, pero el d’Urgell d’una Lombarda”.
Sobre esta preferencia que el Sant donà al de Gandia s’oferix un reparo y es que el conte era besnet d’Alonso IV y el duc era besnet de Jaume II, pare d’Alonso y aixi estava un grau mes llunt de Marti, ultim posseidor. Pero ad esto es respon que el duc heretà el mateix dret que tenia son pare quan Marti mori; y el duc vell, com a saber era net del dit Jaume estava a la mateixa distancia de Marti en lo conte d’Urgell; pera atra banda tenia els graus intermijos de millor especie perque no mediava un subjecte (aço es, son pare l’infant Pere) que no fora rey, pero en l’estirp del d’Urgell mediaren dos que no foren reys.
No fa prou en tot un sant Vicent pera reduir els anims rebelts del mal content, pero els Regnes y Ciutats celebraren en molta alegria tan encertà sentencia. En particular en Valencia hi hague tant alboroç y festes que fou precis manar als oficials y llauraors que tornaren al treball y cultiu de les terres en tal de que no es pergueren.
Al sendema de la publicacio de la sentencia, ya ho va saber lo nom del rey que estava en Conca en sa muller y fills, que eren cinc infants y dos infantes, en els quals (costejat de la noblea d’Arago) s’encaminà a Saragossa, a on estava el 3 d’agost y es detingue hasda els ultims d’octubre, en que parti pera Lleida, aon lo conte d’Urgell per ses embaixaors a 28 del mateix mes li prestà obediencia, en frau. Pera fer temps y cobrar forces en les tropes que pera ferli la guerra li oferia el duc de Clarencia, angles.
De Lleida parti breument lo rey a vore a Benet XIII que ya estava en Tortosa, a on entrà Ferrando lo dia 7 de novembre y estigue hasda el 22 en que ixque pera Barcelona, a on es detingue lo resto d’est any y gran part del següent.
En este mig temps, confederat el conte d’Urgell en el de Clarencia y atres potentats extrangers, alçà el peno y li mogui guerra. S’apoderà dels castells de Tramas y Montarago, con que lo rey li hague d’enviar gent a Osca pera defendre l’entrà que feen les tropes angleses, auxiliars del d’Urgell. Pero havent les del rey destrosat un regiment enemic lo 10 de juliol, s’acollonaren tant els anglesos que es retiraren de l’aliança y deixaren al d’Urgell tan enflaquit que es refugià y pensà ferse fort en Balaguer, a on acodint el rey en lo seu eixercit, li posà el siti a 10 d’agost. Es defengue valentment el conte d’Urgell hasda el 26 d’octubre de l’any 1413. Eixe dia, veent molts desertats del seu y que ya aquella ciutat no es podia defendre, rogà a l’ìnfanta Isabel sa dona, germana de la mare del rey, que ixquera a implorar sa clemencia. Ixque l’infanta y derretida en llagrimes el suplicà que, usant de la seua pietat, concedira a lo seu home la vida, sense lesio de membre, ni opressio de carcel o desterrament de la Corona d’Arago. Resistintse el rey, alegant els grans crimens que contra ell hi havia perpetuat el conte; pero a la vesprà el manà cridar y pel respecte que debia a la gran senyora, concedi la vida al conte y que no padeciese mutilacio de membre, ni desterro de ses Regnes. Y aixi li va dir al conte, que eixe mateix dia se li va tirar als peus. Pero el va condenar a confiscacio de bens y a carcel perpetua, primer en lo castell d’Useya a on estigue hasda l’any 1426 y despres en el de Xativa, hui cridat de Sant Felip, a on mori.
Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.
Libro II, capitul XXIII – pag. 353 y següents.
INTERREGNO DE LA CORONA D’ARAGO, EN QUE SANT VICENT FERRER FON TRIAT PERA DECLARAR SUCCESSOR.
PROSEGUÍX LA MATEIXA MATERIA EN LA SENTENCIA QUE A FAVOR DE L’INFANT FERRANDO DONA EL MESTRE VICENT FERRER DECLARANTLI SUCCESSOR Y REY DE LA CORONA D’ARAGO.
Liquidats, segons havem vist, els merits y accions dels competiors sobre el dret a la Corona d’Arago, passaren els nou juges en lo castell de Casp a votar qui deuria ser el llegitim successor y rey d’esta Corona. Votaren, puix, el 24 de juny. Y no obstant que entre ells hi havia un arquebisbe y un bisbe molt doctor, y ser tambe gran lletrat Bonifaci Ferrer, Aranda, Gualbes y Bardaxi, en tot aço era tal el concepte y veneracio que tenien al mestret Vicent Ferrer, que vullgueren que votase ell el primer. Convino al sant y voto aixi:
“Yo fray Vicent Ferrer, de l’Orde de Predicaors, Mestre en Teologia y u dels nomenats diputats, dic segons lo meu alcanç y puc que a l’Inclit y Magnific Senyor Ferrando, Infant de Castella, net del senyor Pere, rey IV d’Arago y II de Valencia, de feliç memoria, pare del senyor rey Marti, de memoria excelsa, ultimament mort, mes prop varo, naixent de llegitim matgrimoni y conjunt entre abdos en grau de consanguinitat (1) (respectant al dit senyor rey Marti) debem y estem obligats a tindre per lo seu verdader Rey y Senyor de Justicia y amparantli el pleit d’homenage de fidelitat els dits Parlaments, els subdits y vassalls de la Corona d’Arago, segons Deu y la meua consciencia. Y en testimoni de lo dit firme de la meua ma els presents y els fortalixc en lo meu sagell pendent”.
(1) L’infant Ferrando era fill d’Elionor, filla del dit rey Pere II de Valencia, germana del rey Marti, casà en Joan fíll d’Enric de Trastamara, rey de Castella.
Firmà el sant y tras d’ell el bisbe d’Osca, despres son germa Bonifaci, Gualbes, Bardaxi y Aranda en tal veneracio al sant que expresaren lo seu vot escribint cadascu aixi: “En tot y per tot vullc y m’acoste al sentir del sobredit Senyor Mestre Vicent”.
Dels juges restants, l’arquebisbe de Tarragona donà lo seu vot a qui del conte d’Urgell o duc de Gandia es jujase mes idoneo pera el cetre. Valseca determinadament votà per Urgell. Bertrán suspengue lo seu vot, alegant el curt temps que hi havia tingut pera formar jui en causa tan greu. Pero com en els Parlaments quedà acordat que la sentencia que donaren els sis ((havent u de cada regne) ixquera en nom de tots, ixque aixi lo que en eixe propi dia es donà a favor de l’infant Ferrando. Formarentse tres eixemplars juridics, dels quals s’entregà u a l’arquebisbe de Tarragona, atres al bisbe d’Osca y atre a Bonifaci Ferrer pera que cadascu els guardase en nom de la seua provincia. Al sendema es notificà als tres alcaldes del castell pero es conservà en tancat silenci hasda lo dia 28 de juny en que es deuria de publicar.
Pero d’esta celebérrima funcio s’armà junt a l’iglesia un entaulat en banc autoriçats y adornats en brocats pera els nou juges y atres assents menors pera els embaixaors y atres cavallers.
Aplegà lo dia aplaçat y a les nou del mati baixaren del castell els dits juges, acompantays de molta noblea; y sobre el dit entaulat s’assentaren en un banc per est orde: es sentà enmig l’arquebisbe; y a sa ma dreta fray Bonifaci Ferrer, Valseca y Aranda; y a la ma esquerra Bardaxi, Vicent Ferrer, Gualbes y Bertrán. El bisbe d’Osca no s’assentà perque va celebrar de pontificat en un altar que s’ergui a la porta de l’iglesia, que fea casa dels juges.
Es cantà la missa en gran solemnitat y al remat, pujà Vicent Ferrer al pulpit que alli estava prevenit y predicà un gran sermo, prenint per tema lo del capitul 19 de l’Apocalipsis (AP. 19,7). Rematat el sermo, prengue el Decret y Sentencia que s’havia de publicar. Estava en llati y aixi heu llegi el mestret, pero en valecià, diu aixi:
“Nos Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona; Domingo Ram, bisbe d’Osca; Bonifaci Ferrer, gran don de la Cartoixa; Guillem de Valseca, doctor en lleys; fray Vicent Ferrer, de l’Orde de Predicaors, mestre en Santa Teologia; Berenguer de Bardaxi, senyor del lloc de ZA y DI: Francesc d’Aranda, donat del monasteri de Porta Coeli de l’Orde de la Cartoixa, natural de Terol; Bernat de Gualbes, doctor en adbos drets; y Pere Bertrán, doctor en decrets; es a saber, els nou diputats o electes pels Parlaments general y, nos, puix, diguen de publicar que els sobredits Parlaments, els subdits y vassalls de la Corona d’Arago, donem y estem obligats a prestar l’homenage de fidelitat...”
Aci parà un poc el sant, fent con una disgresio alegre y jocosa pera encendre mes la set en que ardia el moment de saber lo nom de lo seu nou Rey, y despres prosegui, llegint en veu mes alta.
“A l’Ilustrissim, Excelentissim, Poderosissim Princip y Senyor Ferrando, Infant de Castella”.
Apenes acabat de nomenarli foren tantes les aclamacions de la gent, acompanyaes de trompetes, clarins y atres instruments musics y tal el guirigay de les campanes, que no pogue lo nostre sant dir mes paraules. Fon l’alegria gran y general quan escoltaren lo nom d’est aclarit pinrcip, de quines nobles y cristianes costums estaven prou adonats. Ad esta publicacio de la sentencia assitit Garivay en representacio del pontifix Benet XIII (El Papa Lluna).
En tot est aplauso, no depararen lo seu dictame els parcials del conte d’Urgell, antes quedaren tan mal contents com despres mostraren, lo que a molts els costà la vida. Escomençaren despres a queixarse de la sentencia, notant als juges d’enemics de la patria, puix que llevaren la Corona a un natural d’ella, que era el d’Urgell, y la donaven a un extranger. Vullgue el mestre Vicent assosegarlis y pujant al sendema al pulpit els va fer una platica de molta erudicio y entre atres coses els va dir:
“Germans, en pulits de justicia no s’accepten persones ni se aten a pasions. Gran sentiment feu per lo conte d’Urgell y a la veritat no ne te tant de dret, no dic com Ferrando, pero ni encara com el duc de Gandia. Y encara aixi atenent a respectes humans, Ferrando es fill d’una catalana, pero el d’Urgell d’una Lombarda”.
Sobre esta preferencia que el Sant donà al de Gandia s’oferix un reparo y es que el conte era besnet d’Alonso IV y el duc era besnet de Jaume II, pare d’Alonso y aixi estava un grau mes llunt de Marti, ultim posseidor. Pero ad esto es respon que el duc heretà el mateix dret que tenia son pare quan Marti mori; y el duc vell, com a saber era net del dit Jaume estava a la mateixa distancia de Marti en lo conte d’Urgell; pera atra banda tenia els graus intermijos de millor especie perque no mediava un subjecte (aço es, son pare l’infant Pere) que no fora rey, pero en l’estirp del d’Urgell mediaren dos que no foren reys.
No fa prou en tot un sant Vicent pera reduir els anims rebelts del mal content, pero els Regnes y Ciutats celebraren en molta alegria tan encertà sentencia. En particular en Valencia hi hague tant alboroç y festes que fou precis manar als oficials y llauraors que tornaren al treball y cultiu de les terres en tal de que no es pergueren.
Al sendema de la publicacio de la sentencia, ya ho va saber lo nom del rey que estava en Conca en sa muller y fills, que eren cinc infants y dos infantes, en els quals (costejat de la noblea d’Arago) s’encaminà a Saragossa, a on estava el 3 d’agost y es detingue hasda els ultims d’octubre, en que parti pera Lleida, aon lo conte d’Urgell per ses embaixaors a 28 del mateix mes li prestà obediencia, en frau. Pera fer temps y cobrar forces en les tropes que pera ferli la guerra li oferia el duc de Clarencia, angles.
De Lleida parti breument lo rey a vore a Benet XIII que ya estava en Tortosa, a on entrà Ferrando lo dia 7 de novembre y estigue hasda el 22 en que ixque pera Barcelona, a on es detingue lo resto d’est any y gran part del següent.
En este mig temps, confederat el conte d’Urgell en el de Clarencia y atres potentats extrangers, alçà el peno y li mogui guerra. S’apoderà dels castells de Tramas y Montarago, con que lo rey li hague d’enviar gent a Osca pera defendre l’entrà que feen les tropes angleses, auxiliars del d’Urgell. Pero havent les del rey destrosat un regiment enemic lo 10 de juliol, s’acollonaren tant els anglesos que es retiraren de l’aliança y deixaren al d’Urgell tan enflaquit que es refugià y pensà ferse fort en Balaguer, a on acodint el rey en lo seu eixercit, li posà el siti a 10 d’agost. Es defengue valentment el conte d’Urgell hasda el 26 d’octubre de l’any 1413. Eixe dia, veent molts desertats del seu y que ya aquella ciutat no es podia defendre, rogà a l’ìnfanta Isabel sa dona, germana de la mare del rey, que ixquera a implorar sa clemencia. Ixque l’infanta y derretida en llagrimes el suplicà que, usant de la seua pietat, concedira a lo seu home la vida, sense lesio de membre, ni opressio de carcel o desterrament de la Corona d’Arago. Resistintse el rey, alegant els grans crimens que contra ell hi havia perpetuat el conte; pero a la vesprà el manà cridar y pel respecte que debia a la gran senyora, concedi la vida al conte y que no padeciese mutilacio de membre, ni desterro de ses Regnes. Y aixi li va dir al conte, que eixe mateix dia se li va tirar als peus. Pero el va condenar a confiscacio de bens y a carcel perpetua, primer en lo castell d’Useya a on estigue hasda l’any 1426 y despres en el de Xativa, hui cridat de Sant Felip, a on mori.
No hay comentarios:
Publicar un comentario