Autor: Josep Vicent Navarro i Raga
Des de determinades entitats i grups socials o culturals la correcta gestió de govern del Partit Popular, el bon clima de comunicació i la colaboració en alguns proyectes nos han portat a vore en simpatia, o a recolzar obertament com en el meu cas, la política de l´actual Consell. La major proximitat ideològica i programàtica del Partit Popular a l´ideari valencianiste, respecte a uns atres partits en possibilitats d´obtindre representació en les institucions valencianes en els últims comicis, nos feu participar en el seu proyecte. Això dugué a que alguns membres de la nostra entitat, a títul personal i com pot fer-ho qualsevol persona al mostrar la seua preferència política independentment de la seua participació en qualsevol grup o associació de caràcter no partidiste, recolzàrem el proyecte de Francisco Camps com a candidat a la Generalitat Valenciana. Francisco Camps, oferia en aquells moments motius per a l´esperança en la consecució d´alguna de les reivindicacions que en matèria cultural, educativa i social perseguix el valencianisme i, en concret, la societat Lo Rat Penat.
Durant la seua etapa com a Conseller de Cultura i Educació del Govern presidit per Eduardo Zaplana va mostrar un gran interés i colaborà de manera singular i decisiva en els nostres proyectes. Podríem destacar el seu paper decisiu en el conveni de colaboració entre Lo Rat Penat i la Conselleria, que junt en el de l´Ajuntament i el de la Diputació de Valéncia propiciaren l´adquisició i restauració de l´actual sèu.
Ell, com cap atre president, hauria de conéixer que l´amor a la nostra cultura des de la nostra particular forma d´entendre la seua ideal forma d´expressió, i en conseqüència la nostra defensa i activitats a favor del seu eixercici, desenroll i progrés, es troba davant de qualsevol atre interés. Des de l´independència política, o integrats en alguns partits polítics, defenem els nostres valors culturals i les nostres senyes d´identitat com a pròpies i independents dels d´atres pobles d´Espanya. Afortunadament molts d´estos signes d´identitat hui es troben sense qüestionar; no aixina la llengua valenciana, que en la seua definició i en el seu contingut gramatical, fonètic i ortogràfic, es troba rebatuda.
La qüestió és senzilla. La nostra trayectòria deixa clarament establit que, independentment d´atres qüestions polítiques, defenem de manera clara, irrenunciable i rotunda l´idiosincràsia de la llengua valenciana, en títul i en contingut, respecte a qualsevol atra. Per tant, les frases malévoles i enredroses que pretenen di r que és lo que no és -com si no es diguera- parides de ments provablement faltes d´oxigen -potser a causa de les altures de determinades elevades plantes hoteleres- al caliu de no sé sap quins ocults interessos i idees, no sols és que no nos deixen satisfets, sino que ademés nos fan desconfiar d´allò en lo que confiàvem, i lo que és pijor, nos posen en una difícil situació puix ya res tenim a vore en qui de manera enrevessada pretén enganyar, per descontat sense conseguir-ho, al poble valencià.
A soles en dos de les últimes actuacions de l´AVL, recolzada pel Govern Valencià, queda més que patent l´expulsió del valencianisme polític del proyecte popular. Clar, tot això si no se li posa remei, i positivament crec que existix eixe remei i que és necessari buscar-lo.
En primer lloc està l´acort de l´AVL a favor de l´unitat de la llengua, expressat en el dictamen del 9 de febrer d´enguany en el qual s´afirmava: «La lengua propia e histórica de los valencianos, desde el punto de vista de la filología, es también la que comparten las comunidades autónomas de Cataluña y las Islas Baleares y el Principado de Andorra? es un hecho que en España hay dos denominaciones igualmente legales para designar esta lengua: la de valenciano, establecida en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, y la de catalán, reconocida en los estatutos de autonomía de Cataluña y las Islas Baleares... por ello la denominación histórica de valenciano ha coexistido con la de catalán documentada en determinadas fuentes valencianas».
En segon lloc està el paper humillant de segona classe que se li donen a les formes, paraules, expressions i girs valencians front als catalans en la gramàtica i ortografia de l´AVL recentment parida.
En el primer cas es tracta, sense cap lloc a dubtes -i qualsevol atra interpretació seria un atentat a l´inteligència- de la declaració institucionalisada de l´unitat de la llengua, dos noms, de moment, pero una sola llengua. Servixca com a prova que tots els mijos de comunicació dels dies posteriors ad este dictamen d´una institució valenciana -supostament al servici de la defensa de la llengua i la cultura valenciana- expressaven que «el dictamen de la AVLl aprueba por unanimidad que valencianos y catalanes comparten la misma lengua».
En el segon cas, es tracta de l´ofensa més humillant i grossera que mai ha patit la nostra cultura i la nostra llengua. Per a l´AVL la tradició, l´expressió, l´ortografia o la fonètica que utilisa secularment un ciutadà valencià, serà llenguage poc cult, coloquial i en molts casos només per a expressió verbal, al contrari dictamina que si l´expressió o l´ortografia o la fonètica és la copiada de l´Institut d´Estudis Catalans i transcrita per l´AVL serà ya no sols la culta i formal, sino a partir d´ara l´oficial i obligatòria.
No m´imagine quina opinió tindrà ara Francisco Camps de la llengua valenciana que ell ha parlat i escrit perfectament depresa de sos pares i yayos i que segons l´AVL és una expressió poc culta i ni tan sols digna de ser escrita. Tampoc m´imagine a Rita Barberá, recorrent els mercats parlant la mateixa llengua que es parla en Catalunya com si estiguera parlant en un venedor del principat d´Andorra o de les Rambles; o a Alfonso Rus dirigint-se, com Raimon, als xativins parlant en eixa llengua sobre la cultura que compartim en els països catalans, o a...
Crec que front als acadèmics de l´AVL que nos tracten com a miserables ignorants valencians caldria dir alguna cosa.
Per això crec que el valencianisme hauria de subscriure una a una, i totes les paraules i declaracions de Fernando Giner. La seua actitut sincera, clara i valenta en defensa del nostre idioma valencià és la que nos manté en la permanència. Les demés actituts ni estan ni es troben.
No hay comentarios:
Publicar un comentario