viernes, 30 de diciembre de 2016

PAÏSOS CATALANS



Per: Vicent Ramos

A) Nom i antecedents

Quasi tots els pancatalanistes de hui usen la denominacio “Països Catalans” per a expresar una especie d’unitat de totes les terres en les que, segons ells, es pala la llengua catalana. Son pocs els que,  en Prat de la Riba, preferixen “Gran Catalunya” o, en Rovira Virgili, “Nacio Catalana”. Manco son els que s’inclinen per englobar eixe quimeric tot en el vocable “Catalunya”, no desejat completament per Joan Fuster, quan, en 1962, es plantejà el “original” tema: “Pot ser –encara no es el meu punt de vista- que l’ideal fora l’adoptar, no ya la formula “Gran Catalunya”, sino senzillament “Catalunya” per a designar les nostres terres. Ara be, esta aspiracio n’hi ha d’aplaçar-se “sine die”. Podem preparar les condicions materials i morals per a que un dia siga factible. Per allo, en certs moments, es deu recomanar una cautela aguzà en l’us de la paraula “Catalunya  “.

“Hi haurien de fer els majors esforçs per a reservar-li en el futur aquella amplitut integral”.

Per estes i atres causes, Fuster preferix “Països Catalans”, reservant el terme “Principat” per a Catalunya “estricta”: “Països Catalans es el terme oportu que hui podriem trobar. Estic persuadit que no a soles es el mes oportu: crec que es l’unic que, en nostres cirsunstamcies actuals, pot servir-mos”.

Als deu anys de l’expost per Joan Fuster, Joan Bta. Cendrós es replanteja tan ardu problema, i es decidix pel de “Catalunya”: “...per a mi i per a moltissins catalans, lo nom de Catalunya no es a soles el de la patria, sino que es sinonim de Llibertat, Progres, Democracia (...). Catalunya es, en suma, l'expresio del nostre pensament i del nostre espirit individual i colectiu". ”'aço’, argumenta, que "mai“ ningu a parlat de Països Catalans, excepte ara, com mai ningu a parlat de Països Anglesos, ni de Països Suissos, ni de Païses Rusos, sino d’Anglaterra, Suisa i Rusia”.

En el mateix diari catala i pancatalanista, corresponent al 10 de febrer de 1977, Enric Garriga Trullols rebatix esta ultima tesis: “Voler que Catalunya siga ara lo nom del Principat i el de tots els Països Catalans es ara molt arriscat, ademes de ser confus i ilogic".”Afegix que, "si“ conseguim que tots els catalans dels Països Catalans diguen aço, quedarà molt clar que tots units formen la Gran Catalunya (...) Si els catalans a favor del tot, llavors, ¿per que hem d’esperar que valencians i illens renuncien al nombre de ses països respectius?.

He aci, cabal i explicita, l’insistent tactica de despersonalisar a Valencia, desustantivant-la, per a deixar-la reduida a una simple i pobra denominacio adjectiva (Pais Valencià), que no tardaria molt en desapareixer tambe.

El mateix metodo s’ha seguit respecte al Regne de Mallorca, arrebatant-li lo seu nom i titul a favor del despersonalisaor de “Illes”, davant qui despull protestà Jaume Corbera Pou: “¿Qué illes? (...) ¿Es que les illes no ne tenen nom? ¿Es que no hi ha en lo mon atres illes? (...) No se perque resulta que, quan un mallorqui o un menorqui o un ibicenc o un formenterà es passeja per Catalunya (perdo, vullc dir el “Principat”) o pel País Valencià, freqüentment es interrogat pel catalaniste de tanda, que percibix un parlar diferent: ¿tu, que eres, de les illes?. Yo sempre dic que no: “yo soc de Mallorca (...). Pero aixo pareix dificil d’entendre, perque, degut a un estrany procediment, s’ha creat entre els “principatins” (perdo, pero suponc que est es el gentilici corresponent als que son del “Principat) i els valencians de que les illes ne son totes una”.  I, encara que Corbera es pancatalaniste, aporta la següent denuncia formulà per Gabriel Alomar en “Diari de Mallorca” del 27 d’abril de 1977: “Des de fa uns pocs anys, els grups pancatalanistes ultra de Barcelona, en la consabuda finalitat d’integrar les Illes Balears en un fantastic imperi politic-cultural catala, venen fer una campanya per a fer desapareixer les paraules “Illes Balears “, no a soles com a coronim, sino com a nom geografic, sustitint-lo per l’eufemisme de “les Illes”, es dir, “ses Illes”, “les Illes adyacents de Catalunya”, tant humillant per lo seu sentit paternaliste com per lo seu clar objectiu colonisaor”.
(Per si el senyor Corbera llegix estes pagines, desige informar-li que els del “Pais Valencià” ya no es criden “valencians”, sino “paisvalenc”, neologisme posat en circulacio fa uns anys per la revista “Serra d’Or”.

Recentment, Emili G. Nadal, donant per admitit lo nom de “Països Catalans”, escriu: “En els circuls barcelonins, sobre tot, i es prou natural, el terme “Països Catalans” es cada dia mes i mes empleat per a acollir a tot, gent i territoris, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maho (...) L’unic es el de saber si l’expresio “Països Catalans” te perspectiva d’arraigar”, ya que “ne son ben pocs els que, fora de Catalunya, es consideren i es complauen en cridar-se catalans (...) Lo important es que tots apleguem a estar convençuts de poseir un mateix idioma”.

No hi ha otra tactica o disimulo per a la realisacio del pancatalanisme: una vegà convençuts de que tots parlem un mateix idioma, se seguix imperiosament –en eixa mentalitat aberrant- que tots posseim el mateix ser o identica naturalea: tots ne son catalans.

Alucinats per esta febra, alguns dels actuals apologetes del pancatalanisme concedixen escadandalosa antiguetat al concepte. Aixi, Jordi Moners s’atrevix a afirmar que, des del sigle VIII, “i, sobre tot, a partir de sa independencia, cap a l’any 1000, els Països Catalans escomençaren a fer ses aportacions mes destacaes en l’historia de la civilisacio universal”.

Mes pudoros, Felix Cucurull situa el mes remot antecedent en l’any 1878, quan Josep Coroleu i Josep Pella Forgas redactaren sa “Descripcio comentà de la constitucio historica del Principat”.

Pero com la “consciencia” comunitaria alcançà un “determinat nivell”, un mateix nivell, la pretensio es ridicula. I ho es per quant, en 1929, el geograf catala Pau Vila rebujà l’influencia pancatalanista a l’anunciar l’edicio de sa “Geografia General de Catalunya, Valencia i Balears”, ya que les dos ultimes “tenen una personalitat ben destacà, i per aixo i per atres raons, mai hi hauria de passar per la nostra ment, tant com mos repugnen els imperialismes i els uniformismes, el confondre en a soles un terme Catalunya (per mes que no siga tan vollgut), les Illes Balears i lo Regne de Valencia”.

Es inutil anar a la cacera de lluntans antecedents dels fantasmagorics “Països Catalans”, puix, encara que alguns politics tingueren eixe somi –millor, pesadilla-, “estes contactes no trascendien mes alla dels cenaculs cults, molt meritoris, pero molt llimitats”, dit en paraules de Jordi Planes.

La trista veritat es que la denominacio de “Països Catalans” ha segut mes fomentà pels “catalaners” de Valencia que per els “estrictes”, i escomençà a difondre’s en el significat nacionaliste que hui ne te la Ciutat de Valencia i durant la decada dels xixanta. “Els valencians escomençáven a plantejar sa personalitat: o “provincians o catalans”, dia Joan Fuster. En el Principat –ya siguen certs o falsos els centralismes barcelonins- les coses caminaven en una direccio semejant, i sa iniciava la publicacio de mapes dels Països Catalans, ademes de realisar-se cursos en jovens del Pais Valencià i de les Illes sobre nacionalisme”. Aixi, en terres valencianes, “rapidament prengue dimensions politiques el quefer, i es constituiren partis politics socialistes i democrates-cristians en mentalitat de Països Catalans”.

B) Extensio

¿Qui es l’ambit territorial asignat als “Països Catalans””?

Contemplant un mapa que figura en un llibre de Soldevilla, los “Països Catalans” comprenen les terres de Catalunya, Rossello, Valencia, Balears, una llarga franja de l’est d’Arago, Andorra i la Ciutat de l’Alguer, en l’illa de Cerdenya.

Peyrí amplia els datos:  “Els Països Catalans, designats tambe en lo nom de “Gran Catalunya” formen una zona o regio natural emplaçà en territoris del llitoral i en les illes del Mediterraneu occidental, de 70.000 kilometos quadrats”. Conta en 8.800.169 habitants,  distrbuits com seguix: “Pais Valencià”, 2.991.145; “Principat”, 4.923.910; “Illes Balears”, 510.216; “Catalunya aragonesa”, 75.922; Andorra, 17.000 i “Catalunya Nort”, 281.976.

Atres, acudint a la “Gran Enciclopedia Catalana”, reduixen a tres els components dels “Països Catalans”: Principat, Illes i Pais Valencià, pero ben entes que en el concepte  “Principat”, engloben, ademes de les quatre provincies catalanes “estrictes”, les comarques de Ribagorça, la “Litera” (provincia de Huesca), les comarques del Cinca (provincia de Saragossa) i la Matarraña (provincia de Teruel). Queden fora el departament frances i Andorra.

C) Concepte

En quant a sa naturalea i definicio, els criteris varien moltissim.

Per a Ernest Lluch, “el proces de catalanisacio dels Països Catalans ha originat tres llinees intelectuals i politiques fonamentals” que son”

1.      La de qui a soles admitixen vinculs llingüistics, culturals i historics. Aixi, el PSUC, el PCE en el P.V., el PCPV i, en menor grau, el PSOE i el PSP.
2.      La d’aquells que els consideren a modo de marc nacional en desenroll, com, per eixemple, els partits integrats des de 1976 en la “Coordinaora Socialiste del Països Catalans”.
3.      El PSAN i agrupacions variants del mateix, quis afirmen que els “Països Catalans” constituixen una introvertible nacio.

Desenrollem en mes detall les diverses teories sobre tan aberrant concepte.

a)      “Proyecte politic de futur”. En este sentit, Josep Fontana, tras finalisar els diversos procesos socioeconomics dels països de “lo que freqüentment cridem de modo molt artificios la confederacio catalano-aragonesa”, se dete davant la dificultat de trobar un programa comu, obstaculs que “no condiciona irreversiblement el futur”.

Per a Fontana pot aplegar-se a una consciencia colectiva si no com donà per l’historia ni com a efecte de “inefable espirit”, si en canvi, a titul de “un proyecte de futur compartit pels membres que haurien de compondre esta colectivitat de pobles. L’existencia d’una historia, d’una cultura i de’una llengua  son condicions tal vegà necessaries, pero no suficients, com ho demostra el fet de que no hagen segut prou per a suscitar anteriorment el desvelament d’una consciencia colectiva a escala dels “Països Catalans”.

Este programa de futur ha de posseir forços carácter politic, “que puga donar satisfaccio a la vegà que a uns desijos d’unitat, a les aspiracions de la chicoteta burguesia i del proletariat del Principat (...), que responda a la necessitat de transformacio economica i social del Pais Valencià (...) i que oferixca  noves perspectives de futur a les Illes”.

La futurible tesis de Fontana entropeça en les naturals resistencies en els pobles valencià i balear, per lo que Carles Dolç complementa l’idea fent hincapeu en la creacio de “llaços entre els moviments politics de les Illes, el Pais Valencià i Catalunya, tant entre els organismes unitaris com entre els partits de cara a defendre lo que mos es comu”.

En canvi, Josep Guia anuncia que la “vertebracio politica dels Països Catalans no ha fet mes que escomençar”, i que sa meta a soles es troba “en el context d’una Europa socialiste, l’Estat Socialiste dels Països Catalans”

Quant a l’arquologuec Tarradell    se li preguntà “¿son realment una entitat politica els Països Catalans?”, va respondre: “Es clar que si; lo que passa es que la consciencia d’entitat politica es crea en l’escola”.

b)      “Ambit Llingüistic-cultural”. Entre els que, per lo manco, aparentment, no transcedixen estos horisonts, trobem a Manuel Sanchis Guarner, segons el qual, la denominacio “Països Catalans” es “prou satisfactoria per a designar el conjunt de les terres de llengua catalana”
c)      “Nacionalitat”. Destacat paladi d’estes tesis es Rafael Ribó, qui jujant impossible, pel moment, considerar als “Països Catalans” com a nacio, ya que “no existix un proyecte comu a partir del qui hegemonicament se reivindique la sobirania politica”, defen el concepte de nacionalitat en quant a “possibilitat de conseguir la sobirania politica”. I soste que, en el “Estat Espanyol”, existixen quatre arees nacionalitaries: “l’espanyola propiament dita, o siga, la que resulta de l’imposicio politica de la corona castellano-aragonesa; la vasca (Euskalerria en Navarra), la galega i la catalana, que, obviament, compren la Catalunya estricta, el “Pais Valencià” i les “Illes”.
d)     Nacio.  Propugnen este concepte els pancatalanistes mes radicalisats. Entre ells, sobre tot, el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacionals dels Països Catalans), en quin programa se “afirma que els Països Catalans constituixern hui una comunitat nacional denominà politicament, oprimida socialment i explotà economicament pels Estats espanyol i frances”.

En el mateix sentit s’expresen Jordi Sevilla Llinás, de la “Unio Democratica de Catalunya”, i Josep Lluïs Blasco Estellés, de qui son estes paraules: “El ranc fonamental de ma ideologia es creure que els Països Catalans constituixen una nacio actualment orpimida” I afegix: “El Pais Valencià no es –no ha segut mai- un pais de nacionalitat castellana ni tampoc espanyola. El Pais Valencià, les Illes, el Principat i Catalunya Nort formen la nacionalitat catalana”.

En fecha 25 de maig de 1976, “La Vanguardia Espanyola”, de Barcelona, replegava, en sa pagina 31, esta explicita declaracio de Miquel Coll i Alentorn: “Entenc que Catalunya, o millor, els Països Catalans constituixen una entitat nacional, que, com a tal, te dret a dispondre de ses destins. La meua visio es que esta entitat nacional viu en un conjunt format per la Peninsula Iberica en atres entitats nacionals, a les que està lligà per veïnat geografic i per l’historia”.
Es, puix, patent com el nacionalisme pancatalaniste tendix a un separatisme antiespanyol, arrastrant, en lo seu vertigo d’interessos politics i economics, a pobles tan historica i colectivament diferenciats, de personalitats tan nitides i tan distintes a la catalana, com el valencià i el balear.

Les ambicions imperialistes de Prat de la Riba i de Rovira Virgili es troben hui en plena virulencia.

En esta direccio, l’assamblea del Congres de Cultura Catalana, portà a terme en Tortosa el 25 de setembre de 1977, acordà ratificar una vegà mes “la realitat nacional dels Països Catalans per damunt de les divisions historiques ya ridicules”.

Este cami, que conduix a l’independentisme catala, ha de recorre’s, segons Joan Fuster, en arrogancia, ya que, “en prudencia, mai ha prosperat cap d’imperialisme”.

El consell fusterià porta esta glosa de Peyri: “els catalans mai conseguiran la redencio politica ni es desvincularan de Castella, a menys que s’imponguen l’obligacio intima i ferma de dur a l’extrem ultim s’aspiracio”.

En frase molt certera, encara que no nova, del PCE (i) el diari barceloni “Avui”, de 19 d’agost de 1977, “l’idea dels Països Catalans respon a un afa imperialiste”.

A meta tan retrograda com antidemocratica i antihistorica ha aplegat la megalomania pancatalana , producte genui d’una exarceba “politica ficcio”, calificà d’este modo pel politic comuniste Santiago Carrillo.

Sin embargo, el proyecte imperialiste no presenta, a finals de 1977, aspecte molt halagüenyo. Ho revela Gonzalez Castelló, un valencià tan pancatalanise com  Joan Fuster, qui es llamenta de que el propi Tarradellas, president de la Generalitat, no vaja “mes alla de les fronteres de les quatre provincies”, tancant-se en un “nacionalisme regional”, ya que els Països Catalans, que tanta euforia i ardinament causava entre els membres de l’oposicio, que hui ne son palamentaris i, per tant, personages honorables sense veleitats ilusories"” Castelló desprescia al PSUC i al PSOE, perque mai han cregut en la “entitat politica” dels Països Catalans: “el PSOE, espanyoliste i sucursaliste, no ha cregut ni en la regio valenciana, per lo que, baix esta disciplina, “l’abando de ses principis de Paísos Catalans es general”. I, en este orde socialiste, Castelló acusa de desercio a Lluch, i als germans Gares i a Cucó, qui “exteriorisa tota sa frustracio de manat i renega tambe dels Països Catalans, perque esta idea supon una espera  massa llarga per a ses ambicions de carrecs”. Censura tambe a tres partits, entre ells, al PCE. Afegix que, en les Illes, “el panorama es adulaor”, i, en general, “com es pot vore, Països Catralans es un concepte malait”.

L’esperança en l’imperi pancatala es conserva i alenta en els partits clarament independentistes o separatistes, que agrupats en la “Esquerra Independentiste dels Països Catalans” arreplega a mes de vint patits.

Els coalligats en la “Esquerra Independentista dels Països Catalans” celebrà en Barcelona sa “I conferencia Independentiste dels Països Ctalans” durant els dies 12 i 13 de novembre de 1977. A lo seu remat i tras constatar la critica situacio del moviment popular en pro dels “Països Catalans”, prenenren els següents acorts que sistematisen: 1) “potenciacio d’assamblees populars de base; 2) “impulsar els procesos estatutaris, dirigits per les classes populars, dels que hi ha que surgir un poder politic catala i el començament de la progresiva unitat politica dels Països Catalans”; 3) “alvançar en el proces de construccio d’un sindicat nacional i de classe en cadascu dels “Països Catalans”; 4) ”descentralisacio i comarcalisacio de la vida municipal”, i 5) “davant els atacs que contra l’uinitat nacional dels Països Catalans s’ha incrementat en forma virulenta ultimament en el Pais Valencià, i no a soles per part de la dictaura fasciste, sino, sobre tot, per part dels sectors de l’esquerra espanyoliste i regionaliste, vol manifestar (la “Conferencia”) sa decisio d’afirmar i defendre en tot moment que Catalunya Nort, el Pricnipat de Catalunya, les Illes i el Pais Valencià constituixen una nacio, hui oprimida pels estats espanyol i frances.

e) Aditament. En recte criteri i plausible encert, Julian Marias, a l’analisar el                        anteproyecte de Constitucio espanyola (Bolleti Oficial de les Corts, 5 de giner 1978) denuncia sa inmadurea i una manca “de una reflexio inteligent, d’un esforç serio per representar-se les condicions reals d’Espanya i del mon en que Espanya te que viure.

Acerca dels conceptes “nacio i nacionalitat”, Marias fa us del primer unicament referit a Espanya; en quant a “nacionalitat”, soste la definicio academica: “Condicio i carácter popular dels pobles i individuos d’una nacio.” I, en sa virtut, escriu: “Espanya no es una nacionalitat, sino una nacio. Els espanyols tenim nacionalitat espanyola; existix la nacio Espanya, pero no la nacionalitat Espanya, ni cap atra”.

Com era obvi per a Marias i per a tots els seus lectors, la reaccio catalanista es produi en extrema rapidea, be orquestà i, a vegaes, insultant. Entre ses impugnaors, no faltaren, clar, Mauro Sarrahima ni Miquel Coll i Alentorn ni Felix Cucurull, entre atres significats pancatalanistes.

Intervingue tambe Josep Tarradellas, president de la Generalitat, qui declarà en “Avui” (29 de giner 1978) que “Catalunya es una nacio, tant si les agrà com si no. Tenim tradicio de govern i reivindiquen la paraula nacio, per lo que som”.

Aço en la prensa; pero, en televisio, manifestà l’honorable president: “Creia que la discusio sobre els termes nacio i nacionalitat hi havia segut ya superà. Catalunya es mes que una nacio. Es un Estat dins d’un Estat”. (“Avui”  Barcelona, 14 de febrer 1978).

En funcio d’una possible intervencio  de Catalunya “estricta” en Valencia i Mallorca, el senyor Tarradellas es cautelos: “Podrem intervindre el dia que tingam un poder politic, si ho demanen. Intervindre, quan no ho demanen ha segut un erro que han pagat molt car els autonomistes valencians i de Balears.” (En “Las Provincias”, Valencia, 31 de giner de 1978).
Gonçal Castelló, ara un poc mes benevol en Tarradellas, assegura que “els Països Catalans formaren lo que constitui l’Estat-Nacio mes vell de l’historia d’Europa”, i aixi ho afirma en resposta a Marias. (En “Canigó”, Barcelona, 18 de febrer de 1978, pag. 7).

Per ultim i per  atancar est afegitot, portem un text de Joan Ferrando Badia, donat en “Les Provincies” (Valencia, 18 de febrer de 1978).

“Els termes regio i regionalisme son inconfundibles en els de nacio i nacionalitats. I, aixi, mentres en el vocable regionalisme apuntem ad aço: el regionalisme representa l’idea regional com a força actuant, com a ideologia o com a base teorica d’una planificacio politica descentralisà llegislativa i administrativament. Pel contrari, el nacionalisme i el principi de les nacionalitats, com diria Mancini, no es mes que la força actuant de la nacio cap a la consecucio del seu propi Estat, cap a la separacio i independencia. En sintesis: quan es parla o escriu o s’usen els termes nacio i nacionalitats, s’està apuntant a un mateix objectiu: convertir  les regions, que ne son grups socials territorials independents –no autosuficients, puix- en unitats politiques sobiranes”.

f) Sobre su especie de realitat

Vistes les vaguedaes teoriques en torno als “Països Catalans”, pregunteu-mos ara, dins de la mateixa atsmosfera mes o manco radicalisà o electrisà, per lo seu modo de ser real o possible.

Alguns, els manco convençuts, l’admitixen a titul de proces realisable. Tal es el criteri d’Alfons Cucó: “mos troben –diu- en una etapa de construccio –de reconstruccio acas- dels “Països Catalans”. Des de sa realitat actual i a partir de sa realitat –complexa, dificil, vacilant, contradictoria- de cada dia. A paartir de ses procesos diferents, pero en la mateixa direccio. Com tres llances nugaes”.

Per a atres, instalats en un grau superior de convenciment, lo fantasmagoric es inqüestionablement real. Aixi, Joan Fuster, ya en 1962, i en lo seu follet “Qüestio de noms”, parlà de que “tenim dret-per molt lluntana que se mos aparega esta esperança- que un dia serà suficient dir “catalan” per a aludir a la nostra condicio de poble unic, i afegir-li una precisio comarcal per a localisar la cosa o persona de que es tracte”.

Fidel ad esta llinea –no de Fuster, sino de Rovira-, Francesc de P. Burguera ha enarbolat “la realitat ineludible dels Països Catalans”; ha mantes que “els Països Catalans ne son una realitat, i que no hi ha que donaar-li mes voltes a l’assunt”, i ha confesat creure en ells “naturalment”. En conseqüencia, Burguera es “un decidit partidari” dels “Països Catalans”.

Per a Ernest Lluch “els Països Catalans estan surgint com a una realitat totalisaora”, ent que, empero lo seu estat potencial o de amaneixer, ne te ya un modo de ser indubitable, evident, al criteri nacionaliste, millor, imperialiste de Josep L. Blasco i de Josep Guia.

Segons Blasco, “des d’un punt de vista nacional, es clar que no hi ha mes que Països Catalans, si be, des d’un punt de vista tactic, es poder prendre mides o fixar-se uns objectius de cara a l’enderesament o pren de consciencia del Pais Valencia”.

A jui de Josep Guia, “la vertebracio politica dels Països Catalans no ha fet mes que escomençar”. Tal vertebracio de la “nacio catalana” naixque cap a 1969 en l’amaneixer del “Partit Socialista d’Alliberament dels Països Catalans” (PSAN), en Barcelona, e implantat, primer, en Valencia (octrubre de 1974), i, despres, en Mallorca (febrer de 1976). El mati “nacional” es consolidà quan, en octubre de 1975, quedà redactat “l’Estatut d’Elig”, i, dos mesos mes tart, es produi “el primer contacte entre les instancies unitaries dels Països Catalans; en Barcelona, el “Secretariat Permanent del Consell Democratic del Pais Valencià” i la “Comissio d’Enllaç de l’Assamblea de Catalunya” redactant un comunicat conjunt (...), i, en ell, es comprometixen a treballar per la coordinacio de totes les plataformes unitaries de les Illes, el Pais Valencià i Catalunya”.

Al dir de Felix Cucurull, pancatalaniste al maxim, “els Països Catalans ne son una nacio en problemes regionals; en complicats problemes regionals, que, quan lo poble catala eixercixca plenament el dret d’autodeterminacio, crec que es resoldran, posant en practica la mes ampla, la mes rotunda descentralisacio. Cadascu dels Països Catalans, si be coordinats en els atres, haura de decidir la manera de resoldre ses problemes; pero, ni ara i despres, el fet nacional catala –com el fet vasc, com el fet gallec- no pot rebre el mateix tracte, en relacio en Madrit, en l’Estat Espanyol, que les terres peninsulars de parla castellana (...). Ara be, si els Països Catalans ne son una nacio, ¿per que no hem de reivindicar tots els drets nacionals?”.

L’idea de “regionalisar” els Països Catalans no es nova, segons hem anat demostrant: els nacionalistes catalans i Joan Fuster ya ne feren mencio d’ello. Pero, ara, renaixcuda la tesis, la mantenen i divulguen tots els pancatalanistes. Entre ells, ademes de Cucurull, es conta en Lluïs M. Xirinachs, qui, dirigint-se a Ernest Lluch, afirma en encert que “la comprensio historica dels Països Ctalans no es un problema de mases, no. Es un problema politic, un problema entre politics”. I, conseqüentment, escriu que es precis parlar “de nacionalitats en ses regions”, cas dels Països Catalans, “nacionalitat clara en regions de tradicional autogovern autonomon”. Una d’eixes “regions catalanes” es Valencia, que podria ya posseir s’autonomia, derivà de la que ya fruix Catalunya “estricta”. ”Nacionalitats en regions de molta personalitat, com Euzkadi i Catalunya, poden donar l’autogovern a les regions. En atre cas, les regions gojaran unicament de descentralisacio administrativa”.

Dins de l’alucinat imperilisme pancatala, ¿a que queda reduida, si algo queda d’ella, la personalitat valenciana?. Baix les cadenes de l’absolutisme, no sobreviviria ni tan si vol lo nom de Valencia.

Pero sigam en els euforics testimonis pancatalanistes, esperançats en el separatisme dels “Països Catalans”. Peyri declara que “els factors historics i els elementes fonamentals de l’existencia actual permitixen creure en el grup catala, els Països Catalans podran desenrollar en exit sa vida pels bons camins d’una nacio solida i autosuficient”.

Castelló veu eixe cami autosuficient fora del marc d’Espanya: “l’estructura dels Països Catalans, com a concepte integraor de la catalanitat, es autenticament coneguda i temida pels partits centralistes, pero es un fet irreversible en el futur de l’Europa Unida”.

A lo que es suma Josep Guia: “entenem que la futura Europa dels Estats Socialistes ha de ser l’Europa de les nacions reals (Euskadi, els Països Catalans, Galicia, Bretanya, els Països Castellans, Corcega, etc.), i no l’Europa de les nacions artificials, creaes i impostes per les burguesies dels respectius Estats-Nacio. I, en este context de socialisme en Europa, lluitem per l’Estat Socialiste dels Països Catalans”.

En el pensament d’estos pancatalanistes, tant evident es l’aniquilament real d’Espanya com el de Valencia. Lo seu cavernicalisme els du a desijar el regres impossible a l’alba de l’Edat Mija, pero amanyà a ses interesos politic-finaciers d’ara. I, aixi, Valencia, que naixque lliure, hi hauria de morir catalana. Sepam escoltar les paraules que Felix Cucurull pronunicà en el “Fossar de les Moereres” (Barcelona) el 11 de setembre de 1977: “Els que hem naixcut en els Països Catalans, i els que, venint d’atres terres, han aplegat a ser catalans per sa voluntat de ser-ho i per nostre desig  de que ho siguen, ells i mosatros, units en una sola comunitat nacional –la nacio formà pels Països Catalans-, hem de conseguir que esta nacio de tots units, que esta patria de tots units, no a soles ho siga nominalment. Te que ser-ho de dret, en totes les conseqüencies, i que, per tant, les fonts de riquea d’esta patria siguen propietat de tots units, de tota nostra comunitat nacional (...) Uns Països Catalans nacionalment lliures, que puguen relacionar-se lliurement en les demes nacions lliures”.

A l’objecte d’aplegar a tan suprema meta, forços es cumplir i superar unes etapes, que, si entrevistes de Joan Fuster, han segut perfectament dellimitaes per Rafael Ribò, per a qui el plan nacionaliste, es dir, independentiste, entranya les següents rivindicacions, formulaes per est ordde:

    1. “La primera reivindicacio comu, primera en quant a conscienciacio, no en quant a importancia, es la llengua”. Este pas “significa en primer lloc l’aclaracio sobre l’identitat llingüistica de nostres pobles”, i, una vegà aço, “hem de lluitar units per l’us oficial de nostra llengua, hem de conseguir que, en tots els ambits de la vida publica, el catala tinga “status” oficial”
    2. La segon reivdicacio comu es “la reivindicacio cultural, l’oficialisacio de nostra cultura (...) No a soles s’ha d’obtindre una ensenyança en catala, sino de contingut catala”.
    3. Reivindicacio politica: “el punt mes transcendetal per al futur politic dels Països Catalans. En un sentit extern, es deura plantejar, si, en un moment determinat, els Països Catalans poseiran prou nivell de consciencia colectiva unificà com per a reivindicar la sobirania i anar a un pacte a nivell d’Estat Espanyol, com una de les quatre unitats a federar”.

En definitiva, de lo que es tracta es de la constitucio d’un Estat sobirà catala, aufegant la llibertat dels seus veïns.