ELS ARRAILS DE L’HISTORIA

VALENCIA: LA SENDA DEL REGNE

Des de fa varies semanes molts lectors d’EPOCA em demanen un articul sobre els origens del Regne de Valencia, davant de les deliberaes confusions d’orige politic que s’han creat alli des de fa anys i que afecten torpement a la propia identitat valenciana.

                                               

E

stes confusions naixquen de recalcitrants campanyes montaes pel pancatalanisme, que es un anacronic moviment d’imperilisme cultural en l’horiso politic que tampoc te res que vore en la nobilissima historia de la Catalunya autentica.

Per aixo, al detectar en el cor de l’historia les fonts i el primer regolf del Regne de Valencia –aixo del Pais Valencià es una coentor republicana- no ofenc ad eixa magnifica realitat diferent que es crida Catalunya: perque ningu pot ofendre a Catalunya simplement per dir la veritat.

Catalanitat, catalanisme i pancatalanisme

Una cosa es la catalanitat, atra el catalanisme i atra el pancatalanisme. La catalanitat es una especifitat de Catalunya una dimensio historica real davant la que no cap sino acceptacio i respecte. El catalanisme es un moviment primer cultural, despres economic, i al remat –sense perdre les atres dos notes- politic que es coneix millor com  a “nacionalisme catala”; que es formà en la segon mitat del sigle XIX a partir de la conjuncio de varies corrents culturals i historiques –el tradicionalisme, el federalisme republicà, el centrisme de l’alta i chicoteta burguesia catalana-: s’agudisà en sentit separatiste tras la decepcio catalana pel desastre espanyol –i per tant, tambe catala- de 1898 i despres alvançà pel sigle XX baix dos banderes: la lliberal.conservaora de la Lliga, que hui es crida Convergencia; i la republicada de l’Esquerra, que dominava en 1931 i hui ha tornat al seu lloc marginal dins de la politica catalana.

Hui, dins de la Segon Restauracio, el catalanisne pareix haver superat sa greu tentacio separatiste, que a soles alienta de forma mes o manco encoberta, en lo seu front cultural, per al que la famosa “normalisacio” significa, a llarc plaç, l’eliminacio del bilingüisme, i la marginacio quasi total de la llengua comu de tots els espanyols, el castellà. Pero es que precisment el pancatalanisme surgix, no com a una ampliacio, sino com una degradacio del catalanisme, ya entrat el sigle XX, en el proposit de desbordar l’horiso de Catalunya sobre el cridats “Països Catalans” que mai ho foren en l’historia; i que son ara ademes de Catalunya, el Regne de Valencia (Pais Valencià), les illes Balears (Les Illes), l’Occitania (Catalunya Nort) i hasda l’enclau sart de l’Alguer, on es conserva admirablement la llengua valenciana. Aixi veem com el llibre que el gran historiaor –catala i catalaniste- Ferran Soldevila  publicà com “Historia de Catalunya” en 1923 es manipula ortopedicament, s’amplià i es publicà en 1974 en lo nom fraudulent, mai acceptat com a titul pel mestre, de “Resum d’Historia dels països Catalans”. U d’estos països catalans presunts es lo Regne de Valencia, que no fon mai un pais catala; i encara que l’inmensa majoria del poble de Valencia rebuja tan historica inclusio, el pancatalanisme ha conseguit montar en l’intelectualitat, l’U universitat i la politica valenciana una eficaç “quinta columna” –a sovint mediant el foment d’interessos inconfessables- que defen el pancatalanisme des del cor del Regne de Valencia i fa el joc, potser sense saber-ho, als interessos de quins tracten d’impondre un horiso anexioniste i separatiste com a remat d’una falsa i forçà evolucio historica.

Com va naixer Lo Regne de Valencia

Pero anem als fets. En lo sigle XI fon Castella-Lleo qui preteni, mediant audaços expedicions, l’incorporacio del Regne islamic de Valencia a sa corona cristiana. En 1065 Ferrando I aplega a les portes de Valencia. En 1086 Alfons VI, rei de Lleo i Castella, que acabava d’incorporar el Regne de Toledo, ha d’enfrontar-se a l’invasio dels almoravits i deixa al primer guerrer d’Occident, El Cit Campeador, la mampresa de la conquista valenciana, que logra en 1094, despres d’enfrontar-se al conte de Barcelona, encara que pronte es reconciliarà en els barcelonins, Mor el Cit en 1099 despres de rebujar heroicament als almoravits; i en 1102 els cristians, incapaços de sostindre-la, cremen i abandona la ciutat de Valencia.

En l’any 1151 i mediant el tractat de Tudilen Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV d’Arago decidixen que lo Regne de Valencia –tot lo mon el crida aixi en l’Edat Mija- quede dins de la reserva aragonesa per a la Reconquista, que despres de distintes intentones anteriors, mampresos, baix la mateixa Corona, va lograr definitivament Jaume I el Conquistaor en la seua Creuà de 1232 a 1245. Insistim: esta Creuà de Reconquista no fon una mapresa d’u a soles dels Regnes o comtats que comprenien la Corona d’Arago sino un esforç comu de tot ells baix l’impuls estrategit de la Corona mateixa. Considerar la conquista de Valencia com una mampresa dels comtats barcelonins seria tan absurt i ridicul com descriure la batalla de les Naves de Tolosa com a una mampresa castellana.

La conquista de Valencia s’inscriu dins del mateix designi estrategit cristia dels Cinc Regnes que es llancen, segons un pla conjunt, a lo que criden els historiaors de hui la Reconquista propiament dita i que arranca, com a una senyal, en l’any 1232. Sancho II de Portugal encomana a l’Orde del Temple la preparacio d’una base d’operacions en lo territori d’Ocrato i als Cavallers de Santiago la toma d’Ajustrel;  Ferrando III el Sant inicia la concentracio de tropes en Toledo per a la gran campanya que li portarà a la conquista de Cordova en 1235; i Jaume I, en le Corts de Monço, conseguix fondos suficients per a la conquista del Regne de Valencia. Este Regne islamic era independent des de 1224; i mentres en les fronteres de Castella l’Orde de Santiago prenia Trujillo i Montiel, i l’eixercit castellà s’apoderava de Baza, Jaume I, que com recorda el propfessor Lluïs Suarez, hi havia concentrat ses tropes en Terol, preni per asalt Borriana i Penyiscola, mentres els Templaris de la Corona d’Arago ocupaven la plaça d’Alcala de Chivert i els Hospitalaris de Sant Joan la de Cervera.

En 1234 Jaume I s’apodera de Castello de la Plana i de tot un rosari de fortalees del Regne de Valencia hasda Albalate. Ya es disponia a l’assalt definitiu a la capital quan problemes politics el feren interrompir la campanya: pero la voluntat popular de tota la Corona d’Arago a favor de la conquista de Valencia era tan inmensa, que noves Corts reunides en Monço insten el rei per a que remate la conquista del Regne valenciano. La toma de Cordova pel rei de Castella era un acicat trement per a Jaume I, que preparà sa campanya final. Durant una absencia del rei per a replegar mes recursos, els musulmans desencadenaren un atac en tromba contra la posicio alvalçà dels cristians en el Puig de Santa Maria, a on Bernat Guillem d’Entença els inflingi una derrota irreparable. Jaume I regresà i jurà no abandonar el territori hasda que la ciudad caiguera en ses mans. S’apoderà de varies places mes, entre elles Nules i la Vall d’Uxo, i sitià Valencia a mediats d’abril de 1238. La ciudad es rendi davant les generoses condicions d’el Conquistaor, el 28 de setembre; i En Jaume va fer sa entrà solemne el 9 d’octubre despres de besar la terra novament cristiana. La Creuà valenciana, proclamà pel Papa Gregori IX en 1232, conservà sa vigencia hasda la total reconquista del regne en 1245.

                                                

La Bandera, L’Estat, la repoblacio, l’idioma.

                                                                      

Tres fets capitals, inmediats a la Conquista, debem de considerar davant les pretensions dels pancatalanisme; tres fets que es resumixen en l’aparicio en el nou regne  cristia de Valencia, de la Real Senyera, la primera bandera historica d’un regne europeu; l’Estat, la repoblacio i l’idioma.

Com diu el professor Suarez Fernández, i en ell tots els historiaors solvents, “Valencia  es va incorporar a la Corona d’Arago com a un membre  de ple dret, sense anexionar-se a cap dels regnes existents”. Els conquistaors aragonesos exigien l’incorporacio de Valencia al regne d’Arago; i el Rei pensà inicialment dotar al nou regne del fur aragones. Davant les protestes dels participants barcelonins, Jaume I otorgà al nou regne d’un fur no barceloni, sino un fur independent, el de 1240; i davant les protestes dels aragonesos el Rei Conquistaor permiti que les ciutats del nou regne escolliren el Fur d’Arago o el de Valencia; sense la menor mencio a la llegislacio barcelonina.

En segon lloc, la repoblacio. En l’Historia General d’Espanya que dirigi per a l’Editorial Planeta en 1979/81 (tom. IV) el professor Angel Luis Molina fa un detingut estudi sobre la repoblacio multiple del Regne de Valencia, i en base a les ultimes investigacions desfa la mitologia catalanista de la repoblacio; per eixemple, en la zona costera castellonenca predominaren les colonisacions d’orige aragones, i no es cert que les repoblacions barcelonines tinguren lloc exclusivament en la costa  i les aragoneses en l’interior. En tot cas, la repoblacio, com la conquista, fon un empenyo comu de tota la Corona d’Arago, i els nous cavallers valencians tenien clara consciencia de que estaven creant un regne nou, sense dependencia de cap classe respecte de ses regnes d’orige. L’identitat valenciana es un clar eixemple de consciencia colectiva des de la mateixa raïl de la conquista; qualsevol atribucio catalanista, o aragonesista, en sentit contrari no passa de ser un flagrant anacronisme.L’afirmacio de la dita obra, atribuida a Ferran Soldevila, Les Balears i Valencia foren repoblaes per barcelonins (p. 67) es una torpe simplificacio; perque hi hague atres poblaors, i perque els poblaors barcelonins es sentiresn, des de sa nova radicacio, plenament valencians; La Corona s’encarregà de posar  en lo seu puesto als nobles aragonesos que pensaven en Valencia com a una prolongacio feudal.

I en tercer lloc el delicadissim problema de la llengua. El Diccionari de la Real Academia Espanyola, editat en 1970, comet una greu impropietat al definir  la llengua valenciana “com a varietat de la llengua catalana que es parla en la major part del Regne de Valencia”. Aço es un disparat. El professor Dámaso Alonso, director de la Real Academia, corregi l’aberracio d’unes sonaes  declaracions en les que va afirmar que “la llengua valenciana i la llengua catalana estan en paritat i al mateix nivell i deu de reconeixer-se  una major antiguetat a la llengua valenciana, ya que les seues arraïls es troben mes proximes del llati”. Torcuato Luca de Tena, en la tercera de ABC del 24-6-1978, doná en la diana al descriure la llengua romanç que, junt a l’arap decadent, es trovaren els conquistaors en el nou regne: “¿Quina llengua es parlava entre els cristians durant els cinc sigles d’ocupacio islamica del Regne de Valencia? ¿Tal vegà l’arap? Hasda els chiquets de les escoles saben que aixo no es aixina. Es seguia parlant lo de sempre; un idioma romanç, fill del llati, en notables influencies d’atres dialectes llatins com el castellà i d’atres llengues cultes com el propi arap”.

Sanchis Guarnes, portaveu del pancatalanisme llingüistic, afirmava en l’Enciclopedia de la Cultura Espanyola (V-544) que a l’aplegà dels cristians ya no hi havien mossaraps en Valencia “perque la mossarabia valenciana l’extinguiren els almoravits en lo sigle XII”. No es veritat. El propi Ferran Soldevila (Historia d’Espanya, I, 217) reconeix que Alfons el Batallaor, en ple sigle XII, trovà en Valencia mossaraps suficients com per a atraure's ’ molts a la repoblacio de la vall de l’Ebre; i no consten matances de mossaraps en Valencia pels almoravits en plena decadencia. No; a raïl de la conquista s’inicia en Valencia  una fecunda creacio cultural valenciana, que plenara la segon mitat del sigle XIII mes els sigles XIV i XV; dins de la qual incluir  en la lliteratura catalana a Arnau de Vilanova, Eiximenis, Ausias March o Joanot Martorell equival a cridar extremenys o gallecs a Juan de Mena i al Marques de Santillana; es una broma inter-regional de prou mal de gust.

Des de chiquet em mostraven un cami entre Beniel o Oriola, que vist des de Murcia  es crida encara la Vereda del Regne. Una frontera que es un cami; perque el Regne es el Regne de Valencia. Alguns osats pancatalanistes deurien tractar de comprendre que el Regne de Valencia, encara que fasa camins de ses fronteres, fon ya definitivament conquistat en lo sigle XIII.

                                                                       Ricart de la Cierva – setembre 1985