per Manolo Latorre
Est articul podria vore la llum en un chiquet pujat a un arbre. Deuria de començar dalt d'una de les magnolies del Parterre del Cap i Casal, perque alli varen començar, alla per 1977 la majoria de les coses que hui vullc contar.
I les coses maprengueren de l'unica manera que poden
naixer en eixa lluntana edat de la pre-adolescencia. Sense donar-nos conte i
casi com un joc. Perque la generacio de valencians que creixquerem dins del
moviment valencianiste, ho varem fer de la forma mes senzilla del mon. Varem
creixer mentres jugavem i varem jugar mentres creixiem en l'amor mes pur a
Valencia.
Aquell Grup d'Accio de finals dels 70 i principis
dels 80 era una gran familia. La gran familia valencianista a on pares i fills
acodiem en busca d'una resposta i d'uns coneiximents de la nostra patria, que
durant molts anys se nos havien negat. Quan la patria estava en real perill, un
bon grapat de bons valencians trobarem en eixos "dumenges del Parterre"
la manera de juntar-nos, coneixer un poquet mes de la nostra historia i
donar-nos forces uns ad atres per a la lluita que ya en aquells moments
sospitavem sería llarga i cruel. Cada dumenge era com un "aquelarre"
de valenciania a on tots renovavem i ampliavem el nostre compromis cap al futur
del Regne de Valencia.
No vullc parlar dels grans fets de l'historia del
G.A.V. (que han segut els grans fets de l'historia d'este poble) perque atres
que ho varen viure en mes consciencia que yo, per raons d'edat basicament, ya
ho han fet. Yo voldria deixar constancia de lo que ha supost per a un jove que
ha dedicat els ultims 25 anys de la seua vida ad esta lluita i que es trobà,
provablement sense mereixer-ho, al front de l'entitat que millor i mes
fidelment ha representat l'espirit valencianiste en este quart de segle
Mon pare me
dia que estant un dia en la plaça de la Mare de Deu de Valencia en motiu de
l'acte de benvinguda al nou arquebisbe, s'acostà ad ells una dona (en el pas
dels anys he arribat a deduir que es tractava de l'admirable Elvira Sirera) i
donant-li una Senyera li digue que la flamejara perque el nou prelat havia de
vore "que els valencians no voliem ser catalans". Alli començà tot,
perque el següent dumenge ya estavem els tres (mon pare, ma mare i yo) en la
festa que el Grup montava en el Parterre, i ya no deixariem d'anar mes que en
contades ocasions en tots els successius anys que es montà. Al poquet de temps
els tres nos ferem socis del G.A.V. i si Deu no ho remedia ma mare i yo
seguirém l'eixemple de mon pare i morirém en eixe orgull en el cor.
Molts son els recorts i les anecdotes. Des
d'aquelles reunions, quasi clandestines, en la Sala de Regines de Lo Rat Penat
i del rebuig que als chiquets nos produia l'extrema llejor de moltes d'aquelles
dames. Fins a l'arribada a la definitiva (de moment) seu del carrer Pintor
Gisbert. Passant per Aparisi i Guijarro, el carrer Conquesta (a on el "tio
Ahuir" nos convidava a una picadeta en el proxim bar "Pilareta"
per tal de que no enredrarem en aquella seu tan exigua com provisional) i el
primer pis de la Plaça. Dr. Landete.
La majoria
d'aquells jovens ferem junts les successives mudances i nomes el naiximent
d'U.V. trencaria aquella colla. Mentres uns decidiem quedar-nos en casa (Artur
Ahuir, Manolo Miñambres, Amparo Perez, Vte. Garcia...) uns atres prenien el
cami de l'Av. Giorgeta (Jose Mª Chiquillo, Manolo Ramon, Paco Terencio, Amat
Sapena...). La veritat es que estes i atres decisions sempre estaven
condicionades pels progenitors, perque com ya he dit abans aquell valencianisme
era un moviment de pares i fills i a la fi nosatres anavem a on ells estaven.
De totes formes no importava a on militarem, l'interconexio en aquells primers
anys era tal que sempre acabavem treballant junts (el Grup pegava cartells d'U.V.,
les joventuts del partit nos ajudaven a "retirar" una bandera
quatribarrada o a "rectificar" una pintada mal escrita i tots junts
"manifestavem" el nostre descontent en alguna que atra conferencia
que el catalanisme havia organisat).
Vullc recordar tres fets que en el seu moment me
deixaren una fonda calcigada. Son chicotets detalls en mig dels grans
acontenyiments historics que hem vixcut i en certa mida protagonisat. Perque
pertanyent al G.A.V. durant 25 anys he tingut el privilegi i la responsabilitat
de ser part activa en la nostra historia com a poble i no mer espectador com la
majoria de valencians.
Els 9 d'Octubre, mes els d'abans que els d'ara,
sempre varen ser un referent en la nostra formacio valencianista. Recorde quan
encara no era festa oficial (no recorde si sería festa lectiva o si yo tindria
permis per a faltar unes hores a classe) i yo acodia a les 11h. al taller de
mon pare i alli agarravem les Senyeres que estaven tot l'any dins d'un armariet
esperant eixe dia. Tots junts, mon pare, els treballadors i yo, recorriem els
800 mts. que nos separaven de la llavors plaça Del Caudillo per tal d'arribar
abans de les 12 h. a sumar-nos als poquets valencians que esperaven la baixada
de la Real Senyera. Despres vindrien dies de Sant Donis festius i
multitudinaris pero que al mateix temps anaven perdent eixe caracter
reivindicatiu i de lluita que tingueren al principi de la transicio.
El soterrar
de Vicent Monzo va ser la primera volta en que yo tingui consciencia real de
que esta lluita era una cosa molt mes seria que els nostres jocs infantils i
que inclus es cobrava les seues baixes com qualsevol atra guerra. L'amic Monzo
caigue en acte de servici quan es trobava repartint fulls del Grup pels carrers
de Madrit junt al Sr. Dasi, Enric Vacas i atres historics del valencianisme. El
seu gran i patidor cor no pogue continuar soportant tanta injusticia per a la
seua amada Patria Valenciana i digue prou llunt de la seua benvolguda
Malvarrosa. En el cementeri de Benimaclet nos retrobarem, ya adolescents, la
majoria de nosatros i sense parlar-ho convenirem que ya havia passat el temps
dels jocs i que era precis renovar el jurament que anys arrere els nostres
pares havien fet per nosatres. Un jurament sort pero sincer i inquebrantable
(aixo pensava yo llavors al menys) que nos fea arreplegar la flama d'aquell
martir i dels que vindrien darrere.
Sense dubtes
el moment personal de maxima consciencia valencianista va tindre lloc el 27 de
Septembre de 1992 en el tanatori de l'hospital Clinic de Valencia. Quan a soles
en mon pare li vaig ficar, molt prop del cor, que unes hores abans havia dit
prou, una Senyera i una insignia del G.A.V. complint aixina el seu desig, mai
expressat en paraules pero des de sempre compartit pels dos. Quan un fill li
coloca al cos present de son pare els dos simbols de la seua vida (de la real,
de la que ell trià, no d'eixa atra que tots portem lo millor que podem pero que
realment no l'hem triada) per a que l'acompanyen al mes alla. En eixe moment
tingui la certea de lo que el compromis valencianiste significà per ad ell i de
lo que representaria per a mi des d'eixe moment fins a la fi dels meus dies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario