viernes, 30 de diciembre de 2016

PACTE LLINGÜISTIC



E
stes passaes festes he dedicat algun que atre ratet a pensar en el pacte. He recordat l’agradosa conversacio de  l’Astoria i les hores següents d’amical convivencia en companyia d’eixes bones persones que m’han paregut Eduart Mira, Damia Molla i Rafel Company. He tornat a llegir els comentaris de prensa, cartes al director i articuls referits al tema. I m’he posdat a escriure lo següent.

Primer. L’unio de tots els valencians en una cosa per la que val la pena treballar. I dic els valencians. No hi ha perque rebujar de bestreta, per a un llunta futur, unes atres aliances i posssibles compromisos, pero pensar en ells, ara mateix, es un obstacul. Qualsevol emissari, tapat o manifest, per a defendre uns interessos no estrictament valencians, es un cudol en mig del cami de la reconciliacio. En qüestio de llengua valenciana no pot haver ni castellanisme ni catalanisme. Prou de mal han fet al valencià un i atre.

Segon. Un pacte llinguistic inmediat, que no tinga com a base i punt de referencia el parlar de la poblacio, que usa com a llengua corrent la seua materna valenciana, es un pacte impossible. Tenim una llengua encara viva, una llarga evolucio i uns classics. Tan alie mos deu de ser per a la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans com la Real Academia de la Llengua Espanyola. Hem de fer primer lo que ens pertoca, des de lo que es i sempre ha segut nostre, No tornem a mesclar i empudegar.

Tercer. La faena es molt llarga. Els pactes fet de pressa no solucionen res. Bona prova son les Normes del 32. Foren per al valencià com un Cavall de Troya, una trampa mortal, la falca que va obrir encara mes fondo el clavill de la separacio entre mosatros. Ningu les ha complides, i seguim mes enfrontats que mai. Lo millor que es pot fer es soterrar-les, perque mortes ho estan ya fa temps.

Quart. Mentres la llengua valenciana no siga rescpectà com a tal, mentres els nostres simbols, els nostres autors, les nostres peculiaritats, els nostres productes, el nostre passat, no siguen reconeguts i acceptats com a valencians, que no ensomie ningu en una hipotetica unitat. Faren comunitat en el qui siga, pero sempre com a valencians. Si algu pensa que el nom es renunciable, que diga a l’atra part que renuncien al d’ells en nom de l’unitat. A vore si els convenç.

Quint. Està be que mirem sobre tot al futur. Pero no anem a construir en l’aire, ni tampoc sobre arena. Vullgam o no vullgam, construim sobre un passat, i este està molt somogut, molt fortament manipulat. Si no posem ben ferm els fonaments, tot mos caura damunt. Es precisa una seria revisio. No em referixc al passat proxim, el de les nostres esterils divisions: oblidem-les.  Em referixc al passat historic, interpretat i adobat, segons el cas, a favor de Castella o Catalunya, com si Valencia no existira, o fora un accident, o no passara de ser un numeret de comparsa. Pensar que aixo no s’ha de tocar per al futur es pensar un arbre sense arrels. Mos sacsaram i mos arrancaran quan vullguen. No volem, està clar, res que no siga nostre. Pero tampoc tenim que cedir a ningu res de lo nostre a canvi de no res. A cada u lo seu, i tots en pau.

I Sext. Em de tindre tots molta paciencia i un sac de bona voluntat. Acusant-mos mutuament, desconfiant de tot, no faren mai res. Els homens de trellat raonen i convencen, si poden. Tambe escolten i es deixen convencer per raons. Pero hi ha un animal, que tots portem ben dins, el qual, quan se sent agredit en propi territori, mostra  els dents, trau les ungles i lluita a mort, si es precis, contra els mes poderosos enemics. I si s’aferma be en lo seu, sol fer-los fugir, el rabo entre les cames. ¿Tenim els valencians instint certer de quin es propiament el nostre territori, lo que devem defendre contra tot despotisme, ya siga politic, economic o ilustrat, al que sempre acompanyen mercenaris, oportunistes i aprofitats? La gent de bona voluntat no deu perdre de vista este aus carronyeres, que de la montandat omplin el ventre.

Tenim molt que patir, pels osbcurs interessos creats, que no voldran soltar la que hasda ara han cregut ser presa facil, pero que ya no ho es. Haurem molt de patir si volem continuar pel dificil cami de l’unitat.

Joan Costa i Catala
                          El ferro que desperta
                          Valencia 1998