viernes, 30 de diciembre de 2016

PANCATALANISME: GENESIS I EVOLUCIO


Per: Ramon Garcia Hernandez
Noviembre 1992

LAMENTS D’AZAÑA EN SES MEMORIES DE GUERRA

El 24 de setembre de 1932  Azaña aplegà a Barcelona, al saludar-li Macia, li diu que: “en la concesio de l’estatut evitava una guerra entre Catalunya i Espanya”, Azaña li contestà: “El vostre himne historic es queda sense enemic a qui motejar.

Este tindria temps de reflexionar hasda el moment de sa mort produida en lo seu obligat desterro en Montauban (Francia) en 1941,  sobre el seu apoyo a l’Estatut de Catalunya. Ha soles n’hi ha que llegir ses “Memories politiques i de guerra” i “la velà de Benicarlo”, escrita esta ultima en sa residencia de La Pobleta en Valencia. Estes ne son lo seu vertader testament politic. En ell dona a entendre l’amargura de la guerra civil, aon subyaç el convenciment de l’exclusivisme nacionalista i de sa postura irritant i mendaç. Repleguem algo al respecte que apareix en elles.

3 de maig de 1937. “que per moltes i molts molt grans i encadaloses que hagen segut les proves d’insoliratirat i desafecte, d’hostilitat, de “chantajisme” que la politica catalana d’estos mesos ha donat front al govern de la Republica...” (pag. 58). “El major obstacul per a l’accio del govern serà la politica tortuosa dels homens de la Generalitat; (...) ara posaran mil trampes i estaran amagats en espera d’una ocasio” (pag. 59).

3 de juliol de 1937. “Pi i Sunyer, Alcalde nominal de Barcelona es u dels pocs politics catalans en que es podia parlar noblement”. I mes avant dirigint-se a Pi diu:” ...en el fondo n’hi ha sempre una camaraderia entre catalans, en virtut de la qual mai es barallen uns contra atres seriament” (pag. 122-122).

28 de juliol de 1937.  “La carta (de Companys) en un sintoma. Repetidament l’he dit al president del Consell i al govern en ple que les gents de la Generalitat..., tractaran de promoure un conflicte, en quant trobaren un pretext per a parlar de la catalanitat ofesa o de les llibertats chafaes, etc. etc. I en una ocasio propicia. “Lo millor dels politics catalans es no tractar-los”.

9 d’agost de 1937. “El president del Consell, recientment  aplegat de Barcelona vingue a contar-me ses conversacions en aquells senyors. L’impresio de Negrin es desagradable. Moltes queixes d’ells per coses  menudes, imposibilitat de concretar res formal. Lios; paraules, falsetat” (pag. 213).

13 d’agost de 1937.  “Companys i atres se lis acaba l’estupida comedia de que les terres aragoneses les haja conquistat Catalunya per a la Gran Catalunya”. (pag. 218).

10 de setembre de 1937. “Estes llinees ham fan recordar algunes atres circunstamcies d’aquella desbaratà expedicio naixcuda de la tartarina vanitat, petulancia i desvarià ambicio d’alguns politics barcelonins.” “Alguns, en Barcelona, havien per lo vist decidit aprofitar l’ocasio per a construir la “Gran Catalunya”, sometint a les atres provincies proximes. Vollgueren conquistar Arago, tambe les Balears. Bayo em telegrafiava tots els dies contat-me els progresos de l’expedicio que hi havia mampres “per orde de la Generallitat de Catalunya”. En atres comunicats es dia que conquistava les Balears per a Catalunya, Quan desembarca, demanà cent banderes catalanes (...) Megalomania i egoisme".”(pag. 269-270).

19 de setembre de 1937. “ Des de usurpar-me (i al govern de la Republica en qui ho compartix) el dret a l’indult, cap a baix, no s’han privat de cap  de transgresio, de cap invasio de funcions. Assaltaren la frontera, les aduanes, el Banc d’Espanya...Volgueren conquistar Arago, decretaren l’insensata expedicio a les Balears, per a constituir la Gran Catalunya, de Prat de la Riba” (pag. 291).  “Per lo vist es me facil fer una llei, encara que siga lo seu estatut, capaç de satisfer les aspiracions de Catalunya, que arrancar la raïl psicologica del recel, de la desconfiança, de les emulacions vanidoses i, sobre tot, la raïl d'eixe sentiment depriment de poble incomprendit i vexat, que obstenten alguns de vostes” (se ho diu a Pi i Sunyer). “En el temperament que tinc, si yo fora catala, eixe sentiment m’avergonyiria” (pag. 296)

20 de setembre de 1937. “Prieto, a Pi i Sunyer li ha soltat aço: “Mire voste: yo soc d’una franquea brutal. Tot lo que passa en Catalunya prove de que vostes  estan governats per un malalt com Companys, i per dos miserables canalles con Tarradellas i Comorena incapaços d’una accio noble, me diu” (pag. 299)

20 d’octubre de 1937. “Els catalans l’han indicat (a Negrin) que, una vegà el govern en Barcelona podria fer-se una modificacio, reduint-se el numero de consellers de la Generalitat i aumentar-se el de ministres catalans en el govern de la Republica. ¿Ho veu voste? –li dic a Negrin- ya ixen les combinacions. Son com l’hedra. Se li pujaran a voste per les cames hasda envoltar-lo” (pag. 333). (J. Boronat Gisbert. “Max Aub, Azaña i els catalans”. “Murta nº. 17, oct. 1979. Pag. 6,7 i 8 (El proyecte de recatalanisacio...)

RESUMINT

Morts fisicament Admirall, Prat de la Riba, Macià, i un llarc etcetera de nacionalistes que enarbolaren l’antorcha del pancatalanisme, sa idea, lo seu proyecte i s’estrategia seguixen vives, vigorisaes i actualisaes. No es una qüestio teorica a soles, sino que es un programa que està realisant-se dia a dia sense desmai i sense llimit cronologic ni fre que el detinga.

Es com una carrera de relevos, a on el corredor de tanda, d’una marcha que han iniciat uns atres, replega el testic que justifica un recorregut salvat per lo sea antecessor. Aixi el pancatalanisme actual ha replegat el “testic” i s’ha trobat en un proyecte degudament estructurat, molt be estudiat i programat, en una estratgegia i una tactica acrisolà per tots estos sigles de lluita. Aço ha fet possible el transmetre eixa consciencia colectiva del “Fet Catala” i que fora asumit per tot el teixit socio-politic i hasda l’eclesial de Catalunya.

Al fil de l’expost i per a concloure, mos be com anell al dit, un document airejat per “El Periodico de Cataluña”, en fecha del 28.10.90, -alguns mijos s’han fet eco- que no es ni mes ni manco que el desenroll de tota la filosofia pratiana. Un document elaborat per les altes instancies de la coalicio de partits que governen en Catalunya (CDC-UDC), s’antenga Convergencia i Unio. Elevat, per al seu estudi i acceptacio, a l’Eixecutiu catala. Son unes propostes per a aumentar la consciencia nacional de Catalunya, o siga los “Països Catalans”. Aço no es cap de novetat. Es lo que des de moltissins anys està fent el pancatalanisme a tots els vivells, dins i fora d’Espanya.

En el dit document es senyala l’estrategia de la recatalanisacio, quins ambits d’actuacio van desde el control i l’alineacio del pensament, des de l’ensenyança primaria a l’Universitat i l’investigacio, passant pels mijos de comunicacio i de les entitats culturals i de l’oci, sense oblidar al mon empresarial, aixi com de la proyeccio exterior, infraestructures i l’administracio, etc. etc. Es cert que el Sr. Pujol, Roca, etc., han tractat de desmarcar-se del document ara que ha eixit a la llum publica, pero sa trayectoria nega veracitat ad estes declaracions.

Com a tasca fonamental a realisar en tots els ambits que senyala el document en qüestio, està la d’incidir en la sensibilisacio sobre la personalitat catalana, entenent com a tal els “Països Catalans”. Per a allo es precis la divulgacio de l’historia del “Fet Nacional Catala” i del seu transfondo mitic. Del nou concepte de nacio dins del marc europeu de lo que es Catalunya, o siga els “Països Catalans”. Tambe es parla d’airejar tot allo que done fe del memorial d’agravis, descobrint-lo, constatant-lo i divulgant-lo en l’objecte de que es coneguen els fets discriminatoris i les carencies a que està somesa Catalunya.

No podia faltar en el document, la rao, fonament i meta final que es perseguix: La sobirania de Catalunya, dins del marc europeu. En eixe sentit camina. Tambe parla d’impulsar el sentiment nacional catala davant els professors, pares i estudiants, ademes de potenciar l’us de la llengua catalana entre tots ells. Exigir-lis al mateix temps el coneiximent de la geografia i l’historia dels “Països Catalans”. Controlar la formacio del professorat d’EGB i la catalanisacio dels programes d’ensenyança. Reorganisar el cos d’inspectors per a controlar la normativa de la catalanisacio.

Potenciar les Associacions de pares, en gent que tinga criteris nacionalistes. Potenciar per l’exterior la llengua catalana, aixi com tambe les associacions de professors universitaris, i les equivalents d’estudiants nacionalistes. Potenciar a personalitats d’ideologia nacionalista en els orguens rectors de les tres universitats.

En relacio als mijos de comunicacio, potenciar-los per a que siguen eficaços en la mida de que poguen transmetre el model nacional catala, extenent l’ambit d’actuacio per a que apleguen a tots els “Països Catalans”. Per a conseguir aço haura que incidir en els periodistes i tecnics de comunicacio. I per a tindre garantia de que eixa consciencia nacional  siga real es tindra que introduir gents en els puestos claus, en estos mijos, que tinguen consciencia nacionalista.

En quant a la proyeccio exterior donar a coneixer l’existencia de Catalunya, els “Països Catalans” en tot lo mon, especialment Europa. Tambe hi ha que estretar els llaços entre tots els “Països Ctalans”, i conseguir que Barcelona siga la capital economica, comercial i turistica-cultural del Mediterraneu del Gran Sur Europeu.

Aço no es pot considerar com a un proyecte de futur a estudiar. Es una realitat constatà dia a dia. Es un programa que ya fon posat en practica per Prat de la Riba, des de la Presidencia de la Mancomunitat de Catalunya. Hui, ses epigons, a soles han tingut que seguir desenrollant-lo i adaptant-lo a tenor de les circunstamcies, cosa que estan fent des de fa moltes decades.
L’unica novetat, si cap aixi considerar-la, es l’exit que ha supost com a producte d’exportacio, tant pel resto d’Espanya com per l’extranger quina promocio a nivell universitari es evident, com evident es el fet palpable de sa proyeccio en aquelles zones a absorbir. I  tambe el que siguen les mes altes instancies d’estes Comunitats –governs autonomos i universitats, organismes que inciden directament en la societat- els promotors i “gendarmes”  de que es cumplixen els “diktats” filologic-politics del pancatalanisme.

Aixi es fa bona la sentencia del comentariste i escritor frances Francois Revel, replegà en son llibre “El Conocimiento inutil”. “No es la veritat sino la mentira la força que mou a la societat del nostre temps i son certes persones i certs mijos –i certes institucions, afegim- els que manipulen l’informacio hasda aplegar a llegitimar, gracies al prestigi de que gogen, estes mentires flagrants”.

I en esta lluita que tenim mampresa algunes gents de Valencia, com en atres Comunitats, toma cos la de Davit contra Goliat. Esperem que tinga el mateix fi que aquella.


No hay comentarios: