viernes, 30 de diciembre de 2016

PANCATALANISME ENTRE VALENCIANS



Per: Vicent Ramos
Valencia, 1988

El triumf de Valencia sobre el pancatalanisme imperialiste a soles es pot sonseguir en la me ferrea unio de tots els valencians que ni traicionen lo seu passat ni es rendixen davant cap d’amenaçaor futur.

Molts factors estan contribuint a tan desgracioà realitat, principalment dos: el totemisme llingüistic i la corrupta paxis politica.

PANCATALANISME


El germe “per se” de l’imperialisme catala es troba en el nacionalisme misticament exaltat per Prat de la Riba, la formulacio explicita, doctrinal, del mateix la trobem en l’obra “El nacionalisme catala” d’Antoni Rovira i Virgili, quina texis anem a expondre.

El nacionalisme “sensu stricto”, mes que una teoria, es un fet: “La doctrina pot ser discutida, l’historia pot ser interpretà diversament. Pero el fet no pot negar-se; i este fet es que Catalunya reclama s’autonomia plena, politica i espiritual (...). Estem en presencia de la reformacio d’un poble, de la reencarnacio de l’anima nacional”.

El “fet” nacionaliste, la “reencarnacio de l’anima nacional” -¿no trobem analogues i hasda identiques expresions en tots els imperialismes i dictaures, fascismes, nazismes i comunismes politics de tots els temps?- s’ha produit en el despertar del “verp”, la llengua, que,  d’instrument o vehicul, passa a rail i fonament del mes voraç nacionalisme localiste. Quant parlen catala ne son catalans. Aixi ho dogmatisa Rovira: “Quan el domini geografic d’un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’eixa nacionalitat”.

De tal disparat sofisma –basta vore la distribucio universal de llengües i nacions- es deduix que els “limits geografics de la nacionalitat catalana son tambe els limits del futur Estat nacional que constituix el suprem ideal del catalanisme”.

En sa virtut, “units pel comu orige, per la comuna historia i pel comu llengüage, els catalans, els valencians, els mallorquins, els ressellonesos ne son un mateix poble, una nacio unica”. Per lo tant, la distincio gentilia es mera formula tendent a sa mes inmediata desaparicio o absorcio: “I hui, en Catalunya,  ya no es diu molts valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca”.

“Les Illes Balears son la Catalunya insular, com el Principat i el Regne de Valencia ne son la Catalunya peninsular, com el departament frances dels Pirineus Occidentals es la Catalunya ultrapirenaica”.

Sobre esta base territorial i llingüistica arraiga el pancatalanisme, “manifestacio d’eixe espirit expansiu de nostre ideal nacional”, que aspira “a l’integracio de totes les terres de llengua catalana en un Estat autonomon, membre d’una futura  Federacio hispanica, iberica, occidental, llatina o europea”.

En el vocabulari d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyan, 1949), la paraula autonomia es quasi sempre sinonima d’independencia o separatisme: “Els catalans no son chiquets ni son folls. Sabem que la solucio separatiste no es algo que pugan lograr facilment, ni encara en dificultats. I, aixi, el separatisme catala –es dir, eixe flux i reflux de sentiments que la politica de Madrit produix sobre el nostres pobles-  no transcendix als fets de la politica (...). El separatisme catala, en lo seu aspecte politic,  no es mes que un sentiment variable i condicional.

“No es pense, empero, que eixe estat d’anim d’una bona part del poble catala no tinga importancia. Este separatisme no provocarà la guerra civil. Pero crea un divorci moral profunt. Aço es lo greu. Els catalans, cada dia mes, van sentint-se extranys a Espanya”.

Posats ya a desfer l’unitat espanyola, Rovira considera que, en les quatre “nacions” propostes per Prat de la Riba –Portugal, Castella, Catalunya i Vasconia- pot formar-se un “Imperi federal”. El supost es acceptat per l’autor en el cas de que Portugal s’integrara, puix, de lo contrari, “Catalunya a soles –i aci mos referim a la Catalunya nacional total, formant un a soles cos en Valencia i les Balears- es trobaria en condicions desventajoses per a lluitar contra les pretensions hegemoniques de Castella. Mes, si eixes pretensions tingueren, en el si de la Federacio, el contrapes de Catalunya i Portugal, l’equilibri s’establiria segurament”.

Tras lo dit, l’ideal catalaniste es el següent: “Des del punt de vista nacional catala, la solucio millor seria aquella que fera entrar a Catalunya, en personallitat propia, dins del vast conjunt d’una Federacio llatina u occidental”.

Es, puix, evident que el naixquent pancatalanisme –allà per 1914 a 1917- anhelava destruir no ya els vinculs espanyolistes, sino inclus els iberistics, posicio mantinguda hui, 1978, per ses mes radicalisats secuaços.

Resumint. Si el regionalisme catalaniste considerava a Valencia i Mallorca “terres germanes”, el nacionalisme va mes alla: les considera una mateixa patria que Catalunya.
Hui, el catalanisme “es completa i fondament pancatalaniste, exactament lo mateix que en 1978”.

Fundament: “la rail mes profunda del pancatalanisme es indubtablement la comunitat de l’idioma. Perque l’idioma es el llaç viu que unix a tots els catalans de l’ampla Catalunya nacional (...). Per la comunitat de l’idioma s’aplegarà a la futura unitat politica”.

(¿Qué novetat aporten, en nostre temps, els escrits de Fuster i companyia? Repetixen hasda la sacietat i intenten portar a la practica les idees de Rovira, a qui mai citen).

Dins d’este orde esquizofrenic, les lucubracions de Rovira en torno a la realitat de su Catalunya Nacional –la Gran Catalunya, de Prat- es detenen davant lo que supon el bilingüisme valencià, donant per indicutible que la llengua valenciana es en rigor la catalana. Pero entropecen en que gran part de la poblacio valenciana usa la llengua espanyola, que ell crida castellana. I llavors, Rovira, sense  pensar-ho molt, sense tindre en conte l’historia ni la dignitat i la personalitat del poble valencià, molt imperiosament, agarra el bisturi, talla sobre el mapa valencià i escriu: “Des del punt de vista nacionaliste, precisa una rectificacio de les fronteres de les provincies valencianes en   el sentit de segregar territoris en el sur i en l’oest, i de les fronteres de les provincies aragoneses en el sentit d’agregar a Catalunya una franja de territori a l’est de les mateixes”.

He aci clarissimament prefigurar el “Pais Valencià”, tal com es entes i difundit a partir de 1960 pels pancatalanistes –en la vanguarda, el “original” Joan Fuster-  naixcuts en solar valencià.

Valencia trencà, segregà, destruida per a major gloria de la Gran Catalunya, en l’actualitat, “Països Catalans”.

L’imperialisme catala no tardà en contar  en vasalls catalanisats en Valencia.