|
P
|
er als pancalanistes, la llengua
catalana es el fundament mateix de l’existencia dels suposts països catalans.
Es un clau ardent al que s’agarren per a poder sustentar (previa identificacio
entre cultura y llenguage) lo seu nacionalisme dels països catalans. Ells saben
molt be que el reconeiximent oficial de la llengua valenciana, en nostre
estatut, implica un greu perill per al seu dogma “dels països catalans”. Per
aixo, els Nacionalistes d’Esquerres de Catalunya afirmen que “el reconeiximent
llegal de la llengua valenciana implicaria un precedent llegal que posaria a
l’idioma catalá en perill de mort definitiva com a llengua normal dels països
catalans"”(Cfr. "Les Provincies” 5.1.82, pag. 6). El reconeiximent
llegal de la llengua valenciana implicaria la mort -mes pronte o mes tart- dels
països catalans. D’ahi el revol entre
els pancalanistes, tras la reunio del 29 de decembre de 1.982, mantinguda per
la comissio constitucional i en la que s’aprová la llengua valenciana junt a la
castellana como a llengües oficials de l’historic Regne de Valencia.
Jordi Pujol en ses editorials de “Santillana i Anaya” al llibre primer de
BUP de Llacer Carreter i V. Tuson, afirma categoricament: “Llengua catalana. Resultá de l’evolucio del llati en la regio nordest
de la peninsula. Conta en mes de set millons de parlants. I son territori
compren les quatres provincies de Catalunya, les valls d’Andorra, el
departament frances dels Pirineus Orientals, zones de l’est d’Arago, la major
part del Regne de Valencia i les illes Balears. Es parla tambe en l’Alguer
(ciutat de Cerdenya)”.
“Durant varis
sigles, es suposá equivocadament que el catalá era una varietat del provençal
(llengua veïna de la regio francesa de Provença) concretament sa varietat cridá
llemosina (zona de Provença quin centre es Limoges). I aixi, encara es corrent
que molts catalans, mallorquins y valencians, criden llemosi a sa llengua”.
“Es tracta d’un
gran erro. El catala es, com hem dit, el resultat de l’evolucio del llati en la
regio oriental de la peninsula. No es el dialecte de ninguna atra llengua
(salvo del llati); pel contrari, es ella la que ha donat lloc a dialectes (el
valenciá, el mallorqui, l’algueres, etc.), a l’extendre’s fora de son territori
originari com a conseqüencia de la Reconquista”.
“El catalá es
llengua d’enorme vitalitat, i el seu empleo es general de les regions a on es
parla. Sa varietat dominant es la de Barcelona. En el s’escriuen numerorosos
llibres de totes les ciencies, y conta en
una lliteratura d’extraordinaria calitat”.
Como hem vist, per als
pancatalanistes, la base comu de tots els pobles que integraven -segons ells-
els cridats “països catalans” es la
llengua. Per ad ells, la llengua “la
flama sagrá de la llengua” representa la base indispensable per a la
realisacio de ses “països catalans”.
He aci lo seu dogma: l’unificacio de la
llengua tots parlem o hem de parlar catalá. E aci l’obsessio d’Enric Prat de la
Riba i Antoni Rovira i Virgili, naturals de Castelltersol (Barcelona) i
Tarragona, respectivament. Perque la llengua es el mes poderos argument del
nacionalisme catalá i conseqüentment del pancatalanisme. S’ha de compartir la
tesis de Rovira, conviccio indiscustible de tots els pancatalanistes d’enguany:
“Quant el domini greografic d’un idioma está netaement dellimitat coincindix,
en efecte en el territori d’esta nacionalitat”. D’aon seguix, en nostre cas i
segons els pancatalanistes..., que les illes Balears son la Catalunya insular,
com el Departament frances dels Pirineus occidentals es la Catalunya
ultrapirenaica, per a concloure en que tots som catalans. ”La raïl mes poderosa
del pancatalisme -segons Rovira- es indubtablement la comunitat de l’idioma
(...). Per la comunitat de l’idioma s’aplegará a la futura unitat politica.·
Este dogmatisme llingüistic-politic constituix l’entranya de la Catalunya
nacionalista. “Per al catalá -confessa el
professor barcelones Victor Alba-, per irracional que aço parega, l’existencia
de sa llengua es la prova de s’existencia colectiva”.
Pero, en oposicio a les tesis
pancatalanistes aportaren uns quantes testimonis:
a) Antoni Canals, valenciá, escrigue en l’ultim terç del sigle XIV, al
traduir del llati la famosa obra de Valerio Maximo “Dictorum factorum que
memorabilium” lo següent: “perque yo,
manament de vostra senyoria, el letret del lati en nostra volguda “lengua
materna valenciana” aixi com he pogut, jatssessia que atres l’hagen tret en
lengua cathalana”; i
b)
Onofre Pou, gerundi, publicá en Valencia, en 1.575, s’obra “Thesaurus puerilis”
en quina nota editorial aferma que escrigue son llibre “en llengua cathalana y valenciana”. O lo que es lo mateix que tots
nostres autors dels sigles XIV-XV -nostra edat d’or de les lletres
valencianes- no sols admitien
l’existencia de les dos llengües: la catalana i la valenciana, sino “la diferenciacio entre les mateixes”
(Vid. J. Alminyana, “Crit de la llengua”, Valencia, 1.981, pag. 1 i ss). Ademes
obren en nostre poder divers documents no sols dels sigles d’or, sino tambe
dels sigles posteriors en els que s’afirma que els diferents escritors
escriguiem tots ells en “llengua valenciana”.
c) L’eminent juriscumsulte
valenciá Llorens Matheu i Sanz, en s’obra “Tractatus de reimene urbis et Regni
Valentia” (1.654-1.656) en lo seu segon volum de la primera edicio, mos diu
Josep Alminyana Vallés (Levante, 14-II-82), “... consta per ser la primera formulacio expressa de l’independencia
idiomatica de la nostra llengua valenciana respecte del catalá”.
En la pagina 504 aduix testimonis de
gran autoritat sobre la diversitat de les llengües parlaes en Espanya.
Com es port vore en esta relacio,
basá en un llibre antic, ya es parla clara i expressament de la nostra llengua
valenciana. Despres hi explica l’orige d’ella, i de colp, sen s’esperar-ho, fa
la gran afirmacio: “que per haver eixit
com de la boca d’un profeta, cap pregonar-la ben fort en estos dies, perque la
puguen en fer nos creure, a la “tragala”, que la nostra llengua es la
catalana”.
Val la pena atendre a les parayules
llatines del doctor Matheu i Sanz, que no tenen perdua:
“At traducta ad
catalaunos, et nobis comunicata, per nostros majores, succesive ita per polita,
et elegantia imbuta fuit, ut hodie ab ea distinguatur, speciem distinetam
constituendo: sicut enim castellana differ ab araconensi elegantia, et
spelndore, sic similiter valentina a cataula”.
Crec que el testimoni es d’un valor
absolut i el mes clar de tots els que hasda hui s’han citat en llibres i
articuls periodistics.
Ya que la majoria dels llectors no
tenen perque saber llati traduixc el text que acabe de citar:
“Pero (esta
llengua) duta als catalans i comunicada a nosatres pels nostres antepassats, de
tal com alcança aplegar a ser, poc a poc, tan bonica i elegant, que hui per
hui, es diferent d’aquella, constituint una especie distinta: perque igual com
la llengua castellana es diferencia de l’aragonesa per sa elegancia i
esplendor, aixina, de la mateixa manera, es diferencia la valenciana de la
catalana”.
Per tant, qualsevol que siga la tesis
que sotimgam, ben be podem afirmar que,
per a un autor de la categoria de l’eminent jurisconsulte, el doctor
Matheu i Sanz, pertanyent al sigle XVII tan
llunt de l’apassionament de la polemica actual, la llengua valenciana
diferix clarament del catalá “speciem
distinetam constituendo” i li es superior per sa limpidea, esplendor i
elegancia.
A modo de conclusio aportarem el
testimoni de l’eminent erudit Josep Alminyana qui mos diu: “Els testimonis que he aportat em pareixen d’un gran valor, puix els
autors que afirmaven escriure en llengua valenciana eren homens d’una cultura
vastissima en tots els rams del saber”.
Joan
Ferrando i Badia – Levante – 3-10-82
No hay comentarios:
Publicar un comentario