Per Gonzalo Romero Casaña
Sincerament
pense que moltes, tal volta massa, son ya les informacions i els articuls
que s’han vertit i escrit sobre la subvenció concedida per l’Ajuntament de
Castelló a l’associacio Cardona Vives, una ajuda entre moltes atres mes
destinades a distintes associacions castellonenques.
Crec
que en els temps que corren, en els que, per desgracia, existix una
problematica sociopolitica de present pero sobretot de futur, en la que se
podrien omplir quantitat de pagines, crida prou l’atencio que siga precisament
la subvenció de trescentes mil de les antigues pessetes, concedides a
l’Associació Cultural Cardona Vives de Castelló, la que està inspirant d’una
manera realment preocupant i inquisidora a les plomes i als recurridors
–inquisidors- administratius, afins i provinents de certs segments socials, els
quals consideren i opinen que la Comunitat Valenciana no te una personalitat
cultural, historica i politica propies.
L’Associació
Cultural Cardona Vives de Castelló des de la seua fundació en l’any 1982, obra
de l’insigne artanenc en Josep Maria Guinot i Galán, professor durant prop de
quaranta anys en l’Institut Ribalta, Filolec i Canonge de la catedral de
Sogorp, ha tingut sempre com a màxima la defensa, des de Castelló, de les
senyes identitaries valencianes i, de manera especial, les seues manifestacions
culturals i el seu vehicul d’expressio mes singular, la Llengua Valenciana.
Unes senyes que considera com a propies de les gents de Castelló, Valencia i
Alacant (de les terres valencianes en el seu conjunt). Pero, per damunt de tot,
la Cardona Vives te, ha tingut i tindrà sempre un absolut respecte per atres
idees o pensaments, encara que no els compartixca, i encara que en estos no
capia ni la mes minima possiblitat de considerar i coincidir en la
substantivitat, per eixemple, de la llengua valenciana, la qual ya fon
reconeguda en el s. XVI per l’autor de l’obra cimera de la lliteratuta
castellana El Quijote, Don Miguel de Cervantes Saavedra, qui es referiria a la
llengua valenciana com a la mes dolça del mon i en la que unicament en bellea
podia competir la llengua portuguesa. Un reconeiximent que el propi poble
valencià secularment ha mantingut i transmes en sentir-la com a propia i seua,
i que ha fet que des de la soberania la nomenara i encara la nomene llengua
valenciana.
Ya
en 1395 Fra Antoni Canals fea constar per escrit en la seua traducció del
Valeri Maxim, que l’havia tret del llati en nostra vollguda llengua valenciana.
En el prolec diu lliteralment: … “el l’ (he) tret de lati en nostra vulgada
lenga materna valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en
lenga cathalana….”. Esta i mil cites mes demostren d’una manera rotunda
l’existencia de la llengua valenciana com a la primera que va ser capaç de
donar, dins d’Espanya, un Sigle d’Or lliterari, un sigle este en que Ausias
March, Jaume Roig, Sor Isabel de Villena, Jaume March, Joan Esteve, Frai
Bonifaci Ferrer, Sant Vicent Ferrer o Joanot Martorell i el seu Tirant lo
Blanch, entre molts atres, com si saberen dels futurs intents de
despersonalisacio de la cultura valenciana, que estaven per vindre i ara patim,
feren constar en les seues obres sempre el nom de la llengua que utilisaren a
l’hora d’escriure, i esta llengua a soles tenia un nom per ad ells i este era
el de Llengua Valenciana.
Hi
hauria que recordar tambe que per iniciativa del Centre de Cultura Valenciana,
l’any 1918, es fundà en l’Universitat de Valencia una catedra de Llengua
Valenciana que regentà el Pare Fullana.
En
1927 (bolletins de febrer i abril de la RAE) en el Boletín de la Real Academia
Española se diu “Es ahora en 26 de Noviembre de 1926, cuando por Real Decreto
se manda la ampliación del número de los Académicos de la Lengua, hasta 42, con
el fin de dar cabida en la Real Academia de la Lengua, hasta 42, con el fin de
dar cabida en la Real Academia de la Lengua, al estudio de los idiomas españoles
no castellanos. Un nuevo académico debía ocupar el sillón representativo de la
lengua valenciana. En la Junta ordinaria celebrada por la Academia Española el
día 10 de marzo de 1927 fueron elegidos los nuevos Académicos, en conformidad
del citado Decreto de 26 de noviembre de 1926, quedando elegido como
representante de la llengua valenciana el R.P. Luís Fullana. El acto de toma de
posesión oficial tuvo lugar el día 11 de noviembre de 1928, según la siguiente
nota del Boletín de la Real Academia Española, diciembre de 1928, página 689,
en Acuerdos y noticias: Recepcción del padre fray Luís Fullana, académico eleto
de la Sección Valenciana, presidiendo la Junta el excelentísimo señor Ministro
de Instrucción pública, acompañado del Director de la Academia, del Secretario
y del Censor de las misma…”
O
seguir fent memoria i recordar un atre fet, molt mes pròxim en el temps, i es
la normativa que fon utilisada en el Diari Oficial de la Generalitat
Valenciana, en els primers anys de la seua publicacio (temps de l’UCD) la qual
fon la de les “Normes d’El Puig”, l’unica codificacio actual (feta per la Real
Academia de Cultura Valenciana) que respon i s’adequa a la llengua valenciana
viva entre els valenciaparlants, una llengua considerada diferent i
diferenciada del restant de les atres que es parlen en Espanya, i en la que es
publicà el mateix Estatut d’Autonomia (DOGV nº 74 de 15 de juliol de 1982).
Bo,
son tantes les constatacions historiques de l’existencia d’una llengua
valenciana molt anterior als temps de les subvencions continues de la
Generalitat Catalana, primer de Pujol i ara del duo Carod Rovira-Maragall, a
tots aquells valencians en ansies de negar lo propi i postuladors d’una gran
nació, sorgida d’una unitat llingüística de destí en lo universal, que hi ha
por, molta por a que, des de l’humiltat que caracterisa a una entitat
castellonenca de soca i arrel com es la Cardona Vives, es difonguen les raons
constatables, basades en fets, que podrien acabar en el “chollo” de publicar,
de rebre premis i molts diners d’aquells que encara no han entes que la
llibertat implica escoltar i quan u no està d’acort en atres postures diferents
a la seua rebatre, sense insults ni coaccions, les consideracions de la part
contraria.
Curiosament,
eixos llegalistes,
embogits pel seguiment i posterior interpretacio del punt i coma de la norma,
patixen una especie d’amnesia, d’oblit absolut, quan les associacions o
entitats, a les que segurament pertanyen, transgredixen dia a dia i
sistemàticament la Constitucio Espanyola o l’Estatut d’Autonomia, son les
receptores de les ajudes que, per cert, no son de trescentesmil pessetes, ben
al contrari son millonaries. Per a nosatres eixa actitut si que es censurable
per cinica i, sobre tot quan busquen, en la majoria dels casos, despersonalisar
al poble valencià, negar que Castelló es la capital provincial, que la
Comunitat Valenciana es la nostra nacionalitat autonoma i el nostre marc
historic es el Regne de Valencia, i que Espanya segons la Constitució, es el
nostre Estat.
¡Com
m’agradaria! que, lo mes pronte possible, aquells que realment si que viuen de
les subvencions i premis concedits per un govern autonom alié, pergueren la por
a creure en la llibertat, arribaren a entendre que raonar, exponent-se a la
possibilitat de no tindre la rao absoluta, - cosa que podria ser francament
negativa en lo que es referix a donar satisfaccio al seu ego
econòmic-intelectual -, podria ser també la porta que obrira els seus esperits
i els fera ser homens i dones lliures, disposts a admetre que el dret a la
discrepancia forma part del ser dels homens i de les dones que creguem en la
llibertat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario