ELS VALENCIANS EN GRECIA (II)

Autor: Antoni Atienza

ELS ALMOGAVERS EN CONSTANTINOPLA

Llavors, Roger de Flor es va oferir per a conduïr als almogavers cap a un nou desti. L´Imperi Bisanti del Basileus Andrònic II Paleoleg “el Vell” estava patint una terrible guerra contra els turcs, els quals amenaçaven les seues fronteres. Per un costat, Roger de Flor temia que ara Fadric l´entregara al Papa. Per atre, els bisantins no podien detindre als turcs. Els almogavers podien actuar com a mercenaris, derrotant als otomans i asegurant les fronteres del vell Imperi d´Orient. Els principals capitans de Fadric accediren a acompanyar-lo: Berenguer d´Entença o Ferran Ximenis d´Arenós eren fills de families nobiliaries valencianes que, sense dret a herencia, pensaven guanyar-se un patrimomi en la seua espasa.

Roger negocià el contracte, exigint per ad ell el titul de megaduc, la mà d´una princessa, i el pagament de quatre monedes d´or per al cavaller armat, dos per a l´alforrat i una per als infants. El cavaller armat, era el que montava un gran cavall de guerra i duia tota l´armadura; el cavaller alforrat, portava una cota de malla i un cavall més lleuger i rapit; l´infant, era el llancer a peu i l´almogaver. Era un bon preu, el doble de lo que cobraven els mercenaris normals. Tancada la negociació, els almogavers s´embarcaren. Quan arribaren a Constantinopla, Roger de Flor fon investit com megaduc i es casà en María, filla del khan dels bulgars.

Documentalment, sabem que molts d´aquells almogavers eren valencians: de Castelló, de Morella, de Valencia, de Sagunt, de Borriana, de Gandia... inclus coneguem el nom de dos galeres valencianes, les Sant Antoni i Santa Coloma, que plenes d´almogavers valencians ixqueren cap a l´aventura i desembarcaren en Constantinopla.

Com que la presencia dels almogavers suscità problemes en els genovessos que vivien en la capital bissantina, pronte foren enviats a l´actual peninsula d´Anatolia a on lluitaren contra els turcs baix les seues banderes: la del rei d´Aragó, la del rei de Sicilia i la de Sant Jordi, ya en la primavera d´hivern de 1302 (Muntaner, cap. 219). Els turcs foren derrotats en facilitat en Artaki, i després de l´hivern, en abril de 1303 reemprengueren l´ofensiva per tal d´alliberar Filadelfia (hui Alasheir) assejada per l´emir de Karamania. La batalla entre les tropes de Flor (composta per almogavers, romeos o bisantins, i alans, mercenaris procedents de l´actual Ukrania) –3.000 homens- i les de Karamania –8.000 ginets i 12.000 infants- tingue lloc en Aulaca. Les tropes turques foren derrotades quan el seu emir fon ferit. El botí fon impressionant, i Filadelfia quedà lliure. Continuaren la campanya, perseguint als turcs, i dirigint-se cap a la costa. Tornà a derrotar als turcs a les portes de Tiria, es va dirigir a Efeso, i allí es va afegir a l´expedició Bernat de Rocafort, que fon nomenat senescal.

L´any següent, Roger va conduïr el seu eixercit per Capadocia i Frigia, fins a la serra del Tauro, a on el 15 d´agost de 1304 se donà una terrible batalla en les Portes de Ferro. L´eixercit de Roger de Flor, reforçat per Bernat de Rocafort i d´uns 5.000 homens, va descobrir a les tropes turques, 20.000 infants i 1.000 ginets, amagades i preparades per a atacar-los. Els caçadors foren aixina caçats i els turcs, encara que eren molt superiors en numero, foren novament vençuts. Els almogavers traspasaren el Tauro i arribaren, per la passera de les Portes de Ferro, a la Chicoteta Armenia. Si l´emperador Andrònic havia encarregat a Roger salvar Filadelfia, el capità dels almogavers havia arribat fins a les antigues fronteres de l´Imperi. Roger va decidir llavors pegar la volta, passar l´hivern en una comarca segura, i en la primavera, seguir la campanya.

Llavors, ya complit el seu paper, Roger de Flor i els almogavers es convertiren en una presencia molesta per als bisantins. En Magnesia les tancaren les portes. Pero Roger va decidir presentar-se davant de l´Emperador, duguent a les seues tropes a Gallipolli. Allí arribà Berenguer d´Entença, segon fill del senyor de Chiva, junt a mil trescents almogavers. Berenguer era un cavaller famós, pero ara que el perill turc havia desaparegut, tota la seua tropa era vista més com un problema que com una solució. ¿Acas un eixercit aixina no podia prendre el poder, derribar a la decadent dinastia bizantina i posar en el tro a un princip de la Casa d´Arago? ¿No havia passat lo mateix cent anys abans, en els francs de la Quarta Creuada? Els bisantins esperaven que Roger de Flor i Berenguer s´enfrontaren, pero no fon aixi: Roger va voler renunciar al carrec de megaduc a favor d´Entença, aduïnt la seua major noblea. Llavors, l´Emperador nomenà césar a Roger de Flor.

Este nomenament va suscitar un gran rencor en l´anima de Miquel, hereu de l´Imperi. Llavors, va convidar a Roger de Flor, la seua esposa i els seus capitans, a una festa en Adrianopolis. A principis d´abril de 1305, en mig de la celebracio, un sicaris es llançaren damunt del César, i l´apunyalaren. Llavors, començà la cacera d´aragonesos, valencians i catalans per tot l´Imperi. Hi havia uns set mil homens a les ordens de Roger de Flor: els mil trescents que havien escoltat a Roger de Flor a Adrianopolis foren assasinats, com també passà en els almogavers de Constantinopla i l´almirant Ferran d´Ahones. Pocs dies despres, d´un total de setmil almogavers, a soles quedaven tresmil trescents infants i doscents cavallers, que foren assejats en Gallipolli.

La mal coneguda com “Vengança Catalana”

Aquells almogavers –que ya no eren sols nadius de la Corona d´Aragó, puix agrupaven a atres tropes mercenaris de l´Imperi, com els alans, els turcoples, etc. formaven un conjunt variopint, conegut com “La Companyia”. Una vegada “fora de la llei”, feren un sagell, en el qual apareix l´image de Sant Jordi, antic patró del Regne de Valencia i de l´antiga Corona d´Aragó, en l´inscripció: “Sagell de l´host dels francs que regnen en Tracia i Macedonia”. Esta “Companya” o “Companyia” hui es coneguda pels historiadors com la “Companyia Catalana”, pero Muntaner no la nomena aixina, i en el sagell els almogavers no es consideren “catalans”, sino “francs”, nom que en el qual eren coneguts en Grecia tots els europeus occidentals. Un dels capitans de la Companyia era “portogalés”... Coses de la nomenclatura historica.

En Gallipolli s´havien quedat Berenguer d´Entença com megaduc, i Bernat de Rocafort com a “manescal de la host” (Muntaner, cap. 215). Es fortificaren en Gallipolli, matants a tots els grecs de la ciutat. Mentres Rocafort feu la guerra per terra, Entença s´embarcà en cinc galeres per a fer la guerra per la mar, pero fon apresat pels genovessos. Mentrimentes, el mateix princip Miquel es posà al front de les tropes que assejaven als almogavers en Gallipolli.

Llavors, Bernat de Rocafort, personage que no se sap a on naixqué -pogué ser molt be valencià-, va decidir fer una eixida contra els bissantins. Quan estos descobriren que la Companyia abandonava la ciutat, llançaren la seua poderosa cavallería a l´atac, a través de l´estreta llengua de terra que unia la peninsula de Gallipolli al continent. Llavors, els almogavers llançaren damunt dels ginets una pluja de darts, i mentres la carrega era detinguda en sec, Rocafort, al front dels seus cavallers, atacaren per un costat. Els almogavers desventraven als animals, sembrant la confussió absoluta, i finalment els cavallers bissantins varen fugir, acaçats pels antics mercenaris. Després, els almogavers s´enfrontaren a la resta de l´eixercit bissantí, atrincherats dalt d´un tossal, avançant com una ona irresistible als crits de “¡Aragó, Aragó!, ¡Sant Jordi!”. Era el 7 de juny de 1305, i els bissantins foren totalment vençuts.

A partir d´este moment, la Companyia començà a menejar-se per l´Imperi Bisanti. Després de derrotar al princip Miquel, la Companyia es va dividir en tres grups: un es va quedar en Gallipolli, prenint esta ciutat fortificada com una base d´operacions i comerç; atre, quedà baix el comandament de Bernat de Rocafort; i un tercer va seguir les correries de Ferran Xemeniç d´Arenós (parent dels senyors de Cortes d´Arenós o “de Arenoso”). Gallipolli fon atacada, quan es va saber que estava poc guarnida, pels genovessos. Pero Muntaner la va defender en habilitat, junt a les dones dels almogavers, que defengueren les muralles en ferocitat. Finalment, els genovessos es retiraren.

Mentrimentes, Berenguer d´Entença va obtindre la llibertat gracies a la diplomacia de Jaume II. Berenguer d´Entença contractà en la Corona d´Aragó a 500 homens, i va tornar cap a Orient. Pero Rocafort no estava dispost a cedir-li el comandament suprem, i abdos capdills es barallaren. Llavors, el Consell dels Dotze, que regia la Companyia, va decidir que els almogavers es dividiren en tres grups, encapçalats pels capitans Rocafort, Entença i Arenós; i que cada home era lliure de triar al cap al qual seguir. No obstant, Arenós es va posar a les ordens d´Entença, i realment, la Companyia quedà dividida en dos. Cadascuna inicià llavors la seua campanya.

En aixó, Fadric de Sicilia envià al seu nebot, l´infant Ferran, fill del rei de Mallorca, per a encapçalar la Companyia. Berenguer d´Entença i Ximenis d´Arenós es presentaren ràpidament en Gallipolli per a prestar jurament a l´infant. Pero a Rocafort, que es trovaba assejant Nona, i contava en el contingent més numerós, l´aparició de l´infant Ferran no li feu gens de gracia, puix suponia perdre la seua independencia i tallar totes les seues ambicions. Llavors, va manipular a l´assamblea del Consell, la qual va anunciar que acceptarien com a cap suprem a l´infant Ferran, pero en el seu nom propi, no com a delegat de Fadric de Sicilia. Ferran no podia traicionar a son tio, i va renunciar al comandament, que era lo que havia previst Rocafort.