viernes, 30 de diciembre de 2016

NOUS DOCUMENTS SENSE CONTEMPLAR ENCARA


 Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.



Els llibres de l’Historia d’Espanya mos han donat a entendre, a traves dels sigles, que en Valencia, en el moment de ser reconquistats per les hosts cristianes, integraes per aragonesos, castellans, navarresos, i gents de l’antiga Marca Hispanica o siga dels contats de Barcelona, etc., lo que hui conexiem com a Catalunya, no quedava a soles ni u a soles dels cristians, o poc mes. Es u dels tants cliches que se mos transmitisen sense saber d’a on  arranca el primer esllabo de la caena.

Por aixo, i com aportacio final, durè al coneiximent del lector un ultim acopi de dats que avalen l’existencia segura i diafana d’una llengua valenciana parlà en estes terres en els dies en que travessaven el “telo d’acer” del domini mulim els eixercits de Jaume I el Conquistaor.

A.    ¿Existia una verdadera activitat religiosa per part dels cristians valencians, si els hi havia?.

La resposta ad esta qüestio, la mes fonamental per a apoyar l’afirmacio de que es parlava romanç en Valencia en l’epoca de la conquista cristiana, mos la donen estes senyes historiques:

Entre els codics de la Catedral de Valencia es troben les “Constituciones Synodales Ecclesiae Valentinae”, donaes algunes en anys molt coincidents en la conquista cristiana. Foren otorgaes per Andreu d’Albalat, Jazpert de Botonach i atres prelats valencians. Conte el lligam a que fem referencia treinta i huit constitucions del bisbe Andreu d’Albalat (1248), quatre de Jazpert de Botonach (1276) i les restants perteneixen a l’iglesia tarraconense, de la que llavors era sufraganea la de Valencia.

¿Qué aporten al preguntat formulat abans? Algo prou revelaor: pels mateix anys en que es duia a cap la reconquista de les terres mores de Valencia existien en elles res mes que cent deneu parroquies que formaven la diocesis de Valencia. En efecte, en el full 1 de codic s’oferix la relacio d’estes parroquies. ¿Qué no hi havien cristians en Valencia quan aplegà Jaume I? ¿Es possible que, als deu anys exactes de la conquista de la Ciutat de Valencia, els conquistaors hagen creat ya tal numero de nucleus cristians? ¡Ni els hi haguera segut donat als missioners del Nou Mon, ni a la evagelisaora activitat de Sant Frances Xavier, alcançar tal comes!.

Seria antinatural pensar que un grapat de guerrers pogueren dur a terme un efecte de tal magnitut evagelisaora en terres de moros, en unes terres de les que, segons diu la mala historia, hi havien segut erradicats, sense deixar rastro, tots els mossaraps, en les que no hi havia res mes de lo que hi havia: moros i mes moror. ¡Quasi provoca el riure” ¡Pero “aixi” es fa l’historia!.

Senya important que dona resposta igualment a l’interrogacio abans formulà es el fet de que apleguen a formar-se personalitats tan destacaes en la Valencia de l’epoca como “Sant Pere Pasqual o Arnau de Vilanova”, lo que demostra, contrariament a lo que afirmen molts autors, que les mossaravies valencianes no hi havien segut “virtualment exterminaes” –com diu, per eixemple, Alvaro Galmes-.

Onze anys abans de la conquista, aço es, en 1227, hi havia naixcut en la ciutat de Valencia Sant Pere Pasqual de pares mossaraps,  fet que demostra la vitalitat del cristianisme en estes terres. Estos nucleus cristians deurian de ser molt actius a la vista de lo que s’ha dit en el punt precedent: hi havien bisbes i, per consegüent,  vida religiosa colectiva. Una senya a favor d’est asert: en la Catedral de Valencia en un full en pergami que servix de guarda a la “Tabula Speculi Historialis (un index alfabet de l’Historial de Vicent de Belvaco –o Beauvis-) manat fer per Joan Hautfuney, presbiter,  encara que este codic fon regalat ad esta Catedral per Pere Gustart, sochant de la mateixa, en l’any 1388, la lletra es del sigle XIV o, inclus, anterior, per quant, en el full del pergami del principi es troba la següent nota, d’atra ma: “Aquest llibre es apellat taula sobre les quatre pars del vincent, ço es del Speculum istoriale. Lo qual era de Mossen Pere Gustart de la seu de Valencia y lo qual lo dit mossen en pere dustart dona a la seu de Valencia presents testics mossen pere de Monfort canonge de la dita seu y en Ramon piquer sub sagrista de la dita seu fou lo XV de agost any MCCCLXXX y huit”. Codics com este abunden en l’Archiu Catedralici de Valencia , tal es el cas de “In epistolas S. Pauli”, de Pere de Tarantasia, en lletra del sigle XIV tambe, pero en quin full 196 es llig: “Iste tharantasia fuit de ordine predicatorum et sub pontifice innocentius V. 1276”. Es podrien afegir atres eixemples.

Tot aço mos demostra l’activitat religiosa i encara teologica de la seu i de la Catedral de Valencia en l’epoca a que mos referim. No estava morta la vida cristiana en estes terres oficialment de moros.

Per lo que respecta a “Arnau (o Arnaldo) de Vilanova”, l’atre eixemple aduit a favor de la mossaravia valenciana en els dies de l’aplegà de les tropes cristianes es pot dir que naixque en les properies de la Ciutat de Valencia pels dies de la conquista, es dir, cap a 1238. Estricte contemporaneo de R. Llull, pese a que nos conste que hi haguera hagut contacte entre abdos. Dominava el llati, el grec, l’arap i l’hebreu, que li possibilitaren sa dedicacio per un temps a la traduccio d’obres cientifiques. Mege per l’Universitat de Montpeller, eixerci sa professio en Valencia i fon mege de Pere I de Valencia, el Gran. Ensenyà en Montpeller, a on fon mege i amic de Jaume II de Valencia, el Just. A escomençaments del sigle XIV estava en Roma com a mege de Bonifaci VIII.