CONSIDERACIONS LLINGÜISTIQUES I SOCIOLLINGÜISTIQUES

CONSIDERACIONS LLINGÜISTIQUES I SOCIOLLINGÜISTIQUES

(Autor: Chimo Lanuza i Ortuño, Cap de la Seccio de Filologia)

PREAMBUL

La llengua valenciana a la que nos referim des de Lo Rat Penat es aquella que ocupa el segon lloc de les dos llengües majoritaries (la primera es el castella) que es parlen en el territori denominat, en el nostre Estatut d'Autonomia, en el toponim oficial de Comunitat Valenciana. El nom que rep en el dit Estatut es el d'idioma valencià i te caracter de cooficial junt al castella, a l'hora que es reconeix el dret i l'obligacio d'us dels dos idiomes, encara que posant un especial interes en el valencià ya que, de les dos, es la llengua que mes necessita d'una promocio des de les institucions publiques per la seua condicio de llengua minoritaria.

Nosatres, atenent a les investigacions cientifiques, a la documentacio historica, a la bibliografia i a la secular percepcio sociollingüistica del poble valencià (expressada de forma majoritaria pels nostres escritors), considerem que la llengua valenciana actual te el seu orige basic -d'estructura- en el llati vulgar implantat en l'epoca de la romanisacio de la peninsula. Aixi, no estem d'acort en considerar esta llengua com un dialecte - ni tan sols historic- del catala, conforme s'està insistint - mes que mai- en els ultims temps.

I es precisament este concepte del valencià lo que, en el fondo, s'està qüestionant en este forum que te com a seu el Consell Valencià de Cultura, ya que pareix que es fonamental establir, fixar o aclarir est aspecte - el ranc del nostre idioma- per a poder pegar el pas de decidir quína es la codificacio que li correspon i des d'a on ha d'emanar la seua normativisacio. Qüestions estes que son les que entenem que presupon l'encarrec de les Corts Valencianes al Consell Valencià de Cultura.

LLINGÜISTICA DIACRONICA VS. LLINGÜISTICA SINCRONICA.

En termens estrictament filologics, un tema com el que nos ocupa cal enfocar-lo des de l'oposicio tradicional entre diacronia i sincronia. La primera d'elles, que estudia la llengua a través dels distints periodos de la seua evolucio, nos conduiria a plantejar-nos l'orige del valencià, establint la seua procedencia i la seua adscripcio filogenetica. Aci es necessari destacar que estem parlant en tot moment d'hipotesis basades en l'interpretacio (personal, dels investigadors) d'un conjunt de documents historics. En aço volem dir que la validea i la garantia de fiabilitat dels resultats son necessariament caducs en el sentit de que res es definitiu en ciencia i de que esta es tan parcial com qualsevol disciplina del saber (en llingüistica, mes encara, ya que no es parla en termens absoluts). Per este motiu, no es exacte dir que determinades conclusions son la veritat absoluta. Es mes: afirmacions d'esta indole haurien de desqualificar automaticament als seus defensors.

El paradigma catalaniste, partint d'este punt de vista, ha explicat l'orige del valencià basant-se en les següents teories:

A. La mes antiga i coneguda de totes es la que està basada en la reconquista de Valencia. Utilisa el simple argument de: Valencia va ser reconquistada per catalans, estos nos portaren la llengua i, per aixo, hui parlem un dialecte del catala. La simplicitat argumental d'esta teoria ha favorit, segurament, la seua difusio i tambe que haja quallat tan facilment entre el gran public.

B. Posteriorment, Antoni Ferrando preten explicar la filiacio catalana del valencià basant-se en una repoblacio continuada d'orige catala a lo llarc dels segles. Vinculada ad esta hipotesis està la particio llingüistica que associa catalans a la costa i aragonesos a l'interior.

A. Badia Margarit, pel seu conte, propongue la teoria denominada de la "bicefalia" del catala per a explicar l'orige diferencial entre oriental i occidental, segons la qual el catala apareix espontaneament en dos arees que corresponen a la Catalunya Vella i la Catalunya Nova. Esta hipotesis no aporta cap d'explicacio a l'orige del valencià.

B. Una atra teoria sugerent es la de la "nivellacio", d'Alarcos Llorach, que diu: davant l'existencia de tres varietats en el territori valencià (aragones, catala occidental i catala oriental), acabà predominant la forma coincident, al menys, en dos de les variants esmentades. L'aplicacio unicament es reduix al sistema vocalic.

C. Per ultim, Sanchis Guarner justifica l'orige del valencià en una conjuncio de la procedencia de pobladors en l'accio diferenciadora d'un substrat prerroma -iber- i "mossarap" -continuadors d'una tradicio cultural i llingüistica hispanorromana-.

Front ad este grup d'hipotesis englobades en el paradigma catalaniste, el seu principal oponent, el paradigma valencianiste, manté que el valencià procedix basicament d'un romanç parlat en epoca de la dominacio musulmana en territori valencià. Establix una continuïtat idiomatica anterior i posterior a la reconquista de Jaume I tenint com a fonament les investigacions historiques i llingüistiques d'autors com Ubieto Arteta, Cabanes Pecourt, Ferrer Navarro, Peñarroja Torrejón, Castell Maiques o Gómez Bayarri. Dels treballs d'estos autors sorgixen les principals contraargumentacions com que:

• l'estudi dels llibres del Repartiment de Valencia, en ser una important font documental, no oferix informacio concloent respecte a la totalitat del regne; insuficiencia documental que tampoc suplixen les cartes pobla per a tindre un coneiximent exhaustiu del fenomen repoblador.

• els analisis de la documentacio existent tampoc confirmen la reparticio de la zona costera a catalans i la zona interior a aragonesos, de forma exclusiva i excloent.

• les conclusions de l'efecte de la nivellacio respecte als grups idiomatics de Valencia no son extrapolables al restant del territori valencià ni tampoc -perque no s'ha aplicat- als atres subsistemes llingüistics: consonantic, morfologic, sintactic o lexic.

• en tindre una certa fonamentacio historica la teoria substratistica, esta necessitaria de forma inexcusable d'una llengua viva per a poder influir sobre les importades en el temps de la reconquista; sostindre lo contrari es simplement anar contra la llogica.

El paradigma valencianiste propon un model continuiste en el que, salvant les distancies cronologiques, podem considerar que el romanç prejaumi es amplament coincident en la llengua posterior, que coneixem pels escrits.

LLINGÜISTICA INTERNA VS. LLINGÜISTICA EXTERNA.

L'atra perspectiva des de la qual es poden vore les qüestions de les que estem parlant està en la distincio entre llingüistica interna i llingüistica externa.

La llingüistica interna pot servir per a establir els sistemes vocalic, consonantic, morfologic, lexic.... d'una, de dos o de cent llengües. Pero no es pot utilisar el metodo de les transparencies per a demostrar que dos llengües son una a soles o per a demostrar la seua relacio filogenetica. La llingüistica interna, en el seu caracter descriptiu, resulta insuficient perque no oferix criteris demarcatius segurs per a delimitar llengües. Es la llingüistica externa la que complementa i interpreta la descripcio de la llingüistica interna. D'especial importancia es la sociollingüistica perque nos oferix una casuïstica ampla i una serie d'indicacions que resulten molt interessants per a aplicar-les al nostre cas (qüestions que podem trobar en les obres d'autors com Hudson, Pride, Rotaetxe, Marcos Marín, Hammarström, Fishman, Lyons o Siguán). Nos referim a aspectes com:

• el criteri de la mutua inteligibilitat (el fet de que dos persones s'entenen en parlar) no es fiable ni generalisable per a delimitar ni per a classificar llengües. Esta es una qüestio de grau i d'interes (a l'hora tambe de motivacio, de coneiximents, d'expressivitat, d'experiencia, de context, etc.).

• en els casos en els que dos llengües es semblen molt, pot passar que una d'elles ho utilise com a argument per a una absorcio politica i cultural i per este motiu recomanen els especialistes que lo que pot fer la mes debil es accentuar i potenciar una major diferenciacio, ya que, de segur, l'atra (la mes forta) sempre tendirà a minimisar les diferencies i a maximisar les semblances.

• la tradicional oposicio llengua/dialecte es subsituida en sociollingüistica pel terme mes neutre i dinamic de "varietat". En la categorisacio de les varietats te en conte factors com l'autonomia, l'estandarisacio, l'historicitat i la vitalitat.

• esta disciplina diferencía entre varietat alta, normalment codificada, de cultura i en prestigi (coneguda com a varietat A) de la varietat baixa, popular, normalment sense codificar ni prestigi (coneguda com a varietat B). El problema apareix quan A i B estan ocupats no per varietats d'una mateixa llengua, sino per dos llengües distintes, en el qual cas apareix tambe el desprestigi, la desqualificacio i els agravis per a la llengua que ocupa el lloc B. Es el fenomen conegut com a diglossia. En estos casos, la politica llingüistica dels governs s'ha de caracterisar pel foment d'un autentic estat de billingüisme i no a soles per una definicio estatutaria.

El valencià com a llengua.

Donada l'insuficiencia categorisadora de la llingüistica interna i les argumentacions oferides per la llingüistica externa -especialment, com hem vist, per la sociollingüistica-, hem de recordar una volta mes que la tradicio denominativa del nostre idioma ha segut la de "valencià".

No nos podem estranyar d'este fenomen que s'ha anat produint a través dels sigles, sino que s'ha d'interpretar de forma parella al proces que han seguit unes atres varietats idiomatiques de la peninsula que han passat, aixina, de l'indistincio (romanç, pla, vulgar...) a la distincio (llengua, idioma... castella, gallec, valencià, catala...). D'esta forma, enllaçant en el cos teoric de la sociollingüistica, els valencians tenim una tradicio en el nom de la llengua que es traduccio secular d'una consciencia idiomatica diferencial, i no producte de cap de particularisme idiomatic com alguns volen interpretar.

3.2. La normativisacio: us i ortografia.

En el primer sentit, la normativisacio d'un us idiomatic no pot tindre una atra base que el comu dels sociolectes dels valenciaparlants, avalat per la correccio i per la tradicio lliteraria i lexicologica propies. D'esta forma, s'evitarà caure en una norma que produixca o puga produir incompetents comunicativa i gramaticalment entre els natius que parlen valencià i, en alguns casos, usuaris passius de la llengua valenciana.

En la segona de les accepcions, la normativisacio ortografica dificilment pot tindre una concrecio que no siga respectuosa en la tradicio escrita valenciana, en algunes de les propostes de codificacio mes contemporanees (Nebot i Pérez, 1910; Fullana, 1915 i 1921; Adlert, 1977) i en criteris tecnics (provinents de disciplines com la planificacio llingüistica) com l'economia de signes i l'adequacio grafico-fonologica.

Despres de lo que hem expost fins ara i atenent la qualificacio que li dona al valencià l'Estatut d'Autonomia aixi com la consciencia ampla i reiteradament expressada pel poble valencià, hem de manifestar-nos necessariament en contra de l'actual normativisacio implantada en el sistema educatiu i en l'administracio perque responen, en les dos accepcions del terme, a plantejaments foraneus i assimilistes (en l'ortografia: normes del 32, copiades -en defectes- de les de l'Institut d'Estudis Catalans; en l'us: desplaçament de les formes propies valencianes en favor de les catalanes o d'aquelles mes semblants a les catalanes).

Es obvi que, sent conseqüents en les consideracions que hem fet i coherents en la defensa de la llengua valenciana, hem d'estimar com a mes correcta en el moment actual la normativisacio -ortografica i d'us- que ha fet la Real Academia de Cultura Valenciana que, per tradicio i per similitut en unes atres autonomies de l'Estat Espanyol, ha de ser la que tinga l'autoritat en materia llingüistica i sense que aço suponga cap de despreci a les universitats que complixen la seua missio de transmissores del coneiximent com no ho implica en Catalunya ni en Galicia ni en el Païs Basc.